Més enllà de la Covid19, aquest estiu el recordaré per haver-me enfrontat amb una de les meves pors històriques: les injeccions. Tanmateix, he de reconèixer que tan sols es tracta d'un petit avenç, ja que aquests dies de ruta per la Terra Alta he hagut d'injectar unes quantes injeccions a la panxa, d'aquestes perquè no se't coaguli la sang, a una amiga a qui van operar del genoll fa pocs dies. Jo que no m'atrevia ni a mirar quan injectaven algú... En tot cas, val a dir que la mida de l'agulla, i la zona d'injecció ho feien menys desagradable.
M'he descobert capaç d'injectar una agulla a algú. No em veig capaç encara d'injectar-me-la a mi mateix, i encara tremolo davant la possibilitat que m'hagin de punxar pel que sigui, però he de reconèixer que estic força orgullós de mi mateix d'aquest petit pas endavant.
En cas de necessitat, te n'acabaràs sortint. Si d'una punxada depèn el remei i realment no hi ha ningú a prop per donar-te un cop de mà, no creus que faràs el cor fort? És clar que és molt supòsit, però tampoc devies pensar que et tocaria estar injectant a algú durant uns dies.
ResponEliminaSegur Xexu. Potser em desmaiaria les primeres tres o vint vegades, i després ha m'hi acostumaria. Hehe.
ResponElimina