"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dissabte, 16 de gener de 2021

La caputxeta i el llop.

 

Jessie Willcox Smith, 1911, Little Red Riding Hood.

Feia vint minuts que havia sortit de casa per anar a visitar l'àvia, que vivia a l'altra banda del bosc de Can Sanhuja, i portar-li un tros del pastís de gerds que havia fet la mare. Anava de pressa perquè no volia tornar massa tard a casa i que se li fes fosc pel camí. No perquè tingués por de la foscor, però el bosc de Can Sanahuja era un bosc molt tupit, amb arbusts i esbarzers per tot arreu, i no volia patir una esgarrinxada o una entrebancada si no s'hi veia.

Sense ni adonar-se'n havia començat a taral·lejar una cançó que havia après a l'escola sobre una guineu i un llop, i més que caminar, anava donant saltirons esquivant pedres, branques i arrels. Tot d'una va sentir un soroll estrany que no va saber identificar i va parar de cop. Va mirar al seu voltant sense poder distingir res que la fes sospitar d'on havia sortit el soroll, si el seus sentits no l'havien enganyat... Va fer una volta completa sobre sí mateixa per mirar cap a totes bandes, i quan ja pràcticament havia completat el gir, va veure un gran gos que es dirigia a gran velocitat cap a on ella es trobava.

El gos es veia gegant ja des de la distància, i a mesura que s'apropava a tota velocitat guanyava corpulència. La caputxeta es va adonar en seguida que el gos no se li apropava amb ànim de joc, ja que la posició de la boca, amb els ullals ben visibles, i els lladrucs amb que l'amenaçava indicaven que volia atacar-la. Ella va reaccionar amb molta sang freda, sense perdre la calma, però sense perdre el temps. Va enretirar el tovalló que cobria el cistell on duia el pastís per a l'àvia i va posar-hi la mà. Va extreure una pistola que li havia deixat el pare, que era guàrdia urbà al poble on vivien, i va apuntar amb determinació el gos que tenia cada cop més a prop.

Quan el gos va saltar-li al damunt, encara a tres o quatre metres de distància, ella ja tenia el dit al gatell i el punt de mira apuntant el cap de la bèstia, i enmig del vol d'aquesta es va sentir la detonació del tret que va anar a parar entre cella i cella de l'animal, aturant el seu vol en sec, i anant a parar amb els ossos a terra ja sense lladrar ni respirar.

La caputxeta va guardar l'arma al cistell amb delicadesa i va continuar el seu camí cap a casa de l'àvia passant per sobre del gos salvatge que l'havia volgut atacar. 


Aquesta és la meva humil aportació als Relats Conjunts del mes de gener.

12 comentaris:

  1. No seria pas la filla de Harry Callahan (Harry el brut) ?? hehehe Quina determinació i sang freda !, potser el llop només volia tastar el pastís... o no !.
    Bon desenllaç !.
    Salut !

    ResponSuprimeix
  2. Caputxeta la bruta? Sona bé. Hehe.

    ResponSuprimeix
  3. No seria un gos terrier de Staffordshire americà?

    ResponSuprimeix
  4. Les coses han canviat i la canalla d'avui en dia creix força més espavilada que abans...

    ResponSuprimeix
  5. Quina sang freda! No sé si m'ha espantat més la caputxeta o els ullals del gos.

    Aferradetes!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Doncs sí. Jo tampoc estaria tranquil a prop de la Caputxeta.

      Suprimeix
  6. Ostres, què bo!!! :-))

    La descripció del llop en posició d'atacar fa por, eh? Sort que la caputxeta és ben valenta! M'ha agradat molt, tan com està escrit com per la història en si... apa, què s'havia cregut aquesta bèstia??

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies Assumpta. Aquesta història m'ha sortit més fàcilment perquè el tema dels gossos perillosos el tinc molt interioritzat com a ciclista aficionat que sóc... haha.

      Suprimeix