Havia costat, però havia valgut la pena. Després de mitja hora caminant per l'arena de la Platja Llarga, cercant un forat on clavar el para-sol i estendre la tovallola, esquivant centenars de tovalloles, estoretes, neveres portàtils, para-sols, butaques, nens, avis, i altres objectes no identificats, havia localitzat un bon lloc per fer-hi parada. Bé, potser bo bo no ho era, ja que es trobava a més de cinquanta metres de l'aigua, dos-cents de la guingueta de begudes i gelats, i si fa no fa igual de lluny de les dutxes. Però havia trobat un lloc i allò era el més important donada l'època de l'any i l'hora del dia. En ple mes d'agost a Tarragona, i al migdia, hi ha més gent a les platges que a les cases.
Un cop al lloc, vaig adonar-me d'un petit problema. A l'hora de clavar el para-sol a l'arena em vaig adonar que el què duia no era el para-sol per a la platja, sinó el paraigua gran del pare. Un d'aquells d'home gran, llargs i amb una punxa metàl·lica a la punta. Segurament, amb les presses, l'havia agafat del maleter del cotxe per error en comptes del para-sol. Però ja no hi havia volta enrere. No pensava pas deixar el lloc que tant m'havia costat aconseguir per un simple paraigua. Vaig seure sobre la nevereta, vaig obrir el paraigua, i aguantant-lo amb una mà em vaig disposar a gaudir d'una meravellosa jornada de platja.
I aquesta és la meva humil participació als relats conjunts del mes de febrer.
Qui no es conforma és perquè no vol.
ResponEliminaQuan la funció és la mateixa... el nom (i l'objecte) és el de menys. Jo hauria fet el mateix en el seu cas, trobar un lloc a la platja en ple més d'agost no és una cosa que es pugui malbaratar així com així. ;-)
ResponEliminaSuposo que el major inconvenient era a l'hora d'anar a l'aigua...
EliminaEl que importa és que no es socarrimés amb el sol, si va fer el fet, ja se'n poden riure!
ResponEliminaPanca plena, no té pena!
ResponEliminaHome de recursos !.
ResponEliminaBen trobat ;)