Dia 26: Cat Ba - Hanoi.

Recorregut que he fet pel nord en deu dies.

Avui, dia de retorn cap a Hanoi, on demà agafaré un avió cap a Saigon per passar un parell de dies més abans de tornar cap a Catalunya, he tingut la sensació de que s'han acabat les aventures i les emocions fortes d'aquest periple pel Vietnam, i que el que queda vindrien a ser els minuts de la brossa, com als enfrontaments esportius quan el marcador ja està més que dat i beneït.

Avui en aquesta entrada, ja que no hi ha grans aventures a explicar ni anècdotes extraordinàries, us deixo un grapat de fotos que no vaig poder penjar ahir del tour per les badies de Lan Ha i de Halong, i aprofitaré també per explicar-vos algunes historietes que m'han explicat gent que he anat coneixent, relacionades amb les seves experiències personals.

El típic vaixell per fer el tour per la badia de Halong o de Lan Ha.

El viatge de retorn de Cat Ba cap a Hanoi ha estat igual de sincronitzat que a l'anada, amb busos, llanxes i més busos, un darrera l'altre i sense esperes excessives. A les 13:30 ja estava al mateix hostel Backpackers de l'anterior vegada, en ple "Old Quarter".

Pas sota la roca, en un túnel natural d'uns 100 metres.

Avui he estat més estona de l'habitual fent el ronso al hostel, llegint i connectat a internet. He sortit per dinar, al costat mateix, i he tornat a sortir cap al vespre (les 17:00 aprox.) quan ja no feia tanta calor, per passejar una mica i fer alguna compra.

Buscant les samarretes del Barça amb la senyera he conegut a una  parella madrilenya amb la que he acabat passant un parell d'horetes xerrant i fent una birra. Resulta que ell, madrileny de cap a peus, era barcelonista des de petit, i també buscava la samarreta. Fins i tot m'ha estranyat una mica que fos ell qui em preguntés que què buscava quan m'ha vist mirant les samarretes a la mateixa parada on ell esperava a que li portessin una que li havien anat a buscar. Encara més tenint en compte que jo anava amb una samarreta independentista amb l'estel roig i quatre pilars simbolitzant les quatre barres. La veritat és que no hem entrat a parlar de temes polítics, però l'estona de tertúlia ha valgut la pena.

Aquests madrilenys m'han demanat la meva opinió al voltant del país i dels vietnamites en general, i els he respost que positiva en general. Un lloc on tornaria sense problemes. Ells no ho veien igual que jo, i començaven a estar una mica farts de les situacions desagradables que es produeixen quan veuen en tu una font de beneficis. No sé si a mi ja no m'afecta gaire després de tants viatges i tantes històries, però també els acabes entenent. Alguns d'ells fan servir la picaresca per guanyar el màxim possible, i sabent-ho, has d'intentar que t'estafin el mínim. Sobretot preguntant sempre els preus, i confirmant-ho com sigui per no deixar oberta la possibilitat del malentès. Tanmateix, jo trobo als vietnamites simpàtics i honrats molt majoritàriament.

En aquesta roca vam parar a fer snorkel però no es veia res de res.

No devien pensar el mateix els dos barcelonins que vaig conèixer al parc nacional de Cat Ba, que em van explicar el que els havien fet a la moto. La van deixar aparcada en un lloc que suposadament era de pagament (aquí mai saps quin són els llocs de pagament fins que veus com arriba algú i t'indica on has de deixar la moto, o et ve amb un tiquet per fer-te saber que en aquell tros s'ha de pagar), però li van dir a l'encarregat que ho pagarien a la tornada. I a la tornada no van trobar a l'encarregat per enlloc, però quan van posar-se en marxa es van adonar que duien la roda desinflada. Així van anar tirant fins que van trobar civilització per intentar arreglar-ho, i un paio els ho va arreglar i van veure que els havien tallat la càmera intencionadament. I el curiós és que mentre anaven tirant pel camí amb la roda malmesa, la gent que es trobaven els anaven fent senyals perquè continuessin tirant que ja trobarien qui els ho arreglés. Vaja, un tuf de jugada assajada que tomba. Els va cobrar 10 dòlars per arreglar-ho.

Amb l'Aida i el Borja de Cantàbria.