Nou programa de mestres a TV3.

Dimarts passat TV3 va estrenar una nova sèrie-documental dedicada als mestres i al món de l'educació. Em vaig mirar el primer capítol amb molt d'interès, bàsicament perquè es parla de la meva feina, tot i que assumint d'entrada que es tractaria d'un producte ensucrat i benintencionat, tal i com vaig poder comprovar.

Al programa apareixen un bon grapat de mestres, professors, directors, pedagogs, alumnes, exalumnes, pares, mares, que opinen al voltant de la feina dels mestres i tot el que envolta aquest ofici. Van sortir les expressions típiques per definir l'ofici, com ara vocació, passió, paciència, constància, lideratge, mirall... res que no ens hagi explicat ja una i mil vegades, vaja.

Què passaria si un dia algú es decidís a gravar una sèrie al voltant dels mestres i del món educatiu amb càmeres ocultes? Això sí que seria interessant i podríem veure realment el que s'hi cou dins d'una aula i com s'educa realment al nostre país. Quan els infants veuen gent estranya a l'aula canvien per general la seva forma d'actuar, i més si van amb càmeres i micròfons. Els propis mestres també acostumen a canviar els mètodes d'ensenyament si se senten avaluats. (Recordo un tall televisiu de fa poc d'una televisió galega, on una nena d'uns cinc anys deia al micròfon del reporter que les mestres els pegaven, i com la mestra demanava al reporter si podria tallar aquell comentari de la nena, sense adonar-se que s'estava gravant en directe).

Pel que fa als entrevistats al primer capítol, recordo especialment les intervencions de dos populars personatges del món de la literatura i la televisió: l'Empar Moliner i el Toni Soler. La primera comentava que gràcies a un professor de literatura espanyola de l'institut s'havia decidit a escriure, tot i que quan van mostrar les notes de la resta d'assignatures, deixaven bastant que desitjar. El segon va ser molt més sincer a l'afirmar que sentia que no havia estat gaire estimulat per aprendre en l'època d'estudiant i que segurament podria haver tret molt bones notes si hagués rebut un altre tipus d'ensenyament. Hi ha un altre entrevistat que sentència que avui en dia mestres del segle 20 estan educant a alumnes del segle 21 amb pedagogies del segle 19. Totalment d'acord amb aquest home.

Ens hem estancat en l'educació transmissiva de fa cent anys. Lliçó rere lliçó i la memòria com a eina fonamental de l'aprenentatge. Afortunadament, avui en dia ja no es porten gaire (ni que sigui pel canvi de lleis) les tècniques de control i disciplina de fa uns anys, tot i que aquesta millora ha suposat alhora una baixada del rendiment acadèmic dels alumnes. Tot i així, prefereixo l'actual situació, ja que sempre s'està a temps per aprendre, i en canvi, la humiliació, la repressió i la violència (física o verbal) tenen difícil reparació.

Bé, a veure com evoluciona el programa, i continuarem parlant del tema...

Rebel·lia Vs incivisme.

He explotat. Estic fins als collons d'haver d'insistir, demanar, pregar, suggerir, exigir, convèncer, etc., a la gent de la meva colla de que no escampin el fum de les seves cigarretes pels espais comunitaris "lliures" de fum. No ho saben que hi ha una llei que prohibeix prendre's la llibertat de contaminar a la resta de gent que els envolta, per molt addictes que siguin? Que passa, que com és casa meva faig el que em dóna la gana? I a la resta que els bombin? Que potser hi ha qui es pensa que fumar en un espai prohibit és un acte de rebel·lia antiautoritària? Em sembla que hi ha gent que confon la rebel·lia amb l'incivisme:

Rebel·lia és trencar el carnet de militant socialista i fer-se independentista d'una vegada. Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme.

Rebel·lia és viure al món àrab i lluitar per la democràcia. Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme.

Rebel·lia és fer esport sense fer de model de passarel·la. Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme.

Rebel·lia és renunciar a la selecció espanyola perquè s'és català. Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme.

Rebel·lia és viure sense tele, facebook, twitter, PSP, PlayStation, VISA, USB, Ipad, Iphone, Wifi... Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme.

Rebel·lia és deixar de pagar impostos a Espanya. Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme.

Rebel·lia és parlar el català a dos guàrdies civils. Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme.

Rebel·lia és desobeir al mestre. Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme.

Rebel·lia és tocar música Heavy. Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme.

Rebel·lia és jugar a corfbol i ballar sardanes. Fumar en llocs on és prohibit fumar és incivisme. 

Guatemala o Guatepeor?

Aquest cap de setmana se celebra el 38è congrés del PSOE (Partit Socialistos Osea d'Ejpaña) i n'ha de sortir elegit el proper secretari general del partit. Els dos únics candidats al càrrec són dos exministres del govern de Zapatero (ves quines credencials!), el simpaticote Pérez Rubalcaba, i la preparadíssima i espanyolíssima Carmen Chacón (tot i que quan li convé es fa dir Carme).

Anem ben arreglats els catalans amb el panorama que se'ns presenta al PSOE a partir del congrés d'aquest cap de setmana. Tant un com l'altre ja han deixat clars quins són els seus criteris respecte al fet diferencial català i a les suposades demandes dels catalans d'un pacte fiscal o de més autonomia. Aquest parell no van passar mai del federalisme de pa amb oli i sucre, que acaba resultant de fet, un centralisme patriòtic calcat al del PP.

M'agradaria saber quin serà el vot majoritari dels delegats catalans a l'hora de triar entre l'un o l'altra. No sé si es permet el vot en blanc o nul en aquest tipus de votacions, però per dignitat política és el mínim que s'hauria de demanar als socialistes catalans (si realment se senten de catalans).

No sé que collons esperen els Maragall, Castells, Tura, Geli, Nadal, etc. a trencar el carnet del partit i a treballar pel bé de Catalunya i no per l'interès particular.

Artur Mas amb Rajoy. Amics per sempre lailo lailo lailo la.

Ahir els presidents català i espanyol, Mas i Rajoy, es van trobar a Madrid per parlar de retallades, ajustos, i d'altres putades vàries per la ciutadania. Van mostrar una gran sintonia en aquest sentit. Allò que els uneix sembla molt més important que allò que els separa, i mentrestant, els catalans continuem sofrint la submissió a Espanya i l'espoli fiscal que ens ofega.

No sé que caram ha d'anar a negociar el bo d'en Mas a Madrid. L'únic que hauria de fer és, com bé proposava la presidenta d'Omnium, Muriel Casals, un tancament de caixes i deixar de pagar impostos a Madrid que després no tornen, ni tan sols els que s'havien (mal) pactat.

Quan tindrà CIU els collons de plantar cara a l'estat espanyol i plantar-se d'una p. vegada? Tornarem a viure els vergonyosos anys negres d'amor PP-CIU que només van servir perquè l'Aznar declarés que parlava el català en la intimitat, i per veure al Duran i Lleida més content que un gínjol campant per la capital del regne? Se n'adonaran algun dia els catalans que votar CIU és votar "continuisme" i "servilisme"?

I si fem d'una vegada per totes una aposta per l'independentisme declarat es digui com es digui? Pitjor no ens anirà, i com a mínim ens estalviarem algunes imatges humiliants i feridores dels nostres representants anant a suplicar almoina.

El "temazo" del dimecres. Desireless - "Voyage Voyage"

Poc temps ha durat la il·lusió de comptar amb una companyia aèria catalana de referència al Prat, que fes possible que l'aeroport català fos un hub internacional per poder competir amb la joia de la corona (i mai més ben dit), l'aeroport madrileny de Barajas. Està clar que a Madrid miren pels seus propis interessos (tontos del tot no ho són), i que molts empresaris catalans es queixen molt, però a l'hora de la veritat no es rasquen la butxaca per res que no els asseguri rendiments amb poc risc. Per què arriscar aquí si poden invertir també en empreses solvents de Madrid? Vaja, que al final haurem d'acceptar allò de que tenim el que ens mereixem.

Per posar una nota musical a l'assumpte he triat aquest tema de l'any 1986 de la cantant francesa Desireless, que es va fer mundialment popular. Doncs això, a viatjar viatjar, però des de Madrid!

La Mitja Marató de Terrassa.

El passat diumenge es va celebrar l'edició XIa de la Mitja Marató de Terrassa. En un dia fred i gris, més de 2700 corredors van prendre part d'aquesta, cada any més, popular cursa. Uns altres 700 i pico corredors van participar a la cursa memorial Santi Centelles de 5 km de distància. És a dir, que un total de 3500 corredors (nou rècord de la jornada) van dedicar el matí de diumenge a córrer pels carrers de la ciutat.

Jo, que això de córrer no em va gens bé, participo com a col·laborador de control, perquè cap vehicle pugui colar-se al mig del recorregut i atropellar a algú. Ja he participat un bon grapat d'anys (he perdut el compte i tot), i si no tinc res millor a fer, m'agrada poder ajudar, i de pas, animar als atletes i als amics i coneguts que corren. Enguany he vist passar a més amics i coneguts que mai, la gran majoria terrassencs i terrassenques, tot i que també he vist córrer amics i coneguts d'altres pobles com Viladecavalls, Mataró, Barcelona, Sabadell... Vaja, que la Mitja de Terrassa ja és reconeguda a mitja Catalunya.

En els anys que he fet de control, he passat per diferents punts de la cursa. De l'avinguda Àngel Sallent, a la Carretera de Martorell, la Rambla, i l'avinguda Abat Marcet. Actualment, des de fa tres anys, m'he situat al final de l'avinguda Abat Marcet, on els corredors porten uns 14 km. i comencen un tram llarg de baixada. Quina diferència els rostres dels atletes en aquest punt i uns quilòmetres més endavant quan encaren la part final de la cursa i tornen a tenir un tram de pujadeta (Rambla i 22 de Juliol)...

La Mitja de Terrassa no està al nivell de pressupost d'altres Mitges del calendari català, però tothom coincideix que és una de les més maques i agraïdes. Cada any hi ha més públic animant als carrers, i l'organització acostuma a ser excel·lent. Sempre hi ha coses millorables, però deunidó amb només onze anys d'existència. Enguany s'ha pogut convidar a dos atletes marroquins de nivell, a més del campió de l'any passat, i un atleta olímpic com Jose Luís Blanco. Al final, es van complir els pronòstics i va guanyar un dels corredors marroquins, tot i que no va poder superar el millor registre de la prova, amb un temps d'1:03'55 en possessió del campió de l'any passat, i tercer classificat enguany, Nacho Càceres.

Per molts anys Mitja de Terrassa!

La crisi i els seus efectes secundaris.

En el que portem d'any ja s'han produït 15 morts violentes a Catalunya, la meitat de les quals relacionades amb la violència de gènere, i ahir mateix un jove de la República Dominicana va resultar ferit greu després de rebre un tret d'escopeta al barri de Nou Barris de Barcelona. Aquestes xifres són esfereïdores si tenim en compte que l'any passat la xifra total de mortes per violència masclista va ser de 10. Solament en un mes ja han mort la meitat de dones que en tot l'any passat.

A què és degut aquest increment de morts violentes? Hi té la crisi alguna cosa a veure? Home, doncs segurament la situació econòmica de moltes famílies i moltes persones no ajuda gaire, però justificar l'assassinat en base a una mala època econòmica ho trobo una mica superficial. Si fos així, en època de vaques grasses no hauria d'haver-hi aquest tipus de morts violentes, però no és el cas.

Què ho fa doncs que després de tants i tants anys d'educació formal obligatòria continuï havent-hi tant d'animal lliure? Em pregunto si el sistema educatiu pot fer alguna cosa per evitar que hi hagi bojos capaços d'assassinar, o si és una herència massa gran dels nostres avantpassats que no ens podem treure de sobre per molta pedagogia que hi fiquem.

Fins a on pot arribar l'intervenció educativa dels mestres quan una infant viu en un entorn masclista, violent, autoritari, carregat d'odi i por? Serveix d'alguna cosa reprimir, castigar, renyar constantment a algú que viu en un entorn d'aquest tipus? Aconseguirem canviar la seva actitud? Més aviat crec que el màxim que aconseguirem serà carregar encara més d'odi i ganes de fer mal al que se sent humiliat constantment sense ser capaç d'entendre-ho.

El nostre sistema educatiu s'encarrega bàsicament d'instruir als infants i fer-los aptes pel món laboral que es trobaran, però hi ha moltes mancances pel que fa a d'altres aspectes super importants. L'educació social, emocional, intrapersonal, etc., queden en un segon terme en l'educació formal de les persones, i després passa el que passa. Tenim la societat que eduquem, i si "només" eduquem perquè siguin competitius en el mercat laboral...

Crec que és molt important fer entendre als infants agressius, maltractadors, i abusadors, que el que fan no està bé, però també cal ensenyar a les potencials víctimes a conèixer quines són les pautes d'actuació d'aquestes persones i què poden fer per evitar els problemes. Si el mestre es dedica a "solucionar" el problema castigant una i altra vegada al nen agressiu, ni resolt el problema d'aquest, ni facilita l'aprenentatge necessari en la resolució de conflictes (o en evitar els conflictes) de la resta. Per què sinó hi ha tantes dones que s'enamoren bojament de paios que se'ls veu d'una hora lluny que són potencials maltractadors?