Carlos Gonzàlez: "La conspiració dels pares".

 

(Sempre interessants els articles al Criatures de l'Ara del pediatre Carlos Gonzàlez. Avui sobre el desconeixement de molts pares del que significa i comporta la paternitat).

Molts pares novells semblen sorpresos i una mica perduts per la conducta dels seus bebès. Per què plora tota l’estona? Per què es desperta tant a la nit? I ara, com és que no es calma ni a coll? Com pot ser que torni a tenir gana? ¿No se suposava que seria dolç i suau, que dormiria, que tindria un somriure angelical? ¿No era que només de mirar al meu nadó als ulls, acaronar la seva pell i sentir els seus balboteigs sentiria jo com una marea d’amor i oxitocina, un vincle màgic i meravellós? Com és que estic esgotada, i la meva roba té taques de llet quallada?

Sembla com si hi hagués una conspiració universal per vendre un model ideal de criatura, un concepte allunyat de la vida real, apte només per a anuncis televisius de farinetes o bolquers. Potser és realment necessària una conspiració; potser si els joves sabessin el que de veritat representa tenir un fill i cuidar-lo durant un any, deu anys, vint anys o més, nit i dia, rentar pipís i caques, consolar plors, aguantar queixes i rebequeries, cuinar i rentar i tornar a cuinar i a rentar (i pagant, sempre pagant), ningú voldria tenir fills. Potser cal enganyar els futurs pares, idealitzar els nadons i la paternitat, per evitar l’extinció de l’espècie. 

Passen els mesos, i els pares ja no tan novells van descobrint que sí, que d’alguna manera misteriosa tenir fills està bé. Paga la pena. Compensa. Gairebé dirien que és meravellós, si no resultés una mica cursi. Encara no han canviat tres mil bolquers (ni saben quants milers més falten per canviar), encara no han dormit una nit sencera, i ja estan pensant a tenir el segon, qui sap si el tercer o el quart. Voldrien explicar-ho a tothom, però els manquen les paraules. No poden dir: "Es desperta cada hora i mitja, és meravellós!" "Li netejo el cul cinc cops al dia, mai m’havia sentit tan important". "Les nits, tio, són una passada, sempre de marxa!" "No se sap mai per què ploren, però em sembla que ja li començo a agafar el truc". No, ningú ho entendria, si no ho ha viscut. Cal explicar l’experiència amb paraules que els que no tenen fills puguin comprendre: "Quan el tens als braços, t’envaeix una sensació de pau i tranquil·litat..." "Somriu d’una manera, que te’l menjaries!" "Dorm com un angelet". "Té la pell tan suau, i fa sempre tan bona olor!"

I així es perpetua el mite.