Che pibe, a la puta calle!!

Un cop finalitzada la lliga de futbol, els diferents equips comencen a encarar la propera temporada i anuncien fitxatges, traspasos, retirades, dimissions i destitucions. Un dels més actius a dia d'avui és el Real Madrid que en pocs dies ha anunciat l'adquisició d'un parell o tres de nous jugadors, l'interès per alguns altres, i que ahir, en boca del seu màxim dirigent, el totpoderós Florentino Pérez, va anunciar la destitució del director esportiu del club els darrers anys, el rapsoda, l'intel·lectual, el "gentleman", el poeta, l'argentí Jorge Valdano.

Finalment, doncs, s'imposa la nova línia Mourinhista al club blanc, i el president cedeix tots els poders en l'entrenador portuguès que es treu un pes de sobre amb la destitució de Valdano, i veu com el president referma les seves tesis conspiratives i la seva tàctica victimista i d'atac constant contra tots els seus "enemics": col·lectiu arbitral, UEFA, FEF, entrenadors que es deixen guanyar contra el Barça, metges que ajuden a dopar al Barça, metges que treballen contra el Madrid, cadenes televisives que decideixen el calendari de partits, l'UNICEF...

Això ja no hi ha qui ho pari, i té tota la pinta d'acabar com el rosari de l'Aurora. A partir d'ara al bo del Mourinho se li acumula una pressió extra. Té poders absoluts al club blanc, però això implicarà unes exigències superiors a les que ha tingut aquesta temporada. No crec que el proper curs els seguidors blancs es conformin amb excuses victimistes si el seu equip no aconsegueix els títols desitjats (lliga i champions). I potser també li reclamaran bon futbol i golejades (com han estat fent aquest darrer tram de temporada).

El més trist del cas Valdano, és que aquest senyor hagi estat fent el joc a Mourinho amb algunes declaracions en la línia del discurs oficial, i que no hagi dimitit abans de ser cessat si veia que li estaven fent el llit. O potser ha preferit esperar a que el fessin fora per poder cobrar l'indemnització corresponent. En tot cas, trist paper.

Després d'aquesta notícia bomba de final de temporada, ja esperem amb candaletes la notícia del/s fitxatge/s "gal·làctic/s" blancs per la propera temporada. Comença a sonar amb força el nom de l'argentí Kun Agüero, i "cuando el rio suena, agua lleva", però del Madrid i del seu president totpoderós i multimilionari, es pot esperar qualsevol cosa. Apostem?: Roney? Cesc? Drogba? Ibraimovich?

El "temazo" del dimecres. "Canviarem la història"

Dedicada a tots els INDIGNATS que lluiten per un món millor!

Amb tots vostès, INADAPTATS!

El meu candidat.

Avui finalitza la votació pel concurs del "català de l'any" organitzat pel diari psoeista "El Periódico de Cataluña" amb la presència de tres finalistes: Emili Teixidor (escriptor veterà popularitzat gràcies a la novel·la "Pa Negre"), Joan Pere Barret (metge cirugià, que va realitzar el primer transplantament de cara complet), i un altre que em sembla que està relacionat amb el món dels castells, però que a mi no em representa en absolut...

Acabo de votar per l'Emili Teixidor i espero que tots els que encara estigueu a temps de fer-ho, ho feu aquí, si és que encara no ho heu fet. Us donaré unes quantes raons per fer-ho:

- l'Emili Teixidor és un escriptor de llarga trajectòria i és mereix aquest reconeixement.

- "Pa Negre" és una novel·la de capcelera de les lletres catalanes.

- L'obra d'aquest escriptor engrandeix la nostra llengua i cultura.

- Hem de començar la campanya "Pa'l Negre".

- Ens estalviarem haver d'empassar-nos hores de promoció als mitjans d'una colla castellera que no representa els millors valors del món casteller.

- Perquè ens agrada més l'estrella Damm de tota la vida que la Heinecken (que a més no és catalana).

- Per donar pel sac a tota la colla de periodistes llepaculs que estan desitjant quota de pantalla televisiva per engrandir el seu ego.

Trista jornada electoral.

 

Escric aquestes ratlles encara en estat de xoc, després de seguir  en directe per la televisió l'escrutini dels vots de les eleccions municipals de Catalunya. Dels resultats a nivell estatal no em vull fer mala sang, ja que trobo lògic l'avanç del PP i el retrocés socialista, degut a la situació de crisi. Tampoc m'importa gaire qui governi al país veí, tot i que quan governa el PP, creix l'independentisme a casa nostra.

Els resultats finals a Catalunya em porten a una sèrie de conclusions bastant dramàtiques:

- Avui a Catalunya han votat poc més de la meitat dels ciutadans amb dret a fer-ho (a l'altre meitat li importa una merda aquest país i la seva ciutat o poble, o estan tan indignats que prefereixen no votar i deixar que decideixi l'altre meitat dels catalans que sí que voten...).

- Avui Catalunya és un país més de dretes (pugen CIU i el PP).

- Avui Catalunya és un país més espanyolista, o s'aclareix el percentatge de catalans que se senten més espanyols que catalans (puja el PP).

- Avui Catalunya és més xenòfoba (puja PxC).

- Avui Catalunya és menys plural (creix la diferència entre els "grans" partits i els "minoritaris").

Els aspectes "positius" d'aquestes eleccions:

- Avui Catalunya ha castigat als "botiflers" socialistes.

- Avui Catalunya ha castigat als independentistes que han pactat amb "botiflers" (esperem que aprendran la lliçó).

- Avui sabem que hi ha un bon grapat d'antics votants socialistes que són espanyolistes i que es troben ben comodes votant al Partit Popular o d'altres agrupacions més radicals.

- Avui sabem amb major rotunditat, que la divisió de l'independentisme és un llast per la causa.

- Continuen creixent les CUP (l'esquerra independentista més semblant a un partit d'esquerres i independentista)

Indignats? Sí però no tants.

Aquests dies d'acampades, "tweets", assemblees, i indignacions vàries (a veure si ens comencem a aclarir  una mica i fixem uns objectius prioritaris pel canvi real), són propicis per la reflexió i l'anàlisi. La queixa i la protesta no estan mai de més, i encara menys en els temps que corren, però cal tenir present que per poder fer una revolució es necessària la complicitat d'una majoria social que recolzi la causa, i de moment, després d'uns quants dies de revolta, sembla que en general, la gran majoria dels ciutadans no estan tan indignats com molts desitjaríem. Si en un país de 7 milions i pico d'habitants, només s'aconsegueix mobilitzar a uns 10.000, alguna cosa falla.

Un dels mecanismes que tenim els ciutadans a dia d'avui per mostrar la nostra indignació amb els governants, tot i no ser l'idoni amb tota probabilitat, és el fet d'anar a votar cada cert temps. Avui tenim una oportunitat de demostrar quant indignats estem amb els polítics. Molt al meu pesar, em sembla a mi que tota la indignació d'uns quants es veurà esmorteïda a les urnes quan surtin els resultats a la llum. Com sempre, la gent votarà més del mateix (PSOE, PP, CIU...) i d'aquesta manera donaran la raó als que defensen que tot continuï igual.

Realment, està la cosa tan malament com per indignar-nos tant? Crec que la gran majoria de ciutadans creu que no. Només cal analitzar una miqueta la situació per veure que no estem tan malament(!): surts el cap de setmana i les discoteques estan plenes de jovent consumint i ballant alegrement; més de 25.000 persones viatjaran fins a Londres a veure un partit de futbol i es gastaran prop de 1000 euros en un sol dia; milers i milers de persones van el cap de setmana a l'apartament de la platja o a les pistes d'esquí al Pirineu; les botigues de moda no deixen de vendre i estan sempre plenes a vessar; tothom té mòbil, ordinador portàtil, Iphone, Mp3, etc.; els bars s'omplen cada cap de setmana amb els partits del Barça; tenim la Formula 1, al Rafa Nadal, a l'Alonso, als campions del món de futbol, al Gasol; ens podem passar mitja vida a l'universitat amb les despeses pagades i disfrutant la vida; hi ha més aturats que mai, però no els falta un plat a taula i un llitet a casa dels papes; tenim més canals de televisió que mai i ens passem hores i hores entretinguts davant de la tele; i ara també l'internet...

Es viable la lluita contra el sistema en els temps que corren? Em sembla que ens ho hem fet, tots plegats, bastant complicat. Per desidia, per submissió, per educació, per dependència, per manca de criteri, per incopetència o incapacitat, i per moltes més raons, ho tenim molt magre per girar aquesta situació. Ens hem acostumat a obeïr, consumir, acceptar, dependre, creure, i ara no som capaços de fer front a aquesta situació.

Parelles d'altres temps.

Ahir, els meus estimats pares van celebrar 40 anys de matrimoni, que es diu ràpid! No sóc una persona especialment memoriada per les dates de celebracions diverses (aniversaris, aniversaris d'esdeveniments, dies de..., etc.), però haig de reconèixer que aquesta efemèride té un valor especial ja que en els temps que corren, que una parella arribi als quaranta anys de matrimoni té un mèrit innegable.

Les estadístiques ens mostren que cada vegada les parelles duren menys temps unides. I en alguns casos, es produeixen separacions al cap de poc d'haver-se casat. Al cap de ben poc... 

Probablement, al segle 21 veurem un canvi molt important en el concepte de parella i d'estructura familiar, que ja s'està evidenciant. Només cal veure algunes families on la canalla té dos o tres "pares", no sé quants avis i àvies, germans i germanastres... 

A mi, que voleu que us digui, dono les gràcies als meus pares per haver resistit i haver-me donat una infància feliç i despreocupada... no sé com ho deuen viure els infants d'avui en dia quan els fan anar de casa en casa segons les conveniències dels progenitors i de a qui toca fer-se càrrec de les criatures. I pel que fa a l'educació dels infants, també ho tenen difícil si reben diferents missatges de les diverses persones que els envolten que es veuen amb l'autoritat moral per fer-ho. Antigament tenies clar a qui havies de fer cas: al papa i la mama. Avui en dia, a qui deuen fer cas aquestes criatures? Al papa primer? Al papa segon? Al nou company de la mama o a la nova nòvia del papa?

Un aplaudiment per a la cap de llista de Compromís, Mònica Oltra.

Que a gust que es deuria quedar la cap de llista del partit del País Valencià "Compromís", Mònica Oltra, quan va aparèixer amb una samarreta amb el lema "Canal 9 manipula" en un debat electoral on havia estat convidada a participar, després de molt de temps sense aparèixer en aquest canal autonòmic controlat i dirigit pel govern de Camps, que no es destaca precisament per la seva imparcialitat, rigor, professionalitat, ni qualitat.

Ja va sent hora que alguns dels líders polítics siguin valents com ha estat la Mònica i denunciïn als mitjans de comunicació que manipulen, tergiversen, i enganyen als espectadors, que acostumen a tenir poc criteri. Malauradament, els polítics necessiten tenir als mitjans a favor i intenten no enfrontar-s'hi, ni fer-los enfadar, per això s'agraeix el gest d'aquesta senyora.

De la mateixa manera, no entenc a alguns periodistes i tertulians varis, que es presten a col·laborar a algunes cadenes televisives que llencen merda dia sí, dia també, sense cap vergonya, i que embruten la professió periodística sense cap mena de pudor. Parlo dels col·laboradors d'emissores com Intereconomía, Veo 7, Tele 5... Després que no es sorprenguin si algun exaltat intenta agredir-los quan els provoquen des de dalt del balcó d'un hotel. Tal diràs, tal trobaràs...