"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

diumenge, 3 de maig del 2020

Recuperant vida.


Ahir, primer dia després de 51 dies de confinament que es podia sortir al carrer a practicar esport, vaig fer el sacrifici de dormir menys hores de les habituals per sortir amb la bici a les 8:30 del matí, per pujar el coll de l'Obac. Les sensacions van ser diverses. Per una banda la felicitat de tornar a pedalar en un dia assolellat, amb molt poc transit, i un bon grapat de malalts de la bici com jo que van decidir fer la mateixa ruta. Segurament, mai més a la vida, a no ser que organitzin una marxa o pedalada popular, em tornaré a trobar tants ciclistes en aquesta ruta. Per altra banda, he de reconèixer que 51 dies d'inactivitat ciclista han passat factura, i un recorregut que havia arribat a fer en 33'30 minuts darrerament, el vaig fer ahir en 40'. 

Ah, i no em vull deixar de comentar que hi ha alguns irresponsables que es passen la norma de sortir a practicar esport "individualment" pel forro. Vaig poder veure alguns duets i fins i tot trios i quartets. Tant costa practicar esport en solitari?

6 comentaris:

  1. Segur que ha estat un bon alliberament per tots els que gaudiu de sortir a fer esport a l'exterior, pel gust de fer esport, no com a activitat social. Com dius els d'aquesta segona categoria tampoc no se n'han sabut estar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No t'ho imagines Xexu. Més que res pel fet de fer tant de temps. Mai en ma vida abans, havia estat "parat" tant de temps... Sortia amb ganes de fer més que mai, però em vaig adonar que estava pitjor que mai segurament...

      Elimina
  2. Jo encara vaig sortir abans. A les 7 agafava la bici. Però per fer un passeig curt.

    ResponElimina
  3. No me'n parlis. Jo vaig sortir a córrer ahir a un ritme normalet -només 9k, quan darrerament estava preparant la marató-, i avui tenia els quàdriceps a rebentar. Suposo que hi té a veure el fet d'haver fet molta el·líptica.

    I pel què fa als maleducats, avui he sortit a córrer mitja horeta suau, i en cert punt he hagut de baixar de la vorera perquè venien dos ciclistes de cara -per la mateixa vorera i contra-direcció-. M'he quedat amb ganes de fer-los caure... Ep, i jo també sóc ciclista, que algú podria pensar que els tinc mania.

    Tampoc entenc perquè la gent s'ajunta tant, sembla que els agradi anar en ramat. Després de veure ahir com anava el camí del Sanatori -els corredors guardaven les distàncies, però els que passejaven o feien marxa nòrdica no-, avui he fet una ruta alternativa. Resultat: he anat sol, sense haver d'esquivar ni de fer coses rares exceptuant els dos ciclistes maleducats. Serà per camins i carrers! El nostre terme municipal dóna per molt, almenys si només vols córrer o passejar.

    ResponElimina
  4. Si uns pocs dies o setmanes d'"inactivitat" (tu més si t'estaves foten tanta tralla) es noten, imaginat tant de temps.

    Realment la gent sol anar als llocs més bonics o més verds, però en situacions com la d'ara, el més important és poder fer esport i si pot ser amb poca gent al voltant.

    Avui ha estat genial al vespre perquè he pogut tornar a casa des de Mossèn Homs creuant tota la Cta. Castellar i 22 de Juliol d'una tirada i sense vehicles. Ho he gaudit com mai...

    ResponElimina