No s'entén, gent sense casa, i cases sense gent.

 

Aquests dies s'està parlant força dels okupes arrel de l'amenaça de desallotjament de les cases okupes de La Ruina i El Kubo, al barri barceloní de La Bonanova. Malauradament, la majoria dels mitjans, que acostumen a defensar els interessos dels rics i poderosos, ho fan amb una visió força criminalitzadora envers els ocupants: inventen conflictes amb els veïns inexistents; els titllen de radicals i perillosos; o simplement els qualifiquen de ganduls fills de casa bona.

Jo vaig viure de prop el naixement i el ràpid creixement del moviment ocupa a Terrassa, a finals dels anys 90, quan l'especulació immobiliària començava a fer efecte sobre els preus dels habitatges que no paraven de pujar (fins l'esclat de la bombolla immobiliària l'any 2008). Aquell moviment, majoritàriament juvenil, assembleari, va despertar moltes consciències, i els poders de l'estat (entre la justícia, les forces de repressió, els mitjans, la classe política) van actuar amb gran contundència per apaivagar la revolta juvenil. Ho van aconseguir en gran mesura gràcies a les detencions, empresonaments, tortures...

Aquell moviment juvenil va perdre força, però va quedar incrustada socialment la consciència pel dret a l'habitatge i van sorgir moviments com la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca), que a dia d'avui donen suport a famílies ocupes o amenaçades de perdre el seu habitatge.