Millor que l'opi. Madrid-Barça (1-2).

Ahir vaig anar a veure el Madrid-Barça de l'anada dels quarts de final de la copa del rei al local de Minyons. Mitja hora abans que comences el partit (22:00 h., com es nota que als que programen aquests horaris la canalla els importa una merda, ja que no donen diners) ja gairebé no quedaven cadires per seure, i vaig rescatar una de la terrassa del pati abans no les prenguessin totes. Finalment hi havia un ple a vessar com en les grans ocasions. I com en les grans ocasions, m'envaia un estat de tensió i nervis, tot i que molt menys intens que en d'altres enfrontaments entre els dos grans rivals.

El guió del partit va ser molt similar a anteriors enfrontaments. Amb el Madrid sortint a pressionar amb força i trobant-se un gol del no res als primers minuts. I a partir d'aquí, el Barça prenent el control absolut del joc i percutint una i altra vegada l'àrea rival, fins a trobar el desitjat gol de la tranquil·litat al principi de la segona part en una jugada d'estratègia (curiós si més no), amb un cop de cap del gran capità Puyol a centrada de servei de cantonada de Xavi, i un segon gol del portent físic francès Abidal en una cursa vertiginosa per la banda, rebent una genial assistència de Messi (que no va haver de fer el seu millor partit perquè el Barça no ho va necessitar) i clavant la bimba al fons de la xarxa batent a un Casillas que ja s'ha convertit en el porter blanc més golejat pel Barça.

Vaja, la història dels clàssics es torna a repetir i ja en van un munt. I els aficionats culers que ens miràvem el partit passàvem de les cares de patiment, ràbia pel resultat injust, i ira pel joc brut del Madrid, a les cares de "s'ha fet justícia", que bons que som, quin bany els estem fotent, quant durarà això, això és increïble, i etc., etc. Aquests moments de felicitat absoluta i col·lectiva són difícils de trobar en altres àmbits de la vida (com a mínim personalment). La quantitat d'endorfines que es deuen arribar a produir en moments com aquests no tenen comparació possible. Bé, potser si ho comparem amb les drogues i/o l'orgasme, però amb la diferència que tant l'un com l'altre tenen efectes secundaris de baixada, i en canvi amb el futbol pots estar hores i hores després, rellepant-te amb les tertúlies esportives, la premsa, els resums...

Quant s'acabarà aquest cicle gloriós i triomfal blaugrana? La veritat es fa difícil de pronosticar, tot i que l'edat mitjana de la plantilla blaugrana fa pensar que encara tenim uns quants anys de vaques grasses pel davant. El que és clar, és que mentres duri ho gaudirem al màxim. Espero que per quan s'acabi, ja hagi passat la crisi i no ens faci emprenyar una tonteria com el futbol. Jeje...

El "temazo" del dimecres. Lluís Llach - "Campanades a mort"

L'any 1976, Lluís Llach va composar aquesta cançó en memòria dels treballadors morts a Gasteiz com a conseqüència de la salvatge acció policial de desallotjament de l’església on estaven reunits un munt de vaguistes celebrant una assemblea. El principal responsable d'aquesta acció va ser el Ministre de Governació de l'època, Manuel Fraga Iribarne, afortunadament mort fa un parell de dies (dic lo d’afortunadament, perquè ja no podrà assassinar a cap demòcrata més).

La interpretació i la gravació de la cançó es va realitzar a Gasteiz en el 30è aniversari dels fets, i fa posar la pell de gallina la intensitat i emotivitat que en desprèn. Es pot apreciar la gran càrrega emotiva que traspua en Lluís Llach, acompanyat per una orquestra simfònica, i les cares d'emoció continguda i ràbia reprimida dels espectadors a les seves cadires.

També us deixo un tall molt bo d'un professor d'universitat que va trucar a un programa radiofònic de RNE per donar la seva opinió al voltant de la figura de Manuel Fraga. Es pot dir més alt,  però no més clar. Xapó!

Insults i paraulotes.

A les Facultats d'Educació i de Pedagogia ensenyen que cal educar als infants de tal manera que aquests adquireixin les competències-capacitats-habilitats necessàries per sobreviure (o poder viure) amb les millors condicions en la seva vida adulta. L'actual sistema educatiu es preocupa bàsicament pel desenvolupament de les competències cognitives (tot allò que els alumnes necessiten saber per entrar al mercat laboral i ser ciutadans adaptats), i en molta menor mesura de la resta de competències que donen forma a una persona: emocional, social, artística, etc. Però avui no toca posar cap per avall el sistema educatiu, si no exposar un tema que no s'aprèn a resoldre a les facultats, i que pot ser motiu d'importants problemes als centres educatius. Estic parlant dels insults i de les paraulotes.

Hi ha molts mestres (la majoria diria jo) que ho tenen claríssim, i aquest tema no els comporta cap mena de dubte. No toleren ni permeten paraulotes ni insults, i reprimeixen a aquell qui usa el vocabulari que ells consideren incorrecte. Fins i tot m'he trobat mestres que poden arribar a castigar si senten paraules tan comuns com merda, cul, coi, tonteria, fàstic... Trobo que aquest mestres aconsegueixen no sentir paraulotes, però mai que els infants deixin de dir-les. És més, fins i tot és possible que facilitin l'efecte contrari per simple rebel·lia, i que els alumnes incrementin l'us de paraulotes en el seu llenguatge habitual.

Afortunadament, els temps canvien, i avui en dia les paraulotes no són un tabú com fa uns anys. Ara podem sentir paraulotes a tot arreu i a tota hora. I els nens també, evidentment. Al Crackovia, a l'APM, als Simpson, als programes de ràdio, al Guardiola, al Mourinho... Ningú s'escandalitza avui en dia quan el Guardiola diu "El puto amo" parlant de Mourinho, o quan uns divertits dibuixos de la tele canten "eres un mamón hijoputa". Ara, si a un nen se li escapa a l'escola un "joder" o un "vaya mierda", ja es pot anar preparant...

Hem de tenir present que hi ha certes edats en que els infants estan especialment motivats a dir paraulotes, i cal fer-los entendre que no es pot parlar de la mateixa manera a tot arreu, i que pot haver gent que es molesti, però no podem pretendre arreglar-ho amb el càstig i la reprimenda cada cop que se'ls escapa una paraulota, com es fa en la majoria dels casos.

També s'ha de reconèixer que hi ha molta hipocresia amb aquest assumpte, ja que tothom diu paraulotes, però no volem que els infants les diguin . I d'on es pensa la gent que aprenen els infants les paraulotes? Imitant, evidentment.

Pel que fa al tema dels insults, aquí ja entra el factor menyspreu o ofensa a altri. I com evitar l'insult? Impossible! Sobretot perquè l'insult acostuma a aparèixer en moments de màxima crispació i tensió, i molts infants no són capaços de controlar els impulsos. Vaja, si ni tan sols molts adults són capaços de fer-ho!! Aleshores, jo aposto per la solució contraria. Fer que la persona ofesa o menystinguda sigui capaç d'evitar l'enfrontament i passi absolutament. Les paraules no fan mal. Només al cor, però aquest dolor passa ràpid. I quan la persona que insulta se n'adona que els seus insults no afecten com desitjava, es cansa d'insultar. O no, però com a mínim hem evitat que es passi de l'insult a les mans. Es tracta d'aplicar la dita aquella de "dos no es peguen si un no vol".

Un feixista menys.

Per fi (i ja trigava) ha mort un dels polítics més foscos i fatxes de l'opressor estat espanyol. Manuel Fraga Iribarne (molts el recordaran gràcies a la "simpàtica" cançó de La Trinca més que per signar condemnes de mort i defensar els interessos de la ultradreta més rància i retrograda), va ser Conseller Nazional del Movimiento, ministre de Franco, ambaixador al Regne Unit, fundador del PP, ponent en la redacció de la merda de Constitución espanyola que encara avui després de més de trenta anys hem d'assumir encara que ens faci vomitar, President-Cacique de la Xunta galega, i per últim, Senador-xupopter fins gairebé els seus darrers dies.

Vaja, un perla que es mereixia haver estat ajusticiat fa molts anys, més o menys com van fer els de la ETA amb Carrero Blanco, però que va viure plàcidament fins al final dels seus dies, i que a ben segur apareixerà com un gran reformista i moderat en els documents històrics. Només cal cercar uns quants articles dels mitjans de comunicació escrita parlant de la figura d'aquest assassí per comprovar el fàcil que és perdonar als nostres botxins. Tot sigui per la pau i l'harmonia de l'actual democràcia constitucional. No furguem més en les ferides del passat que no porta res de bo, i acceptem la derrota i la submissió pels temps dels temps, amén.

I pensar que aquest paio encara amenaçava no fa massa amb la possibilitat d'haver de treure els tancs al carrer per defensar la unitat de la pàtria davant dels secessionistes. Aquest f.d.p. era tan demòcrata com guapo, i hem hagut d'aguantar-lo i mantenir-lo econòmicament fins als 89 anys!!! Quina merda de Transició! Quina merda de democràcia! Quanta injustícia i quanta humiliació!

Quants anys més hauran de passar perquè puguem deslliurar-nos del tot de tota aquesta colla de fatxes imperialistes i salvapàtries? Arribarà el dia que podrem dir alt i clar que els que van vèncer eren uns autèntics cabrons que van imposar les seves conviccions per la força de les armes i continuen manant avui en dia com si res hagués passat? Si es va jutjar als Nazis, al Saddam Hussein, o a Ceucescu... perquè no es va jutjar als assassins de la dictadura franquista i tota la seva cort?

Espero que hagis patit molt. Que et petin Fraga!

Mossos d'Esquadra: policies al cap i a la fi!

Si hom pensava que amb l'estrena d'un cos policial propi a Catalunya, s'acabaria amb la vella imatge de la policia rància, inhumana, violenta, fatxa i impune, els fets ens han demostrat tot el contrari. Ja es diguin grisos, munipes, nazionals, guàrdies civils o mossos, acostumen a estar tallats tots pel mateix patró. Evidentment, no tots els policies són iguals, de la mateixa manera que no tots els mestres són iguals, no tots els mecànics són iguals, ni totes les putes són iguals... Però sembla clar que per entrar en un cos policial s'ha de portar alguna cosa especial a l'ADN que et faci decidir per aquest ofici.

Fins a quin punt gaudien els mossos que hostiaven indiscriminadament als acampats de la plaça de Catalunya? Veient les imatges, jo crec que molt. Com de "xulo" s'ha de ser per gaudir posant multes i abusant de l'autoritat davant de la ciutadania?

Ara només faltava que sortissin uns quants mossos amenaçant que deixaran de fer servir el català a la feina com a mesura de pressió en les seves reclamacions laborals. Vaja, que aquests encara es pensen que això del català és un element folklòric i res més, i que si l'han de parlar és per la tossuderia de quatre polítics nacionalistes i prou. Total, si a Catalunya tothom parla el castellà, per què s'entesten aquests polítics a que fem servir el català, no?

Espero que al Conseller Puig, tant segur de si mateix quan ha hagut de defensar l'actuació violenta dels seus treballadors, no li caiguin els anells a l'hora d'acomiadar policies quan apareguin casos d'agents que no han fet servir l'idioma propi del cos, i del país. Qui vulgui treballar de policia en castellà, que se'n vagi a la Guàrdia Civil, o a la Policia Nacional. Si Franco aixequés el cap, segur que estaria orgullós de vosaltres.

Assaig de càntic en el Claustre (de mestres).

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge escola,
i com m'agradaria d'allunyar-me'n,
nord enllà (Suècia, Finlàndia...),
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, al claustre, els mestres dirien
desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu,
així l'home que se'n va del seu indret",
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i del sistema educatiu
d'aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada escola.

 

(Risto Espriu).

Temps difícils, solucions senzilles.

La Consellera d'Ensenyament (Educació) Irene Rigau ha trobat un filó en la seva Conselleria per tal d'eixugar el dèficit del govern de la Generalitat, i continua escanyant als seus treballadors amb noves retallades. Ara proposa allargar el termini per cobrar els estadis laborals de sis a nou mesos, i per poder cobrar-los s'haurà de demostrar que els alumnes han assolit el nivell de competències establert (espero estar treballant en una escola de les "bones" el dia que em toqui a mi l'evaluació), així com haver acumulat prous mèrits amb coneixements d'altres idiomes, sortides escolars i cursos de formació. Vaja, que cada dia més, ens apropem a la dita aquella de "passes més gana que un mestre"...

Potser el Conseller d'Economia, senyor Mas-Colell, deu animar a la senyoreta Rottenmeier (la Consellera Rigau) a estrènyer més i més el cinturó als treballadors de l'ensenyament, ja que per aquí es deu fer un bon estalvi, i a sobre no protestem gaire. Com a mínim no tallem carreteres, ni paralitzem la productivitat ni l'economia del país. Simplement ens manifestem pacíficament de tant en tant, i si fem alguna vaga, encara s'estalvien uns calerons més.

Suposo que retallar al secor de l'Ensenyament deu ser molt més fàcil que en qualsevol altre sector, ja que les conseqüències de les retallades no es poden apreciar fins al cap d'uns quants anys. En canvi, si retallen a la sanitat, o en d'altres serveis públics, que afecten directament als contribuents, l'alarma social i la crítica és molt més evident i el desgast polític molt major. Quin problema hi ha amb retallar els sous als mestres, en retallar plantilles, en augmentar el rati d'alumnes per aula, o en obligar a un professor de matemàtiques a ensenyar anglès encara que no en tingui ni idea? Total, els nens no es queixen. I els estudis són importants, però no ve d'un pam. És més important, per exemple, poder anar al metge a l'hora que vulguem, el preu del bitllet de metro, o que hi hagi més policies que ens protegeixin (com als Indignats).

Tenia entès que el President Mas havia declarat que no es retallaria més als sectors de l'Ensenyament i sanitari, que ja havien sofert les retallades més importants en els darrers temps, però comprovo dia rere dia que estava ben equivocat. Això no hi ha qui ho pari, i no sé fins on arribaran els nostres governants amb les seves ànsies retalladores. És possible que tornem a les aules amb més de 30 alumnes? Als horaris-guarderia (més hores lectives i menys de preparació, per estalviar mestres i tenir als infants guardadets mentres els pares treballen, encara que no aprenguin res)? A la no especialització i que qualsevol mestre hagi d'ensenyar de tot encara que no en tingui ni idea, ni pugui transmetre cap emoció per la matèria?

Ai, pobra, trista i dissortada Educació... on anirem a parar?