Ens deixa un patriota autèntic (no com d'altres que van de patriotes i semblen idiotes).

Notícia apareguda a l'edició digital del diari Avui/El Punt:

Josep de Calassanç Serra i Puig, en “Cala”, va morir a diumenge 18 de desembre a les 11 del matí a l'hospital de Montpeller, on se li va fer una operació al cor, a l'edat de 61 anys. Amb ell desapareix una de les figures històriques de l'independentisme català i, al mateix temps, un dels promotors culturals més importants de la Catalunya Nord. Josep de Calassanç Serra feia anys que vivia, amb la seva família a Bao, població propera de Perpinyà on va ser un dels iniciadors de l'Associació Aire Nou de Bao, dedicada a la cultura popular i la promoció de la llengua catalana, amb activitats com la primera colla castellera de Catalunya Nord, els Castellers del Riberal, la primera colla nord-catalana de correfocs i l'organització anual de la festa Identi'Cat.

Fill del geògraf Josep de Calassanç Serra i Ràfols i germà d'Eva Serra i Puig i Blanca Serra i Puig. Militant independentista, va participar de la fundació del PSAN (Partit Socialista d'Alliberament Nacional) el 1969 . El 1975 es va exiliar a la Catalunya Nord on va tenir una part activa en la fusió de diverses organitzacions independentistes del nord i del sud per a crear els IPC (Independentistes dels Països Catalans) i va ser un dels responsables de la revista La Nova Falç. Fou un dels membres fundadors de Terra Lliure, que va dirigir fins l'any1982.

Des dels anys 80 fins ara , en Cala es va dedicar gairebé exclusivament a la recatalanització de les comarques nord-catalanes. Membre fundador de l'Associació Arrels l'any 1981, va formar part del comitè director que va tirar endavant l'escola Arrels i Ràdio Arrels. Va participar a la creació de la revista satírica El Fiçó, i en va ser un dels membres del comitè de redacció. Soci del Centre Cultural Català de Perpinyà, fundat per refugiats de la Retirada, va estar al capdavant de la modernització del Centre per convertir-lo en l'actual Casal Jaume I, del que n'era president. La seva companya sentimental i militant independentista, Dolors Serra, es va exiliar al mateix temps que ell i és bibliotecària a l'ajuntament de Perpinyà. Les seves filles Marta i Joana Serra formen part de la nova generació de militants nord-catalans. Joana Serra és la nova propietària de la Llibreria Catalana de Perpinyà, que li ha traspassat el llibreter Joan-Miquel Touron.

Josep “Cala” Serra va treballar sempre com a impressor, a Ceret i Sant Esteve, fins que la malaltia li ho va impedir. El 2002 va rebre el Premi d'Actuació Cívica de la Fundació Lluís Carulla.

Diumenge de trempera matinera.

Avui ha estat un mati de diumenge molt especial. En primer lloc, perquè no és gaire habitual que em llevi abans de les 9. I en segon lloc, perquè avui el Barça s'ha tornat a proclamar campió del Mundial de Clubs de Futbol a la ciutat de Yokohama. Dos anys després de la primera a Abu Dhabi on el Barça va derrotar in extremis als argentins de l'Estudiantes de la Plata, han tornat a fer història a l’imposar-se aquest cop al campió brasiler, el Santos.

La veritat és que avui el partit no ha tingut l'emoció de fa un parell d'anys quan el Barça va patir de valent per doblegar a un combatiu Estudiantes. Avui s'ha vist clar des del principi que el Barça anava llençat i que els rivals anaven amunt i avall perseguint les ombres dels jugadors blaugranes. Ben aviat ja han aconseguit el primer gol, obra de Messi (qui sinó), i no han deixat d'atacar l'àrea dels brasilers fins a aconseguir marcar tres gols més (Xavi, Cesc i el propi Messi).

Aquest Barça de Guardiola no deixa de sorprendre any rere any, i va camí de superar tots els registres de la història del futbol. En els darrers 4 anys, i amb el Pep a la banqueta, el Barça ha sumat un total de 13 títols, entre lligues, champions, supercopes i copes del rei. I el més destacable de tot això, més enllà de la dificultat que implica guanyar sense parar, és la manera virtuosa com han aconseguit tots aquests èxits. I encara més destacable, si cap, és la constatació que els jugadors culers no es cansen de guanyar i continuen meravellant al món sencer amb les seves exhibicions (banys?) arreu.

Que bonic és ser culer en aquests moments de glòria del club blaugrana. I que difícil ho serà d’aquí uns anys quan tots això s'acabi, que s'acabarà ens agradi o no. Quan els Xavi, Iniesta, Messi, Puyol, Valdés, etc. es vagin retirant, serà complicat trobar substituts de les mateixes característiques, o si més no, serà difícil ajuntar de nou una generació com l'actual. Mentrestant, gaudirem del moment.

Eufòria col·lectiva als Països Catalans: ha guanyat Navarro!!!

Aquest migdia quan m'he aixecat del llit i he posat la tele, m'ha entrat una mena d'eufòria estomacal, a l'escoltar que en Pere Navarro serà el nou lider dels socialistes catalans. Ha estat triat com a nou Secretari General del PSC per àmplia majoria (545 vots enfront dels 187 de Joan Ignasi Elena) i en el seu discurs s'ha mostrat com el garant de la regeneració que necessita el seu partit, i partidari de sumar amb tots els sectors del socialisme català i dels diferents territoris.

Vaja, que ja veurem quan trigaran l'Elena i el Ros a desmarcar-se d'aquest "nou" projecte liderat per un candidat que ha tingut l'avantatge de ser un polític difícil d'etiquetar, ja que fins avui, no s'ha significat gaire en la política nacional. No sabem del cert si és més catalanista que espanyolista, si és més socialdemòcrata que neoliberal, o si és més amic d'Iceta, Montilla i Corbatxo, o de la Tura, el Maragall i el Castells.

El poble català, mentrestant, frisa amb la possibilitat de veure una autèntica regeneració socialista, que passa de fet, per aconseguir vèncer els estrets lligams que els lliguen als seus caps, és a dir, al PSOE, i que els està fent perdre vots a Catalunya a dojo. Esperem que el bo de Navarro (dic bo perquè en els anys d'alcalde de Terrassa no se li saben grans pollastres ni corrupteles) sigui capaç de plantar cara a Madrid, i pensar en el poble català, que falta ens fa.

Apa, me'n vaig cap a la plaça de l'aigua a celebrar la bona nova amb els meus veïns i conciutadans terrassencs, que han sortit a omplir els carrers després de la gran notícia. No sé si agafar l'estelada, la senyera o la bandera del Barça...

La canalla dels Minyons al torneig de futbol dels Castellers de Barcelona.

El passat dissabte vaig tenir l'honor i el privilegi (que no s'acostumin però!) d'acompanyar a la canalla dels Minyons a una trobada lúdico-esportiva organitzada pels Castellers de Barcelona, juntament amb la canalla d'aquesta colla i la dels Bordegassos de Vilanova i els Cargolins d'Esplugues. Va ser una jornada molt ben organitzada pels amfitrions, i la canalla va gaudir força de totes les activitats.

Els acompanyants també ho vam passar força bé, tot i que jo em vaig trobar la sorpresa que els grans també havíem de jugar a futbol, i em vaig haver de posar de porter, perquè era l'únic que podia fer en les condicions físiques en que em trobava (i no és que hagués sortit la nit anterior fins tard).

Personalment, em va agradar força poder-me relacionar amb la canalla de la colla en un àmbit diferent al del pati d'assaig, que és on acostumo a trobar-me'ls a tots al llarg de la temporada castellera. Allà, normalment, la canalla està concentrada en la feina de fer castells, i quan tenen un respir acostumen a tancar-se a la sala de canalla, o bé juguen amb la resta de canalla pel rocòdrom, o pel pati, d'aquí cap allà. Tot i així, mai perdo l'oportunitat de relacionar-me amb ells quan s'apropen al nostre racó del pati d'assaig, i tinc la sensació que més d'un i d'una deuen pensar que estic una mica "pirat", perquè sovint em miren amb unes cares d'estranyesa que els delaten. Haig de reconèixer que m'ho guanyo a pols.

És una llàstima que no sàpiga esquiar. De fet, ni tant sols m'agrada. Ho dic perquè em van oferir la possibilitat d'acompanyar a la canalla a una esquiada al mes de gener, però faria més nosa que servei. Segur però, que a la colla trobaran un bon grapat de gent interessada, motivada, i bons esquiadors.

Vull aprofitar per felicitar a tot l'equip de canalla per la seva tasca enguany. Les coses no van acabar sortint com tots haguéssim desitjat, però segur que aquesta canalla ens donarà grans alegries en el futur. Segur! Una abraçada forta a totes i tots!

Per fi una proposta interessant i assenyada.

Darrerament estan apareixent a través dels mitjans una allau de notícies relacionades amb les dificultats econòmiques del govern català (agreujades per l'espoli i sagnia espanyoles), i les necessitats d'aquest de retallar per allà on es pugui. Es parla, bàsicament, de les retallades als serveis públics (sanitat, educació, serveis socials...), i al funcionariat. El funcionariat està en peu de guerra des de ja fa un temps, perquè darrerament sempre li toca el rebre.

Entenc que hi hagi molta gent que li té ganes als funcionaris per la seva fama de privilegiats i ganduls, però d'aquí a que el govern de la Generalitat ens matxuqui de la manera que ho està fent, hi va un món. En els darrers anys ja hem vist com ens retallaven un 5% de la nòmina, com ens retallaven fons d'ajut, ens tocaven les pagues extra... i encara no s'ha acabat, perquè s'esperen noves tisorades pels funcionaris catalans, tot i que el govern encara no s'hagi atrevit a dir clarament quant, quan, ni a qui.

Avui, entre tanta incertesa i canguel·lo, han fet pública la proposta de permetre als funcionaris de reduir la seva jornada laboral de forma voluntària, la qual cosa permetrà estalviar uns calerons i flexibilitzar l'horari laboral. És una llàstima que hagin hagut d'esperar a que arribés la crisi per donar aquesta flexibilitat al personal públic. Fins ara, solament ho podien demanar els treballadors públics amb fills menors de sis anys o amb algun familiar al seu càrrec. A partir d'ara doncs, qualsevol treballador públic podrà decidir si ja li està bé guanyar una mica menys a canvi de treballar unes quantes hores menys a la setmana.

Està clar que no té les mateixes necessitats econòmiques una persona que ha de mantenir-ne a tres més, més l'hipoteca de la casa i del cotxe, que no pas una altra que viu sola i que ha heretat el pis de l'avi. Per aquest motiu, crec que és positiu flexibilitzar el mercat laboral d'aquesta manera, i permetre que qui vulgui treballar menys hores i gaudir la vida (sempre i quant el tipus de feina ho permeti), pugui fer-ho.

El "temazo" del dimecres. Miquel Porter i Moix - "Les floristes de la Rambla"

Fa 50 anys, tres joves catalans (Miquel Porter, Remei Margarit, i Josep Maria Espinàs), creaven els "Setze Jutges", grup de joves cantautors en llengua catalana, que van impulsar el moviment de la Nova Cançó, avui tan reconegut i apreciat. Volien fer visible la música cantada en la llengua del país, que tants anys havia estat sotmesa i perseguida. Al primer grup de tres hi van anar afegint d'altres cantants com ara Quico Pi de la Serra, Joan Manel Serrat, Maria del Mar Bonet, Guillermina Motta, o Lluís Llach.  

El monument als castells a Barcelona.

Queden pocs dies perquè s'inauguri el monument als castells que l'artista Antoni Llena ha plantat a la plaça de Sant Miquel de la ciutat comtal. Es tracta d'una estructura metàl·lica amb tubs rodons que s'encaixen, es retorcen i s'enlairen, de prop de 30 metres en forma cilíndrica que representa, segons diuen, de forma abstracta, un castell.

L'obra ha suscitat una forta polèmica entre veïns, comerciants, i fins i tot castellers, pel seu elevat cost (640.000 euros) i el seu emplaçament, i també, perquè no dir-ho, per l'obra en sí, que no ha deixat indiferent a ningú.

Jo, que em considero una persona poc o gens entesa en l'art escultòric, que no puc presumir de que el món de l'escultura m'apassioni més enllà de fotografiar-me amb les típiques escultures de les ciutats on viatjo, o de reconèixer les quatre o cinc escultures més populars del món (el Manneken Pis belga, la Sirena de Dinamarca, l'Ós i l'Arboç madrileny, el David de Miquel Àngel... i poca cosa més), haig de reconèixer que esperava bastant més d'aquest homenatge als castells de la ciutat de Barcelona.

Tant costava fer una escultura castellera a l'ús? Ben maques que són les de Tarragona, Valls, Altafulla, Vendrell... Crec que a més d'homenatjar als castells i als castellers, hagués estat bé que qualsevol persona que passes pel costat de l'obra hi pogués reconèixer aquesta activitat tan arrelada a la nostra cultura. No crec que cap dels turistes o barcelonins sense cap tipus de vincle amb els castells, que passegi per la plaça de Sant Miquel, arribi a endevinar veient la gran escultura, que allò és una al·legoria castellera.

Bé, espero que quan arribi el torn de la meva ciutat, l'Ajuntament sigui una mica més sensible i demani l'opinió de les colles castelleres locals abans de decidir-se per una escultura o altre. Si per mi fos, faria fer una escultura a mida real del 3d10 amb folre i manilles (a poder ser el del 98), i l'emplaçaria a la rotonda de la rambleta del Pare Alegre!