Avui fa dos anys que les autoritats ens van demanar que ens tanquéssim a casa degut al creixement dels contagis del nou virus provinent de la Xina, la Covid_19. Recordo perfectament que la darrera setmana ja començàvem a tenir notícies de casos propers, i el dimecres 11 de març, van venir a recollir a un alumne perquè el pare havia donat positiu. L'endemà dijous ja van faltar alguns alumnes a classe, i per la tarda ja ens van comunicar que l'endemà no tornaríem a l'escola perquè ens confinaven.
Recordo que aquella mateixa tarda em vaig posar a 37'4º de temperatura i vaig trucar al 061 per veure què havia de fer. Després d'una hora esperant que m'atenguessin, em van dir que si volia podia anar l'endemà matí al CAP a veure si em feien un test PCR. Afortunadament, l'endemà em vaig despertar bé i no tenia cap ganes d'anar al CAP a barrejar-me amb possibles positius.
El primer confinament va ser força llarg (uns dos mesos) i va deixar un munt d'anècdotes i de noves experiències i vivències. Vaig descobrir la terrassa comunitària, les videotrucades, l'educació a distància, les llargues jornades de solitud, l'esport sense sortir de casa...
Tant de bo no n'haguem de viure cap més.
ResponEliminaDéu (o més aviat la ciència) t'escoltin!
EliminaCom passa el temps... i nosaltres.
ResponEliminaDe tot s'aprèn, del que és bo i del que és dolent.
Bona tarda, Risto.
Doncs sí, vam aprendre a (sobre)viure tancats i a passar el temps d'altres maneres a les habituals.
EliminaMe'n recordo de la foto aquesta que ja ens havies compartit. Ens va canviar la vida, sí. No ho focalitzaria en ningú concret, però van ser èpoques molt estranyes, molt distopiques. No n'hem après res, com era d'esperar.
ResponEliminaLa societat ens marca el ritme (i la forma) de vida i malauradament, som incapaços de desviar-nos de la línia que ens marca. I tornaríem 40 anys enrere, quan les coses eren força diferents, i tornaríem a repetir els mateixos camins que ens han dut fins la nova realitat.
Elimina