Assaig de càntic en el Claustre (de mestres).

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge escola,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà (Suècia, Finlàndia...),
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, al claustre, els mestres dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i del sistema educatiu
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada escola.

 

(Risto Espriu).

Temps difícils, solucions senzilles.

La Consellera d'Ensenyament (Educació) Irene Rigau ha trobat un filó en la seva Conselleria per tal d'eixugar el dèficit del govern de la Generalitat, i continua escanyant als seus treballadors amb noves retallades. Ara proposa allargar el termini per cobrar els estadis laborals de sis a nou mesos, i per poder cobrar-los s'haurà de demostrar que els alumnes han assolit el nivell de competències establert (espero estar treballant en una escola de les "bones" el dia que em toqui a mi l'evaluació), així com haver acumulat prous mèrits amb coneixements d'altres idiomes, sortides escolars i cursos de formació. Vaja, que cada dia més, ens apropem a la dita aquella de "passes més gana que un mestre"...

Potser el Conseller d'Economia, senyor Mas-Colell, deu animar a la senyoreta Rottenmeier (la Consellera Rigau) a estrènyer més i més el cinturó als treballadors de l'ensenyament, ja que per aquí es deu fer un bon estalvi, i a sobre no protestem gaire. Com a mínim no tallem carreteres, ni paralitzem la productivitat ni l'economia del país. Simplement ens manifestem pacíficament de tant en tant, i si fem alguna vaga, encara s'estalvien uns calerons més.

Suposo que retallar al secor de l'Ensenyament deu ser molt més fàcil que en qualsevol altre sector, ja que les conseqüències de les retallades no es poden apreciar fins al cap d'uns quants anys. En canvi, si retallen a la sanitat, o en d'altres serveis públics, que afecten directament als contribuents, l'alarma social i la crítica és molt més evident i el desgast polític molt major. Quin problema hi ha amb retallar els sous als mestres, en retallar plantilles, en augmentar el rati d'alumnes per aula, o en obligar a un professor de matemàtiques a ensenyar anglès encara que no en tingui ni idea? Total, els nens no es queixen. I els estudis són importants, però no ve d'un pam. És més important, per exemple, poder anar al metge a l'hora que vulguem, el preu del bitllet de metro, o que hi hagi més policies que ens protegeixin (com als Indignats).

Tenia entès que el President Mas havia declarat que no es retallaria més als sectors de l'Ensenyament i sanitari, que ja havien sofert les retallades més importants en els darrers temps, però comprovo dia rere dia que estava ben equivocat. Això no hi ha qui ho pari, i no sé fins on arribaran els nostres governants amb les seves ànsies retalladores. És possible que tornem a les aules amb més de 30 alumnes? Als horaris-guarderia (més hores lectives i menys de preparació, per estalviar mestres i tenir als infants guardadets mentres els pares treballen, encara que no aprenguin res)? A la no especialització i que qualsevol mestre hagi d'ensenyar de tot encara que no en tingui ni idea, ni pugui transmetre cap emoció per la matèria?

Ai, pobra, trista i dissortada Educació... on anirem a parar?

El "temazo" del dimecres. Carles Carrillo - "Prometo que no és el final"

Vull dedicar aquesta cançó a la memòria de l'Anna Duran, i a tota la seva família en aquests moments difícils. Guardo el record del somriure contagiós de l'Anna, i els bons moments conviscuts als Minyons. Que n'arriba a ser de kabrona de vegades la vida...

La peça és una gravació casolana del meu germà Carles, que ha adaptat una cançó original del cantant del grup nordamericà Soundgarden, Chris Cornell, titulada "Promise it's not goodbye".

El més gran de tots els temps?

Ahir al vespre a la ciutat suïssa de Zurich, la FIFA i la revista France Football van atorgar els premis als millors d'aquest esport durant l'any 2011. Entre els guardonats, uns quants barcelonistes. 5 jugadors (Messi, Piqué, Alves, Iniesta i Xavi) a l'onze ideal, i l'entrenador, Pep Guardiola. I el millor dels millors, pilota d'or, amb un elevat marge de vots (dels entrenadors i capitans de seleccions nacionals), Lionel Messi, per tercer any consecutiu.

Aquesta xifra de tres pilotes d'or només l'havien aconseguit abans futbolistes de la talla de Van Basten, Platini i Cruyff, i solament el francès ho havia fet en tres anys consecutius com ara Messi. Això significa que l'astre argentí ja ha arribat al zenit de l'èxit amb tan sols 24 anys, i pot ampliar a bastament aquestes xifres en el futur a poc que es mantingui igual de treballador, humil i responsable que fins ara. I res fa indicar que aquest comportament i actitud hagin de canviar gaire en un futur a curt termini, ja que sembla que el crack argentí toca de peus a terra i té el cap ben moblat.

Sovint sorgeix el debat de si Messi ha arribat al nivell d'altres figures del futbol com Maradona, Pelé, o Diestéfano. Si ho comparem pel nombre de títols obtinguts, sembla que el darrer s'enduria la glòria, però de continuar amb els registres actuals, Messi acabarà superant amb escreix a l'exmadridista. Pel que fa als altres dos, crec que la comparació es fa una mica més complicada, ja que per exemple, Maradona mai va triomfar en un gran equip com ara Messi, si no en un equip de segona fila com el Nàpols sense guanyar gaires trofeus, i guanyant un únic mundial a Mèxic l'any 86. I pel que fa a Pelé, va triomfar molt amb el seu equip de tota la vida al Brasil, el Santos, però no sabem que hagués fet al futbol europeu més competitiu. També és cert, que amb la seva selecció va meravellar al món guanyant 3 mundials, però en aquells combinats va estar acompanyat pels millors futbolistes de l'època (Garrincha, Gérson, Tostao...). 

Sigui com sigui, crec que amb l'evolució meteòrica del crac argentí fins al moment, serà sens dubte el millor dels millors per molt de temps. Em costa imaginar algú amb la mateixa progressió que l'astre blaugrana, i a més, acompanyat de tans bons jugadors com els que ara l'acompanyen. Segurament Messi no seria el mateix sense la resta de cracks blaugranes, però segurament també, el Barça no seria el mateix sense Messi. Per molts anys el puguem gaudir!

Els Pastorets de Terrassa.

Ahir vaig acompanyar els meus nebots a veure la darrera funció de la temporada dels Pastorets del Centre Social Catòlic (CSC) al teatre Principal de Terrassa. És certament emocionant constatar que encara queda un bon grapat de gent que dedica part de la seva vida a mantenir vives unes tradicions, i a entretenir al personal, sense obtenir-ne res a canvi, solament l'aplaudiment final dels espectadors i les rialles i emocions que es provoquen al llarg de l'obra.

Els prop de cinquanta actors que surten a escena en aquesta obra no veuen ni un cèntim per la seva "feina", i a ben segur que han hagut de fer uns assaigs previs que tampoc han cobrat. El CSC porta prop de cent anys muntant aquest espectacle a la ciutat, i cal reconèixer'ls la bona feina i el gran èxit d'espectadors any rere any. Enguany, en les cinc funcions que han dut a terme, han passat pel teatre Principal més de 2.500 persones, que tractant-se de teatre amateur, no està gens malament... ja ho voldrien moltes companyies professionals aquestes xifres d'assistència.

En aquesta societat moderna en que vivim, cada dia costa més trobar gent que faci quelcom pels demés sense ànim de lucre, i tot i que el CSC guanyi uns calerons gràcies als Pastorets (que a ben segur serviran per finançar l'entitat que bona falta els deu fer), estic convençut que si haguessin de pagar sous a cada un dels actors, tècnics, i col·laboradors varis, aquest projecte fora del tot impossible de dur a la pràctica. No crec que Els Pastorets sobrevisquessin sense aquest esperit amateur de manteniment de les tradicions.

Per cert, no deixa de ser curiós que un espectacle de prop de tres hores de durada, pugui mantenir l'atenció constant d'un nombrós grup d'infants. Després diuen que els infants d'avui en dia no tenen la capacitat de concentració a l'escola com els d'abans. O els nens de les escoles on he treballat no van al teatre, o bé això de les hiperactivitats i les manques d'atenció és un invent per vendre pastilles...

Comprar pot esperar...

Avui, a la secció econòmica d'El Periódico, apareix la notícia dels "problemes" de la banca espanyola per vendre l'estoc d'habitatges que tenen acumulats. Aquesta progressiva acumulació d'estocs per part de la banca està estretament relacionada amb la crisi econòmica actual, ja que a l'entrada de noves promocions acabades i difícils de vendre, cal sumar l'entrada d'habitatges per via desnonament. I si a tot això li sumem les dificultats per accedir al crèdit dels que voldrien comprar, és ben normal que no es venguin pisos.

Segons les dades extretes del reportatge esmentat, a Espanya es venen uns 300.000 pisos l'any, i el parc d'habitatges buits arriba a 1.000.000. Això significa que, com a mínim, haurien de passar tres o quatre anys per vendre tot l'estoc acumulat, si no es construís res més en tot aquest temps, cosa improbable si es pretén no arruïnar del tot al sector de la construcció. També existeix la possibilitat que els bancs alleugerissin les seves finances posant part dels seus estocs immobiliaris en el mercat del lloguer...

D'una manera o d'altra, el que sembla clar és que la banca espanyola haurà d'acabar cedint i baixant preus si vol treure's els estocs de sobre. A no ser que l'estat aposti per continuar injectant diners públics als bancs per tal que aquests puguin anar subsistint sense necessitat de "malvendre" i deixant de guanyar molts més diners amb tots aquests estocs d'habitatges.

Crec que hauríem d'exigir als governants que deixin de finançar a aquells que ens han portat a aquesta crisi i que els forcin a autofinançar-se venent els seus estocs d'habitatge a preus justos. Segurament d'aquesta manera es tornaria a activar el sector immobiliari, i a la vegada el financer. El millor d'aquesta crisi, és que s'acabarà regulant el preu de l'habitatge que s'havia disparat de forma indecent els darrers anys, i tornarem a pagar un preu just, que segons diuen, no hauria de passar d'un 30% del sou d'una persona.

Mentrestant, continuarem esperant i veient com baixen els preus. Per molt que s'entestin en vendre'ns que la cosa ja s'està aturant, i que ja comença a ser hora d'anar comprant i tonteries per l'estil... Vaja, sense ser economista ni res per l'estil, calculo que encara queden uns quants anyets de baixada per arribar al preu just de l'habitatge.

Ni blanc ni negre, ni rosa.

Vull dedicar aquesta entrada als amics que gaudeixen i/o pateixen de la vida en parella, i especialment a aquells que han viscut canvis importants en les seves vides degut a separacions i/o a l'inici de noves relacions. Ahir, precisament, debatia amb uns amics les avantatges i desaventatges de la vida de parella, i evidentment, no vam arribar a entendre'ns. Hi ha qui pensa que l'ésser humà està predestinat a viure en parella (amb una parella). Jo més aviat crec que això és un invent de la societat moderna i del cristianisme. També considero que Walt Disney ha fet molt de mal. I per últim, com creia el psicòleg Erich Fromm, la societat capitalista i l'ideal de l'amor que ens han venut són termes contraposats.

En tot cas, continuo obert a propostes i no em tanco en banda. Siusplau, abstenir-se les espanyolistes, les anti-futbol, les consumistes, les mega-pijes, les mega-hippies, les apalancades, les emmarades, les fumadores, aturades de llarga durada, estudiants de perruqueria i estètica, propietàries de gossos, gordes i lletges, votants del PP o del PSOE (bé aquest grup ja entra en el de les espanyolistes), i les interrogadores en general.

Apa, amor i felicitat per a tots/es!