Anna Mansó: "Abraçades i petons".

Jo també crec en l'efecte terapèutic i estimulant de les abraçades, les carícies, les carantoines i els petons. I encara que hi hagi alguns/es fills/es de puta amb prejudicis que vegin a potencials pederastes entre els homes que també es deixen endur per aquest impuls natural tan humà, puc assegurar que l'afecte és una de les millors eines educatives que conec.

Si estimar és cosa de dones, maltractar és d'homes? Eduquem per a la igualtat, en tots els sentits!!

Publicat a l'especial Criatures del diari Ara d'ahir dissabte.


Sé que hi ha gestos que insisteixo a fer als menors d’edat a càrrec (MEC) que els molesten. Que no els agraden gens. O de vegades. Però a mi m’encanta fer-los i m’importa poc la seva opinió. De vegades. Però, ¿què faig que els provoca aquells sospirs de paciència bíblica? Els abraço. Els amanyago. Els faig petons. Els placo, si cal. I ells, cada vegada més sovint, se’m treuen del damunt. No hi ha dret.

Diuen que ja es fan grans i que no cal. Els tres ho diuen en diferents graus i en diferents moments. El MEC número 3 encara es deixa bastant, però està entrant en una fase absolutament perillosa de Preadolescentis comunis i cada cop treu més punxes del futur eriçó que esdevindrà. I per això l’abraço molt. Sé que li agrada. I el suborno amb manyagueries per mantenir-lo durant una mica més de temps en l’etapa de nen. Sé que només em queden sis mesos. Després tururut, ja serà un alumne de 1r d’ESO i ja no colarà. Però encara cola, tot i que el seu nombre de sospirs i bufades puja i puja com el preu de la llum. Caguntot. Però se me’n fot. Jo segueixo abraçant-lo i faig veure com si tingués una sordesa selectiva segons què sento.

L’edat no pot ser un argument, els dic. Les persones es tornen bèsties insensibles si no hi ha contacte físic. Coi. I tampoc soc tan pesada... Crec jo... Però m’he de retenir. Amb el MEC número 2, per exemple. El veig i li pregunto per com va el dia, i exigeixo el meu impost revolucionari, a penes un petó, i mentre ell m’explica coses jo m’aguanto les ganes de remenar-li els cabells, mentre renego per dins perquè sé que si ho fes m’enviaria a pastar fang. Això d’aguantar-me les ganes sí que és una llauna, em dic, i no els hi retrec pas, però ho és. I en canvi ells, quan ja no puc més i mentre faig broma, o mentre aprofito que m’han demanat diners i jo els dic que ara els hi dono i ells no volen disgustar-me, ells sí que protesten amb el típic “Mamaaaaaa”. O tots llaunes o ningú.

APRENENTATGE

Però he trobat una nova tècnica que sembla científica i asèptica per rapinyar-los abraçades. Almenys a la MEC número 1. L’excusa que m’he inventat és que ella no sap fer abraçades. No als seus progenitors. I cal que n’hi ensenyi, ni que sigui per agraïment. Per quedar bé. Ella es limita a passar el braç dret per la meva cintura i a fer-me tres copets educats a l’esquena. I li dic que això és una estafa. I que hi ha uns mínims. I assagem un parell de vegades, fins que fa una interpretació que em sembla prou bona. No cal que sigui sincera, li dic, només que ho sembli. I ella riu perquè creu que m’ha pres el pèl amb la seva actuació. Però jo també ric, perquè sé que m’estima i que, tot i que en mode suec, he aconseguit una abraçada seva. O tres. He, he, he.