Antoni Bolinches: “Els nens necessiten més hores d’estima de les que els donem”

(Entrevista de Thaïs Gutiérrez pel diari Ara, al psicòleg Antoni Bolinches).

Antoni Bolinches (Barcelona, 1947) aborda en el seu últim llibre, El secret de l’autoestima(Cossetània), el tema de la seguretat personal, un dels grans dèficits de la nostra societat, i demana escoltar-nos més a nosaltres mateixos per descobrir mancances i trobar solucions. “Millorant com a persones millorarem el món”, assegura.

Per què va decidir dedicar un llibre a l’autoestima?

És un dels temes que més treballo, tant pel que fa a la teràpia com en l’àmbit divulgatiu i didàctic. La raó és molt senzilla: fins ara hi havia una certa confusió en el tema i s’utilitzaven els conceptes d’autoestima i de seguretat com a sinònims. Això és un reduccionisme que no ajuda a entendre per què un té seguretat en unes coses i, en canvi, inseguretat en unes altres. Sistematitzant tota la meva experiència clínica i pedagògica he creat una nova teoria de la seguretat personal.

Què diu la seva teoria?

Que l’autoestima és la primera font de la seguretat, que comença quan som molt petits. Però jo no l’entenc com a sinònim de seguretat, sinó com a primera font de seguretat. Després vindran l’autoimatge, l’autoconcepte i finalment la competència sexual. Els quatre conceptes configuren la seguretat personal. És la primera teoria que incorpora la sexualitat com a font d’autoafirmació.

Per què és tan important el sexe?

A partir dels 30, quan ja tenim una experiència sexual sedimentada, entra en joc la competència sexual per construir la seguretat personal. I entenem per competència sexual la percepció de si som competents en l’exercici de la intimitat o no.

Si som competents, ens sentim més segurs.

Sí. Però hem tenir en compte els altres tres conceptes: autoestima, autoimatge i autoconcepte.

Comencem pel primer: l’autoestima. Què és?

És quant m’estimo i com m’estimo actualment, aquí i ara. Però en funció de com m’he sentit estimat a la infància més tots els reforços posteriors que he sentit per via amorosa, emocional i afectiva. Hem de saber que el dèficit afectiu infantil condiciona molt la nostra seguretat com a adults.

¿Tot el que vivim quan som petits és clau per al nostre futur?

És fonamental. Tant és així que Freud deia que el nen és el pare de l’home. És una metàfora perfecta per il·lustrar la manera com la infància condiciona la vida adulta. Ara bé, hem de saber que no la determina. Hem d’acceptar que el que ens passa a la infància és molt important per entendre la seguretat de la persona adulta, però alhora aquesta persona pot prendre consciència de les raons de les inseguretats i potenciar les capacitats. Així pot millorar l’autoestima. I ho fa per les altres tres vies: l’autoimatge, l’autoconcepte i la competència sexual.

¿Expliqui’m què són l’autoimatge i l’autoconcepte?

L’autoimatge és quant m’agrado i com m’agrado. Com que vivim en una dictadura psicoestètica és un concepte que té molt de pes, sobretot per a les dones, que ho pateixen més que els homes. L’autoconcepte, en canvi, és quant em valoro i com em valoro a mi mateix segons les capacitats intel·lectuals, de caràcter i de personalitat.

Som una societat de persones amb problemes de seguretat.

Sí, hi ha un problema general, perquè és una societat en la qual els nens i nenes no reben un reforç suficient d’autoestima, necessiten ser estimats de manera més freqüent i càlida i el nostre estil de vida no ho afavoreix. Falten hores d’estima, de caliu, d’afecte, i això vol dir que hem creat un model de societat on hi ha un risc important que la majoria de la població tingui problemes d’autoestima, d’autoconcepte i d’autoimatge. Vivim en una cultura de l’èxit que ens diu que hem d’estar a dalt de tot de la piràmide, que si no no som ningú. És un model supercompetitiu i, a més, vivim en una dictadura psicoestètica, i si no ets com la Scarlett Johanson tampoc vals. Vivim en una societat sociopàtica, que planteja un gran risc de neurotitzar-nos, i per això és tan important conèixer tot això i fomentar una cultura de l’autoanàlisi, de l’autoacceptació i de l’automillora.

¿Amb aquesta combinació d’elements és difícil ser feliç, no?

Sí, per ser feliços hem de revisar el model de societat. Hem d’humanitzar el capitalisme i crear un món millor començant per nosaltres mateixos. Però el món cada cop va més cap al model capitalista, consumista, aquesta és la gran trampa de la felicitat. Creiem que si consumim més serem més feliços, i és fals. La felicitat que jo proposo és la felicitat interior, coherència interna, realització personal i amor harmònic. Perquè si jo estic bé amb mi mateix puc agradar als altres: si sóc conscient de les meves limitacions i potencio les meves capacitats resulto més atractiu.

¿I també hem d’aprendre a madurar i a acceptar el pas del temps?

Sí. De fet, la maduresa és acceptar la realitat, ser conscients de les capacitats i desenvolupar-les, i ser conscients dels defectes i moderar-los. Això vol dir aprendre de les coses dolentes que ens passen i recordar que els bons moments són per gaudir-ne i els mals moments són per aprendre’n. A qualsevol edat de la vida pots ser feliç a condició que no vulguis ser feliç de la mateixa manera.

Buda: "El dolor és inevitable, el patiment és opcional".

Doncs, efectivament, a Tailàndia he vingut a parar allunyant-me del patiment. Després de la gratificant experiència castellera viscuda a la diada de la colla, he decidit posar terra de per mig i fer un viatge "terapèutic". I aquí estic, des del dimecres, passant calor i fent el guiri. 

He tingut la sort d'anar a topar amb el dia en que se celebrava la festa del Loi Kathong (lluna plena del mes de novembre), on els tailandesos rendeixen honor a Buda, a la vegada que fan l'acte simbòlic de renunciar i superar les rancúnies, mals humors i punts dèbils, oferint una mena de barquetes fetes amb flors, fulles, espelmes i barretes d'encens a rius, rieres, llacs, platges... Jo com que soc molt descregut de tots aquests rituals, vaig mirar-m'ho, bastant fascinat, com un simple espectador

A banda de l'acte de l'ofrena en sí, arreu s'organitzen espectacles de tota mena, com concerts, focs d'artifici, danses, o aquesta mena de castellers tailandesos que fan pilars aixecats per sota com aquest (jo solament vaig veure de 5 pisos):

També m'he dedicat a visitar alguns dels temples més espectaculars de Bangkok, com el Gran Palau Reial, una meravella arquitectònica i artística que en el passat va servir com a residència oficial del rei, i que a l'interior hi amaga un temple amb el Buda Maragda, estàtues gegantines, murals kilomètrics, jardins impressionants, i palaus increïblement bells.

Grand Palace

També he visitat uns quants temples budistes del centenar, si no milers que hi ha repartits per Bangkok. Entre d'altres el Wat Chana Songkra, el Wat Bowornnwet, el Wat Rachanaddaram.., I potser els més destacats: Wat Arun i Wat Pho, amb la seva gegantina figura del Buda estirat. 

Wat Pho

Buda estirat al Wat Pho

En un altre dels temples on he entrat m'he trobat que celebraven una cerimònia en honor a un antic monjo molt destacat i estimat per la comunitat budista de Bangkok, mort fa més de 50 anys. He sabut de què anava perquè quan ja marxava un monjo jove m'ha parat per parlar amb mi, i hem passat més d'una hora "dale que te pego", mentre m'anaven convidant a sucs, te, cafè, caramels... vaja, entenc que siguin servicials i s'estimin als monjos, però a un convidat d'un d'aquests... com un més de la família!

Amb el monjo Saruthani al temple de Ratchanaddaram.

El monjo en qüestió m'ha dit que s'anomenava Saruthani, tot i que tenia un altre nom de monjo molt estrany. M'ha explicat algunes aventures seves aprenent l"'ofici" als EEUU, o a l'Índia. Va ser novici dels 13 als 20, i no descartava deixar algun dia els hàbits per tornar a la vida mundanal. Veient les atencions que rebia, i amb la poca feina que semblen tenir (un parell d'horetes per la meditació i cantar les ensenyances de Buda), no sé jo si li pot interessar gaire canviar d'ofici... Malauradament als monjos budistes també els està prohibit tot una sèrie de plaers com ara l'alcohol, el sexe, etc. No es pot tenir tot. 

Interior del Wat Ratchanaddaram.

El "temazo" del dimecres. Strombers - "La Patum"

Avui fa 10 anys que la UNESCO va declarar La Patum de Berga com a Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat.

 

El grup de Cardona, Strombers, li va dedicar aquesta cançó l'any 2006, inclosa a l'àlbum Blu. Blutal!

Diumenge ens va acompanyar la FORÇA..., l'EQUILIBRI, el VALOR, i el SENY!!

Un soldat imperial entrant a la Plaça Vella al so de les gralles tocant la Marxa Imperial. Impagable!!

Mar Romera: “El nen s’ha de sentir segur per preguntar, no per contestar”

(Entrevista del diari Ara a la pedagoga, psicopedagoga i mestra, Mar Romera).

A la presidenta de l’Asociación Pedagógica Francesco Tonucci -que és mestra, pedagoga, psicopedagoga, especialista en intel·ligència emocional i autora del model Educar amb tres Cs: capacitats, competències i cor - el que més li agrada és que li diguin “ seño ”. De fet, es llegeix així a la targeta personal, sota el nom de M. del Mar Romera Morón. Entre les nombroses ponències que ofereix arreu, Mar Romera va fer parada a Palma el cap de setmana passat per oferir de la mà d’Integratek un curs sobre intel·ligència emocional, l’entrenament de la qual considera d’urgent arrelament en el sistema educatiu.

En els últims temps es reivindica la preeminència de la intel·ligència emocional per davant de la cognitiva. Fins a quin punt desenvolupem aquesta intel·ligència emocional?

Jo diria que, des del 1990, s’ajunten els dos conceptes. Abans només es reivindicava el coeficient intel·lectual (CI) perquè es pensava que les emocions no havien d’intervenir en el desenvolupament de la intel·ligència. Avui se sap que, com va dir Roberto Aguado, “l’emoció decideix i la raó justifica”. I és així. Si la intel·ligència emocional es pot definir com la capacitat de sentir, entendre, controlar i modificar els estats emocionals propis i els dels altres, hem de dir que és amb les emocions que es domina el món. També són les que decideixen la guerra.

Com s’educa en les emocions?

La majoria de nosaltres ens hem educat en la cultura judeocristiana, que ens ha portat a pensar que les emocions s’han de dur en la intimitat i a porta tancada. És un greu error. Hem apartat la mort de les nostres cases, no hi ha jocs al carrer, expressem poc les nostres emocions, així que malauradament acabem vivint les emocions dels altres. Les busquem a les televisions, en programes que posen sobre la taula les intimitats alienes. I les emocions s’han d’entrenar tant com s’entrena un múscul. Si no ho fem ens convertim en una mena d’espectre autista. Penseu que les emocions són química: o les entrenem o necessitem substàncies químiques per potenciar-les. Això quan, a sobre, la societat ens ha venut que hem de ser feliços.

¿Aquest entrenament de la intel·ligència emocional hauria de ser matèria d’estudi?

Daniel Goleman afirma que si la intel·ligència emocional es visqués al carrer, no l’hauríem de fer entrar a l’escola. Però l’escola està pensada per donar el que no es dóna de manera natural. Així que cal introduir-la des de petits i que formi part del desenvolupament personal. La vida és un procés de pèrdues i guanys, i això vol dir que ho és també de presa de decisions. Ja de nens ens hem d’entrenar per a aquestes vivències. Sobreprotegim els infants i és urgent donar-los tot el que és bo, però també el que és dolent. Els nens han d’aprendre a viure, a equivocar-se i a fracassar. I aquest aprenentatge s’ha d’incloure a l’escola de manera planificada i professional. El sistema educatiu no pot permetre’s ni humiliar ni segregar un sol nen.

Quines són les mancances de l’escola en aquest sentit?

Hi ha mancances tant a nivell de l’entrenament de la intel·ligència emocional intrapersonal, això és l’autocontrol i l’autoestima, entre d’altres, com també en el nivell interpersonal. No incidim en l’ensenyament de les habilitats socials, de la comunicació, de l’escolta, de l’empatia o de la resolució de conflictes. Abans aquestes habilitats socials ens venien donades com a imperatius; ara afortunadament no és així, però no s’ensenyen. I el problema no és només a l’escola. No pot ser que el nen digui “Mama (o papa), la joguina s’ha trencat”. No diu “L’he trencat”, i a més moltes vegades li diem que n’hi comprarem una altra. Són els altres els que resolen els problemes dels nens, quan els hauríem de capacitar en la presa de decisions, donar-los cobertura i participació, a més de responsabilitzar-los de les conseqüències dels seus actes. I no parlo de valors.

On queden, doncs, els valors?

Els sentiments recolzen en les emocions, i els valors, en els sentiments. Així doncs, hem de generar l’emoció, després el sentiment i finalment el valor. D’altra banda, cal pensar que les emocions no són bones ni dolentes, són agradables o desagradables i, en tot cas, totes són necessàries i adaptatives.

Quins beneficis notaríem si es treballés la intel·ligència emocional?

Aguado va afegir tres plataformes emocionals a les considerades bàsiques. Hi va sumar l’admiració, la seguretat i la curiositat, que m’atreviria a dir que són les úniques a partir de les quals es pot aprendre. És més, si el docent treballés molt per obtenir l’admiració, el sistema educatiu podria deixar de fracassar. La seguretat rompria amb l’actual sistema d’avaluació, que etiqueta i destrueix. El nen s’ha de sentir segur per preguntar, no per contestar. Només aprèn qui demana, i aquí ja parlem de la importància d’entrenar la curiositat.

Què hi ha del coeficient intel·lectual que donava tants maldecaps?

Tinc una gran notícia sobre això. Si em recolzo en el concepte intel·ligència múltiple de Gardner, resulta que està estudiat que el CI és pràcticament inamovible després dels 18 anys. En canvi, el coeficient emocional (CE) és modificable tota la vida amb entrenament.

Els Minyons de Terrassa descarreguem el primer 4d10 amb folre i manilles de la història!!!

(22 de novembre del 1998 / 22 de novembre del 2015. Plaça Vella de Terrassa. 3d10fm / 4d10fm).

MINYONS DE TERRASSA

PRIMER 4D10FM DE LA HISTÒRIA!

22 NOVEMBRE DEL 2015

#SOMLACOLLA

La plaça de La Torre del Palau, nova plaça de 9 a Terrassa.

Foto: Antonio Pérez.

Aquest migdia hem estrenat el nou horari i emplaçament de l'actuació de vigília de la diada, la plaça de La Torre del Palau. Hi hem fet 3d9f, 4d9f, 3d8a, i 10pd4, a més d'un pd4 fet íntegrament per la canalla. Ens han acompanyat els nostres padrins, Bordegassos de Vilanova, que han fet 2d7, 5d7, 4d7, i vd5.

Demà més i millor a la plaça Vella, acompanyats pels Castellers de Barcelona i els Borinots de Sants. Tornarem a fer història 18 anys exactes després del primer 3d10fm descarregat?

Feliç dia de la infància... per qui pugui!

Corprenedor document del programa Salvados del passat diumenge, gravat en un camp de refugiats sirians a Jordània. Aquest sirià explica què l'ha portat a abandonar la seva pàtria i quina és la situació dels refugiats, i ens presenta a un nen, també sirià, orfe, i desvalgut.

Als que aprofiten els atacs terroristes per fer discursos racistes i xenòfobs, i criticar creences alienes, els aniria bé mirar-se aquest vídeo i intentar empatitzar una mica amb els seus protagonistes.

Ens deixa un dels més grans (en tots els sentits). Jonah Lomu.

Ahir vam conèixer la mort de Jonah Lomu, neozelandès d'ascendència tongalesa, estrella mundial del rugbi i de l'esport en general a finals del segle 20 i principis del 21. A finals del 96 li van detectar una malaltia de ronyó, la qual va combatre inclús estant en actiu. Es va sotmetre a un transplantament de ronyó l'any 2004, però aquest fet no va suposar el final de la seva carrera esportiva, ja que va tornar als terrenys de joc al cap de poc menys d'un any.

Lomu va destacar en l'esport del rugbi per la seva potència i velocitat. Amb els seus 120 kilograms i 1'96 metres d'alçada, corria, esquivava i atropellava als rivals per la seva banda esquerra de l'atac dels All Blacks. Als 19 anys es va convertir en el debutant més jove d'aquesta mítica selecció. També posseeix el rècord d'assaigs en Mundials, amb 15.

Jonha Lomu va ser un dels principals responsables que m'interesses per l'esport del rugbi a finals dels 90's. Es dóna la coincidència que va néixer el mateix any que jo...

El "temazo" del dimecres. Maria del Mar Bonet - "Què volen aquesta gent?"

D'Aquí a un parell de dies, celebrarem el 40è aniversari de la mort del dictador Franco, un dels personatges més horribles que han format part d'aquest col·lectiu que anomenem Humanitat. La seva policia es dedicava a reprimir, torturar, espiar, controlar, prohibir, assassinar, tot ésser viu que pensés, opinés, actués, diferent del que el seu règim establia...

Maria del Mar Bonet va compondre la cançó, l'any 1968, amb text del poeta barceloní Lluís Serrahima, després de la mort del jove madrileny Rafael Guijarro, membre del FAR (grup maoista), en un escorcoll policial a casa seva, on va acabar "saltant" des d'un sisè pis.

La peça guanya actualitat avui en dia amb el tema del terrorisme islamista, i la pressió policial als barris de majoria musulmana. Esperem que la policia l'encerti de totes totes quan entrin per la força, de matinada, a la llar d'algun presumpte terrorista.

Zapata vive, la lucha sigue! Visca l'EZLN!

Avui fa 28 anys que es va fundar a Chiapas l'EZLN (Exèrcit Zapatista d'Alliberament Nacional), un grup guerriller indígena que va decidir defensar els seus drets (dret a l'autodeterminació, dret a les seves terres, drets lingüístics, dret al treball, etc.) per la via armada. L'1 de gener del 1994 van iniciar un aixecament armat, baixant des del seu territori a la selva Lacandona fins a la capital de l'estat, San Cristóbal de las Casas, i altres municipis. 

Després d'anys de lluita, de negociacions, pactes, acords i desacords, amb el govern mexicà, els Zapatistes van aconseguir que se'ls reconegués (no plenament) la seva autonomia i altres drets fonamentals.

El ninot que podeu veure a la foto, representa un guerriller de l'EZLN, i és un regal del Román, un noi mexicà que va estar de visita per Terrassa fa ja uns dies. Em va fer molta il·lusió, pel que significa, i pel fet que vaig visitar Chiapas l'estiu del 2010.

Monòleg de Carles Capdevila sobre educació.

Interessant i molt entretingut monòleg del director del diari Ara, Carles Capdevila, sobre el fet de la paternitat. Descriu els cinc sentits que al seu entendre són necessaris: sentit comú, sentit del ridícul, sentit del deure, sentit moral, i sentit de l'humor. 

Terror a Paris.

Ahir Paris va tornar a viure el malson del terrorisme amb set atacs simultanis de grups jihadistes de l'Estat Islàmic (EI), que van deixar almenys 140 morts i un altre centenar de ferits. El país veí torna a viure amb horror la xacra del terrorisme global tant sols 11 mesos després de l'atac a la revista Charlie Hebdo on van morir 12 persones.

Veient els cada cop més nombrosos i sanguinaris atacs terroristes de radicals islamistes a països occidentals, s'evidencia allò que diuen els castellans de "quien siembra vientos recoge tempestades". Llàstima que ho acabin pagant víctimes innocents a banda i banda.

Humor made in Spain.

Fa 12 anys d'aquest gag de l'aleshores President del Govern espanyol, Rodríguez Zapatero, al Palau Sant Jordi, en el darrer acte de la campanya electoral que va dur Pasqual Maragall a la presidència de la Generalitat. "De aquellos polvos vienen estos lodos", o com diria el bo d'en Piqué: "Contigo empezó todo!"...

Oda a Terrassa.

Al Vallès Occidental,

hi ha una vila coneguda.

No existeix al món mundial

vila més collonuda.

A Terrassa em refereixo,

no cal fer suposicions.

Tot seguit us aclareixo,

doncs, les meves raons.

Vila de grans esportistes,

músics, poetes, castellers,

industrials, polítics, artistes,

diables, nans i geganters.

 

Per tot arreu biblioteques,

centres cívics i casals.

Teatres, cines, discoteques,

que entretenen  als locals.

A qui agradi passejar,

Vallparadís avall i amunt.

I Si això és poc caminar,

cap a Sant Llorenç del Munt.

Vilatans i vilatanes,

tots gent de bona raça,

alcem les veus ufanes:

Visca el poble de Terrassa!

(27 de febrer del 2009)

El "temazo" del dimecres. Obrint Pas - "Som".

Cançó del grup valencià Obrint Pas, de l'any 2005, inclosa a l'àlbum "En Moviment", i inspirada en el poema de Miquel Martí i Pol "Serem allò que vulguem ser", avui que es compleixen 12 anys de la mort del poeta de Roda de Ter. 

No tot és desar somnis pels calaixos
rodejats d’enemics o bé d’objectes
que subtilment i astuta ens empresonen.

Perquè viure és combatre la peresa
de cada instant i restablir la fonda
dimensió de tota cosa dita,
podem amb cada gest guanyar nous àmbits
i amb cada mot acréixer l’esperança.

Serem allò que vulguem ser.

Pels vidres del ponent encrespat, la llum esclata.

Miquel Martí i Pol, 1981

Antonio Pedrero, un terrassenc a l'elit del ciclisme mundial.

Antonio Pedrero (Terrassa, 1991), s'acaba d'incorporar a les files del conjunt Movistar provinent de l'equip dominicà Inteja on va aconseguir un meritori tercer lloc a la Volta a Guadalupe (prova UCI). Aquest ciclista de perfil escalador ha aconseguit diversos triomfs en les darreres temporades que l'han portat ara a fitxar per un dels principals equips professionals, de la categoria UCI WorldTour, que li obre les portes de les grans proves per etapes, així com les grans clàssiques d'un dia.

#TerrassaPower

De 9N a 9N i desconnectem que ja toca!

Avui, quan es compleix un any just d'un dels majors actes de desobediència civil de la història, el "procés de participació ciutadana per consultar sobre la independència de Catalunya", el Parlament de Catalunya ha aprovat per 72 vots favorables contra 63 negatius, la declaració d'inici del procés d'independència. Els vots favorables de Junts pel Sí i la CUP, han estat suficients per tirar endavant el projecte. A l'altre bàndol s'han posicionat la resta de partits amb representació parlamentària (C's, PSC(OE), PP i C(S?)QP).

Emotius discursos del líder de JxSí, Raül Romeva i de la diputada de la CUP, Anna Gabriel. Em quedo amb les següents frases dels seu discursos:

Romeva: "amb aquesta resolució donem solemnement inici a la construcció d'un estat català". "Lamento dir-los que això ja no té aturador. Aquest país ja fa temps que diu alt i clar que ha arribat l'hora d'anar a totes".

Gabriel (adreçant-se al govern espanyol, a l'exèrcit i als tribunals):  "Mireu-nos als ulls, sentiu els batecs, i hi veureu un poble alegre, viu i combatiu que malda per poder ser. No hi veureu ni colpistes ni partidaris d’autoritarismes ni imposicions."

Francesco Tonucci: "Els únics que poden fer una bona escola són els mestres".

(Entrevista del Carles Capdevila, director del diari Ara, al pedagog italià Francesco Tonucci).

22 D’OCTUBRE DEL 2015. FRANCESCO TONUCCI INAUGURA UN CONGRÉS D’EDUCACIÓ A MADRID SOBRE ELS DRETS DELS INFANTS. Agafo l’AVE per escoltar-lo i després passar una horeta i mitja conversant amb ell. Tinc clar que tancarà el llibre sobre educadors que estic preparant. El promotor de la ciutat dels nens, l’home amb doble personalitat, la seva i la del dibuixant Frato, aquest enamorat del joc i l’espontaneïtat que ens sorprèn amb reivindicacions que haurien de ser òbvies; és la persona ideal per deixar-nos un bon gust de boca. Educat i encantador, acabem l’entrevista i ja busquem agendes per sopar un dia i continuar parlant del que més ens apassiona.

Has vist millorar l’educació aquests anys?

No, gens. Conec més Itàlia, però els nostres països s’assemblen molt. Veig amb preocupació el que viu la meva néta de vuit anys. És inacceptable que l’escola on va s’assembli tant a la que jo vaig anar fa setanta anys. Tinc fotos de la Nina mentre omple pàgines d’un quadern de cal·ligrafia. Pensava que això ja havia passat. No entenc per què encara es fa. En els debats, treballs, llibres i congressos que vam fer als anys setanta i vuitanta la cosa estava canviant. Sempre hem tingut mestres conservadors, però la xifra dels que semblaven avançar-se creixia i experiències com aquesta semblaven estranyes. I si em passa a casa -no ho he anat a buscar- vol dir que és freqüent. Experiències com conèixer el barri, sortir de l’escola i trobar artesans, convidar persones a l’escola, s’estan perdent.

Per què?

S’han acabat per la por de les famílies. S’ha acabat l’aliança família-escola. Per a nosaltres era terrible quan érem petits, perquè si passava alguna cosa dolenta a l’escola segur que passaria també a casa. Avui és gairebé el contrari. A Itàlia és normal que un nen arribi a casa amb una mala nota i el pare li digui que no es preocupi, que l’endemà l’hi arreglarà amb una amenaça a l’escola. Hi ha casos a Itàlia -no sé si a Espanya és igual- de famílies que denuncien l’escola per com avalua els seus fills.

Un mal símptoma.

És inconcebible. Sempre he tingut dubtes sobre l’avaluació escolar, però que la família denunciï el mestre perquè no ha aprovat el seu fill em sembla fora de lloc. S’equivoca molt la família, però significa també que l’escola ha perdut la capacitat per dialogar-hi. Trobar-se per discutir amb els pares era normal als anys setanta i vuitanta. Es dedicava força temps a les trobades amb les famílies, sobretot a infantil i primària, i després s’anava perdent. Però avui en dia es fa molt menys i es nota la diferència. Els mestres no surten de l’escola perquè pot passar alguna cosa, fins i tot al pati. Anem enrere: tornem al llibre de text i a un programa.

I per què li costa tant canviar, a l’escola?

"Anem enrere: tornem al llibre de text i a un programa"

Confien molt en les lleis. Tots els governs se senten amb el deure de fer una reforma educativa. A Itàlia no sé si n’hem passat deu o quinze. Aquestes reformes ho han canviat tot unes quantes vegades: programes, llibres de text, disciplines, horaris, l’arquitectura de l’escola. Ho han canviat tot, i l’únic que ha quedat intacte ha sigut l’escola. Per què és tan resistent? Perquè l’únic que pot canviar-la és el mestre, d’això n’estic segur. I no s’ha fet gairebé res. A Itàlia hem viscut l’experiència vergonyosa de ser l’últim país que feia acabar la carrera formativa d’un mestre als 18 anys. I fa deu anys encara era així. Vaig acabar als 18 anys i podia donar classes a aquella edat, perquè el títol era habilitant. Les noies feien la Scuola Magistrale, i per a infantil acabaven als 17 anys. Una adolescent havia de fer-se càrrec de vint o trenta nens. Vam passar d’això a la llicenciatura. Però s’ha perdut l’oportunitat de pensar com s’ha de formar un mestre capaç.

Cal canviar la formació?

Aquests futurs mestres continuen escoltant lliçons que els mestres els dicten, prenen apunts i repeteixen el que ha dit el professor amb les seves mateixes paraules en un examen. Això no funciona. El mestre que es forma així donarà les classes així. Tot i que els continguts hagin canviat. És probable que a aquests professors ara els expliquin coses dels meus llibres, però això no canvia res si el mètode és el mateix.

El mestre és conservador, en general?

Sí, però perquè a la formació no aprenen res útil per ensenyar. Quan es troben a classe, el model que els surt és el del mestre que tenien quan eren alumnes, vint anys enrere. I és una manera totalment conservadora d’entendre l’educació. L’únic que val és el que va fer el mestre que vam tenir. Què fem amb els nens? Tot el que ens ha ensenyat la universitat, la filosofia i la teoria, no ens serveix. I el que surt espontàniament és el que feia el nostre mestre.

Quin verb ha de fer servir l’educador? Quin verb conjugaria per a un mestre?

Te’n diria dos. Escoltar i deixar. D’una banda, deixar que visquin experiències. I defensar que tinguin la possibilitat de viure-les. Crec que un nen sense la possibilitat de viure una experiència lliurement i autònomament en el seu temps lliure arriba a ser un mal alumne perquè no té res per aportar a l’escola. Deixar és un verb que trobo molt important. I els professors haurien d’ajudar els pares a entendre que l’han de deixar fer, i no ocupar-lo amb tasques. I escoltar és la base. Tot i que sembli el contrari del que ha de fer un mestre: parlar i que escoltin les criatures. En el moment que el mestre es posa a escoltar, ho capgira tot i crea una situació totalment nova. Els nens poden fer aportacions i veuen que hi ha una persona que s’hi interessa. No redueix el prestigi dels mestres i tothom aprèn molt. Quan un professor es posa en aquesta actitud d’aprenentatge arriba a ser un bon mestre.

Associem massa la innovació amb la digitalització.

El debat sobre el paper de les tecnologies ja té uns quants anys. Durant molt temps es va discutir si es podia utilitzar la tele per oferir intervencions de grans educadors. La idea era que els mestres eren fluixos, no els podíem millorar. Calia buscar els millors del país, gravar-ne intervencions i emetre-les. Era un projecte ridícul per ell mateix, perquè un mestre havia d’interrompre la seva activitat per presentar-ne un de millor que ell, i no es va fer servir. Avui estem repetint el mateix. M’adono que el poder d’un ordinador és més gran que la resta. Té moltes capacitats. El llibre i la llibreta són eines lineals. L’ordinador no ho és. Té possibilitats múltiples d’ús. El llibre de text no pot fer salts. A la llibreta escrivim una pàgina darrere una altra. I què fa un mestre amb un ordinador? El fa servir el mínim. Menysprea les possibilitats que li dóna. Una cosa que val cent la fa servir per un valor d’un. I llavors no s’entén per què se n’ha de comprar un de cent. Hi ha un interès comercial molt fort. L’escola és un comprador fenomenal, té milions de persones. Si dónes una tauleta digital a cada nen, acaben sent centenars de milers.

Confonem l’eina amb el mètode, l’ordinador amb les opcions del món connectat.

I hem de vigilar amb aquestes eines perquè estan entrant a la vida dels nens massa aviat. I els pares ho afavoreixen perquè pensen que és una garantia. A Itàlia el telèfon mòbil normalment és el regal de la primera comunió, als 8-9 anys. I el pacte és que l’hi regalen, l’hi carreguen i no es pot apagar, i a canvi el poden trucar quan sigui i preguntar on és i què fa. És el contrari de l’autonomia. La idea era que quan sortís desconnectéssim d’ell. I quan tornés ja explicaria què havia fet. Ara passa el contrari, els obliguem a dir mentides. A vegades no ens poden dir on són ni amb qui, i els empenyem a mentir. Agraeixo molt les tecnologies però em fa por pensar que una família pensi que no cal sortir de veritat, que ja es pot fer amb els amics per Skype. Hi ha edats en què els nens s’han de descobrir físicament, tocar-se, barallar-se. Són experiències insubstituïbles.

Parlant dels drets dels nens, una de les teves especialitats, ¿has vist avançar la societat o tampoc?

"Els anys més importants de la vida són els primers. A Freud li van preguntar quin era l’any més important de la seva vida, i va respondre que el primer. No ho deia amb sarcasme"

Han passat vint-i-cinc anys i el canvi no es nota gaire. Quan vaig començar el 1991 a fer aquesta proposta la gent em mirava estranyada. Ara ja sona una mica, però això no significa que se’n faci cas. Dic coses de sentit comú que no mereixen un aplaudiment. Si encara m’aplaudeixen és que estem molt malament. Els nens continuen passant gana, morint de malalties banals com diarrees o xarampió. Segueix l’analfabetisme. En això hi ha una alarma social considerable. El 2002 les Nacions Unides es van reunir a Nova York per analitzar aquests drets, i es van comprometre a, per exemple, reduir al 50% les morts per gana. Rebaixar un 80% l’analfabetisme infantil. El compromís era fins al 2015. M’imagino que ara faran un balanç i no serà positiu. Però sobre els altres temes, els que m’interessen més, els de la ciutadania, els articles 12, 13, 14, 15, 16 i 31 específicament, no només no s’hi està treballant sinó que no s’hi para atenció. Quan parlo d’això la gent se sorprèn. Quan llegeixo l’article 12 (“L’infant té dret, així que tingui un judici propi, a expressar la seva opinió en tot el que l’afecta i a veure com aquesta opinió és atesa”) la gent encara s’estranya.

L’article 31 (“L’infant té dret al descans, al lleure, al joc i a la participació en activitats culturals i artístiques”) sosté una cosa que ara és revolucionària, que el joc és la base per a les criatures. Avui en dia no ho sembla.

No només per a les criatures, també per als adults. Els anys més importants de la vida són els primers. A Sigmund Freud li van preguntar en una entrevista quin era l’any més important de la seva vida, i va respondre que el primer. No ho deia amb sarcasme. I és veritat per a tots nosaltres. Els grans aprenentatges, com el temps i l’espai, es donen en aquesta etapa. El plor de la criatura és un missatge. Plora i rep una resposta. Per sort, normalment és bona i és el pit de la seva mare, que és el millor que pot trobar una criatura. I això el tranquil·litza fins que no torna a tenir gana i torna a cridar. Aquesta relació és molt important. Sempre dic de no avançar la crida del nen. La crida i la resposta creen un joc que és la base del llenguatge. Hi ha un moment en què naturalment la mare s’hi acostuma i es construeix un horari dels àpats. Abans el donaven els pediatres, i era terrible perquè la criatura es despertava a les dues de la matinada per menjar. Al darrere hi havia la idea que el nen és tonto. Que dorm i no s’adona que té gana.

I és bastant més llest.

La mare es construeix un horari i ja ho sap. Un dia la mare està fent coses, li passa l’hora i torna a pensar que el nen és tonto: s’ha adormit i no s’adona que li toca menjar. Obre la porta i veu que el nen està despert, esperant. Això, que passa en poques setmanes de vida, és un moment fonamental, perquè esperar significa entrar en el temps. Sap que no fa falta que plori perquè la mare hi anirà. Això és una revolució. Imagina’t si és important que, per exemple, els nens autistes no hi arriben mai. No poden esperar. La necessitat s’ha de connectar directament amb la satisfacció. Al llarg de la vida estudiarà els verbs, els temps verbals, les assegurances, la història i el temps. Però les bases del temps les agafa en aquest dia màgic. M’agradaria trobar-me amb els joves i ensenyar-los aquestes coses perquè desitgin tenir un fill. Avui es tenen pocs fills perquè s’ha perdut la percepció que ser pares és un privilegi.

Ara ho convertim tot en un problema. Hem creat un discurs negatiu.

I això era un petit exemple per dir com és de cert que als primers mesos es fa el més important. Es posen els fonaments. Els fonaments necessiten temps, però com que no es veuen no hi pensem. Els adults no s’adonen de tota aquesta feina que els nens fan. Els nens tampoc se n’adonen i la idea que ens en formem és que no fan res. Tota l’educació infantil tradicionalment és de cura. A França encara se’n diu materna. A Itàlia fins fa poc també, i vaig lluitar molt contra aquesta definició, perquè significava que no calien professionals, amb dones n’hi havia prou. Les dones tenen sentit maternal -potser no sempre- i n’hi ha prou per cuidar nens petits que demà seran importants. Els primers tres o quatre anys, l’activitat fonamental dels nens és jugar amb el pit de la mare, amb les mans, els peus, el cos, i moure’s per tocar coses que queden fora del seu abast, i sortir. Per això és important que des del tall del cordó umbilical en endavant els pares siguin conscients d’afavorir l’autonomia dels nens. M’agradaria que un nen de 2 anys pogués obrir la porta de casa, picar a la porta del davant per cridar el nen que és el seu veí i que poguessin jugar tots dos al replà. Sense perills, però fora.

Però anem en sentit contrari.

Contra això tenim un món dels adults que cada cop és més absurd. A Itàlia està prohibit que els nens juguin a l’escala de veïns. És un lloc molt especial. L’escala pot ser un mercat, un teatre, moltes coses, i abans ho aprofitàvem quan no hi havia l’ascensor. Ho havíem de desmuntar tot perquè la veïna passés. Avui, amb l’ascensor, l’escala no la fa servir gairebé ningú, però tampoc no deixem que els nens hi juguin. I prohibim també l’entrada de casa, el pati. Diem que pot molestar, crear problemes. Ja se sabia que els nens sempre en creaven, de problemes. I no hi havia el costum de denunciar la família per haver trencat un vidre. Se’n comprava un de nou i es deia “No passa res, són nens”. Això ha de tornar. Estic demanant responsabilitat als alcaldes perquè crec que són els garants de la convenció dels drets de la infància. Els nens no tenen sindicats, no tenen advocats. Qui els representa? Crec que ho ha d’assumir l’alcalde. Ha d’explicar als adults que no poden posar cartells de prohibició, que han de poder jugar.

Una bona iniciativa.

A Roma vam tenir una experiència interessant. El Consell de Nens, del qual jo era el responsable, va descobrir que en el reglament de la policia municipal de Roma hi havia un article, el 6, que deia que als llocs públics s’hi prohibia jugar. Era absurd. Ho vam analitzar, discutir, i vam escriure una carta a l’alcalde per dir-li que el reglament estava equivocat. I tenim una convenció dels drets del nen, amb un article 31 que diu que hem de dedicar-nos a jugar, i, per tant, no se’ns pot prohibir fer-ho en un lloc públic. Els llocs públics són els llocs on s’exerceixen els drets. Només en una dictadura es prohibeix la reunió de més de tres persones. I l’alcalde, Walter Veltroni, un polític de les files del Partit Comunista, ens va contestar dient que teníem raó, que no se n’havien adonat. El més curiós és que les multes ja eren en euros. Havien adaptat la norma i el preu però no se n’havien adonat. Un any de feina i al final ho van canviar. I van escriure: «Respecte a l’article 31 de la convenció dels drets de la infància, l’Ajuntament de Roma afavoreix el joc dels nens a l’espai públic». I no demanàvem tant, demanàvem que no es prohibís. Van fer de més.

I després?

"Les propostes dels nens són molt semblants a les dels científics i s’allunyen molt de les dels polítics"

Després no s’ha fet res. Van dir d’afavorir el joc però no van dir com ho farien. A Pontevedra sí que s’està abordant el tema. Si dissenyem els carrers d’una altra manera serà més fàcil que els nens puguin sortir. Si apliquem la multa a qui no respecti la prioritat dels vianants als passos zebra, també. A Itàlia no s’aplica mai, i això vol dir que l’única norma de respecte als vianants i als nens no s’aplica. Seria com acceptar que del semàfor vermell en fem cas només a vegades. Seria un desastre, i això mateix val per als passos de vianants. A Itàlia el vianant ha d’esperar que no hi hagi cotxes. I això vol dir que ha renunciat als seus drets. El que ha fet Pontevedra ho cito amb gust perquè demostra que una ciutat pot fer-ho. Pontevedra té una natalitat més alta que altres ciutats. Anxo [Miguel Anxo Fernández Lores, del BNG] és alcalde de Pontevedra des de fa anys. Saps millor que jo que allà domina la dreta. I està guanyant les eleccions, tot i haver fet un canvi pel qual els cotxes són els perjudicats i no hi ha lloc per aparcar, perquè la gent ho aprecia. Ell és metge, i per això dóna valor a aquestes coses. Va avaluar que un de cada dos vianants que atropellen a 50 km/h mor. A 30 km/h, un de cada vint. Hi ha diferència. I que un alcalde abordi això em sembla meravellós.

Dius que fer una ciutat més amable per a les criatures és fer una ciutat millor per a tothom.

Això ho vaig aprendre pensant en les dones. Totes les batalles que han lliurat per millorar la seva condició han millorat el món. I si val per a elles també valdrà per als nens. Una ciutat que assumeixi el rol de solucionar els problemes de la infància i adequar-se a les seves necessitats serà una ciutat millor. I hi ha encara més. Les propostes dels nens són molt semblants a les dels científics i s’allunyen molt de les dels polítics. Tornem al tema del sentit comú. Les coses més banals són les més comunes. Hi ha una anècdota simpàtica. Una nena va escriure a un alcalde del nord d’Itàlia per dir-li que els bancs que havien posat al jardí de jocs estaven posats al revés, mirant cap a dins, de manera que quan ella hi anava a jugar, i l’acompanyava l’avi, ell se la mirava, cosa que la feia posar nerviosa. A ell tampoc li agradava perquè, com que era tafaner, volia mirar cap al carrer. És interessant perquè denuncia un lloc on els nens van a jugar vigilats. Volia dir que no només els bancs estaven al revés sinó que eren espais innaturals.

Anem creant espais vigilats i tancats per guardar-hi els nens.

I normalment són amb reixes, tancats i vigilats per altra gent. A vegades hi ha claus. S’estan fent coses estranyíssimes, pensant que els nens hi van a divertir-se. Sembla que aquests adults que ho construeixen, els administradors i els projectistes, mai no hagin sigut nens.

I fins i tot el futbol es converteix en una activitat amb escoles.

Estudiar un esport significa que un de cada deu mil segueix i arriba a ser algú. La resta odiaran aquest esport tota la vida. Passa el mateix amb el piano i amb el que sigui. Proposar aquestes experiències de plaer i creativitat com un estudi significa obligar la gran majoria de nens a odiar-les. I no s’entén per què un pare ha de fer això. Normalment es proposa als nens que triïn. I si ho ha escollit es converteix en un deure. Aleshores hi ha nivells, exàmens i competició.

¿Recordes quan i com et vas convertir en defensor dels nens?

Quan vaig començar, fa 50 anys, em vaig dedicar a l’educació de nens. I com més avançava més baixava l’edat dels nens. L’escola millor del món a Itàlia era la d’infantil. Això em va despertar l’interès per la infància, i quan vaig començar, el 1991, a pensar en la ciutat de la infància estava treballant en un aspecte que era la solitud de la criatura, que jo definia com una malaltia moderna dels països rics. Era una situació dramàtica, perquè no tenien companyia dins de casa, ni podien sortir a buscar-la. Em va semblar que la societat hi responia de dues maneres: comprant més i protegint-lo. Pel que fa a la primera, la indicació als pares era que hi havia productes que ajuden la criatura a viure sola i contenta: la televisió, els ordinadors... I pel que fa a la segona, es va passar a acompanyar-lo sempre. Amb l’alcalde de Fano dèiem que no havia de ser així. No és un problema privat. És un problema públic, polític. Hem de pensar una ciutat on els nens puguin sortir sols.

Has promogut la ciutat dels nens.

No s’ha avançat gaire, en això. A Pesaro, a prop de Fano, des del 2001 s’està fent una experiència d’autonomia dels nens: d’anar sols a l’escola. I cada dia hi ha dos mil nens que es mouen sols per anar-hi. I en una enquesta de fa anys es demanava a la policia municipal de comptar quants accidents hi havia hagut amb els nens que anaven sols en comparació amb els que anaven en cotxe amb els pares. Dels primers no va sortir cap accident en vuit anys. Això demostra que els nens són capaços de cuidar-se. Nens, nenes, tontos i llestos, no van a parar a sota un cotxe, no els rapten, no els violen. En el cas dels nens que anaven en cotxe amb els pares, hi va haver nou casos d’accidents. El més segur per a un nen és anar sol.

Si dónes confiança a un fill i el deixes anar sol et respon amb la seva responsabilitat.

Recordo, en un poble del centre d’Itàlia, un nen petit que m’explicava que quan era encara més petit anava a casa la seva àvia. L’avia li va dir que hi anés sol. I quan el nen li va preguntar qui el cuidaria, l’àvia li va respondre que la gent. Aquest és l’autèntic sentit. La majoria de nosaltres pensa que la gent és enemiga.

Parlem del Frato, el teu alter ego, el dibuixant d’acudits. L’humor t’ha sigut molt útil. Si fas riure algú, te’l pots emportar on vulguis.

Sí, fa riure sobre el món de l’escola, que no és fàcil. Quan una persona riu està en un moment de debilitat molt fort. Especialment si immediatament s’adona que riu d’ell mateix. En aquest moment ens enfadem, ens en anem i ens indignem, o ens commovem. I és un moment emocional. Les vinyetes poden ser importants per això.

Ets optimista? Si ens veiem d’aquí deu anys, hi haurà més ciutats dels nens o no?

L’esperança és que no siguin dels nens perquè ja siguin de tothom. El que em preocupa més és que aquest projecte està molt connectat amb mi. I no puc continuar-lo tota la vida. La meva vida acabarà, ja sóc bastant gran. I el que noto és que després de vint-i-cinc anys continuen apuntant-s’hi llocs nous, però cal lideratge. Vinc d’un viatge a Istanbul on em vaig trobar amb trenta o quaranta administradors que volien conèixer el projecte. Potser es crearà una petita xarxa de ciutats a Turquia. Hi ha cinc ciutats del Líban que es van adherir al projecte.

Et prenen seriosament?

A Itàlia no tinc la força que tinc aquí. No dic que no em considerin gens, però estic en un institut del consell nacional d’investigació i no he aconseguit crear un grup de treball suficient. Sóc un investigador atípic. No publico en anglès, dibuixo, i m’ocupo dels nens. Són elements estranys que no s’aprecien. I ho pateixo molt, perquè som un grup de tres persones que treballa amb una xarxa de més de cent ciutats. Sort que són ciutats que es porten soles, entren i responen per elles mateixes.

Militars a La Mola.

Abans-d'ahir, prop d'una quinzena de militars de l'excèrcit espanyol es van presentar al cim de La Mola davant de la perplexitat dels excursionistes. No sabem si es tracta d'una mena d'avís per a navegants, o simplement d'unes maniobres rutinàries, però el que està clar és que un no es queda mai tranquil del tot quan veu aparèixer a tropes de l'excèrcit espanyol prop de casa... Em pregunto si també maniobraven amb la cabra aquest cop...

Tot el camp és un clam: Respecte II*II.

Ahir, en els instants previs a la disputa del partit de la Champions entre el Barça i el Bate Borisov de Bielorússia, l'afició culé va mostrar milers de banderes estelades a mode de protesta contra les sancions imposades per la UEFA al club per aquest mateix fet, d'exhibir estelades, en partits d'aquesta competició.

No deixa de sorprendre aquesta sobtada intolerància de la UEFA amb certs símbols, quan històricament ha estat tolerant fins i tot amb la simbologia feixista i nazi d'aficionats d'alguns clubs, entre els quals, alguns de la lliga espanyola.

Sembla bastant evident que la UEFA actua, en aquest afer, empesa per les pressions de l'estat espanyol, ja que mai abans havia tingut cap problema amb les estelades, malgrat que fa molts anys que se'n veuen al Camp Nou. 

Finalment, podem afirmar que amb aquesta estratègia d'imposar sancions per eliminar les estelades d'entre l'afició culé, ha provocat un efecte bumerang, i com a mostra l'acció d'ahir al Camp Nou. Si es pensaven que aconseguirien aplacar-nos, els ha sortit el tret per la culata, i més i més aficionats han decidit portar l'estelada al camp. La imatge deu haver donat la volta al món (si més no per Europa), i cada dia més i més gent s'assabenta dels anhels del poble català de convertir-se en un poble lliure i sobirà.

El "temazo" del dimecres. Gato Pérez - "La rumba de Barcelona".

A finals d'octubre es van complir 25 anys de la mort del Gato Pérez, músic d'origen argentí establert a Catalunya, i destacat impulsor de la rumba catalana a finals dels 70 i principis dels 80. Aquest tema, estava inclòs en el disc Carabruta, editat l'any 1978.

Interessant experiment social amb càmera oculta.

Experiment amb càmera oculta del Centre Europeu Neurosalus que pretén alertar dels riscos de l'alcohol i altres drogues, pel que fa a la pèrdua de facultats i de l'autocontrol. Dirigit especialment al col·lectiu femení per advertir del perill d'assetjament sexual per part d'alguns homes. Potser aniria bé passar aquest vídeo als instituts per fer un treball educatiu amb els i les alumnes.

Àlex Castillo (FAPAC) : ‘Amb la segregació escolar, ens hi juguem la convivència’.

(Entrevista d'Assumpció Maresma al president de la Federació d'Associacions des Pares d'Alumnes de Catalunya, Àlex Castillo, per al diari digital Vilaweb.cat).

El president de la FAPAC diu que els polítics han de predicar amb l'exemple: 'No es pot fer com en Montilla i portar els fills a l'escola alemanya; això va ser una actitud repugnant'.

Àlex Castillo és el president de la FAPAC, Associació de Mares i Pares de Catalunya, formada per més de 2.100 AMPA repartides en més de 750 municipis, que representen més de 400.000 famílies, és a dir, un 66% de les escoles, majoritàriament públiques. Segurament és una de les associacions més nombroses del país i amb més activitat. Sovint són una veu crítica. Darrerament han posat èmfasi en les beques menjador. La conversa, sense temes tabú, aborda els desafiaments de l’ensenyament en aquest moment i també de l’escola pública. S’hi tracten qüestions poc habituals, com ara que hi ha escoles públiques de primera classe i de segona, com és de difícil de fer una escola pública si els polítics porten els fills a la privada i com l’escola pública actual és lluny de la gratuïtat.

—Un dels problemes més greus del nostre sistema educatiu és la segregació?
—Indiscutiblement. La LEC i, anteriorment, la LOE preveien un decret d’admissió d’alumnes que no s’ha fet. Ara en certa manera hi ha algunes escoles que seleccionen alumnes i no a l’inrevés. Diré una frase que no és exacta, però que defineix la situació: la capacitat d’elecció d’escola ve determinada pels diners que té la família. Això vol dir que si tens ingressos de 100 pots triar entre quatre escoles, si en tens de 50 pots triar entre dues i si en tens 0 pots triar-ne 1. Aquesta és la realitat. De la qüestió econòmica, no se’n parla mai. En un prostíbul hi ha una llista de preus; en una escola no. Quant pagues de llibres, de material… no surt enlloc, és un misteri.

—Però l’escola pública és gratuïta.
—No, no ho és, i l’escola concertada encara menys. I aquí és on realment hi ha el problema. Tant que es parla de respectar la constitució i no es fa, perquè allà diu que l’educació ha de ser universal i gratuïta, i no ho és. I això és molt greu. Si comencem a valorar els llibres, el material, les sortides… Això determina molt: uns van a agafar pinyes al bosc i els altres al zoo. La desigualtat és enorme.

—Com es resol la desigualat?
—La solució d’això d’una manera immediata no crec que sigui a l’agenda política de la majoria de partits.

—Per on es pot començar?
—Primer, dir-ho públicament i predicar amb l’exemple. No es pot fer com en Montilla i portar els fills a l’escola alemanya. Això va ser una actitud repugnant. Els governants han de donar exemple. Si tu te’n vas a l’escola alemanya dius que l’escola del teu país i del teu poble no té prou qualitat per a tu. En una democràcia, això no es pot permetre. I venint d’un polític socialista encara menys: no som en un sistema feudal. Ara ens trobem en un gran canvi i tenim una alcaldessa a Barcelona que porta el seu fill a l’escola pública. Crec que això no havia passat mai. L’última referència d’un càrrec públic català que anés a buscar el seu fill a l’escola pública –en aquest cas, néta– deu ser en Macià, que anava a l’escola de la Ciutadella. Són coses que fan mal. Quan el professorat diu que no se sent reconegut, això hi té molt a veure. Això significa que tu com a professional veus que la persona que dirigeix políticament el teu país no confia en tu perquè no porta els fills a l’escola pública.

—Un cop s’ha dit i assumit?
—Hi ha molta feina a fer. Tenim escoles amb un 90% de població immigrada, on cap nen no té per llengua materna una llengua romànica. En aquests casos la primera cosa que s’ha de fer és abaixar el nombre d’alumnes per grup: no hi pot haver 27 nens per aula. En algunes d’aquestes escoles hi ha sisena hora, en algunes altres no. Qui ho determina és el claustre. Falta un suport més definit. S’ha d’incentivar. Ara l’únic incentiu és econòmic. Una escola d’aquestes és més econòmica que una altra. No s’ha de criminalitzar, sinó incentivar. Per exemple, el mestre que porta el seu fill a l’escola pública hauria de tenir un plus d’alguna mena, se li hauria de valorar. L’administració ha de reconèixer que l’escola pública és la seva.

—La gent intenta triar la millor escola per al seu fill?
—Sobre això hi ha molta llegenda urbana. La gent tria en negatiu i decideix amb qui no vol que el seu fill vagi a l’escola. Molt sovint no mira ni la qualitat ni el projecte educatiu.

—La gent a les grans ciutats s’empadrona en llocs on no viu, fa mil i una filigranes per aconseguir una plaça al centre que vol. Això passa sobretot a Barcelona.
—Hi ha frau, però no s’han pres mai mesures exemplars.

—Podeu explicar una mica millor què enteneu per segregació? Parlem d’escoles amb molts immigrants?
—És veritat que hi ha segregació residencial, és a dir, que hi ha més segregació a Ciutat Meridiana que no a les Corts, però, a les Corts també trobarem una escola totalment segregada.

—Sí?
—Sí, a cada barri de Barcelona hi ha escoles totalment segregades. Entre dues escoles públiques a una distància de 300 o 400 metres trobarem grans diferències: en l’una tothom és autòcton i de classe mitjana i en l’altra tot el contrari. Dins la mateixa escola pública hi ha segregació. A Barcelona hi ha quatre tipus diferents d’escoles públiques, que la gent té clares encara que no s’hagi escrit enlloc. Hi ha escoles de primera i escoles de segona. Entenc, fins a cert punt, que la gent triï però no entenc que l’administració no faci res per posar-hi remei. Perquè no hi hagués segregació escolar, totes les escoles haurien de ser bones i no donar peu a les llegendes urbanes d’escoles bones i dolentes.

—Es pot fer?
—Hi ha hagut plans per a fer-ho sí, però no han resolt el problema. En alguns casos s’ha revertit una mica la situació però com que no hi ha un pla conjunt es fan accions concretes, i si hi ha possibilitat de treballar en un lloc es fa. En el cas de les escoles Wagner, fins i tot hi va participar la Fundació Bofill, però no ha de ser així, perquè amb la segregació escolar ens hi juguem la convivència. Hi ha nens a Barcelona que no han anat mai amb un nen català a escola. A aquest nen explica-li que som un país!

—Els mestres se senten sols enfront dels problemes que tenen a l’aula.
—Això és cert a secundària, on hi ha una manca de formació molt gran, però hi ha gent que s’ha espavilat. El professional es pot sentir molt sol i molt poc valorat, però quan es miren les enquestes de quines professions es valoren més veiem que els mestres de l’escola pública són dels més valorats. Hi ha un divorci entre què diu l’enquesta i el sentiment del professional.

—Però a moltes escoles la situació és dura.
—Sí, la segregació escolar fa que alguns problemes s’acumulin en determinats centres, però s’ha de dir que aquest professional que se sent sol no ho està. En realitat està amb uns nens en una aula i els ha d’acompanyar en un procés d’aprenentatge. Si és capaç de buscar contactes i ganes de trobar-los tindrà més companyia. A ningú no li agrada que el seu fill vagi a una escola que no té futur. Tothom que demana suport per a l’escola generalment en troba. És important en aquestes situacions de crear xarxes de famílies que donin suport a l’escola, tant de persones que en formen part com de l’entorn, del barri. Aquest és un dels problemes que no s’ha enfocat bé, no s’hi ha incidit prou. En aquest punt, l’administració hauria de fer més que no fa. De fet, no ha fet res.

—Qui ha de de crear aquesta xarxa?
—Un 80% d’aquesta feina l’ha de fer l’administració. A les escoles hi hauria d’haver més professionals que no fossin estrictament els mestres. Hi hauria d’haver educadors socials al barri vinculats al centre en contacte amb els nens que han deixat els estudis i intentar repescar-los cap al sistema més endavant. El govern aquest o el sistema educatiu que tenim no es pot dir que no fa les coses; algunes les fa, però amb tan petites dosis que no es nota el resultat. Es fan petits plans pilot, però després no hi ha continuïtat i el projecte se’n va en orris.

—Aquesta consellera ha estat més exigent amb els mestres?
—Crec que ha tingut una conjuntura molt difícil. Hi ha hagut més càrrega de feina, els han carregat més feina i els han reduït el sou. L’exigència ha estat per aquí i no tant a fer plans reals on hi ha problemes. En el terreny de les grans xifres, hi ha hagut un parell de coses que les han maquillades.

—Què voleu dir?
—L’abandonament d’estudis prematur s’ha reduït molt. Havíem estat al 30% i ara estem el 23%, hem baixat 7 punts en qüestió de quatre anys o cinc. Això és positiu. Tot això ha passat gràcies al sistema educatiu? Anem a pams. Les proves PISA ens diuen que els alumnes catalans que estan per sota de l’aprovat serien un 15%. Si teníem un 30% de fracàs escolar, vol dir que hi havia un 15% d’alumnes que tenien capacitat per continuar estudiant que no ho feien. Per tant, són ells que han decidit de continuar estudiant. A això també hi ha contribuït la crisi i els pocs llocs de treball. Tenim un compromís europeu per al 2020 de reduir l’abandonament al 10%. Aquí sí que s’hauria de millorar el sistema per aconseguir-ho.

—S’aconseguirà?
—Es pot fer, no quedarem lluny d’aquest objectiu. S’ha millorat en molts aspectes. Un és que socialment es parla molt de l’èxit educatiu. Tota la societat n’està pendent. Hi ha un altre element. Hi havia una excessiva rigidesa, es collava massa els nanos a l’hora de puntuar-los. Això també s’ha relaxat una mica. Això no té res a veure amb l’abandonament escolar, però si amb el nombre de graduats de secundària, un paràmetre que ha anat pujant. L’obtenen un 80% dels qui s’hi apunten. Al País Valencià estan al 63%, aquí un 20% més. Això vol dir aquí s’ha treballat millor.

—El nou conseller del País Valencià tindrà molta feina, doncs!
—Molta, molta. Pel que fa a èxit escolar, el País Valencià és la penúltima de les comunitats autònomes, i això que hi incloem Ceuta i Melilla. Fins i tot Ceuta els supera. És brutal: un 63% d’èxit de secundària és una salvatjada. Jo sóc del Raval. La graduació de secundària en alumnes d’escola pública d’aquest barri, un dels que tenen una problemàtica social més aguda de Catalunya, està al voltant del 60%, a 3 punts de la mitjana d’un territori. És salvatge. Si aquí estem al 80% de mitjana i hi ha llocs amb un 60%, això vol dir que allà hi ha llocs amb un 40%. És inacceptable.

—Abans parlàveu d’abaixar l’exigència. Això no és un error?
—S’ha dit sempre, però és un tòpic…

—Si més no amb l’escriptura no és un tòpic. Ens hi trobem cada dia.
—Però segur que saben fer unes altres coses que gent de la nostra edat no sap fer. Un dels problemes endèmics d’aquest país és la càrrega curricular tan salvatge que tenim. Els alumnes han d’aprendre tants continguts com competències.

—El model que tenim vol potenciar les competències, no?
—En teoria, sí. Ens trobem en un món que viu un canvi profund i hi ha gent que només sap veure’n els factors negatius, que evidentment hi són, però els factors positius són enormes, sobretot perquè qui té ganes de fer coses té molt camp per córrer. Hem de superar el corporativisme i l’academicisme que com a país mediterrani arrosseguem com una pedra enorme que no ens deixa avançar.

—Hem d’anar cap al model de Finlàndia?
—Jo crec que podem anar cap a un model millor, un model més lliure, més viu. Aquí tenim elements molt positius. A Finlàndia fa molts anys que tenen escoles públiques i hi ha una tradició protestant, que ajuda molt. No podem oblidar que els països protestants tenen més bons resultats que els catòlics. No riguis, aquesta diferència es nota dins Alemanya, on hi ha més nivell al nord que al sud. Segurament Bèlgica i Catalunya són dos dels països catòlics que tenen més bon rendiment escolar. Els països mediterranis tenim un punt de creativitat que, si el sabem incloure en el sistema educatiu, ens donarà un plus. Hem de saber apreciar les nostres potencialitats, valorar-les i dur-les endavant.

—Heu presentat molta batalla en les beques menjador. La pobresa infantil ha entrat a l’aula i ha passat a ser una qüestió prioritària?
—En la qüestió del menjador, la situació és molt crítica. Creiem que caldrien unes 320.000 beques menjador i n’hi ha 80.000 aproximadament, vol dir que hi ha un nivell de pobresa extrema que és cobert i una pobresa que no és tan extrem que no, i això és preocupant. La gent que cobra dos-cents euros per sobre del nivell de pobresa no té ajut i llavors s’empobreix més perquè els que hi ha per sota en reben. Són situacions molt tenses que creen friccions entre la gent: jo no i tu si? És un sistema molt complex, amb una càrrega burocràtica molt forta. Aniria molt millor que el menjador l’assumís l’escola. Segurament és una solució més cara, però a nosaltres ens correspon d’aportar solucions. Si ho fessin així s’eliminaria molta burocràcia. Menjador gratuït per a tothom, o també podria ser que els que no ho necessitessin paguessin, però cal una solució no burocratitzada. La solució de la pobresa va molt vinculada a ajuts universals que no siguin burocratitzats perquè moltes vegades els treballadors socials es troben obligats a fer una feina de fiscalització en comptes de fer la d’acompanyament, que és la que fa falta.

—Tothom que vol anar a l’escola pública hi té plaça?
—Ara mateix no, sobretot en ciutats mitjanes i grans. Als pobles és més fàcil. Hi hauria d’haver un mapa escolar més raonable. A Barcelona caldria que l’ajuntament assumís escoles concertades com a públiques. S’ha de mirar si per via compra o com sigui.

—Hi pot haver segones oportunitats per a la gent que ha abandonat l’escola prematurament?
—La nova llei d’FP pot ajudar-hi. No té gaire pressupost, però obre portes que, si les sabem aprofitar, poden servir, pot donar elements positius. Hauria de ser fàcil de donar una segona oportunitat. Aquí, al Raval, és més fàcil de trobar setanta estupefaents que en una escola d’adults. La formació professional històricament ha tingut una taxa d’èxit molt baixa. Caldria donar-li més prestigi. Ara en tenen algunes famílies, algunes altres no… Cal treballar en aquest sentit.

—Les substitucions dels mestres continuen essent un problema?
—Està un mica millor que abans. Vam passar un moment molt crític. Ara, una qüestió que també ens preocupa molt és l’estabilitat de les plantilles; hi ha molta mobilitat. Estabilitat per sota del 40% és molt poc. A l’escola rural la continuïtat és demolidora.

—Hem parlat molt de l’escola a la gran ciutat, però poc de la rural.
—Una de les reivindicacions que ens arriba de l’escola rural és l’excés de normativització que impedeix als pares de col·laborar en coses necessàries. Per exemple, si els pares fan un pati potser després un inspector no ho troba bé. I coses d’aquesta mena. Als pobles petits els ajuntaments estan molt implicats amb l’escola. Sovint, si desapareix, és una sentència de mort per al poble i fan mans i mànigues per salvar-les.

—Podem donar per enterrada la LOMCE?
—Ara la LOMCE és com un malalt terminal. La primera cosa que s’ha de fer és no continuar desenvolupant-la.

—Esperem que sigui així…
—S’ha d’evitar que es facin les proves de tercer perquè no tenen sentit i trenquen amb tot el sistema que es havia fet aquí. Astúries i el País Basc ho van esquivar. Aquí, en canvi, es va fer d’una manera que va ser un cop d’autoritarisme. Hi havia famílies que volien desobeir i no fer les proves. Hi havia un solució senzilla, que era no portar un dia el nen a escola, però en canvi el Departament va dividir les proves en molts dies per dificultar la desobediència. Nosaltres ho vam interpretar com una actitud de menyspreu. El Departament hauria d’haver fet el que creia i deixar que els pares també ho fessin, però no. Es va jugar brut, es van enviar inspectors a les escoles. Això no ho vam acceptar de bon grat. Nosaltres acceptem la discrepància però el Departament es va obstinar a fer veure que no hi havia cap problema.

—Una altra qüestió de la LOMCE que us preocupa és la dels consells escolars.
—La LOMCE va eliminar la possibilitat de democràcia real a les escoles. La primera cosa que s’hauria de canviar és el funcionament del consell escolar de centre, perquè la LOMCE ha introduït una figura d’una direcció omnipotent i omnipresent, encarnada en la figura del director o directora, i ha fet perdre el paper decisiu que abans tenia aquest òrgan. Abans un consell escolar de centre era l’organisme que decidia en última instància les grans línies de treball de l’escola, aprovava el projecte educatiu, el pla anual de centre, el pressupost… Això ara ho aprova la direcció. És una qüestió que ha revertit.

—Però a molts llocs s’ha pactat el funcionament de sempre.
—Molts consells escolars han acordat que la direcció assumeix que és el consell escolar qui té l’última paraula i la direcció no aplica la prerrogativa que li atorga la llei. És un acord intern que, segons com, pot ser paper mullat. Si hi ha una fricció, qui té l’última paraula és la direcció. La democràcia als centres és fonamental. Perquè la participació sigui positiva, la gent ha de percebre quina utilitat té. Sobre el consell escolar de centre, encara que històricament era un element democràtic, en què tothom decidia, la veritat és que no se n’aplicava tot el potencial democràtic.

—Per acabar, parlem una mica de la FAPAC. L’AMPA s’encarrega de molts serveis de l’escola. Però als altres països això és així?
—Què les extraescolars siguin gestionades majoritàriament per les AMPA no deixa de ser una privatització encoberta. Un 50% dels menjadors són gestionats per les AMPA; i les extraescolars, un 90% o més. A molts altres països això no passa. A França, per exemple, és l’administració que vetlla pel menjador. Moltes d’aquestes coses vénen determinades perquè l’escola pública d’aquest país és relativament nova. La més antiga de Barcelona té poc més de cent anys. En canvi, la xarxa de l’església és molt més antiga.

—Això és positiu o negatiu?
—Això acaba fent que la gent que vol participar en l’educació del seu fill acabi assumint tasques com ara veure quin peix comprem o quines empreses fan les extraescolars. L’administració s’ocupa de la neteja, però no del menjador. En comptes de participar en qüestions pedagògiques i d’interès dels nens, et trobes una mica atrapat en com resoldre qüestions molt pragmàtiques. La part positiva és que com t’organitzes i pagues, decideixes tu i això fa que tinguis més llibertat per a fer el que vols en els programes extraescolars.

—Sou molt lluitador, però també us veig optimista.
—Si fóssim pessimistes no aniríem enlloc. El motiu del gran pas enrere en drets que vivim és que les famílies no hem sabut transmetre als fills que molts dels drets els tenim perquè hem estat capaços de lluitar. Per aconseguir coses s’ha de plantar cara, ser valent i no tenir por. Moltes vegades s’ha de dir prou a les coses negatives.