Ni blanc ni negre, ni rosa.

Vull dedicar aquesta entrada als amics que gaudeixen i/o pateixen de la vida en parella, i especialment a aquells que han viscut canvis importants en les seves vides degut a separacions i/o a l'inici de noves relacions. Ahir, precisament, debatia amb uns amics les avantatges i desaventatges de la vida de parella, i evidentment, no vam arribar a entendre'ns. Hi ha qui pensa que l'ésser humà està predestinat a viure en parella (amb una parella). Jo més aviat crec que això és un invent de la societat moderna i del cristianisme. També considero que Walt Disney ha fet molt de mal. I per últim, com creia el psicòleg Erich Fromm, la societat capitalista i l'ideal de l'amor que ens han venut són termes contraposats.

En tot cas, continuo obert a propostes i no em tanco en banda. Siusplau, abstenir-se les espanyolistes, les anti-futbol, les consumistes, les mega-pijes, les mega-hippies, les apalancades, les emmarades, les fumadores, aturades de llarga durada, estudiants de perruqueria i estètica, propietàries de gossos, gordes i lletges, votants del PP o del PSOE (bé aquest grup ja entra en el de les espanyolistes), i les interrogadores en general.

Apa, amor i felicitat per a tots/es!

El "temazo" del dimecres. Toreros muertos - "Mi agüita amarilla"

Sembla ser que aquests primers dies de l'any, els mitjans de comunicació no tenen gaire material pel seu negoci i han de recórrer a velles polèmiques més suades que l'entrecuix de Lucía Lapiedra. Ara tornen a atacar amb el tema de les pixades a la via pública, i ja tenim a tots els noticiaris, diaris i tertulians radiofònics debaten l'assumpte com si realment fos un tema de gran preocupació per la resta dels mortals. Jo fa uns quants dies que no puc dormir pensant-hi. A veure si hi troben una solució ràpidament per acabar amb tant de patiment.

Fa uns quants anys, més de vint-i-cinc concretament, els "Toreros muertos" de Pablo Carbonell ja mostraven la seva preocupació pel tema aquest de les miccions, i ho feien amb aquest tema tan "àcid".

Estic desolat. Entrades exhaurides pel concert de Montserrat Caballé.

Aquest vespre la GRAN Diva catalana, Montserrat Caballé, oferirà un recital commemoratiu al GRAN Teatre del Liceu de Barcelona amb motiu dels 50 anys del seu primer recital en aquest mateix recinte. Bé, el mateix exactament no, ja que fa uns anys es va cremar completament i el van haver de reconstruir.

M'estranya que la televisió pública catalana no ofereixi el recital d'aquest vespre en directe, ja que són milers, milions de catalans amants de la lírica i fervents seguidors de la GRAN Diva. Quants milions de persones s'han emocionat escoltant les Àries, els duets o les Sarsueles d'aquesta GRAN artista ja sigui des de les butaques del Liceu, a Perelada, o al Palau de la Música Catalana.

Ella ha aconseguit enGRANdir les masses seguidores del "Bel Canto" apropant aquest bell art a tots els catalans i part de la resta del món. És una de les icones més potents de la catalanitat juntament amb el FC Barcelona, i al igual que el Barça, ha obtingut nombrosos premis i condecoracions tant a nivell català com internacional.

Petits i GRANs, joves i vells, rics i pobres, solters i casats... la figura de la GRAN Diva ha traspassat fronteres i barreres generacionals, socio-econòmiques o culturals. Avui, el GRAN teatre del Liceu ajuntarà des del President de la Generalitat, Artur Mas, a gitanos de la Mina, jugadors professionals de futbol, o toreros. Des de banquers a policies. Des de cambrers a metges.

Malauradament, jo m'he despertat tard i ja no seré a temps per aconseguir una de les preuades entrades pel recital. Potser amb una mica de sort, la GRAN Montserrat Caballé vingui a actuar al Teatre Principal de la ciutat un dia d'aquests, o al Centre Cultural d'UNNIM on s'hi aplega gran varietat de ciutadans per veure dansa o música clàssica.

Els catalans t'estimem, Montserrat!

Visca Montserrat Caballé!!!

Què li demano al nou any.

Enceto un nou any al meu bloc personal, amb la mateixa motivació i ganes d'escriure amb que el vaig iniciar però amb la incògnita de si continuaré tenint coses a dir, o si em repetiré més que l'all. En tot cas, espero continuar gaudint del fet d'escriure i que aquells que em seguiu de tant en tant, sovint, o en comptades ocasions, gaudiu d'una estoneta de lectura i reflexió, d'un descobriment musical o de qualsevol altre cosa que us entretingui una estoneta.

Per començar el nou any del bloc, vull fer unes quantes demandes pel nou any:

- Continuar treballant del que treballo, és a dir, de mestre d'Educació Física.

- No perdre gaire poder adquisitiu a poder ser (tot i que em conformo bastant amb la primera demanda).

- Continuar gaudint de la pràctica esportiva com fins ara.

- Un castell inèdit pels Minyons i/o descarregar-ne algun no descarregat.

- Continuar gaudint amb el Barça (de futbol, bàsquet, handbol, futbol-sala...).

- Un viatge a Indonèsia.

- Continuar veient de prop el creixement dels meus nebots.

- Tornar a veure en directe a la Fanfare Ciocarlia, veure a la Non Smoking Orquestra d'Emir Kusturika per primera vegada, i un concert conjunt del Serrat i el Llach.

- Mantenir les actuals relacions d'amistat i a poder ser, estrènyer-les.

- Veure més notícies positives que negatives als telenotícies.

- Llegir-me la nova novel·la de Jaume Cabré "Jo confesso".

- Avançar cap a la Independència i que els catalans aconseguim el concert econòmic.

- sentir més el català per tot arreu (dels Països Catalans).

- veure a la presó a tots els corruptes, mafiosos, i aprofitats.

- que desaparegui el Concurs de Castells de Tarragona.

- un mini-portàtil per connectar-me a internet des de qualsevol lloc del món.

- l'inici d'una revolució pedagògica.

12 raons per acabar l'any feliç.

Darrer dia del 2011, i avui estic feliç. Vaja, vorejant l'eufòria. Espero allargar aquest estat d'ànim el màxim possible, però soc conscient que tot el que puja baixa. Ara us donaré 12 raons que em provoquen aquest estat anímic tan intens i agradable:

1- estar de vacances.
2- despertar-te en un dia de sol radiant, ni amb fred ni amb calor, quan el cervell ja n'ha tingut prou de descans.
3- esmorzar un cafè amb llet i un crossant de xocolata al forn del barri i que t'atenguin en català.
4- fer les darreres compres pel sopar de cap d'any sense preocupar-se pel seu cost.
5- nedar 50 piscines i ser l'últim client de l'any del club.
6- la posterior dutxa a pressió d'aigua calenta i després d'aigua freda.
7- dinar amb els pares.
8- acompanyar als meus cinc "solets" (Carla, Marçal, Noel, Unai i Elia) al saló Juguem i compartir la seva felicitat.
9- sopar amb un grapat de bons amics i celebrar el nou any.
10- punxar música que m'agrada i fer ballar i gaudir a una colla d'amics al local dels Minyons.
11- agafar un bon pet.
12- acabar...

Una nació, una selecció!

Aquest vespre es juga a l'estadi olímpic Lluís Companys el tradicional partit de futbol nadalenc de la selecció catalana. Enguany el rival és la selecció nacional de Tunísia que està preparant l'imminent disputa de la Copa d'Àfrica, i que fa un parell de dies va ser capaç de batre a la selecció d'Euskadi a San Mamés.

Per tots aquells que ens agradaria veure algun dia als esportistes catalans competint, internacionalment i oficial, defensant els colors de Catalunya, partits com el d'avui tenen diverses òptiques. Per una banda, és una de les poques (per no dir única) ocasions que tenim de veure jugar plegats als nostres cracs defensant els colors de la senyera. La Real Federación Española de Fútbol (RFEF) mana en aquest sentit i té la potestat per permetre o prohibir que els esportistes catalans participin en partits d'aquest tipus. D'altra banda, acceptar les regles del joc que imposa Espanya és, en part, un capteniment i una submissió llastimosa... Que cal fer doncs? Continuar passant pel sedàs de la normativa espanyola i conformar-nos amb el que hi ha, o bé deixar de fer el ridícul i desaparèixer completament del mapa esportiu internacional?

Crec que l'oficialitat de les nostres seleccions ha d'arribar per la via política bàsicament. Han de ser els polítics els qui aconsegueixin doblegar la resistència espanyola a l'oficialitat de les seleccions catalanes. Però no estaria de més que la resta de societat catalana hi ajudés una mica. Com? Doncs per exemple, omplint avui l'estadi Lluís Companys i demostrant que Catalunya té ganes de selecció catalana. També estaria molt bé que els propis esportistes actuessin i mostressin el seu compromís amb Catalunya. Oi que els Insubmisos van obrir el camí per acabar amb la mili obligatòria? Oi que els Setze Jutges van obrir el camí per la normalització de la música en català? Doncs caldria que alguns esportistes més, com els jugadors d'hoquei patins Miquel Massoliver o Ivan Tibau, fessin públic la seva preferència, o renunciessin fins i tot a jugar amb l'estat opressor. Però és clar, això és demanar massa a una gent que pensa únicament i exclusiva en el seu propi interès.

No acabo d'entendre com pot ser que en el món de l'esport estigui tan allunyat de la realitat social que ens ha tocat viure. Perquè hi ha independentistes en gairebé tots els àmbits (música, art, cinema, teatre, política, economia, docència, judicatura, etc.) excepte en el món de l'esport? Tan difícil és mostrar-se digne i no haver d'amagar la ideologia o els sentiments nacionals? Tinc la impressió que quan la ideologia topa amb els diners i la fama, passa a un segon pla. No s'entén sinó com és possible que entre els nostres esportistes més populars no n'hi hagi cap que parli obertament i lliure d'independència.

Per acabar em ve de gust fer un llistat dels esports on Catalunya podria competir al màxim nivell:

Futbol: Xavi Hernández - Gerard Piqué - Victor Valdés - Cesc Fàbregas - Sergio Busquets - Sergio García - Bojan Krkic - Isaac Cuenca - Jordi Alba - Bruno Saltor...

Bàsquet: Joan Carles Navarro - Pau Gassol - Marc Gassol - Roger Grimau - Ricky Rubio - Victor Sada - Àlex Mumbrú - Xavier Rey - Pau Ribas - Raul López...

Handbol: Victor Tomàs - Cristian Ugalde - Joan Canyellas - Antonio García - Albert Rocas - Vicenç Àlamo - Viran Morros - Salva Puig - David Davis...

Tennis: Tommy Robredo - Marcel Granollers - Albert Ramos - Albert Montañés

Waterpolo: (quasi tots) Sergi Mora - Iñaki García - Kiko Perrone - Xavi García - Marc Minguell...

Hoquei Patins: (Tots)

Hoquei Herba: (quasi tots)

Voleibol: Iban Pérez - Carles Mora - Gerard Osorio - Altayo - Rocamora - Llenas - Sugranyes...

Futbol Sala: Javi Rodríguez - Jordi Torras - Dani Salgado - Sepe - Dídac - Busquets...

Natació: Èrika Villaecija - Aschwin Vildeboer - Andrea Fuentes - Mireia Belmonte - Tatiana Rouba...

 

... podria afegir als esportistes d'esports individuals com motos, cotxes, bici, atletes, esquiadors, kite-surf, vela, etc., etc.

Terrorífico. Apocalíptico. Espeluznante. Terrible...

Com diria el presentador de telediaris i cap d'informatius de la cadena Tele 5, periodista sensacionalista i tremendista on els hi hagi, Pedro Piqueras, les imatges que he pogut veure a través de la televisió dels funerals del President Kim Jong-il m'han deixat del tot astorat. Veure a tota aquella gentada plorar desconsoldament sota la neu al pas del cotxe amb les restes del líder nordcoreà, m'ha fet dubtar de quan tenen de sinceres aquestes mostres de condol, i quan tenen d'impostades. Potser és que no conec prou la cultura i els costums nordcoreans, però mai m'hagués arribat a imaginar que una persona pogués arribar a fer l'espectacle que feien aquelles dones a primera fila com si acabessin de perdre als seus propis fills.

Suposo que és una de les característiques de tot estat dictatorial que es preui. S'ha de donar a entendre a la resta del món que tot el país s'estima al seu líder, i a la seva mort tothom mostra la seva tristesa i la pena per la gran pèrdua. Però potser els nordcoreans s'han passat una mica amb la seva teatralització de la tristesa nacional, i la cosa ha semblat més que un funeral, una tragicomèdia a l'espanyola del Luís García Berlanga.

Països com Corea del Nord fan que un no acabi de dormir tranquil del tot. El seu hermetisme, les mostres de poder militar, l'estètica militar carrinclona dels seus líders i representants internacionals, l'obscurantisme i la censura com a fets normals i corrents, les amenaces constants d'armament nuclear... vaja, si fa no fa com algunes de les grans potències mundials que presumeixen de democràcia però escampen guerres i odi arreu del món (i no cal dir noms).