Vilaweb: "Els cent cinquanta catalans del nord que varen fer possible el referèndum".

Foto: Vilaweb.

Impressionant document publicat avui al diari digital Vilaweb.cat sobre com els catalans del nord van col·laborar i possibilitar el referèndum de l'1 d'octubre de l'any passat. De pel·lícula.

Sense Catalunya Nord no hi hauria hagut referèndum al Principat. Avui VilaWeb detalla, per primera volta, de quina manera cent cinquanta catalans van establir el centre operatiu on l’estiu de l’any passat es repartiren les urnes. Eren catalans del nord, ciutadans de l’estat francès, doncs, fora de la jurisdicció espanyola. Ells no van poder votar perquè el marc del referèndum no era nacional sinó autonòmic, de les quatre províncies. Però el seu compromís amb el país, més enllà de les fronteres imposades, va ser determinant perquè més de dos milions de compatriotes seus poguessen exercir el dret de vot.

La primera urna

 
La cita era en un vila petita de Catalunya Nord. Molt d’hora, nit fosca encara. Eren una trentena de catalanistes del nord, de diverses organitzacions, que anaven arribant amb cotxes sense saber què hi havien de fer, allà on anaven. La població no era Elna, com s’ha dit. La consigna que els havia arribat era molt seca: us necessitem i cal molta discreció.

A mesura que hi anaven arribant, baixaven del vehicle en cerca d’una nau industrial tan avorrida arquitectònicament com ho són la immensa majoria. Era una nau gran, realment extensa, cosa que d’entrada els va sorprendre. Els esperava Lluís, avui ja famós, que els va aclarir que calien moltes mans per a descarregar un material molt sensible i molt important. ‘Ho hem de fer molt de pressa i sobretot en silenci’, els va dir. No volia que cap soroll pertorbàs la calma matinal d’aquella vila.

Però un mínim soroll sí que s’hi va fer, i calia. A l’hora convinguda va arribar-hi un camió enorme de color verd i, bo i reculant, va entrar fins a la porta de la nau. La caixa del tràiler –això es va saber després– havia estat descarregada per una grua del port de Marsella, directament d’un vaixell. El vaixell provenia d’un país asiàtic i havia passat els tràmits duaners amb una facilitat relativa. Van haver d’obrir la porta del contenidor trencant el cadenat que el protegia. I a dins van aparèixer tot de caixes de cartó d’un metre d’alçada amb la inscripció ’12 Units Box’. Dotze unitats de què?, és demanaven tots, mentre començaven a descarregar aquells embalums que pesaven vint-i-cinc quilos cadascun i els anaven endreçant al fons del magatzem, a la part oposada la porta. Quan pràcticament ja havien descarregat tot el contenidor va arribar el moment de saber-ho.

Lluís es va acostar a una caixa. Calia comprovar si hi havia la càrrega que tocava, allò que s’havia encarregat. Va tallar dues brides de color groc –no era pas intencionat– que segellaven cada caixa i amb un cúter va obrir el sostre d’un paquet. Tots els qui descarregaven l’envoltaren, impacients. Alguna cosa sospitaven, evidentment, però no estaven preparats per a allò que veurien. La primera urna del referèndum d’autodeterminació de Catalunya va emergir de dins aquella caixa on havia viatjat amb onze més.

Ningú no havia demanat res i tothom hauria fet qualsevol cosa que li haguessen dit. Però tots els ulls van lluir quan veieren l’urna de plàstic amb el símbol de la Generalitat. I aquell va ser el moment en què més va costar de mantenir el silenci. D’alguns ulls van brollar llàgrimes i hi va haver abraçades d’una efusió difícil de descriure. Tanmateix, ningú no va cridar ni aplaudir, per no alçar la llebre. Durant un parell de minuts, quan el sols encara tot just despuntava, tot restà paralitzat, com inert. Aquella urna encara solitària ho era tot. Eren les sis del matí d’un dia d’agost del 2017 i al cap de dos mesos tot allò que començava a omplir aquell magatzem de Catalunya Nord havia de ser a cada col·legi electoral, a disposició de tots els votants. Hi havia molta feina a fer, però ara tots sabien que tenien dues oportunitats històriques. La primera, fer possible, ells que no podrien votar, el referèndum. La segona fer entendre a molts catalans de les quatre províncies que al nord, més enllà de l’Albera, també hi havia catalans disposats a fer tant com calgués per esdevenir lliures. Totes dues coses, aquell grup de gent de pedra picada, les havien d’aconseguir.

‘Com que “bonjour”?’

 
Va passar amb un dels primers vehicles que arribaven del sud per carregar urnes i començar a endur-se-les cap als vuit centres instal·lats al Principat on s’esperarien fins al moment de ser repartides a cada col·legi electoral.

Era un home d’uns quaranta anys. Havia rebut una consigna, un punt de cita. I sabia que allà rebria un gest des d’un altre vehicle que l’acompanyaria –i que també feia de llebre per si hi havia dificultats– fins al magatzem. Passaven, això sí, molt a prop d’una gendarmeria que sovint causava autèntics tremolors als portadors que arribaven del sud.

Potser per això aquell home va respirar fort quan li van fer aparcar el cotxe davant la nau i va eixir del vehicle tot emocionat. Mirà fit a fit la persona que menava l’altre vehicle. ‘Bonjour!’, que li va dir, tot content. ‘Com que “bonjour”? Aquí diem “bon dia”!’, li respongué el responsable d’haver-lo dut fins allà. L’home que arribava del sud es va impressionar. Semblava que fins llavors s’havia pensat que era a França, però així que entrà a la nau ja va veure fins a quin punt s’havia equivocat. Fent torns, nit i dia, la nau era plena de gent del nord, que, lògicament, parlava en català. En un català tan dialectal com ho són tots els altres, però també precisament per això ben distingible. No hi havia cap dubte d’on provenia tot aquell equip.

La sorpresa, encara que puga semblar mentida, va ser constant durant el procés de repartiment de les caixes. Del sud arribava gent amb vehicles de tota mena –fins i tot algú va pujar-hi amb un remolc per a animals. La gent del magatzem ben aviat esdevingué gran especialista a calcular quantes caixes cabien en cada classe de vehicle i això era motiu de converses, de vegades surrealistes. Una de les coses que més desconcertava els catalans del sud era el costum d’alguns dels del nord, per la influència de l’occità, de saludar-se dient ‘adeu’. Com que ‘adeu’? El magatzem, així, va acabar essent un espai de lliçons improvisades sobre la catalanitat de les terres que van de Cervera de la Marenda a Salses. Hi havia qui hi pujava amb la lliçó ben apresa, però alguns hi anaven molt peixos i desorientats. Els diàlegs mentre carregaven el material eren més aviat breus, però s’hi van arribar a forjar amistats que després han continuat. Gent que prometia pujar-hi quan hagués passat tot, i que efectivament hi ha tornat a conèixer un tros del país que no coneixia; o gent que convidava aquella colla de nord-catalans a baixar a la seua vila el primer d’octubre. Cosa que també, efectivament, va acabar passant.

‘Sou francès?’

 
El CNI, la Guàrdia Civil i la policia espanyols, tots, estaven cada dia més atabalats perquè no sabien on eren les urnes. Passaven els dies i no en trobaven cap ni una. Cap. Una de les claus d’aquell fracàs va ser que la major part de les urnes van passar la ratlla entre els estats espanyol i francès a començament d’agost, quan encara mancaven molts dies per al referèndum.

Hi havia una raó per a fer-ho així: aprofitar l’allau de vehicles que circulaven avall amb motiu de les vacances, provinents de tot Europa. En teoria, la frontera ja no hi és, però els gendarmes francesos tenen el costum de posar un control al primer peatge del nord, al Voló. I al sud, a mesura que creixia el nerviosisme del govern espanyol, la seua policia va començar a fer un control a la Jonquera, on estacionaven les furgonetes. Aprofitar el moment en què passaven tants milers de cotxes era una manera de complicar-los la feina. Si cercaven una agulla en un paller, com més gran fos el paller, millor.

Però va arribar un punt de molta tensió en què hom va començar a pensar que potser era millor baixar amb automòbils ‘francesos’ que no pas pujar i baixar amb cotxes ‘espanyols’. Les motos de gent del nord des del primer moment anaven uns quants quilòmetres davant el vehicle que portava urnes, i així podien avisar si hi havia controls o un perill possible. Mai, en cap moment, no deixaren de pujar i baixar cotxes del sud, però va arribar un moment que els del nord baixaven amb una gran regularitat. Avui dia, després de la reforma d’Aznar, no hi ha sinó dues matrícules que identifiquen un vehicle com a català. O bé l’acolorida matrícula d’Andorra o bé la matrícula francesa amb el 66 davant, que identifica el departament dels Pirineus Orientals, o siga, Catalunya Nord. No era pas tan difícil, però segurament per a un guàrdia civil entendre el codi de les matrícules franceses és massa embolicat. Perquè el 66 català té dues matrícules veïnes: el 09 de l’Arieja i l’11 de l’Aude. I entremig hi ha el 66, no pas el 10. Els nombres fan referència a l’ordre alfabètic dels departaments, un sistema d’ordenació enrevessat, realment poc lògic.

Tanmateix, va haver-hi un moment que potser sí que es van adonar que passava alguna cosa. Un dia que un dels vehicles més actius tornava de lliurar urnes en un indret del Principat, ja al mes de setembre, dos automòbils camuflats de la Guàrdia Civil el van aturar d’una manera estrident. El conduïa un català del nord d’aquells que no parla francès ni que el maten, però quan el guàrdia civil li va demanar que baixàs la finestreta no va tenir cap problema a etzibar, contundent: ‘Bonjour, monsieur. Qu’est-ce qu’il se passe?’, frase que va deixar els policies espanyols bocabadats. Amb tot, li demanaren qui era, d’on venia i on anava i li van reclamar la documentació, lògicament francesa, que duia. ‘Ah! Sou francès?’, li va dir el policia, pregunta que va rebre un contundent i explícit sí del conductor.

Quan el van deixar passar i va poder comunicar-se tranquil·lament amb els seus companys, es va sentir un renec espectacular. Era la primera vegada en la seua vida que es definia com a francès i no com a català. ‘Quines coses que hem de fer, caram, caram’, va dir, tot empipat, mentre remenava més caixes en aquell magatzem que els guàrdies civils cercaven i cercaven sense ni arribar a imaginar on era.

‘Sé què heu fet’

 
El primer d’octubre, al magatzem, encara hi restaven urnes. N’havien comprades més de les necessàries perquè ni amb la imaginació més desbordada ningú no podia pensar que la policia espanyola no seria capaç de trobar-ne ni una. Hi havia un operatiu preparat amb urnes de recanvi, si calia, per a qualsevol lloc del Principat. Però no va caldre.

Per si de cas, però, una part del grup de nord-catalans que ja feia dos mesos que treballava nit i dia, sense cobrar res ni demanar res, també el primer d’octubre va vetllar i va seguir per televisió les imatges d’aquell dia que canvià per sempre els Països Catalans. Al nord, especialment, la imatge de la policia pegant a la gent va trasbalsar i indignar no solament els catalanistes, sinó totes les forces polítiques, amb la sola excepció de l’ultradretà Front National. Mesos després, cent batlles de tots els colors polítics, inclosa la dreta i els socialistes, de Perpinyà al poble més petit, signaren un manifest contra la repressió que és una mostra clara de la viva impressió que va causar la brutalitat de la policia contra els germans del sud.

Alguns dels membres de l’operatiu, doncs, van restar a la nau, però alguns altres varen poder baixar al sud de la ratlla per viure en directe allò que ells, com poca gent més, havien fet realitat. La major part van anar al Penedès, on foren acollits amb molta alegria, sense saber, però, el paper transcendental que havien tingut. Això mateix va passar en més indrets del Principat, on catalans dels territoris que no votaven es van prestar a fer què calgués. Hi va haver valencians que van resistir la violència policíaca espanyola a les Terres de l’Ebre, per exemple, braç a braç amb la gent de la Ràpita o Roquetes. I molts mallorquins van acudir a Barcelona per ajudar en el que fos.

Al final de la jornada del referèndum, al magatzem regnava una gran eufòria, però al mateix temps preocupació. Què se’n faria ara, d’aquells milers d’urnes que no s’havien hagut de repartir? Al fons de la nau hi havia encara unes quantes piles, moltes, de caixes per obrir. La resposta els arribà l’endemà, quan Lluís els va comunicar que calia deixar neta de seguida aquella nau industrial sense gens de gràcia, de parets de formigó armat i una teulada tan antiga que semblava que s’havia esfondrar en qualsevol moment. La feina ja era feta i havia arribat l’hora de plegar, tant en silenci com tot havia començat. Així es va fer. I encara avui ningú no sap els noms de cap dels integrants d’aquell operatiu excepcional que va fer possible el referèndum i que va retornar l’orgull a molts catalans del nord, quan va començar a saber-se què havia passat. Quan va començar a circular això que a ells els agrada definir com ‘la llegenda’.

Finalment, amb la nau ja buida del tot, Lluís va quedar amb el propietari per tornar-li les claus i signar els darrers papers. L’amo, un home d’aparença discreta, no hi havia comparegut cap dia ni s’havia comunicat de cap manera amb el llogater. Al darrer segon, ja quasi a la porta, van encaixar la mà d’en Lluís amb un gest aparentment formal. Però tot d’una va somriure d’orella a orella i va dir, en francès: ‘Sé què heu fet i si mai us cal res aquí ens tornareu a tenir. Nosaltres també som catalans.’