Avui he vist publicat aquest vídeo a les xarxes, d'un rescat d'alta muntanya en helicòpter als Alps francesos crec. Les imatges són molt espectaculars i impactants. La perícia del pilot de la nau és admirable. M'ha fet recordar el dia que un helicòpter dels bombers francesos va venir a rescatar-me a mi i a tres amics a un barranc del sud de França. Vam cometre un error de principiants (tot i que un dels companys ja havia fet el mateix recorregut amb els seus companys d'un mòdul d'esports d'aventura), al voler fer el barranc amb una corda d'escalada en comptes d'una corda de riu. I en un dels trams, vam baixar relliscant per la roca com si d'un tobogan es tractés. Quan el darrer s'havia de llençar, ens va deixar anar la corda que duia a sobre llençant-la cap al gorg on ens trobàvem. La corda va començar a enfonsar-se i no vam ser a temps de pescar-la abans que s'enfonsés del tot en la foscor de la profunditat. Afortunadament, dúiem a sobre un pot tancat hermèticament on hi teníem algun mòbil, i des d'un d'aquest, i enfilats per les parets que envoltaven el grog vam poder trucar al meu germà perquè es poses en contacte amb els bombers de Catalunya, i aquests amb els francesos, amb les indicacions exactes d'on ens trobàvem atrapats (no podíem avançar ni anar endarrere perquè teníem altes parets tant a una banda com a l'altra). Finalment, després d'esperar aproximadament una hora i mitja, vam començar a sentir el soroll d'un helicòpter, i vam veure com s'anava apropant i anava baixant cap a on érem, tot i que va quedar suspès a uns quinze metres d'on érem perquè no tenia espai on aterrar. Va baixar un bomber amb el cable i ens va anar lligant un a un i pujant-nos a l'helicòpter. Jo, que vaig ser el primer a pujar vaig poder comprovar les maniobres del pilot, i em vaig fixar molt en com de prop érem de les parets del barranc. Afortunadament, el pilot també devia ser un gran expert, i va fer un rescat sense entrebancs. D¡altra manera, ara no estaria explicant aquesta emocionant anècdota.
Un final feliç en tots dos casos.
ResponEliminaJa ho pots ben dir...
EliminaCaram, quin ensurt! Sort que va acabar bé la cosa, podria haver acabat en desgràcia. Poder-ho explicar està bé, amb el temps relativitzes i suavitzes els records. Però en aquell moment els teus pensaments devien anar per ves a saber on. A mi no m'han hagut de rescatar mai, tot i que una mica més i ho han de fer aquest any passat al Mulleres. Però van rescatar a un altre que havia quedat molt pitjor que jo.
ResponEliminaJo no sóc un expert muntanyenc però he pujat alguns cims, i sé els perills que comporten. En una ocasió volent fer cim als Beciberris, vam acabar pujant al Comoloformo i recordo que vam haver de fer un pas súper perillós a la baixada. No les tenia totes i el meu amic "guia" em va convèncer per fer el pas. Hi havia un estimbat que d'haver fet un mal pas era mort segura. No sé si avui faria el que vaig fer aquell dia...
EliminaLa inconsciència té aquesta doble vessant, és allò de 'com que no sabia que era impossible, ho va fer'. O quan no saps què és la por, doncs no en tens. Ara bé, si surt malament, ja has llepat. Però un cop ho has fet, amb el temps prens consciència que allò no era del tot normal i et serveix d'experiència per properes vegades del que no s'ha de fer. Alguna així he viscut a la vida, sí senyor.
EliminaEl Besiberri Sud el vaig fer la setmana següent del meu accident al Mulleres. Des d'allà hi ha una vista privilegiada al Comaloforno, però el sentit comú (i també les cames que ja protestaven i calia tornar) ho van desaconsellar. Em queda pendent i no el descarto per aquest mateix any, però en tot cas no serà a través de la cresta que uneix els dos cims.