Avui fa un any del referèndum d'independència de Catalunya, un referèndum que es va portar a terme en unes condicions de repressió brutal per part de les forces de seguretat de l'estat, que no van impedir, tanmateix, aturar la ferma voluntat del poble català de passar per les urnes.
La meva jornada va començar a les 5 del matí quan em vaig aixecar per anar fins al CAP del barri de les Arenes de Terrassa, on esperava trobar-me amb quatre gats comptats per obrir el centre de votació, i em vaig trobar amb prop d'una cinquantena de terrassencs (inclosa una parella de secretes), veïns en la seva majoria.
Jo vaig estar la major part del dia d'un lloc a un altre fent encàrrecs. Havia de passar de tant en tant pel casal d'avis del barri on normalment es podia votar i que aquell dia l'ajuntament no havia donat el permís, per comprovar que hi haguessin uns cartells informatius penjats perquè els veïns sabessin on podien anar a votar. També vaig estar en altres centres de votació com el casal d'avis del Cementiri Vell on s'havia concentrat molta gent davant l'amenaça que els Mossos entressin a per les urnes. Hi havia unes quantes furgonetes dels mossos, però no van arribar a intervenir.
També recordo les dificultats per poder votar, ja que a molts centres no funcionava el sistema informàtic, i quan funcionava demanaven que la gent intentés votar al seu centre per no col·lapsar altres.
El final de la jornada el vaig viure al casal d'avis de Les Arenes on de tant en tant corrien rumors de l'arribada de la Guàrdia Civil o la Policia Nacional a Terrassa i la possibilitat que vinguessin al nostre centre. Al final però res de res. Tanmateix, al llarg de tota la jornada l'entrada del centre va estar plena de gent de totes les edats defensant les urnes. Jovent assegut a terra cantant i compartint el menjar i el beure, avis en cadires plegables o que havien tret de l'interior asseguts ben a prop de l'entrada... i una parella dels mossos que van estar tota la jornada a l'altra banda del carrer controlant no sé què, però sense intervenir en cap moment. Crec que sí que van entrar per utilitzar els banys del casal d'avis, i per treure algun cafè de la màquina de forma molt cordial.
Al final de la jornada, quan els responsables de la votació van sortir a donar els resultats, va haver-hi un moment de distensió i d'eufòria col·lectiva. Vam acabar cantant els Segadors i algun altre hit del moment abans de tornar cap a casa, cansats, però immensament orgullosos i feliços, i un punt indignats amb tot el què s'havia viscut al llarg de la jornada. Vaig donar la mà a la parella de mossos que havien passat la jornada allà al davant del casal d'avis i els vaig agrair la "feina". No acostumo a relacionar-me amb mossos d'uniforme, però aquella nit em va sortir de dins.
Vaig anar al local dels Minyons per seguir l'anunci oficial de les dades de participació i els resultats, i també vaig començar a ser conscient de la brutalitat amb que havien actuat els cossos de repressió de l'estat. Em vaig posar a dormir amb un sentiment estrany barreja d'orgull, ràbia, impotència, i satisfacció pel que havíem aconseguit com a poble.
Quants records de l'1 - O
ResponEliminaA la parella de mossos que ens van tocar a nosaltres gairebé tot el dia, molt correctes i sense intentar res estrany, jo mateix els vaig oferir si volien una mica de menjar del que teníem a disposició. Gairebé estranyats em van dir que no, però es van portar bé i se'ls notava agraïts que no els estiguéssim causant cap problema.
ResponEliminaVa ser una de les jornades més intenses de la meva vida, i quan estàs defensant un país envoltat de compatriotes les emocions són d'una intensitat superlativa.
ResponEliminaJo també vaig anar de bòlid, amb l'afegit que tenia als meus fills sols a casa i de tant en tant havia de tornar a veure com estaven. A l'hora de dinar el petit va veure les càrregues policials, i em va voler acompanyar a defensar les urnes. Aquell dia també va ser clau en la meva decisió de tornar a fer castells, especialment per la quantitat de Minyons que vaig trobar-me a tots els llocs on vaig anar.
ResponEliminaVal a dir que estic bastant decebut de com han anat les coses, i de veure com el feixisme té encara tanta força. També vaig ser a les següents mobilitzacions, al Parc de la Ciutadella, per exemple, on no hagués tingut cap problema per plantar cara a la violència policial, si ens haguessin deixat defensar la República... però no ens van deixar.