El salt.

Pont de George Washington, Riu Hudson, 1927-1931

Es concentrava en mirar a l'horitzó per no mirar cap avall. L'esgarrifava la idea que li agafés vertigen. Havia decidit llençar-se i no es podia pas permetre el luxe de la por. A més, aquell cel enfosquint-se la relaxava fins a cert punt. Sempre li havia agradat contemplar el cel, i ara en els darrers instants l'ajudava a asserenar-se. Era conscient que no ho podia allargar gaire ja que coneixia casos de persones que s'havien fet enrere en l'últim moment. "Si tu l'estires fort per aquí i jo l'estiro fort per allà". Li venien al cap les notes de la cançó del Lluís Llach, i s'esforçava a mirar els núvols baixos per no pensar en res. "segur que tomba tomba tomba i ens podrem alliberar". Maleït Lluís, maleïda música! Va agafar aire amb força fins a omplir els pulmons al màxim i el va deixar escapar a poc a poc. Va repetir el gest un parell de vegades però es va adonar que el cor li bategava fins i tot més ràpid que uns instants abans. Havia de fer-ho. Havia arribat l'hora. No podia esperar més. I ho va fer...

El xiscle es va escoltar des de banda i banda del pont. Des de dalt el Joan li va fer un crit per saber si tot havia anat bé. Emocionada i molt més relaxada la Laia li va respondre amb una sola paraula: brutal!! Era la primera vegada que practicava el pònting i se sentia feliç i orgullosa de sí mateixa. 

Aquesta és la meva humil participació als relats conjunts del mes d'abril.