La Júlia (per posar un nom) és una nena molt especial de l'escola on treballo. Fa segon de primària, és a dir, que té set o vuit anys. És una nena intel·ligent i desperta, però sovint té problemes a l'hora de gestionar les seves emocions. Avui, dia de celebració de la diada de Sant Jordi, ha tingut un dia mogudet, i m'ha fet venir ganes d'explicar-ho perquè us adoneu de com pot actuar un infant quan no pot/sap controlar les emocions ni les reaccions en calent.
Avui, a l'hora del pati he acompanyat al grup de la Júlia i a l'altre grup de segon al bosc que hi ha al costat de l'escola. Hem anat perquè els i les alumnes llegissin una estoneta en contacte amb la natura els llibres que prèviament s'havien intercanviat. La Júlia havia triat un llibre del Wally amb molts dibuixos i activitats. Després d'uns deu minutets de lectura, la seva tutora, la Muntsa els ha deixat anar a jugar pel bosc.
Quan portaven ja una estona de joc, m'he adonat que la Júlia començava a posar aquella cara d'enfadada tant dura que se li posa. M'he interessat, però sense obtindre cap resposta aclaridora. Així doncs que no he insistit, i he pensat que ja li passaria, fos el que fos. Més endavant, davant del requeriment de la Muntsa, he exercit de mestre d'educació física i he proposat als nens un nou joc: jo m'amagaria pel bosc, i ells, en grups de tres, quatre o cinc, m'haurien de buscar fins trobar-me. Dit i fet. Han comptat fins a cinquanta mentres jo fugia i cercava un bon racó on ocultar-me i esperar a que em trobessin.
Quan al cap de ben bé mitja hora un grupet ha donat amb el meu amagatall, m'han acompanyat triomfals cap al lloc de partida, però m'he adonat, veient la cara de la Júlia, que ella no estava gens contenta amb el desenllaç del joc. He volgut saber perquè tornava a fer aquells morros tan característics dels seus enuigs, i m'ha contestat que els que m'havien trobat havien fet trampes perquè havien vist com m'amagava. Jo sabia que aquesta teoria era ben complicada, ja que havia marxat per un costat però havia acabat fent una bona volta abans d'amagar-me...
Des de la fi del joc, fins a la tornada a l'escola, la Júlia ha fet tots els possibles per cridar l'atenció, emprenyar als companys, i fer perdre els estreps als mestres (a mi en aquest cas que era el més proper i el més interessat potser...). Ha començat a llençar els llibres dels companys pel terra, tot i les meves advertències i argumentacions de la gravetat dels seus actes. He amenaçat amb tornar-la a l'escola i quan m'apropava per aplacar-la començava el joc del gos i del gat. L'he tingut una estona agafada intentat fer-li comprendre que no podia permetre-li que maltractés els llibres ni les coses dels companys.
Per sort o per desgràcia la cosa no ha pogut anar a més perquè les tutores han decidit tornar a l'escola. L'he deixat anar i s'ha afegit a la comitiva de nens i nenes que enfilaven cap a l'escola. Però no havia acabat aquí la tempesta, ja que a mig camí s'ha discutit amb alguns companys i en aquest estira i arronsa ha anat a parar a terra per l'empenta d'un company (rival). Jo que ho he pogut presenciar en directe ja que anava pel darrera no gaire lluny, he arribat a temps perquè no s'hi tornés més enllà d'una puntada de peu i una empenta no tant aparatosa.
El que quedava de camí cap a l'escola ha estat un autèntic "via crucis" per a mi i per a la Júlia. Per a mi pel fet d'haver de mig arrossegar a la nena, i per ella per la ràbia, la impotència, i l'amargor que portava a sobre. M'ha dit de tot menys "maco", s'ha resistit, ha volgut escapar, m'ha picat amb els punys als braços i amb el peu també, ha plorat, ha dit que ningú no l'estimava, que preferiria morir, etc., etc.
Tanmateix, he aconseguit fer-la tornar a l'escola, i aquí he tingut el relleu de la tutora (que tampoc no sap que més fer quan li donen aquests rampells) que se l'ha endut cap al menjador.
Ben dinat, al cap ben bé de dues hores, he anat a cercar-la a la seva aula i li he demanat que sortís a parlar amb mi un moment. Curiosament, ja li havia passat l'esverament, i li he volgut fer entendre que havia fet i dit coses que no estaven bé. Aparentment (mai saps fins a quin punt hi ha arrepentiment sincer o et diuen el que vols escoltar) m'ha donat la raó. Ens hem abraçat i li he recordat que hi ha molta gent que l'estima, i jo soc un d'ells.
La història no acaba així, tot i que sembla un bon final, no? Crec que avui la Júlia haurà anat molt contenta cap a casa després de l'escola. I ho imagino per la cara que ha fet quan he pujat a la seva classe quan ja recollien, i li he regalat la rosa que m'havien regalat prèviament (a mi i a la resta dels mestres) durant la festa de la tarda. Normalment, no faig mai distincions entre alumnes, i no m'agraden els favoritismes ni els tractes diferencials si no hi ha una raó de pes, però avui aquest gest m'ha sortit de l'ànima. Potser sí que la Júlia necessita sentir-se estimada...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada