Era davant de l'ordinador pensant que podia escriure avui al bloc, i donant-li voltes a l'assumpte, mireu amb què he acabat pensant. No sé, potser que fos gairebé l'hora del berenar ha empès el meu cervell a recordar-se d'aquesta mítica "pasta" (així en dèiem a casa meva) de l'empresa catalana Panrico. Recordo que devia ser cap a mitjans dels 80's que vaig descobrir-la a la tendeta (en dèiem la bodega) del barri, i mireu si n'era fan, que pel matí no podia esmorzar si no era una canya de xocolata. Em bevia el got de llet a casa però de camí a l'escola me'n comprava una. I aquesta tradició la vaig allargar uns quants anys, tot i que en ocasions també em decantava pel "canuto" de xocolata, o els donuts. Mai vaig ser molt fan de les palmeres o ulleres, tot i que també me les menjava. No sóc conscient quan vaig deixar de menjar aquests pastissos deliciosos. Recordo que en època universitària ja no les menjava. Normalment feia un donut de xocolata i un de sucre. Encara se'n troben de canyes de xocolata, però no tenen res a veure amb les originals, que portaven cada mati acabades de fer la nit anterior als comerços. Estic escrivint i se'm fa la boca aigua. Què donaria ara mateix per una canya com les d'abans...
Dolços records.
ResponEliminaA casa no els agradava massa que mengés pastes d'aquestes, i menys de les industrials, però m'has fet pensar en la facultat i després posteriorment en els estius. Allà sí que em comprava canyes de xocolata, en aquest cas amb la xocolata per dins, no recobertes, però les trobava boníssimes. El forn on les comprava a l'estiu encara està obert, si algun dia passo per allà encara me'n compraré alguna. Ara que, la marranada màxima, però gustosa fins l'infinit, és la canya de xocolata i crema...
ResponEliminaOstres, potser sí que eren industrials aleshores, però ja et dic jo que no tant com les d'ara. Es feien cada nit per l'endemà i arribaven ben fresques. A no ser que no les acabessin el mateix dia i les venguessin l'endemà també... Jo no sé si ho vaig a arribar a fer cada dia, molt probablement no, però sí que recordo que molt sovint. I em sembla que la meva salut no se n'ha ressentit... hehe
Elimina