El passat dijous vaig tornar a la Sala Salamandra de l'Hospitalet tres anys i mig després de la darrera ocasió, i per veure el mateix artista, Manu Chao. El cert és que no tenia previst anar al concert, però a última hora em van dir que sobrava una entrada i si la volia, i vaig pensar, bé, no deixa de ser Manu Chao, per moltes vegades que l'hagis vist i comenci a repetir-se una mica.
I de fet, va ser el que va passar al concert, on va tornar a oferir un repertori força similar al de la darrera ocasió, amb molta repetició de tornades, molt "paparapa paparapa" i "lolorolo lolorolo", molt instrument pregravat, i la sensació que mai tornarem a veure el Manu Chao de les bones èpoques, amb banda, i un repertori de cançons amb un principi un final reconeixibles.
El concert del passat dijous se'm va fer llarg fins i tot (va estar més de dues hores dalt de l'escenari), i vam marxar una mica abans del final. Tanmateix, vaig tenir la sensació que bona part de l'audiència, majoritàriament per sobre dels 40 anys, van gaudir d'allò més amb el xou. Jo, ho sento, però sóc ManoNegrista i RadioBembista, i el que fa ara està a anys llum d'aquelles descàrregues musicals de pura patxanga.
No conec gaire l'obra del Manu Chao. M'agradava l'època del "me gustas tu".
ResponEliminaJo sóc més de la seva etapa anterior amb Mano Negra, i fins i tot els primers grups que va liderar: "Los Carayos" i "Hot Pants".
EliminaA mi em pasa això amb gaire tots els músics que m'han agradat durant la meva vida... i no hi puc fer res.🤷♀️ Bé sí, tornar a escoltar la primera etapa de tots ells que és on hi gaudeixo.
ResponEliminaBona tarda, Risto.
Efectivament, hi ha pocs músics o bandes que continuïn mantenint el nivell al llarg dels anys. La majoria acostuma a perdre espurna, o qualitat.
Elimina