Ahir vam celebrar la primera calçotada de l'any a l'hort de l'avi de Viladecavalls. En un dia força fred, que el sol va mitigar mentre va ser present, vam gaudir d'una d'aquelles jornades d'excessos gastronòmics, etílics, i verbals. Bona companyia, bona teca, beguda de sobres, i molta tertúlia. Què més es pot demanar? Bé, sí, un foc a terra i una rotllana de cadires al voltant per fer-ho encara més especial.
Ha tornat a passar.I aquest cop a "la nostra", TV3. Un altre humorista, en aquest cas Manel Vidal, col·laborador del late night Zona Franca, que pateix l'ira dels censors arrel d'un gag on relacionava el PSC amb un partit de dretes fent servir el símbol nazi de l'esvàstica. El grafisme il·lustrava el comentari humorístic del Manel, per mostrar de forma exagerada que els projectes polítics del PSC (casinos, carreteres que destrueixen el territori, ampliacions d'aeroports en una ciutat ja sobreexplotada de turisme...) estan ben allunyats dels postulats progressistes.
Avui ha sortit el director de TV3 a confirmar que el cessament havia estat decisió personal seva, tot i que tothom sap, o intueix, que ha pres la decisió per pressions polítiques del govern, que a la vegada han rebut pressions per a l'aprovació dels pressupostos per part de dirigents del partit afectat, el PSC.
Ai la censura, valga'm déu quina tortura!
Avui es compleixen 25 anys de la històrica puntada de peu del jugador francès del Manchester United a un aficionat racista i feixista que va insultar-lo des de la grada durant un partit a Selhurst Park, l'estadi del Crystal Palace. Aquella puntada li va suposar a Cantona una sanció de 9 mesos d'inhabilitació. Tanmateix, anys després Cantona encara afirmava que aquella puntada a un feixista era el millor que havia fet en la seva carrera com a futbolista.
El grup d'Alcobendas Kaos Urbano li va dedicar aquesta cançó punk-oi.
Malgrat que em considero força cinèfil, mai m'han interessat gaire les gales de cinema. Tant se me'n fot si l'acadèmia tal o qual considera quins són els millors professionals del ram, o les millors pel·lícules. Sé que en la majoria dels concursos no sempre s'enduen els premis els millors, ja que hi ha força interessos amagats en la indústria.
Més enllà d'això, com que aquest cap de setmana es va celebrar l'entrega dels premis Gaudí del cinema català (bé, català i castellà), és inevitable no assabentar-se de premis i premiats ja sigui pels mitjans o per les xarxes socials.
I la meva entrada va relacionada amb la merda de valors que transmet la gala a l'audiència. El glamour, la cosificació de les dones, la hipersexualització de menors... Cal que una nena de 14 anys (la guanyadora del premi a la millor intèrpret revelació, Carla Quílez) llueixi un modelet amb un escot que li arriba gairebé al melic deixant al descobert una bona part de la zona dels pits? Cal que la classe política dirigent catalana assisteixi a la gala amb uns modelets que més aviat semblaven disfresses, de les que prefereixo no saber el preu?
El veig un món tan allunyat al meu que em fa basarda només veure'l, i per això l'evito.
Dimecres 25 i dijous 26 torna a haver convocatòries de vaga del sector públic de l'educació a Catalunya. I ja en van... (he perdut el compte) en els darrers anys. S'ha d'acabar amb l'infrafinançament del sistema educatiu públic, i cal que sigui ja. Abans no sigui tard. Ens hi va el futur.
La catalana Maria Branyas Morera es va convertir el passat dimecres en la dona més gran del món, arrel del decés d'una monja francesa que encapçalava el rànquing de longevitat amb 118 anys! La Maria viu des de fa prop de 20 anys a una residència per a gent gran d'Olot, i se la veu estupenda tot i els seus 115 tacos.
Em fascina que hi hagi gent que pugui arribar a viure 115 anys. I que ho faci en un estat de salut digne. A la meva família, dels 4 avis, dos van morir poc abans dels 75, i els altres dos passats els 90. Loteria? Genètica? Tinc una tieta-àvia que acaba de fer 100!!
El meu pare acaba de fer 80 anys i, després d'un bypass i d'una operació de pròstata sembla que torna a gaudir d'una salut de ferro. Signo per arribar el més lluny possible amb una salut mínimament digne, i quan hagi d'arribar l'hora, que sigui ràpid i a poder ser indolor. I, evidentment, que els anys de vida siguin plens d'alegries i de bones experiències. Molts anys de patiment tampoc paga la pena, no?
Aquest migdia s'ha celebrat a Barcelona la cimera hispano-francesa amb la trobada dels presidents dels dos estats ocupants, Pedro Sánchez i Emmanuel Macron. Milers de manifestants independentistes s'han ajuntat a l'avinguda Maria Cristina per mostrar la seva repulsa als mandataris, i per convidar-los a fotre el camp dels Països Catalans. S'han viscut algunes escenes de tensió entre manifestants i forces d'ocupació (mossos), quan els primers volien accedir al Mnac, on se celebrava la trobada, amb algunes carregues i cops de porra per allunyar el personal. Algun dirigent d'ERC, com Junqueras ha aparegut a la concentració i ha marxat protegit per alguns escoltes entre insults i xiulets de la gent.
Ni França, ni Espanya, Països Catalans!!
Aquesta banda barcelonina de música balkanica compta a les seves files amb músics internacionals que han coincidit a la capital catalana. A saber: un serbi, un grec, dos catalans, un basc, una italiana, i un holandès si no recordo malament.
Divendres passat van tocar a la Sala Apolo i vaig anar a veure'ls per primera vegada, diria. Una bona estona amb bona música interpretada per grans músics. Un estil balcànic que combina cançons més marxoses i altres més tranquil·les. En tot cas, jo em quedo amb les fanfàrries balcàniques que toquen uns ritmes molt més accelerats i marxosos.
Hilarants imatges les que vam poder veure ahir a través dels mitjans de policies alemanys atrapats al fang quan intentaven desallotjar una concentració d'activistes pel medi ambient que protestaven contra l'apertura d'una mina de carbó al poble de Luzerath. Genial el paio disfressat de monjo que empeny un policia al terra i que s'apropa tranquil·lament als polis sense que aquests puguin ni apropar-se-li. Boníssim! De les millors escenes còmiques que he vist en els darrers anys.
Gairebé dos anys després del darrer títol, la copa de la temporada 20/21, el Barça ha tornat a guanyar una final, en aquest cas la de la Supercopa, enfront del màxim rival, el R. Madrid (1-3). Més enllà que sigui un torneig menor i del fet que s'hagi disputat en un estat gens democràtic com Aràbia Saudita, per als culés és un punt d'inflexió després d'una sequera de 21 mesos sense títols, i a més, amb un estil de joc molt reconeixible i que per moments ha recordat el millor Barça d'uns anys enrere. Esperem que sigui el primer de molts títols.
Visca el Barça i visca Catalunya!!!
Les xarxes socials treuen fum aquests dies arrel del nou videoclip de la cantant colombiana, i exparella de l'exjugador del Barça Gerard Piqué, amb el productor i Dj argentí Bizarrap (he fet un curs intensiu de personatges mediàtics), on carrega contra el català pel fet d'haver-se sentit traïda i humiliada després que aquest la deixés per una nova parella vint anys més jove que ella.
La veritat és que me la porta bastant fluixa el que faci Piqué, Shakira, i qualsevol d'aquests famosets mediàtics amb que ens bombardegen contínuament els mitjans i a les xarxes socials, però venia a dir la meva sobre com poden els sentiments canviar d'un extrem a l'altre en qüestió de mesos, setmanes, o dies. Com l'ésser més estimat i protegit del món per a algú pot transformar-se en el més odiat i vilipendiat per aquest/a mateix en poc temps.
Ai l'amor...
Els Eskorbuto van ser una banda punk de Santurce (Biscàia) nascuda l'any 1980 i dissolta el 1998, tot i que a principis dels 90's dos dels tres membres originals de la banda, el baix i el guitarrista, ambdós cantants, ja havien deixat el grup per problemes de salut (van morir ambdós el mateix any (1992) amb pocs mesos de diferència a causa dels problemes de salut derivats del consum d'heroïna).
Aquest tema, un dels més populars de la banda, és el primer senzill publicat l'any 1983. Als Eskorbuto els va tocar viure l'època dura de la lluita armada d'ETA i de la introducció de la heroïna als carrers del País Basc per part de la policia espanyola, que va fer estralls entre una bona part del jovent basc.
El proper dijous 19 d'aquest mes tenen previst trobar-se a Barcelona els Presidents de França i d'Espanya amb motiu de la cimera entre els dos estats ocupants, on han de tractar diversos assumptes. És a dir, que els amos de la colònia venen a saludar i ser vistos, i evidentment esperen rebre les atencions i homenatges dels seus súbdits més lleials a Catalunya, el President Pere Aragonès i l'alcaldessa de la capital, Ada Colau, entre molts altres.
Convocant la trobada a Barcelona, Pedro Sánchez vol vendre la imatge que a Catalunya ja s'ha acabat el conflicte derivat del referèndum de l'1 d'octubre, i que els catalans ja ens hem oblidat de la independència i de tot el que ha passat en els darrers 5 anys. Res més allunyat de la realitat. Ni oblidem, ni perdonem, i segur que el dia 19 hi haurà molts catalans que aniran a rebre els presidents francès i espanyol per dir-los que no són benvinguts, i que ni França, ni Espanya, Països Catalans!
(Article del catedràtic de Pedagogia a l'UB Francesc Imbermón, i del professor de la Facultat d'Educació de la Universitat de Lleó Enrique Díez, per al Diari de l'Educació).
L’extensió de l’escolarització democràtica dels pobles mitjançant l’educació pública ha estat, i encara és, una gran conquesta social, encara que no exempta de conflictes. És un bé comú bàsic i essencial que hem de continuar reivindicant amb totes les forces i mitjans al nostre abast. No n’hi ha prou amb declaracions oficials que, moltes vegades, no es compleixen. Aquesta escolarització pública i gratuïta és la que permet que s’exerceixi un dret important en aquest moment, l’accés a la cultura i la capacitat de desenvolupament personal en la societat i d’aportació a la seva millora des dels valors ancorats en els drets humans, però també el de la comunicació, mitjançant l’escriptura en aquest text, i el que exercita el lector, el de la comunicació mitjançant la lectura.
Dotar als pobles de la paraula (de l’escriptura i de la lectura, com a metàfora) és important per al seu desenvolupament i per sortir de l’empobriment endèmic causat per l’actual capitalisme. Encara que no és suficient, és necessari, a més, que disposin d’espais on exercir la pràctica política, com a ciutadans i ciutadanes, en la seva pròpia defensa. I això és un dels pilars de l’educació pública: ajudar a fer ciutadania no únicament educada o culta sinó democràtica. La democràcia té un pilar fonamental en l’educació pública.
Circula actualment un discurs que considera l’actual educació pública de baixa qualitat, destinada al poble ras i als futuribles a ser manats. Aquest discurs és part de les polítiques educatives neoliberals des d’un enfocament que s’ha vingut a dir “modernització conservadora”, pretén imposar-se sense acceptar negociacions, i ha provocat que alguns professionals de l’educació s’hagin replegat en les seves tradicions, al seu ordre segur, establint barreres impermeables a la nova situació, o exigint tornar a l’hàbitat cultural tradicional on tan a gust es trobaven. I això pot anar enfonsant a poc a poc l’escola pública.
D’aquí ve que sigui comprensible i necessària una delimitació d’elements essencials, de reivindicacions educatives bàsiques sobre el que és públic, ja que ens juguem un futur democràtic i participatiu d’homes i dones lliures. En comptes de replegar-nos en les velles idees i concepcions del passat hem de lluitar amb nosaltres mateixos i amb els altres per comprendre, interpretar i construir, des del nostre lloc, una educació pública diferent. Per això cal buscar nous referents que ens permetin una nova organització i metodologia de treball en l’educació pública, ja que la que ha estat en funcionament durant tants anys, encara que fos útil en una època, avui dia resulta una miqueta obsoleta. Sense aquests referents és impossible apuntalar alternatives i és fàcil, davant del descoratjament, tornar a referents coneguts (o sigui a la rutina). Una nova visió de l’educació pública és necessària per anar construint una nova educació.
Sembla que les vicissituds socials i polítiques actuals repercuteixen en determinades tendències (només fa falta veure en alguna xarxa social la crítica a la pedagogia -especialistes en educació- i a les alternatives educatives). Una de les seves conseqüències és el qüestionament de tot el que està relacionat amb el públic (secundat per unes certes ideologies interessades). I s’ha d’anar amb compte, ja que també l’educació pública pot formar part d’un escenari educatiu on predomini la lògica del mercat, amb els seus interessos economicistes (client i no ciutadà), i de rendiment quantitatiu (vals segons consumeixes); i on es recuperi, amb una certa normalitat, la vella concepció de la neutralitat de l’aparell educatiu, sabent que no existeix ni és possible tal neutralitat en el camp educatiu. Una suposada neutralitat que a més tendeix a beneficiar a unes determinades ideologies no compromeses amb el canvi social en detriment de la majoria de la població i que és un argument perquè les classes dirigents o riques puguin triar l’escola que ells consideren d’elit o on no hi ha diversitat o alumnat amb dificultats que pugui limitar la seva carrera d’ascens. Ho podem veure actualment en les declaracions de representants polítics conservadors i neoconservadors.
Per contra, enfront d’aquesta realitat, van sorgint nous interessos, nous actors socials i formes diferents d’analitzar els contextos que es concreten a través de moviments socials, grups i col·lectius compromesos, trobades, comunitats educatives, moviments de renovació pedagògica, que comencen a perfilar un nou discurs democràtic on l’educació pública té de nou una gran implicació, torna a ser un instrument per estendre i aprofundir aquest discurs democràtic. És un renovat, encara que persistent fa anys, enfocament pedagògic, polític i social que busca ser escoltat, que vol participar, que sap crear xarxes i saltar per sobre de les fronteres. L’educació pública s’hi inscriu sense abandonar uns certs principis ideològics de la tradició de lluita per una democràcia real, i també per una institució educativa inclusiva, no segregadora i laica. I en això hem de continuar.
Avui ens hem assabentat de la notícia que als EEUU, un nen de 6 anys ha disparat amb una pistola a la seva mestra de 30 anys, ferint-la de gravetat. De moment no han transcendit les causes, ni com pot ser que una criatura de 6 anys hagi pogut accedir al recinte escolar amb una pistola a la motxilla. Sé que a molts instituts dels EEUU els alumnes han de passar per detectors de metalls i que hi tenen guàrdies de seguretat i tot. No sé si les escoles de primària també tenen aquest tipus de seguretat, però no m'estranyaria gens que arrel d'aquests fets, molts ciutadans nord-americans comencin a demanar-ho. Una part important de la societat nord-americana són així, i en comptes de demanar que es prohibeixin les armes i que s'eduqui en la resolució de conflictes a través del diàleg, demanaran més seguretat, més control, més armes per defensar-se dels que porten armes...
M'agradaria pensar que aquesta desgràcia ha estat com a conseqüència d'un fet tràgic involuntari. Només pensar que un nen de 6 anys pot tenir intencions homicides al cap m'esgarrifo. Veurem...
Aquest instrument acompanyat del so hipnòtic de la darbuka i altres percussions, sumat a la magnífica veu d'en Neset Estàs fan una combinació magnífica.
Avui he visitat la ciutat de Nevsehir, una de les tres ciutats que formen el triangle on s'úbica la Capadòcia, juntament amb Avanços i Ürgüp. És una ciutat d'uns 200.000 habitants, i m'ha sorprès com de neta i desenvolupada era.
Hi he passat el matí. He esmorzat i dinat, i també he tingut temps de recórrer els carrers del centre, veure alguna mesquita, i visitar un "Hamam" o bany turc. També hi ha un antic castell dalt d'un turonet, i una antiga ciutat subterrània com la que vaig veure ahir, però la veritat és que m'ha fet mandra arribar-m'hi.
La mesquita de Kursunlu m'ha encantat i he passat una estona solet a dins meravellant-me amb tanta elegància, art, i espiritualitat. Tot seguit m'he apropat a una mena de mirador enmig del camí cap al castell des d'on hi havia una perspectiva perfecta de la nova mesquita que s'està construint, que m'ha semblat gegant. Vaja, diria que de la mida de les grans mesquites d'Estambul...
Tot seguit, mentre em plantejava com continuar la jornada he vist que al costat mateix de la mesquita hi havia un "Hamam" dels tradicionals, no per guiris. Me l'he anat a mirar de més a prop, i quan he estat a la porta d'entrada, un paio que en sortia m'ha empès (convidat) a entrar. I ja em tens fent la meva 2a sessió de bany turc.
Aquesta ha estat millor que la primera, a Estambul, al hostel-hamam on m'allotjava, on em van cobrar 250 lires sense donar-me cap servei, simplement fer ús del bany. Aquest cop, un treballador m'ha vingut a buscar quan era a la sauna i m'ha dut a una saleta on m'ha fet una fregada de pell amb un guant especial per treure pell morta, i després m'ha rentat el cos amb sabó i ha acabat fent un petit massatge. Total 150 lires
 |
| Mesquita de Kursunlu. |
 |
| Interior de la mesquita de Kursunlu. |
 |
| Hamam d'Ibrahim Pasa. |
Des del darrer dia del 2022 que corro per aquí la Capadòcia i no sé quantes fotos dec portar ja. Em costa tenir el mòbil a la butxaca gaire estona ja que cada dos per tres veig alguna cosa que vull capturar.
Avui he fet un d'aquells tours organitzats que et porten en furgoneta amb un grupet de turistes, amb una guia en anglès, per diferents llocs d'interès de la zona. La nostra guia, l'Ayçell, ha resultat ser una dona molt animada i simpàtica que en sabia un munt sobre la història del país i de la regió.
Hem començat la ruta parant a un mirador des d'on hi havia una bella estampa de Goreme. Tot seguit hem anat cap a la Vall dels Coloms, que és una vall on hi viuen molts coloms i a les roques feien forats perquè anidessin. Més tard a la impressionant ciutat subterrània de Kaymacli, on segons ens ha explicat havien arribat a viure, amagats dels enemics, fins a 1.500 persones, en els 9 nivells que fins ara han descobert.
Hem continuat la jornada a la Vall d'Ilhara, un canyó de 15 quilòmetres de llarg que uneix les ciutats d'Ihlara i Selime. Hem dinat en un llogaret molt senzill al final del recorregut pel canyó, i hem tornat cap a Goreme.
He quedat per sopar amb el Servei, un noi rus que viu a Klash, un poble de la costa sud turca, on es veu que s'han refugiat milers de russos fugint de la guerra amb Ucraïna, i intentant evitar ser cridats a files.
 |
| Goreme. |
 |
| Globus sobrevolant Goreme. |
 |
| Panoràmica de Goreme. |
 |
| A la Vall dels Coloms. |
 |
| Ciutat subterrània de Kaymacli. |
 |
| Canyó d'Ihlara. |
 |
| Monestir de Selime. |
Aquest matí, ben d'hora ben d'hora, he estrenat l'any nou volant en globus a Goreme, a la Capadòcia. Una experiència única que no havia viscut encara i que, aprofitant que sóc aquí i que és molt típic (pels paisatges increïbles que es veuen), m'he decidit a fer-ho. Val a dir que també era una bona ocasió econòmicament parlant, ja que al no ser temporada alta (fot rasca per aquí), els preus eran força millors. Però vaja, que barat no és (100 €)...
M'han recollit en una furgo a les 6:45 del matí. M'han regalat una bossa amb esmorzar (una ampolleta d'aigua, un suc i una pasta d'aquelles de bolleria industrial tipus Bollicao) i hem recollit la resta de clients als seus hotels per anar cap al lloc des d'on sortiria el globus, que ja estaven inflant feia una bona estona (1 hora aprox dura segons m'han dit).
Hem pujat a la cistella unes 16 persones que començava a clarejar. El passeig ha durat una hora i hem arribat a uns 2.000 metres d'alçada. Des del punt més alt hem vist sortir el sol. L'experiència ha estat brutal. Difícil d'explicar amb paraules. He fet un munt de fotos i de vídeos. Us deixo una petita mostra
