(Interessant article del professor, periodista i membre del sindicat USTEC, Xavier Diez, per al diari digital El Món, on analitza la davallada global dels sistemes educatius dels països occidentals anant més enllà d'alguns dels factors que estem més acostumats a escoltar quan s'analitza la baixada de resultats a casa nostra).
La publicació dels informes PISA
el passat desembre va caure com una bomba de fragmentació arreu
d’occident. En un primer moment, cada país es va entotsolar en una
desgràcia ja anunciada, perquè per poc que tinguessin els ulls i les
orelles col·locades a escoles, instituts o facultats, tenien prou
indicis per anticipar un enfonsament generalitzat. Com
que encara no tenim opinió pública europea, sinó opinions públiques
estatals, els diversos actors educatius es van tirar els plats pel cap
atribuint-se els uns als altres (amb una especial predilecció per atacar
uns docents a la vora del col·lapse). Tanmateix, malgrat que hi ha
diferències regionals, derivades més de la composició sociodemogràfica
que dels sistemes en sí, i sistemes que resisteixen al canvi (i els
resultats els donen la raó), el cert és que hi ha una constatació estesa
que, en termes generals, els sistemes educatius d’occident s’enfonsen.
El problema és que el que passa a les aules de Detroit, l’Hospitalet o
Marsella, no són altra cosa que el canari de la mina, el primer indici
que hi ha quelcom que va malament.
Durant aquest mes, el president Macron ha tret un dels seus conills del barret. Davant el panorama desolador de l’École Républicane,
proposa el retorn a l’uniforme escolar. Això ve a complementar altres
propostes del seu actual primer ministre Gabriel Attal (que va saltar a
Matignon directament des del ministeri d’educació) com ara grups per
nivell, enduriment dels criteris per promocionar i graduar-se i un
reforçament de la disciplina, fet especialment sensible en un moment en
què hi ha una carència de professors que es neguen a exercir en
determinats barris. Com succeeix amb el macronisme, són eslògans sense
translació pràctica, mesures tan ingènues com desesperades, i sobretot,
irrealitzables. La República ja no controla bona part del territori, i
mostra d’això és el gran nombre de docents que abandonen la professió o
que ja no se la plantegen, en un moment en què alguns mestres han estat
assassinats i altres amenaçats de mort sense que l’administració faci
res més que declaracions buides, i mentre els diversos governs, des de la renúncia de Miterrand a fer polítiques d’esquerres el 1981, els serveis públics s’han anat degradant fins a un punt, probablement de no retorn.
Potser
França podria semblar un cas extrem, d’allò que anteriorment havia
estat considerat un referent, a la sensació d’aluminosi republicana de
societat fallida que sembla ara. Una societat en què, com retrata el
geògraf Christophe Giully, el país és en mans d’una minoria dirigent i
il·lustrada, parisenca, de classe alta, bohèmia-burgesa, indiferent a
les necessitats d’una majoria reflectida en revolta dels armilles
grogues. Tanmateix, l’enfonsament dels sistemes educatius és un fet,
contrasta amb unes estadístiques de taxes de graduació creixents.
Tanmateix, la realitat és una altra. Amb proves de coeficient
intel·lectual (CI) que mostren habilitats mentals, intel·ligència
verbal, matemàtica o espacial, es constata allò que els psicòlegs
denominen “efecte Flynn invers”. L’efecte Flynn implicaria que els
nivells de CI de la població tendeixen a incrementar-se en funció
d’aspectes relacionats amb l’alimentació, la satisfacció de necessitats
materials i el perllongament de l’escolaritat obligatòria. Tanmateix,
pel que fa a occident, ja són molts els països que han vist caure el CI
de les seves poblacions adultes, com constata l’estudi que va fer
l’analista Emil O. W. Kirkegaard, el qual assenyala que entre 1978 i
2019, el Regne Unit ha baixat de 100 a 99, Estats Units de 100 a 97;
Bèlgica de 104 a 97,5; França de 104 a 96,5; Dinamarca de 100 a 98 o
Itàlia, de 100 a 94. El cas espanyol seria diferent (puja de 87 a 94)
perquè és obvi que l’impacte del franquisme va deixar seqüeles en el
panorama social i cultural del país. La puntuació normal hauria de ser
100.
Què està passant? Com a historiador, he de dir que ja hi ha
hagut situacions del passat en què s’han produït retrocessos en la salut
física i mental de la població. Els treballs de John Rule i E. P.
Thompson sobre la revolució industrial anglesa del segle XIX van provar
que l’impacte de l’empitjorament sobtat de les condicions de vida i de
treball de la classe treballadora anglesa, sotmesa a un període de
proletarització, explica la reducció d’uns quants centímetres en
l’alçada dels reclutes de l’exèrcit britànic, derivat d’una pitjor
salut, alimentació fruit de les dramàtiques transformacions socials i
econòmiques que van comportar el pas d’una societat rural a una
industrial i urbana. Ho va constatar també l’informe que va redactar
Friedrich Engels coetàniament. En la versió catalana, Pere Felip Monlau
també va advertir, a la Barcelona del segle XIX, com el canvi de
paradigma que va implicar la industrialització,
amb el treball infantil, l’explotació despietada, l’empitjorament de
les condicions alimentàries o d’allotjament, va comportar una degradació
general de la societat catalana, –amb una extensió de les malalties
físiques i mentals– que només mesures intervencionistes i protectores (i
la capacitat d’acció i resistència del moviment obrer) van aconseguir
corregir. Més recentment, l’enfonsament de la Unió Soviètica també va comportar una caiguda de l’esperança de vida
(que en el cas dels homes va baixar la barrera dels seixanta anys) així
com un empitjorament dels nivells educatius, i un trauma que també pot
servir per explicar la tensió geopolítica actual.
El canvi de paradigma, a occident, que ha implicat la desindustrialització, les polítiques neoliberals
de desregulació econòmica, retallades de serveis públics,
individualització, competència, precarietat laboral i habitacional,
necessàriament impacta negativament en una societat on s’estén la
percepció de declivi. Tanmateix, tornem al canari de la mina. La
davallada dels nivells educatius és, ben segur, un problema complex que
els opinadors voldrien reduir a factors simples. En els darrers mesos
s’ha parlat massa dels efectes de les pantalles. La pandèmia
ha estat un comodí fàcil d’utilitzar (quan, de fet, els indicis venen
de molt abans). I la major part d’analistes busquen culpables concrets.
Aquesta setmana, a la Universitat de Barcelona s’ha celebrat un congrés sobre capitalisme digital i educació a l’era de la intel·ligència artificial que oferia unes quantes claus per reflexionar. La quarta revolució industrial –terme cisellat per Klaus Schwab, antic president del Fòrum de Davos–,
promoguda per la IA, implica un canvi radical de paradigma econòmic i
social. Quan parlem de canvi, hauríem de despullar el concepte de
connotacions positives, perquè bàsicament està implicant que les
transformacions econòmiques, en plena crisi del capitalisme, fa que bona
part de la població resulti redundant, perquè no hi pot haver feina
digna per a tothom, i en una era de polarització econòmica, això vol dir
que no hi ha un projecte d’integració social, un lloc en el món, per a
la majoria. En altres paraules, les minories amb poder es blindaran, i
la majoria serà empesa vers la intempèrie del sistema. Ja fa vint anys
el sociòleg alemany Ulrich Bech va vaticinar “la brasilerització
d’occident”, referint-se a com les classes benestants del país
llatinoamericà tendien a viure en urbanitzacions privades custodiades
per guàrdies de seguretat, a la manera de castells medievals, mentre que
la majoria desintegrada vivia en el caos i la violència exterior.
I,
potser, la crisi educativa global té massa a veure amb això. Si
l’escola era dissenyada com a un espai d’ensinistrament laboral i
d’incorporació a la ciutadania, d’acord amb un seguit de rituals i
normes clares (adaptació a entorns artificials) i de meritocràcia
(l’èxit té a veure amb aquesta interiorització de les normes, adquisició
de coneixements formals i a la capacitat d’adaptació social i
assimilació cultural), per contra, les institucions escolars ja no tenen
un propòsit clar. És per això que avui els centres educatius tendeixen a
ser anòmics (ja no existeixen normes clares ni delimitades, més enllà
d’una col·lecció d’eslògans plagiats dels llibres d’autoajuda recollits
al seu projecte educatiu); desapareix la meritocràcia (diluint-se el
concepte d’èxit i fracàs escolar), la socialització tendeix a la
individualització i l’atomització, i l’adaptació a les exigències
socials ja no la fa l’estudiant, sinó que és la institució s’adapta a
la voluntat (o la seva manca) d’esforç de l’alumne. És així com l’escola
esdevé un “no lloc”, en termes de l’antropòleg Marc Augé, en el sentit
que es veu com a un espai indefinit, de trànsit, sense personalitat, ni
regles clares, ni un propòsit compartit. De fet, la confusió és el
sentiment que bona part de la comunitat educativa intueix en aquesta
mena de nou (des)ordre educatiu. La confusió, per exemple, en el paper
dels professionals: són professors o són monitors de lleure?, han
d’ensenyar continguts o han de fer de coach?, han de centrar-se
en activitats formatives o han d’atendre burocràcia?, han de posar un
llistó per determinar l’èxit, o han de renunciar al seu poder i la seva
autoritat? El mateix podríem dir dels alumnes: han d’integrar-se en les
creixents exigències socials –entrenant-se davant les demandes socials– o
han de buscar la felicitat? I l’escola, és un espai educatiu (en totes
les seves dimensions, especialment les acadèmiques) o és un espai
d’estabulació? (les principals polèmiques actuals tenen a veure amb
l’ampliació d’horaris i calendari escolar). És una estació de trànsit
vers la vida adulta amb tot el que comporta respecte a les
responsabilitats i exigències creixents o és un àmbit en què es confon i
barreja l’aspecte lúdic i educatiu?
Mesures com l’uniforme escolar són una macronada més, que no ataca el debat real.
En els darrers anys estem parlant massa de metodologies, de cultures de
l’esforç, d’inclusió, de prevenció de l’abandonament prematur. Parlem
massa del qui (les funcions de cada actor educatiu), de l’on (l’espai),
del com (metodologia), del quan (temps escolar), fins i tot del què
(currículum), i hem abandonat la clau: el perquè?, el propòsit, la
finalitat. Mentre som incapaços de resoldre aquestes qüestions, els
sistemes educatius, a occident, s’enfonsen, sovint entre polèmiques
estèrils. I potser aquest és el gran debat pendent.
