"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dimarts, 20 d’agost de 2013

Dia 27: Hanoi - Saigon (HCM).

Infant vietnamita a punt d'arrencar el plor.

Avui, novament, ha estat jornada de trasllats. En aquest cas, el darrer trasllat intern, en avió, per anar de Hanoi fins a Saigon. Pel matí encara he pogut fer la darrera passejada pels caòtics carrers de l'Old Quarter, aprofitant a més que no era un dia especialment calorós, ni gens assolellat.


Divertides màscares fetes sobre un tipus de vímet.

També he aprofitat per buscar algun local on imprimir la targeta d'embarcament del vol de la tarda, i m'he trobat amb l'agradabilíssima sorpresa de que a una agència de viatges m'ho han acabat fent sense cobrar-me res de res. He estat apunt de plorar i tot de l'emoció. M'he acomiadat amb evidents mostres de gratitud i m'han acomiadat amb un "welcome to Vietnam". Qui diu que no són bona gent aquests vietnamites? 


Paradeta de queviures, suposo.


A l'autobús públic que m'ha portat fins l'aeroport m'ha ocorregut una altra cosa curiosa. Parlava animadament amb un parell de franceses que m'han reconegut d'haver-me vist dies enrere a l'estació de trens de Lao Cai (com veieu, sóc un paio que no deixa indiferent), i bàsicament, es recordaven de mi perquè els feia recordar a un amic seu francès (fins i tot m'han demanat de fer-me una foto). Bé, però el fet curiós que volia explicar no és la trobada amb les franceses, si no quan el cobrador del bus se'ns ha apropat per fer-nos callar. Al principi no enteníem de què anava la broma, però després s'ha apropat a un cartell d'aquests informatius de la companyia i ens l'ha assenyalat com si hi digués que no es podia parlar. Després m'he fixat si érem els únics "pardillos" a qui feien callar, però el cert és que a banda d'un policia que hi havia darrera nostre, ningú més deia ni "pio". Encara ara em pregunto quina deu ser la raó principal d'aquesta norma.

Ambient a un carrer de Hanoi.

He arribat a Saigon (HCM) cap a les 19 h. de la tarda, i he sortit a l'exterior de l'aeroport a buscar ràpidament un moto-taxi i fer via cap a l'hotel que havia reservat per internet. He canviat respecte al primer que vaig estar i me'n vaig a un de "motxil·leros" amb habitació compartida. Total, per dues nits...
 
He anat a sopar a un local que m'ha recomanat el recepcionista, de cuina vietnamita cent per cent, i de parla vietnamita cent per cent. Ni déu parlava papa d'anglès, així que he hagut de demanar assenyalant amb els dits. I, és clar, quan s'actua d'aquesta manera sempre s'acaben produint sorpreses. I la sorpresa ha estat que m'han posat més menjar del que jo havia volgut, i uns plats poc apetitosos, la veritat. Volia uns trossos de carn amb mongetes seques, i una mena de rotllo de primavera sense fregir, i m'han donat la carn amb arròs i condimentada, una beguda de coco amb les mongetes al fons del got, en una bossa amb gel, i tres rotllos d'aquells. Lamentablement prop de la meitat del menjar ha acabat al contenidor de la brossa. El menjar aquí entra molt bé pels ulls, però un cop a la boca... pse pse.


Bossa de cotnes gegants.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada