Mestres (2).

Al capítol de la sèrie Mestres del passat dimarts es va tractar el tema de l'èxit i el fracàs escolar. Tema certament delicat, ja que no està gens clar que significa això de l'èxit o del fracàs escolar. Segons dades estadístiques, prop del 30% dels alumnes del sistema educatiu espanyol fracassen en la seva formació escolar obligatòria (fins als 16), tot i que si ens fixem com està la societat actual, no tinc clar fins a quins nivells està arribant en realitat aquest fracàs escolar...

Avui en dia, per avaluar el nivell d'èxit o fracàs acadèmic, es fan passar una sèrie de proves (exàmens) als alumnes, i del resultat d'aquestes proves s'extreuen conclusions del tipus "èxit" o "fracàs". Aquestes proves acostumen a valorar principalment una sèrie de competències cognitives (matemàtica, comprensió i expressió escrita, idiomes), i en canvi deixen de banda tota una sèrie de competències vitals pel futur desenvolupament de les persones al llarg de la seva vida (capacitat d'autoaprenentatge, capacitat de treballar en equip, competència d'autonomia i iniciativa personal, creativitat, estabilitat emocional...). És per aquest motiu, que a mi les estadístiques i els estudis que tan agraden als polítics per valorar l'èxit i/o el fracàs educatiu, em resulten del tot inapropiades.

En el capítol del passat dimarts, la majoria dels mestres/professors entrevistats reconeixien que no estaven satisfets amb la manera com avaluaven als seus alumnes. Un perquè reconeixia que no podia exigir el mateix a dos alumnes amb diferents capacitats, per molt que tinguin la mateixa edat i vagin al mateix curs. A un altre li donava la impressió que estava omplint el cap dels alumnes amb coneixements sense cap sentit ni lògica. Un més que reconeixia que el nostre sistema educatiu confon l'avaluació amb la qualificació. Un altre que avaluem el que nosaltres els hem explicat, no el que ells saben. Un altre, boníssim que reconeixia que ningú s'esforça per una cosa que no està motivat (a no ser que se'l motivi a base d'hòsties o càstigs, oi?).

En definitiva, no entenc com és possible que la gran majoria dels experts (mestres, pedagogs, psicòlegs...) coincideixin en criticar la manera d'avaluar del nostre sistema educatiu, però que res no canviï i que tot continuï igual que fa cent anys. Com deia un mestre en el primer capítol, mestres del segle 20, eduquen a nens del segle 21 amb mètodes del segle 19. Sento una gran pena per la gran quantitat de persones que s'han sentit com una autèntica merda en la seva etapa formativa pel fet de ser un dels "fracassos" escolars i haver de suportar les humiliacions, befes, càstigs i demés. Malauradament, mentres continuï el sistema educatiu vigent, continuarà havent-hi fracassats, i en comptes de reduir la xifra, aniran augmentant irremeiablement com a conseqüència de les retallades pressupostàries successives. 

El fred és psicològic?

Els darrers dies, fins i tot setmanes, estem vivint les temperatures més baixes d'aquest hivern, i aquesta anècdota està servint a la majoria dels mitjans de comunicació per omplir espais informatius. Una empolsinada de neu es viu com si mai haguéssim vist nevar per les nostres contrades, i quan el termòmetre baixa dels 0º sembla que el món s'acabi i ens recomanen mil i una estratègies per no morir congelats ni patir les conseqüències del fred: que si el truc de l'aixeta que goteja perquè no es congelin les canonades; airejar els espais on hi hagi estufes de butà; assegurar-se que les finestres i portes queden ben tancades; magatzems d'aliments; el caldo de la iaia, i etc., etc.

La veritat és que una mica de fred, en aquests moments que vivim tan calents, no va pas malament. Que hagués passat si el president Rajoy hagués anunciat la reforma laboral en ple estiu, amb una temperatura no tant immobilitzant? Potser ara la majoria de carrers i places de totes les ciutats i pobles, estarien plenes a vessar de gent indignada protestant contra la reforma. Potser els Indignats tornarien a ocupar les principals places del país, i del país veí, i tornarien a muntar les tendes Quechua indefinidament fins aconseguir que es tirés endarrere la proposta.

A mi em dóna la impressió que l'onada de fred principal ja fa anys que va arribar a les nostres llars, i que ens ha congelat a tots plegats sense remei. Fa ja temps que vivim congelats i no ens n'havíem adonat. El problema és que aquesta congelació no es pot percebre a simple vista, ja que afecta directament la massa encefàlica interior. La llàstima és que contra aquesta onada de fred no serveixen els remeis anteriorment comentats, ni la sal grossa, ni mantes, ni polles en vinagre. Malauradament, les previsions meteorològiques no poden preveure quan pot acabar aquesta situació tan crítica.

Aniversaris.

Ahir va fer un any de l'inici d'aquest bloc personal. En aquest primer any he arribat a les 281 entrades i a 13.000 visualitzacions (que encara no sé traduir en visitants). Aquesta xifra suposa una mitjana d'unes 1.100 visualitzacions mensuals, i unes 35 diàries (gràcies a tots per l'interès!). És evident que el tema casteller és el que més interessa a les meves masses fidels, i aquest escrit es va endur la palma amb 279 visualitzacions, al març del 2011.

Bé, haig de reconèixer que m'afalaga que hi hagi algú interessat, encuriosit, o simplement prou tafaner, com per a dedicar un temps de la seva vida a saber que sé o que en penso de qualsevol tema. Per a mi mateix i per a tots vosaltres espero continuar escrivint molt de temps. Que ho gaudim doncs!

Revolució racional.

Al llegir el títol d'aquesta entrada, alguns dels més veterans per la colla dels Minyons es deuen haver pensat que anava a parlar del best-seller de la literatura terrassenca d'assaig (no el casteller, sinó el filosòfic), del nostre company i amic Jordi Reixach, de títol homònim. Però res més lluny de la meva intenció, doncs aquest títol m'ha vingut com anell al dit per definir la nova etapa que s'ha obert a la nostra colla després dels canvis que s'han produït tant en la junta directiva com en la junta tècnica.

El passat dimarts l'assemblea va fer confiança per àmplia majoria a la candidatura encapçalada pel company Albert Pérez, amb un equip integrat per un bon grapat de cares noves i d'altres amb prou experiència com per no haver de patir gens. D'igual manera, la nova junta directiva encapçalada per l'Enric Cardús compta amb moltes cares noves i amb moltes idees i ganes de treballar. Aquest és un dels principals èxits per la colla, més enllà dels maldecaps inicials, i dels estira i afluixes que han hagut per tal de formar els equips.

La paraula revolució doncs no és en cap cas fora de lloc, ja que els nous equips directius, tant tècnic com gestor, són una mostra de canvi i renovació més que destacable. Moltes cares noves, tant de Minyons amb pocs anys a la colla, com de Minyons veterans que mai havien assumit responsabilitats dins la colla i que segur que poden aportar molta experiència i saviesa. Pel que fa a la racionalitat, crec que cap Minyó podrà dir que les noves junta i tècnica no transmetin la confiança absoluta en les seves capacitats per empènyer la colla endavant. Tot i que no es vegin vaques sagrades per enlloc (si més no, no de les "grans" vaques sagrades), res far pensar que arribi l'apocalipsi.

Crec que ja tocava una "petita" revolució com la que hem viscut aquest any. Minyons no pot dependre de que les tres o quatre vaques sagrades de sempre puguin o estiguin motivades a continuar donant el "callo". Ningú és etern, i les coses canvien. I tot i que els castells siguin una tradició sense grans canvis o innovacions, cal renovar idees, estils, formes de fer, personal, etc., de tant en tant. Que no vol dir fer fora a ningú, eh! Aquí no sobra ningú, però tampoc hem de fer imprescindible a ningú. I espero que els nous dirigents de la colla demostrin que és possible.

Molta sort i molts èxits! Els vostres èxits seran els nostres èxits!

Ah, i si em necessiteu per Festa Major, només cal que em truqueu! :-)

El "temazo" del dimecres. Celia Cruz - "La vida es un carnaval"

S'apropen dates de rauxa i desenfrenament. Comencem a escalfar motors amb aquest gran tema de l'artista cubana Celia Cruz, la reina de la salsa. Apa, una mica de festa i a oblidar les penes!

El cas Contador.

El Tribunal d'Arbitratge Esportiu (TAS) ha sancionat el ciclista madrileny Alberto Contador a dos anys d'inhabilitació per un suposat dopatge descobert l'any 2010. En uns anàlisis li van detectar una quantitat superior a la permesa de clembuterol, substància anabolitzant que s'utilitza com a bronquidilatador, i per augmentar la massa muscular i disminuir la quantitat de greix.

En el seu moment, Contador va exculpar-se declarant que l'excés d'aquesta substància havia estat com a conseqüència de la ingesta d'un tall de carn contaminat que li va subministrar un amic carnicer. I això en ple Tour de França! Vaja, que ens volia fer creure que ell no es dopava, i que havia tingut la mala sort d'endrapar-se un bon filet de bou intoxicat. Això no s'ho empassa ni un nen de P3.

A ningú se li escapa que el ciclisme és un dels esports més durs que es pot practicar, i córrer un Tour de França o qualsevol de les grans voltes que se celebren (Giro, Vuelta, Volta...) endureix, si cap, aquest esport tant sacrificat. Quan a aquests elements de duresa extrema de l'esport se li ajunten els interessos econòmics dels esportistes i les aspiracions de victòria i èxit tan vinculades a aquests interessos, s'esdevé la necessitat de millorar el rendiment sigui com sigui, i si no n'hi ha prou amb l'entrenament, s'ha de recórrer a altres tipus d'ajudes (dopatge).

Aquests dies la gran majoria dels mitjans de comunicació han sortit en defensa del ciclista madrileny i han criticat la decisió del TAS donant tota la credibilitat al ciclista, o considerant que el càstig és excessiu i que s'utilitza a Contador com a cap de turc. Personalment, no puc saber del cert si Contador va menjar o no carn en mal estat, però sé que el dopatge en l'esport professional està a l'ordre del dia, i després de tants grans atletes caiguts (Ben Johnson, Pantani, Riis, Heras, Marion Jones, Johann Mühlegg...), no m'estranyaria gens que Contador també hagués caigut en la temptació. Cal castigar als tramposos. A tots. I donar exemple als futurs esportistes, perquè no tinguin la mateixa temptació.

Malauradament, en l'actualitat, sembla que això del dopatge ja no és una pràctica exclusiva d'esportistes d'elit, ja que cada vegada més, se sap de casos d'esportistes amateurs que cauen la temptació del dopatge per aconseguir vèncer en competicions no professionals. Això resulta, si cap, més patètic, ja que no hi ha ni l'excusa de la necessitat econòmica.

Nou programa de mestres a TV3.

Dimarts passat TV3 va estrenar una nova sèrie-documental dedicada als mestres i al món de l'educació. Em vaig mirar el primer capítol amb molt d'interès, bàsicament perquè es parla de la meva feina, tot i que assumint d'entrada que es tractaria d'un producte ensucrat i benintencionat, tal i com vaig poder comprovar.

Al programa apareixen un bon grapat de mestres, professors, directors, pedagogs, alumnes, exalumnes, pares, mares, que opinen al voltant de la feina dels mestres i tot el que envolta aquest ofici. Van sortir les expressions típiques per definir l'ofici, com ara vocació, passió, paciència, constància, lideratge, mirall... res que no ens hagi explicat ja una i mil vegades, vaja.

Què passaria si un dia algú es decidís a gravar una sèrie al voltant dels mestres i del món educatiu amb càmeres ocultes? Això sí que seria interessant i podríem veure realment el que s'hi cou dins d'una aula i com s'educa realment al nostre país. Quan els infants veuen gent estranya a l'aula canvien per general la seva forma d'actuar, i més si van amb càmeres i micròfons. Els propis mestres també acostumen a canviar els mètodes d'ensenyament si se senten avaluats. (Recordo un tall televisiu de fa poc d'una televisió galega, on una nena d'uns cinc anys deia al micròfon del reporter que les mestres els pegaven, i com la mestra demanava al reporter si podria tallar aquell comentari de la nena, sense adonar-se que s'estava gravant en directe).

Pel que fa als entrevistats al primer capítol, recordo especialment les intervencions de dos populars personatges del món de la literatura i la televisió: l'Empar Moliner i el Toni Soler. La primera comentava que gràcies a un professor de literatura espanyola de l'institut s'havia decidit a escriure, tot i que quan van mostrar les notes de la resta d'assignatures, deixaven bastant que desitjar. El segon va ser molt més sincer a l'afirmar que sentia que no havia estat gaire estimulat per aprendre en l'època d'estudiant i que segurament podria haver tret molt bones notes si hagués rebut un altre tipus d'ensenyament. Hi ha un altre entrevistat que sentència que avui en dia mestres del segle 20 estan educant a alumnes del segle 21 amb pedagogies del segle 19. Totalment d'acord amb aquest home.

Ens hem estancat en l'educació transmissiva de fa cent anys. Lliçó rere lliçó i la memòria com a eina fonamental de l'aprenentatge. Afortunadament, avui en dia ja no es porten gaire (ni que sigui pel canvi de lleis) les tècniques de control i disciplina de fa uns anys, tot i que aquesta millora ha suposat alhora una baixada del rendiment acadèmic dels alumnes. Tot i així, prefereixo l'actual situació, ja que sempre s'està a temps per aprendre, i en canvi, la humiliació, la repressió i la violència (física o verbal) tenen difícil reparació.

Bé, a veure com evoluciona el programa, i continuarem parlant del tema...