2017, l'any que vam viure intensament.

Se'n va el 2017, l'any que els catalans recordarem per sempre més com l'any que vam començar a plantar cara (literalment) a l'estat espanyol, que se'ns ha mostrat amb la seva autèntica cara antidemocràtica, catalanòfoba i violenta. La lluita continua (amb conciutadans, injustament i trista, presos, o a l'exili), i sabem que les armes de l'estat són poderoses, però també sabem que res podran contra un poble unit, alegre i combatiu. Ho aconseguirem!

Pel que a mi respecta, aquest 2017 ha estat un any satisfactori en línies generals. Malgrat la tensió del moment, he de reconèixer que estic més excitat (políticament) que un adolescent a la piscina del càmping, i que deleixo per saber quins esdeveniments polítics ens ofereix el 2018. Pel que fa a la feina, continuo treballant a Terrassa, que és un què, i fent allò que més m'agrada, l'especialitat d'educació física, i en un ambient força relaxat, així que poc més puc demanar. laboralment parlant. 

Enguany he pogut continuar viatjant, i he sumat nous llocs i noves persones al meu compte corrent. Perú i República Dominicana, on em trobo en aquests moments aprofitant l'aturada hivernal han estat els desplaçaments més llunyans, però no he deixat tampoc de moure'm pel territori i més enllà. Per al record queda el viatge llampec en cotxe a Brussel·les per a la manifestació del 7 de desembre. Molt bèstia! I la setmana santa per Castella, visitant llocs com Zamora, Valladolid, Salamanca...

Pel que fa a la pràctica esportiva, el canvi en l'horari laboral ha fet que deixi una mica apartada les bicis (BTT i carretera) de moment, i m'he centrat més en la piscina i les passejades a la muntanya o per Terrassa. El gimnàs del Q-Sport el visito poc perquè em fa bastanta mandra. Ara bé, la zona de l'Spa sí que la conec bé! ;-)

Pel que fa als castells, enguany no ha estat un any especialment reeixit per als Minyons, però bé, anem fent. Com que ja forma part de la família, doncs saps que passi el que passi allà hi seré, i també hem tingut algun dia de joia tanmateix. I he acabat l'any d'una manera insospitada, pujant novament al tronc d'un castell, a Vilafranca del Penedès, meca dels castells, amb motiu del castell intercasteller per a la llibertat dels presos.

Pel que fa a les aficions, he llegit menys llibres que mai segurament. He llegit molt, però pocs llibres, degut en part a l'interès màxim que he tingut en els temes del país. El cine no recordo haver-lo trepitjat més enllà d'alguna peli al Perú, i el teatre tres o quatre cops a Terrassa. Concerts un munt com de costum. Per recordar, especialment, el comiat del Raimon al Palau de la Música, i també, per emotiu i extraordinari, la trobada de artistes folc al Tradicionàrius a finals de novembre.

Bé, i totes les trobades amb amics, familiars, coneguts i nous coneguts, al voltant d'una taula, al carrer, o fent la cerveseta, o el cafè o el que sigui, que potser per ben acostumats valorem menys, però que necessitem com l'aire que respirem. Malgrat també va bé de tant en tant desconnectar de tothom i aïllar-se una mica. Per salut mental.

Apa, ja he deixat anar el rotllo. Bona entrada d'any i fins aviat!

Dia 4 Rep. Dominicana: La Romana - Boca Chica

Plaza Duarte a La Romana

Avui he marxat de La Romana direcció Boca Chica, una ciutat d'uns 70.000 habitants popular per tenir la platja banyable més propera a la capital. Així doncs, és un lloc de peregrinatge habitual dels habitants de la capital quan tenen vacances o en dies festius, ja que ho tenen a una mitja hora.

Pel que m'ha explicat el propietari alemany-cubà de l'hotel on he parat, aquesta ciutat va ser la primera on es va construir un gran hotel turístic a l'illa, un ja llunya 1956 crec recordar... El propi president del país de l'època va ser el percussor d'aquesta font d'ingressos per al país, que rep uns 6 M de turistes a l'any. El nombre de ressorts ha anat augmentant any a any per tota l'illa, i creu l'alemany que la bombolla turística petarà tard o d'hora.

Un altre dels inconvenients del turisme de masses és l'aparició quasi irremeiable de buscavides locals que volen fer negoci a costa dels turistes. Avui me n'he trobat a dos que volien pagar-se la festa a costa meva, tot i que han anat a topar amb un gat vell. Només arribar a la platja de Boca Chica ja m'han entrat amb la vella tàctica de preguntar la procedència i començar a explicar els seus lligams amb el país. Que si la família a Madrid, un amic a Barcelona... i així et van portant al xiringuito on tenen comissió perquè vagis a fer despesa. I un cop assegut s'han assegut amb mi i anar donant "palique", fins que han vist que no estava gaire per la tasca de convidar-los a uns rons amb cola com volien i s'ha acabat la conversa i l'amistat.

En aquesta ciutat has d'anar amb compte amb els preus, perquè et carreguen dues taxes, l'ITBI i la de llei, que t'encareixen el que consumeixis un 28% més del preu estipulat. Poca broma... Ara, a les cartes i menús els preus estan sense aquest càrrec i has de llegir la lletra petita per adonar-te'n.

La platja de Boca Chica és molt popular i gens glamourosa. Molts locals barrejats amb turistes, i molts bars i restaurants a peu de platja, massa a prop i tot. Buscavides de tota mena que passegen per la sorra intentant vendre't alguna artesania, menjar, o et volen fer un massatge o cantar-te una cançó.

 

Església de La Romana.

Estelada al balcó d'un negoci de Boca Chica.

Platja de Boca Chica.

Dia 3 a la República Dominicana.

L'esmorzar, a l'habitació, al hostel de La Romana.

Avui m'he despertat a La Romana, una ciutat de la costa sud de la República Dominicana, a mig camí de Santo Domingo des de Punta Cana. Algun creuer para aquí, tot i que no és de les zones més boniques de l'illa, tot i que té alguna platja interessant i algun altre lloc d'interès. Mireu si hi ha pocs turistes pels carrers de la ciutat que quan em dirigia al hostel que havia reservat, un policia turístic em va parar per dir-me que no continués per la direcció on em dirigia ja que no era gaire segura per a turistes. M'ho deia en anglès pensant que jo devia ser un creuerista despistat. Quan li vaig respondre en castellà que anava cercant el meu hostel em va dir que d'acord, que continués...

D'entre les coses interessants per fer a La Romana, destaquen especialment la visita a la Cueva de las Maravillas, a uns 15 km. direcció Santo Domingo, i les platges dels voltants. Al matí he anat en transport públic fins a la cova (entrada 300 pesos) on un guia et fa un recorregut de 45 minuts. La cova la va descobrir accidentalment un boy-scout de San Pedro de Macoris, i fins l'any 1949 va rebre el nom de cueva Jaguar. La cova té 800 m. d'extensió i es troba a 25 m. de profunditat. Hi ha algunes pintures i gravats a les roques, fetes pels "tainos", antics habitants de l'illa.

A l'hora de tornar cap a La Romana des de la cova, he passat uns minuts d'angoixa esperant un bus que em recollís a l'altra banda de l'autopista, on es troba el complex. Ni parada de bus ni res per l'estil. Allà parat veient passar els vehicles a tota llet i confiant que cap se sortís de la via... Després d'una mitja horeta d'espera ha aparegut un mini-bus que ha parat vint metres més enllà d'on jo era i m'ha recollit.

Per la tarda he anat fins la platja de La Romana, una platja per als locals anomenada La Caleta. Unes vans atrotinades t'hi porten per 15 pesos i van parant recollint a gent pel camí. La platja està molt animada amb bars i restaurants a peu de platja. No és que sigui especialment maca, però està bé per conèixer els costums dels locals. Aquí he fet el meu primer banyet des que estic a l'illa.

A la tornada he tornat en una furgo que s'ha omplert fins dalt de gent, i a l'hora de sortir se m'ha enganxat la xancleta i se m'ha trencat per la part que s'agafa als dits. Afortunadament m'ha passat al costat d'un comerç gran de xinesos i me les he renovat per 130 pesos. He fet un sopar tradicional a base de pollastre a l'ast i patates fregides i cap al hostel. Però no s'han acabat les sorpreses...

Abans d'entrar a la dutxa he encès el ventilador de l'habitació, un d'aquells enganxats al sostre amb grans hèlixs, i després de perdre un cargol que he sentit caure al terra, ha acabat cedint tot ell i ha caigut sobre el meu llit estrepitosament. Quin susto! Per sort m'ha agafat sortint per la porta quan anava a avisar a la propietària que havia caigut un cargol...

M'han portat un parell de làmpades molt cuques per substituir el llum del ventilador i m'han canviat els llençols perquè havien quedat restes de la pantalla del llum que s'havia esmicolat al caure.

Plaza Duarte i ajuntament de La Romana al fons.

Cueva de Las Maravillas.

Pintures a les parets de la cova.

Una iguana en captiveri.

Parada de fruita i verdura al carrer a La Romana.

Moto-taxis a La Romana.

Platja de La Caleta, a la Romana.

Salutacions des de la República Dominicana.

He "redescobert" l'illa de La Española, on es troba situada la República Dominicana, que fou territori espanyol fins l'any 1844, any de la independència. Aquesta illa (repartida amb Haití) fou el primer assentament espanyol a Amèrica, un ja llunyà, i nefast, 5 de desembre de 1492. Encara hi ha locals que anomenen a Espanya com la "madre patria". Si sabessin...  

Actualment l'illa s'ha convertit en un paradís turístic per a estrangers (sobretot canadencs, ianquis, italians, russos, i sud-americans) amb grans i luxosos complexes hotelers a les zones de platja. A mi no m'hi veuran perquè sóc viatger de pedra picada i m'agrada l'aventura, tot i que pel que he pogut comprovar els preus a tot arreu són elevats degut al preu desorbitat d'alguns d'aquests complexes.

Treballadors locals entrant la barca al mar, a Bibijagua.

Un bus cercant monedes.

Avi i neta a La Romana.

Platja de La Dominica.

La Dominica.

El "temazo" del dimecres. Juan Luís Guerra - "Ojalá que llueva café".

L'artista més popular de la República Dominicana és, sens dubte, Juan Luís Guerra, nascut a Santo Domingo fa 60 anys, que va guanyar popularitat a finals dels 80's amb alguns èxits internacionals a ritme de bachata, merengue o salsa.

Aquest tema estava inclòs en el disc de nom homònim aparegut l'any 1988 i que qualsevol orquestra de festa major que es preuï ha tocat en alguna ocasió.

Dale helmano!

La policia nacional a València...

Al vídeo de dalt, actuació d'un policia nacional valencià davant d'una dona indefensa. A baix, valencians aplaudint als companys de cos d'aquest energumen...

Fidel a les tradicions...

Brindo pels nostres presos,

per la democràcia i la llibertat.

Brindo pels compromesos,

pels que s'han involucrat.

Brindo pels castellers,

que alcen torres per a la gent.

Brindo per les famílies,

que s'estimen incondicionalment.

Brindo per les amistats,

que s'allarguen en el temps.

I brindo per tots volsatres,

que em llegiu de tant en tant.

Bones festes a tothom! 

Uns riures nadalencs.

Brutal el vídeoclip de Lomogoldo i Cañalomo. Un reggaeton amb molta gràcia. De les millors nadales que he sentit darrerament. Aquesta cançó ho pot petar molt aquestes festes.

Que no pari la festa!

Foto de la plantilla al vestidor al final del partit (Font: El Mundo Deportivo).

Si el passat dijous les forces independentistes guanyaven les eleccions al Parlament de Catalunya convocades pel govern espanyol i deixaven amb un pam de nas a tot el fatxerio espanyolista convençut de la victòria de les forces unionistes, avui, per acabar-ho d'arrodonir, el Barça ha aconseguit fer-los enfadar una mica més assaltant per tercera vegada consecutiva en lliga l'estadi de l'etern rival, el Reial Madrid (0-3) amb gols de Suárez, Messi i Aleix Vidal.

Suposo que per a Rajoy i els seus no haurà estat un bon final de setmana... Que es fotin!

2.070.000 independentistes! I creixent...

Font: El Punt-Avui

Les il·legítimes eleccions d'ahir al Parlament de Catalunya han suposat una nova demostració de l'imparable i irrefrenable voluntat del poble català d'acabar esdevenint una República. L'Estat espanyol confiava que un increment significatiu de la participació portés a les forces unionistes al govern de Catalunya, però els ha sortit el tret per la culata, ja que si bé és cert que el nombre de votants unionistes mobilitzats ha augmentat considerablement, no ho ha estat gaire menys l'augment del vot independentista, que s'ha situat en un històric màxim de 2.070.000 de vots, i manté estable el percentatge del 47'5% (JxCat + ERC + CUP) dels vots en contrast amb el 43'4% (C'S + PSC + PP)  unionista, sense tenir en compte als equidistants de CeCP. 

A destacar la brutal davallada del PP a Catalunya que ha perdut 8 escons i s'ha quedat amb solament 3 diputats al Parlament. El fracàs del govern de Rajoy queda reflectit en aquestes xifres, i tampoc hi ha ajudat gaire el perfil del candidat popular, Xavier García Albiol, un xulo-piscines camorrista que ha quedat ben retratat.

Uns altres que han baixat significativament han estat els companys de la CUP que han passat de 10 a 4 diputats, degut en gran mesura al traspàs de vots cap a les candidatures independentistes que competien amb les forces unionistes per ser 1a força. Crec també que molts ciutadans s'han solidaritzat amb les candidatures que tenien a candidats a la presó o a l'exili, i això també ha passat factura a la CUP. Estic convençut que tornarem a aixecar-nos.

I pel que fa al bloc unionista, el gran triomfador ha estat C's, que ha aglutinat la major part dels votants d'aquest bloc. Els vots perduts pel PP han anat clarament a C's, i el PSC s'ha mantingut si fa no fa en els mateixos números, tot i que al llarg de la campanya es presentessin com a possibles presidenciables.

El "temazo" del dimecres. Txarango - "Agafant l'Horitzó".

Qui treballa la terra se la mereix. 

El poble mana, el govern obeeix. 

Nuestras manos seran nuestro capital. 

Quien mueva el engranaje debe decidir. 

Crear, construir consciencia popular. 

Eterna divisa que nos guia; vivir llibres o morir. 

Gent de mar, de rius i de muntanyes. 

Ho tindrem tot i es parlarà de vida.

Jaume Carbonell: "No tenen temps de jugar".

El professor de Sociologia de l'Educació a la universitat de Vic, Jaume Carbonell, fa un extraordinari anàlisi de la lamentable situació del molts infants avui en dia. Manca de joc i excès d'activitats dirigides i de "feina" escolar.

“En Javier, de 6 anys, de Bogotà, al cap d’uns mesos d’anar a l’escola, li diu a la seva mare: ‘Mare, vull anar a l’escola un dia a la setmana, perquè en un sol dia aprenc el que m’ensenyen, i la resta dies els necessito per jugar’. Una anàlisi sense complaences i tristament cert del que sovint és l’escola. Períodes llarguíssims en què, sovint, s’aprèn poc i malament. Un lloc on, molts cops, s’aprèn a no estimar el que s’estudia. Un temps robat al joc en llibertat amb què, sens dubte, els nens i nenes aprenen molt i fixen les bases del que a casa, a l’escola i a la ciutat podran aprendre.”

Així encapçala Frato-Tonucci –el psicòleg-investigador-dibuixant que, amb tant humor com agudesa, dóna veu als pensaments infantils– un dels apartats del seu últim llibre de vinyetes Els nens i les nenes pensen d’una altra manera (Graó, 2017). Aquesta crítica a l’escola primària s’anticipa ja els primers anys d’institucionalització escolar, en la mal anomenada “guarderia”, que il·lustra, per exemple, amb una nena que, amb rostre esgotat i amb la llengua fora, deixa anar: “Més que jugar, aquí treballem de sol a sol”. I no cal dir que a secundària es considera una pèrdua de temps, un anatema. No hi ha temps per al joc; i menys encara per al que requereix certa dosi de llibertat i imaginació. El món adult, al costat de la creixent i poderosa indústria de l’oci infantil, ho regula i controla tot, fins al més mínim detall: els temps i espais, qualsevol festa o activitat. Com en totes les obres anteriors de Tonucci-Frato, flueix aquesta crítica a la negació de la infància, així com al dret que té al temps lliure i al joc, tal com estableix la Convenció dels Drets de l’Infant (article 31).

Aquest posicionament està molt present en les narratives pedagògiques del segle XX, i més recentment ha estat replicat pel moviment de la lentitud, que neix a les ciutats i s’estén a altres camps com el de l’alimentació i l’educació. Carl Honoré, a Bajo presión (RBA, 2008), mostra, a partir de nombrosos estudis científics, observacions i entrevistes personals, fins a quin punt s’ha destruït la màgia i la innocència de la infantesa –o el que és el mateix: la seva qualitat de vida i felicitat– per compensar imaginaris i expectatives frustrades del món adult. El resultat és conegut. Nens i nenes amb sobrecàrrega d’activitats extraescolars i agendes d’executius. Pares i mares helicòpters que caminen sempre amb pressa d’aquí cap allà. Infàncies que no tenen temps de reflexionar, de divertir-se i, fins i tot, d’avorrir-se. Famílies amb una hiperprogramació del temps lliure dels seus fills. Temps invertits on la rigidesa substitueix l’espontaneïtat; els llocs tancats, als llocs oberts, i l’asfalt, a la natura. Aquestes dissociacions les explica molt bé Heike Freire a Educar en verde. Ideas para acercar los niños y niñas a la naturaleza (Graó, 2011).

Carl Honoré il·lustra amb una anècdota molt eloqüent el rebuig que exerceix l’obligatorietat prematura d’assistir a activitats escolars: “L’altre dia observava com una mare arrossegava la seva filla de tres anys des d’un jardí proper a la nostra casa. La nena sanglotava i cridava: ‘No vull anar al ballet. Vull anar a casa a jugar'”. O mostra on condueix la solitud i individualisme tecnològic amb aquesta altra anècdota encara més sucosa: “Els joves d’avui tenen 400 amics a Facebook, però ni un de sol per baixar a jugar al parc”.

Hi ha enquestes recents que confirmen amb dades i xifres aquesta tendència. Una d’elles és la que s’ha passat a 4.000 nens i nenes de 10 a 12 anys a Barcelona que revela que la quantitat de temps lliure és un dels elements de la seva vida que valoren més negativament. En concret, el 53% no se sent prou satisfet amb el temps de què disposa per decidir ell mateix a què el dedica (Institut Infància i Adolescència de Barcelona, Parlen a els nens i nenes: el benestar de la infància a Barcelona). Probablement si l’enquesta es fes a Buenos Aires, París o Madrid s’obtindrien resultats similars. Això sí, la infància de la pobresa conforma un relat diferent, perquè només excepcionalment accedeix a l’oferta de les activitats extraescolars. ¿Què cal fer per alentir aquestes dinàmiques tan accelerades i perquè la infància, des del seu legítim dret de sobirania per prendre les seves pròpies decisions, recuperi el lloc i el protagonisme que li corresponen? Hi ha quantitat de propostes per obrir l’escola a l’entorn, per pal·liar els dèficits de naturalesa o per convertir els patis quadriculats en espais d’aventura. Encara que també serveixen els rituals simbòlics: ¿Què tal si s’organitza una setmana lliure de deures i activitats extraescolars? ¿O es declara el dia sense mòbils o altres tecnologies? ¿O es demana als Reis Mags aquestes tres coses: més temps per jugar, espais menys artificials i més naturals i més amics i amigues? ¿Què perdríem i guanyaríem amb això? ¡A jugar, que el temps apressa!

El món casteller unit per la llibertat dels presos polítics catalans.

4d7 intercasteller a la Plaça de la Vila de Vilafranca.

Aquest migdia, la Plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès s'ha omplert de camises de diverses colles castelleres del país per a la realització d'un acte per reclamar l'alliberament dels presos polítics catalans empresonats per l'estat espanyol a Madrid. Centenars de castellers ens hem barrejat per a composar quatre pilars de 4, i un 4d7. Tot assajat minuts abans a la plaça de l'església de Santa Maria.

Avui, després de més de 25 anys fent castells a la Plaça de la Vila de Vilafranca cada 30 d'agost per Sant Fèlix, he tingut l'honor de fer un castell al tronc. M'ha tocat representar als Minyons al tronc d'un 4d7 intercasteller, al pis de terços, amb un segon dels verds i una quarta de la Vella com a companys de pis (malauradament no recordo de quina colla era el baix). Feia 12 anys que no pujava al tronc d'un castell (la darrera vegada va ser a Edimburg amb motiu del festival cultural Hogmanay al desembre del 2005), i ha estat molt emocionant reviure la sensació d'estar allà dalt.

En acabada l'exhibició hem cantat "Els Segadors" amb l'acompanyament d'un grup de grallers. Per tancar la jornada, un bon grapat de castellers hem anat a donar un cop de mà al CDR de Vilafranca en la gravació d'un vídeo de temàtica castellera a la Plaça de la Sardana.

Carles Riera: "La CUP està disposada a assumir responsabilitats de govern".

M'agraden les formes del Carles Riera. Clar i català, i sense estridències. Estic convençut que la CUP incrementarà el nombre de vots el dia 21, malgrat totes les enquestes apuntin el contrari.

Bon viatge Ferran.

Camí del Matagalls al gener del 2014.

Ens has deixat Ferran. Després d'una llarga lluita contra el càncer, el teu cos no ha pogut més i ha dit prou. Què injusta és la vida. Què cruel.

Gran casteller, professor exemplar, i millor persona.

Sempre recordaré els teus consells, i els ànims que em vas transmetre en els meus pitjors moments, malgrat que tu estaves molt pitjor que jo. Gràcies amic! Bon viatge!

2000 entrades!!!

Doncs sí, com aquell qui no vol la cosa, han passat gairebé set anys des que vaig obrir aquest bloc, i amb aquesta ja he publicat 2.000 entrades. Els que m'he anat seguint, ja sabeu que els meus temes favorits són, normalment, l'actualitat política, l'educació, els castells, la música, la fotografia, i coses que em passen a la vida.

Com que no sé qui em segueix i qui no, vull agrair i destacar als principals comentaristes, i col·legues blocaires que m'ho fan saber: al Xavier Pujol http://xavierpujolguarro.blogspot.com.es/, el senyor Pons https://pons007.wordpress.com/, i el Xexu http://zwitterioblog.blogspot.com/. Gràcies per ser-hi, sobretot al Xavier, seguidor acèrrim i incondicional!

El "temazo" del dimecres. Doctor Calypso - "Se'ns pixen".

El passat dissabte vaig tornar a gaudir del directe dels mítics Doctor Calypso, a la Sala Redstar de Valls, amb motiu de les festes de la Colla Vella. Una de les bandes més populars de la música ska i rocksteady del panorama català i de part de l'estranger, que han anunciat que pleguen indefinidament a finals del 2018. Així doncs, aquesta serà la seva darrera gira fins a nou avís. Si no els heu vist mai, ja trigueu. I si ja els heu vist, aprofiteu per tornar-los a gaudir, que pot ser la darrera ocasió.

Se'ns pixen a sobre i diuen que plou... (Mr Happiness, 2003).

El diumenge tothom a Barcelona a defensar l'Educació Pública!!

Estomacats, empresonats, sotmesos, i ara saquejats.

Mossos d'Esquadra protegint el saqueig de les obres d'art del Museu Diocesà de Lleida aquesta matinada (Foto: Deia).

Aquesta matinada operaris contractats pel Ministeri de Cultura han entrat al Museu Diocesà de Lleida per saquejar-lo i emportar-se una quarantena d'obres d'art cap a Sixena, a l'Aragó. Aquestes peces estaven en disputa judicial des de fa anys, i ara, aprofitant l'aplicació de l'article 155 per part del govern de l'estat, han decidit emportar-se-les amb nocturnitat i traïdoria.

Així doncs, ja podem sumar un nou greuge al govern espanyol, per si no n'hi havia prou amb la violència exercida contra els votants de l'1O, els atacs als mitjans de comunicació públics, a l'escola, els empresonaments, i els acomiadaments a treballadors públics.

I tot això amb la condescendència dels socialistes catalans, i la passivitat dels comuns.

No oblidarem.

Un any més a Valls per les festes de la Colla Vella.

Pavelló Xavier Tondo on es va disputar el torneig intercasteller de bàsquet.

Aquest dissabte he tornat a Valls, amb motiu de les festes de la Colla Vella, on els Minyons han participat al tradicional torneig intercasteller de bàsquet, que enguany, després de més de deu anys de participar-hi, han pogut vèncer en una ajustada final contra els amfitrions.

Més enllà del bàsquet, que al meu entendre és l'excusa per trobar-nos amb vells amics i coneguts, també hi havia un motiu de pes per baixar a Valls, i era el concert dels Doctor Calypso, que fa poc van anunciar que el 2018 seria el seu any de comiat, després de més de 25 anys sobre els escenaris. Van actuar a la Sala Redstar, una sala relativament nova que està programant bastants, i interessants, concerts.

No podia deixar de visitar el bar Malva, un dels millors llocs de tapes que conec, i fer-ho ben acompanyat pels amics de la Colla Vella.

Per rematar l'intens pont, tornant de Valls hem hagut de trucar a la grua i esperar a que un taxi ens tornés fins a Terrassa. Més de dues hores d'espera a una benzinera de l'AP2...

Un clàssic: sopar al Malva.

Uns altres clàssics que pleguen, els Doctor Calypso.

La grua ve a pel cotxe.

Deixeu-nos educar en pau!

Des que l'aleshores (2012) ministre d'Educació espanyol, Jose Ignacio Wert, digués des de l'hemicicle del Congrés dels Diputats allò que calia "espanyolitzar els alumnes catalans", sembla que el mantra de l'adoctrinament independentista a les escoles catalanes s'ha anat imposant en el discurs dels partits més catalanòfobs (PP i C's). Destacats dirigents d'aquests partits, fins i tot alts càrrecs del govern espanyol, s'encarreguen d'escampar el missatge de forma repetitiva a través dels mitjans d'(in)comunicació per tal de convèncer a la població de la veracitat de les seves acusacions. Són conscients que, com deia el nazi Göbbels, "una mentida repetida mil vegades s'acaba convertint en veritat". Tanmateix, a casa nostra són molt pocs els que compren aquest discurs de l'odi, i afortunadament, la comunitat educativa resta unida contra els atacs propagandistics interessats d'aquesta tropa.

No passaran!

L'Escola catalana no es toca!

Doncs sí, també hem omplert Brussel·les!

El "temazo" del dimecres. Vive la Fete - "Noir Désir".

El duet belga de música electrònica, amb influències de new wave i punk, Vive la Fete, porten 20 anys de carrera musical,  enregistrant alguns èxits comercials que s'han ballat a les pistes de moltes discoteques arreu del món. Són de Gante, de la zona flamenca de Bèlgica, malgrat canten en francès.

No pararem fins a tenir-los a tots a casa.

Avui han el jutge Llarena del Tribunal Suprem ha dictaminat la sortida sota fiança de la presó dels Consellers Romeva, Rull, Turull, Borràs, Bassa i Mundó, però no ha fet el mateix amb el Conseller Forn, el Vicepresident Junqueras, i els dos Jordis, el d'Omnium (Cuixart) i el de l'ANC (Sánchez). Així doncs, continuem tenint a presos polítics catalans a presons espanyoles, i caldrà per tant continuar reclamant el seu alliberament per terra, mar i aire. De moment, avui s'han convocat actes de protesta a tots els ajuntaments del país, i segur que el dijous a Brussel·les el clam tornarà a ressonar amb força.

#LlibertatPresosPolítics

Carlos González: "Joguines i més joguines".

(Article del metge pediatre Carlos González per al Criatures del diari Ara. Com de costum, molt d'acord amb l'anàlisi del Carlos).

Ja ha començat. La televisió mostra, un rere l’altre, anuncis i més anuncis de joguines. Joguines preferentment complexes, electrificades, informatitzades... perquè només si la joguina és cara val la pena pagar un anunci a la tele. En un país on la natalitat disminueix, l’única manera de fer créixer les vendes és aconseguir que cada nen individual tingui més joguines. Benvinguda sigui, doncs, la profunda religiositat de la nostra societat, que ens fa començar a celebrar (amb publicitat ubiqua, il·luminacions públiques, compres compulsives, begudes alcohòliques, dolços tradicionals i excessos alimentaris) el naixement de Jesucrist amb dos mesos d’anticipació. Benvingut el tarannà obert i progressiu de la nostra cultura, que ens permet adoptar Santa Claus i recuperar el tió sense renunciar als Reis. Benvingut el nostre respecte als lligams familiars, que permet a Santa Claus i als Reis fer parada no sols a casa de cada nen, sinó també a casa dels seus avis i tiets. 

La publicitat televisiva destinada a un públic infantil és particularment immoral. Els menors d’onze anys són especialment manipulables, perquè no són capaços de comprendre plenament que la intenció dels anuncis és augmentar les vendes i guanyar diners. Després dels onze anys... bé, són com a mínim tan manipulables com els adults (¿penseu que es gastarien tants diners en publicitat si no tingués efecte?). A Noruega o al Quebec la publicitat destinada als nens està prohibida; a Europa hi ha veus que intenten, almenys, limitar-la. Els nostres polítics ni tan sols parlen del tema. Em temo, de fet, que si algun dia s’arriba a plantejar en aquest país la prohibició de la publicitat destinada als nens, es donaria molta més importància a la possible disminució de vendes i pèrdua de llocs de treball a les indústries de la joguina, dels caramels o dels aperitius salats.

Vindran les festes, i els nens rebran les seves joguines, amb les quals no podran jugar gaire, unes perquè només semblaven divertides amb els efectes especials de l’anunci, d’altres perquè, de tan cares, són intocables (“Ves amb compte”, “No ho trenquis”, “Mira què has fet”). Amb una mica de sort, algun dels regals vindrà dins d’una gran capsa de cartró que, aquesta sí, es podrà retallar, pintar, modificar i colpejar, i proporcionarà així moltes hores de diversió.

We are family!

Foto de família al final de la Diada de la Colla del passat 19 de novembre.

La temporada no ha estat tot el brillant que voldríem, i l'afluència de gent als assaigs s'ha ressentit considerablement. Pot ser que quan toques el cel gràcies a un treball meticulós i exigent, alguns necessitin fer un "réset" i carregar piles. Tanmateix, l'experiència ens demostra que els Minyons som una colla d'alts i baixos, i que quan hi som tots, som imparables. Tant de bo la propera temporada hi siguem tots més sovint, i tornem a il·lusionar-nos amb noves gestes.

#SomLaColla