Ars moriendi.

Anònim, 1450, Ars moriendi

Feia 38 hores que el vetllaven i començaven a estar una mica tips de la tossuderia i la resistència de l'encara rei a morir. Els metges li havien donat unes poques hores de vida, però el molt ingrat es resistia a respirar l'últim alè, i encara feia broma sobre l'assumpte amb el seguici de familiars, criats, i llepaculs varis que l'acompanyaven. - No cal que us quedeu aquí drets tota l'estona - els deia amb un fil de veu gairebé inintel·ligible. - Aneu a cercar cadires a la cambra del costat. Segur que en trobeu algunes. - I la gent que el vetllava des de feia més d'un dia es miraven els uns als altres amb cares abatudes i algunes, es podria dir fins i tot, exasperades. No comprenien com podia aguantar viu tot el que havia aguantat si el metge havia deixat ben clar que li quedaven escasses hores de vida. És que havia fet alguna mena de pacte amb el diable? Ara encara s'atrevia a demanar que li portessin un suc de taronja natural, perquè tenia la gola una mica seca. - No li poseu sucre que ja m'agrada tal qual. - deia el malparit amb uns ullets que no feien preveure una mort imminent. Però és que no es pensava morir o què? Allò ja passava de la ratlla. Una cosa era vetllar-lo unes horetes, fins i tot mig dia, o un dia a molt estirar. Però ara ja s'estava apropant al segon dia de vetlla i la gent començava a desanimar-se de debò. Algú, fins i tot, i no semblava que ho digués en broma, havia proposat de posar-li algun verí al suc a veure si escurçaven l'agonia... 

I aquesta és la meva humil aportació als Relats Conjunts del mes de novembre.