Xavier Diez: "Legalitzar la corrupció a l'escola".

(En aquest escrit el Xavier Diez (docent, historiador, escriptor...) ens explica com s'està normalitzant la corrupció a la xarxa educativa pública i apunta als independentistes neoliberals i pseudoesquerranosos que ens governen, que volen un nou país però no un canvi real de les estructures socials. És a dir, un simple canvi estètic.)

Una de les escasses paraules d’arrels catalanes que s’han estès en altres llengües és “nepotisme”.  Expliquen els historiadors que va córrer a la Roma de finals del segle XV a partir de la tendència del Papa Borja de col·locar els nebots (en realitat fills bastards) a la cúria i a les corts europees. Nepotisme seria doncs certa inclinació de privilegiar les relacions personals per damunt la vàlua, en una pràctica malauradament coneguda en el camp professional, polític o cultural (fenomen sovint conegut com a “capelletisme”).

Enfront a aquestes pràctiques autoritàries i corruptes (de fet, la corrupció és un baròmetre dels nivells d’autoritarisme d’una societat), el republicanisme democràtic va impulsar allò que denominem “estat democràtic de dret”. Això vol dir que l’estat ha de garantir la neutralitat i l’eficàcia de l’administració, amb la transparència com a condició necessària. A l’hora de triar aquelles persones que han d’exercir funcions essencials o estratègiques (i l’educació n’és un), la selecció s’ha de fer en funció del mèrit i la capacitat, la igualtat, i la provisió dels llocs s’han de fer a partir de criteris objectius. El fet que, a més, això comporti una estabilitat contractual, és una fórmula que serveix per garantir la independència necessària en un punt tan sensible com és la formació de la ciutadania. Cal recordar que precisament l’existència de funcionaris docents, que es reparteixen a instituts i escoles de manera objectiva serveix per evitar la patrimonalització del sector educatiu i evitar xarxes clientelars que posen en qüestió aquest principi de neutralitat. A tot això s’afegeix el fet que l’estat ha de “donar exemple”, de manera que ha de ser especialment curós a l’hora d’evitar tota mena de discriminacions. El sistema d’oposicions pot ser discutible, tanmateix, fins ara ha estat l’únic capaç de demostrar que es fonamenta en mèrit, capacitat i transparència, i on resulta difícil discriminar persones per raó de sexe, edat, procedència, classe, o fins i tot la condició d’embarassada, a diferència de bona part del sector privat, on els prejudicis  importen més que les informacions objectives.

El problema és que en l’actualitat, i a diferència del màxim del 8% que estableix la normativa, es calcula que el 35% dels docents de Catalunya estan en una situació de precarietat laboral. Són els interins i substituts que viuen en una situació laboral fràgil i vulnerable. Alguns porten dècades en aquesta situació, i la seva situació no para de deteriorar-se.

En aquest àmbit, és constatable una involució laboral en els darrers anys. Les administracions públiques participen plenament d’aquesta tendència a la precarització. L’objectivitat, com el mèrit, la transparència, la neutralitat, estan desapareixent per obrir les portes al nepotisme, el clientelisme laboral, la gestió autoritària, l’arbitrarietat i la discriminació en la contractació del professorat. Arran de la LEC, i dels decrets d’autonomia, direccions, provisió i perfils, s’ha obert la porta a la tria personal sense cap criteri objectiu. Tenint en compte que la normativa catalana encara es fonamenta en l’espanyola (que és més garantista), els legisladors del Departament han elaborat un seguit de tripijocs jurídics (creació de perfils, PDI, propostes de direcció, normativa de nomenaments) que tracten de dissimular el fet que s’està violant el principi d’estat de dret i la seguretat jurídica. Això fa que, com en el sector privat, prevalgui el poder de les direccions per damunt l’objectivitat. De fet, la darrera normativa (extraordinàriament enrevessada, per evitar que algun jutge la paralitzi) per nomenar professorat per al curs vinent, permet a les direccions establir perfils a mida de persones amb noms i cognoms, que els aspirants enviïn currículums inflats i ficticis, i que finalment se celebrin entrevistes (a les persones que la direcció vulgui) i que, en determinats supòsits, es triïn les persones a voluntat. Això, per exemple, acaba amb les possibilitats de les docents embarassades (o potencialment, a les que són en edat fèrtil), es discrimini per edat, aspecte, procedència,… i que vagi en contra de les condicions de treball del professorat. És sabut que molts projectes educatius, especialment aquells que tracten de vendre la innovació com a una mercaderia més en grans operacions de màrqueting, representen un sobreesforç als equips docents, que va en contra de tota possibilitat de conciliació, o de simple equilibri entre vida professional i personal.

El més trist de tot és que, en tota aquesta història, la Generalitat vagi molt més lluny que el propi estat espanyol. Entre bona part dels polítics catalans, fins i tot entre aquells que es reivindiquen republicans, constatem admiració per les polítiques de privatització i desregulació del sector públic que, sense gaires dissimuls, es tracta d’implantar a l’educació. Són polítiques que es venen com a modernes, i que no són més que el retorn al nepotisme i el mangoneig de les societats feudals. Es tracta de polítiques ja aplicades a Anglaterra, Estats Units o Suècia i que s’han traduït en un ràpid deteriorament dels seus sistemes educatius. Com ha passat en aquestes experiències, els impulsors no confessen quins són els objectius reals d’aquests canvis, o com els pensen avaluar, o si són conscients de les seves conseqüències a curt, mig o llarg termini.

El fet és que, si volem crear una República que suposi una millor educació, que bona part dels independentistes estiguin abonats a aquesta ideologia neoliberal és un mal presagi. Si volem construir un nou estat per esdevenir una societat més justa, transparent, menys corrupta, com és que, de manera voluntària, es redacten i apliquen normatives que, en el fons, legalitzen la corrupció?