La dictadura de les notes.

Aquests dies més de 30.000 estudiants catalans de batxillerat realitzen les proves de selectivitat, on es definiran en gran mesura les seves possibilitats professionals pel futur. Depenent de les qualificacions que obtinguin en aquestes proves i juntament amb les qualificacions obtingudes al llarg de l'etapa a l'institut (4 cursos de l'ESO i 2 de Batxillerat), podran accedir als estudis que volen cursar, o hauran d'optar per estudiar qualsevol altra cosa, encara que no els interessi (fins i tot si no els interessa un rave).

Abomino aquest sistema de selecció basat en el rendiment acadèmic, en l'assimilació de coneixements, i en el talent memorístic. Abomino les notes. Abomino el maltracte escolatr continuat (les qualificacions arbitràries, les humiliacions als inadaptats acadèmics, els càstigs als que no s'interessen per allò que nosaltres considerem interessant...) que pateixen els nostres estudiants al llarg de la seva escolaritat obligatòria (i obligada).

Aquests dies d'avaluacions escolars, ho estic portant amb resignada indiferència, tot i que intento evitar que se'm noti massa. Tinc la gran sort de ser el mestre d'una assignatura que no té gran "valor" acadèmic, tot i que jo la considero tant o més important que les altres. I afortunadament, jo no he d'avaluar seguint els criteris d'avaluació de la gran majoria de les matèries: ho sap/no ho sap; ho ha après/no ho ha après; ha treballat/no li ha donat la gana treballar; assoleix els objectius curriculars/no assoleix els objectius curriculars; ha aprovat els controls/no ha aprovat els controls; ha fet els deures/no ha fet els deures; sap fer la "o" amb un "canut"/no sap fer-la...

És curiós com els mestres podem arribar a classificar a un alumne segons els seus resultats acadèmics: mandrós, justet, desinteressat, passota, incapaç, TDHA, no autònom, difícil, etc. Molts d'aquests adjectius que es fan servir per definir a alguns alumnes a nivell acadèmic, no són de cap manera aplicables en altres àmbits. Jo tinc alumnes a les sessions d'Educació Física que s'esforcen, s'impliquen, estan motivats, són autònoms i responsables, etc., però que per a altres mestres són tot el contrari. Com és això possible? Hi ha molts mestres que confonen el desinterès amb la manca d'autonomia, la manca d'autoexigència, o la manca d'esforç. 

Per altra banda, em sembla antipedagògic que avaluem amb el mateix raser als alumnes segons l'edat. És a dir, que si un alumne té un ritme més lent en els aprenentatges, tindrà aquest estigma al llarg de la seva escolaritat. O sigui, que d'allò de respectar els ritmes d'aprenentatge dels alumnes i tal, queda molt bé als llibres, però a l'hora de la veritat, "el que sabe sabe" i qui no que repeteixi. O que s'esforci! I que es vagi conscienciant de la seva incapacitat davant de tothom cada cop que rebi les notes dels controls o de les diverses avaluacions.

Pot un "mal" alumne ser un futur bon professional? Evidentment. Potser molt millor que el "bon" alumne. El problema radica en si el mal alumne tindrà la possibilitat futura d'accedir als estudis que desitgi. Les seves qualificacions al llarg de l'educació obligatòria són decisives en aquest sentit, i "mals" alumnes molt intel·ligents (creatius, talentosos, originals, responsables, curiosos...) es poden quedar pel camí. En canvi, molts "bons" alumnes amb bons expedients acadèmics poden arribar a ser uns professionals mediocres. Aquesta és una de les perversions del sistema. O t'hi adaptes o estàs mig perdut (per sort hi ha casos de gent que se n'ha sortir tot i el sistema: Einstein, Edison, Graham Bell...). A les universitats no sempre arriben els més intel·ligents, sinó els que millor s'adapten al sistema educatiu vigent. I si a més a més van a la concertada, millor.