Els professors reclamen policia als Instituts per controlar les aules.

Després de les mostres de gran eficàcia mostrades per la policia nacional de València en les darreres hores per controlar a una colla d'adolescents protestons, milers de professors d'institut han començat a reclamar major presència policial a les aules per tal de poder treballar amb un mínim d'ordre i disciplina. La lliçó que els policies han donat als estudiants difícilment la podran oblidar, i segur que s'ho pensaran dues vegades abans de distreure als companys a classe o de faltar al respecte a qualsevol professor. La delegada del govern a València ha declarat que cal mà ferma amb aquests esvalotadors perillosos, i que a partir d'ara els estudiants aprendran per les bones o per les dolentes.

Suposo que a partir d'avui, molts estudiants valencians hauran après com les gasta la policia, i quin tipus de feina duen a terme aquests animals. Ara ja saben que els ciutadans normals i corrents poden esdevenir l'"enemic" per les forces de repressió en qualsevol moment, i que ningú és lliure de rebre un cop de porra, una coça o una pilota de goma manifestant-se públicament, o simplement estant pel carrer en el moment inadequat. No importa l'edat (13, 14, 65, o 79), el sexe, la religió, ni l'ideologia. Cos amb potes que veuen pel mig, cop de porra va.

Seria molt interessant que l'equip directiu de l'Institut Lluís Vives convides a algun representant de la Policia Nazional a fer una xerrada a l'institut perquè la policia pugui explicar als alumnes en que consisteix aquest feina tant emocionant i adrenalínica. Segur que hi pot haver mots joves interessats en convertir-se en un altre repressor oficial amb sou públic, per repartir estopa de manera divertida i indiscriminada.

Jo em pensava que la policia dels temps de Franco havia passat a millor vida, i que amb l'arribada de la "democràcia" la cosa canviaria, però res fa pensar que això sigui així, i acció rere acció, alguns animals s'encarreguen de demostrar que els cossos policials no han canviat tant en tots aquests anys. Els del PP deuen estar contentíssims avui. Ara només cal que el R. Madrid guanyi la lliga i la copa d'Europa (ai no, que ara en diuen Champions), i que anar a l'església torni a ser obligatori... Per si de cas, anirem preparant les maletes perquè no ens agafin de sorpresa.

Mestres (3). Qui mana aquí?

Tercer capítol de la sèrie "mestres" a TV3, dedicat al tema de la disciplina i de les diverses maneres o mètodes per controlar i intentar que les criatures aprenguin alguna cosa, encara que no ho vulguin...

Ja vaig comentar en la primera entrada dedicada a aquest programa, la meva decepció per tractar-se d'un format ensucrat i benintencionat, tot i que allunyat de la realitat que es viu cada dia en moltes escoles i instituts. I en el tema de la disciplina hi hauria per sucar-hi pa si algun dia es pogués mostrar per la tele les coses que realment passen dins d'una aula. Perquè no hi ha tasca més complicada que controlar un grup de 25 o 30 alumnes, quan la gran majoria no té cap interès per aprendre el que l'obliguen a aprendre, i a sobre a les seves llars tampoc els importa gaire el que fan els seus fills fora de casa.

Molta gent es sorprèn avui en dia de la manca de disciplina de molts escolars, i de la pèrdua d'autoritat de molts mestres. Hi ha opinions de tot tipus per donar explicació a aquesta realitat cada vegada més evident. Al meu entendre hi ha una raó per sobre de totes: avui els mestres ja no podem fer servir el càstig físic ni la humiliació directa dels alumnes com es feia fins no fa tant. Aquesta ha estat fins fa poc la manera de gestionar els conflictes a l'aula, i ara estem vivint la situació inversa, amb alumnes que maltracten i humilien als mestres impunement. No defenso, ni molt menys, el càstig físic ni psicològic, és més, l'abomino, però ningú em negarà que allò que no volem a l'escola, es continua practicant a moltes llars com si es tractés de la cosa més normal del món. A les cases es continua picant als fills i/o espantant-los verbalment (vaja, cridant com animals) per fer-los entrar en raó, però aquests saben que a l'escola no els poden tocar ni un pel, i alguns se n'aprofiten d'aquesta norma.

Al nostre sistema educatiu acostuma a passar que els alumnes menys motivats pels estudis acaben sent els que mostren un comportament més disruptiu i rebel. És per això que aquests acaben sofrint l'escolaritat per partida doble, ja que fracassen a nivell de continguts, i a sobre acaben sent els més castigats i estigmatitzats. Els bons alumnes, o com a mínim els obedients, no acostumen a tenir gaires problemes. Com deia un mestre al darrer capítol, ensenyem als alumnes a ser obedients, no a pensar. I un altre es plantejava si el bon nen és el que s'ajusta al que nosaltres oferim.

L'altre dia uns quants alumnes d'origen marroquí d'uns 9 o 10 anys em comentaven que acudien a la mesquita a fer classes d'àrab i de l'Alcorà, i allà s'havien de portar bé. Si no ho feien podien rebre cops de regle, puntades de peu, o cops al cap per part del mestre. Allà, evidentment, es portaven millor que a l'escola. Mireu si és fàcil aconseguir que els nens siguin disciplinats... La violència física és molt efectiva i de resultats immediats, però deixa un pos de violència i odi difícil de mesurar. Jo mateix, encara he de controlar de tant en tant els meus impulsos d'agressivitat heretats i interioritzats al llarg de la meva educació. De fet, no fa tant que vam deixar de ser animals irracionals, no?

Per què hem de continuar martiritzant a tants alumnes que no s'adapten al sistema? I si adaptem el sistema a la individualitat? No són tots diferents? Doncs per què intentem educar-los a tots com si fossin iguals?

Nova retallada als treballadors públics. He d'estar trist o content??

El govern de la Generalitat va anunciar ahir que retallarà un 3% del sou dels treballadors públics (funcionaris, interins, substituts...), i han avisat que en el futur i poden haver noves rebaixes. La vicepresidenta, Joana Ortega, va "tranquil·litzar" al personal explicant que aquesta iniciativa és de caràcter temporal (1 any, 15 anys?) i que no quedarà consolidada. El que no ha pogut deixar clar és quan deixaria de ser temporal.

La vicepresidenta també va dir que es prenia aquesta mesura per tal d'evitar acomiadaments. Així doncs, personalment, he d'agrair al govern la seva decisió, i agrair molt especialment a tots els funcionaris amb plaça fixa, la seva solidaritat i comprensió. La vostra rebaixa salarial és la meva futura feina!

Em pregunto si arribarà el dia que s'hagi de repartir el treball. De moment no s'està fent, ja que hi ha més de 5 milions d'aturats (més de 700.000 a Catalunya) i sembla que la tendència és encara més negativa. Per què hi ha treballadors que fan jornades de fins a 10 o 12 o més hores, i n'hi ha que no troben feina? Si fa cent anys es treballaven deu hores, i fa 50 anys se'n treballaven 8, no tocaria ara treballar-ne 6 o 7? Per què anem endarrere i no endavant?

Sembla bastant inviable generar ocupació en el curt-mitjà termini per tota la massa d'aturats actuals. No seria més lògic repartir la feina? Cal que una persona que viu sola i no té hipoteques ni deutes, cobri el mateix i treballi les mateixes hores que una altra que manté a una família sencera?

250 milions d'euros dels contribuents a l'Església catòlica.

Foto de dos capullos que no agrada gens a molts més capullos.

Acabo d'enterar-me que aquest any, l'Església catòlica percebrà 250 milions d'euros a compta dels Pressupostos Generals de l'Estat, a causa de que prop de 9'2 milions d'espanyols van marcar la creueta de l'església a la declaració de la renda. A aquesta xifra cal sumar-hi els 13 milions d'euros de subvenció estatal a aquesta secta controlada per perillosos personatges nocius per la societat.

No em cap al meu cap, que enguany 200.000 persones més hagin considerat oportú marcar la casella de l'església a la seva declaració de renda. L'única explicació que hi trobo, és que la comunitat de llatins, polonesos, i italians que fan la declaració de renda hagi augmentat considerablement en el darrer any. 

Suposo que al igual que el PP ha fet el cim pel que fa a votants, l'església catòlica ja ha arribat al seu llindar de feligresos solidaris. Les xifres de suport tan d'uns com d'altres són prou similars com per extreure algunes conclusions... El votant del PP (fatxa, conservador, creient, nacionalista espanyol) és el mateix que marca la casella de l'església a la declaració de la renda? Jo crec que sí. Entre els que marquen aquesta casella tampoc podem oblidar-nos dels catalanets de pa sucat amb oli de CIU, els vascoespanyols del PNB, i els immigrants que encara es creuen allò del cel i l'infern, i van a rebre al Papa com si fos una estrella de Hollywood.

No entenc que en un estat laic encara es financi a institucions religioses amb diners públics. Si volen mantenir el seu xollo, que se'l paguin. Que els semblaria als de l'església catòlica si es permetés a la declaració de la renda marcar la casella de l'església islàmica, dels budistes, dels satànics, o dels fumadors en pipa lenta?? Quin fàstic de país... Que torni la República! (si los curas y frailes supieran...) Com diria lo Negre, #elfocpurifica!!

El "temazo" del dimecres. Teràpia de Shock - "Sense tu".

Ahir els dos principals partits de dretes (més de dretes) al nostre país, CIU i PP, van formalitzar el pacte perquè el govern de CIU pugui aprovar els pressupostos del 2012. No podien triar millor data (14 de febrer, dia dels enamorats segons els botiguers) per fer oficial aquesta entesa. Novament, CIU opta pel suport del partit més anticatalà i més reaccionari (C's a banda) del ventall de partits amb representació al parlament de Catalunya. Aquesta estratègia ja els va costar en el passat la presidència de l'etern Pujol, després dels seus pactes vergonyosos amb l'Aznar. Esperem que aquesta nova etapa de relacions amb el PP els apropi novament a l'abisme i els passi factura en properes comeses electorals...

Per descriure aquest humiliant pacte, què millor que escoltar la popular cançó "Sense tu" dels Teràpia de Shock, de l'exitosa sèrie televisiva "Polseres vermelles". Visca els nuvis!!!

La lluita obrera (dels mestres) al segle 21.

El col·lectiu de mestres ja fa un grapat d'anys que estem en una mobilització permanent. Com a mínim, des que jo vaig començar en aquest ofici farà sis anys, sempre hem estat protestant, mobilitzant-nos i aconseguint ben poca cosa. Vam començar amb les protestes per la política educativa del senyor Maragall, la inclusió de la sisena hora (i fa poc l'eliminació), la nova llei educativa (LEC), la supressió de la jornada intensiva al juny, les retallades de sou, les retallades de recursos, i etc., etc.

Aquest estat permanent de protesta acaba desgastant molt al personal, sobretot si s'evidencia que tot i no parar de protestar, no s'aconsegueix res. Ens van colar la sisena hora (gràcies a la qual van crear molta nova ocupació), i ara l'han tret d'un plis-plas i s'han quedat tan amples. Van aprovar la nova llei educativa (LEC) amb gran oposició del món educatiu, i avui pau i demà glòria. Han retallat les retribucions salarials fins arribar a reduccions del 25% de la capacitat adquisitiva, però ningú s'ha immolat al davant del parlament ni res per l'estil. Han canviat el sistema de nomenaments de substituts i hi ha escoles que s'estan tres o quatre dies sense substitut, però ja s'ho faran amb els mestres que els queden. Ens amplien en una hora el temps amb nens i ens redueixen el temps de preparació/correcció/avaluació i encara amenacen amb ampliar-ho una hora més fins i tot, però aquí no passa res. Ni passarà segurament...

Potser va sent hora que comencem a plantejar-nos tots plegats si val la pena tots els esforços i totes les mobilitzacions infructuoses. No estic dient que calgui plegar els braços i deixar que continuïn fent el que vulguin com si res no ens importés. El que vull dir, és que potser ha arribat l'hora que replantegem les estratègies de protesta i cerquem noves maneres que ens apropin més als nostres objectius. Recordo que quan van amenaçar amb suprimir definitivament i per regla general la jornada intensiva a l'estiu, la majoria dels claustres es van posar d'acord per deixar d'organitzar sortides i colònies. Això va suposar un autèntic enrenou: queixes dels pares, queixes dels propietaris de les cases de colònies, de les empreses de transport d'escolars, d'empreses de serveis del lleure infantil, etc.

Cal doncs reinventar la forma de lluita i/o protesta. Ja hem passat al segle 21 i potser les formes de protesta del segle passat han quedat obsoletes. Les manis, les aturades, les tancades, les vagues, les concentracions, etc., moltes vegades no aconsegueixen cap dels objectius que es proposen, així que cal cercar noves formules de protesta que realment puguin fer replantejar-se les coses als que ens governen i als que, al cap i a la fi, decideixen sobre la nostra situació laboral.

El companys treballadors dels transports públics de Barcelona, han estat molt més eficients en les seves reivindicacions i en la seva lluita (també ho tenen més fàcil, val a dir). Van decidir fer una vaga de quatre dies coincidint amb un esdeveniment empresarial de primer ordre a la ciutat, el Congrés Mundial del Mòbil (MWC). Ells sí que han sabut posar el dit a la nafra. Allà on fa més mal, i els que manen ja els han demanat de reunir-se per poder negociar...

Quin mal causem els mestres posant-nos una samarreta groga amb un bonic eslògan, fent una jornada de vaga, o una concentració a la plaça Sant Jaume? Cap. Amb aquest tipus de lluita els polítics poden estar ben tranquils. Encara els fem un favor si de tant en tant es poden estalviar uns calerons amb el que ens descompten per la vaga.

Encara no sé quina és la formula màgica perquè ens facin cas, però caram, som la majoria els que treballem i la minoria els que decideixen, así que hem d'aprofitar aquesta avantatge. Sé que amb els grans sindicats no hi podem comptar gaire perquè son servilistes i clientelistes amb el poder, però en el món de les noves tecnologies, els sindicats no han de ser els únics mitjans amb poder de convocatòria i de mobilització. A mi se m'acudeixen algunes idees per putejar una mica al sistema des de l'àmbit educatiu... I si totes les escoles deixessin de treballar amb llibres de text i enfonsem a les editorials especialitzades? I si deixem de fer colònies, sortides, excursions, etc., durant un temps? Que tal si els recordéssim als polítics que nosaltres tenim el poder de treure'ls o posar-los del/al govern? Quan s'apropin les eleccions és quan hem de fer la gran manifestació i cridar ben alt i fort que ningú els voti. Ara, no serveix per res protestar molt ara, i oblidar-nos el dia de les eleccions, i que guanyin els mateixos de sempre, com acostuma a passar.

Mestres (2).

Al capítol de la sèrie Mestres del passat dimarts es va tractar el tema de l'èxit i el fracàs escolar. Tema certament delicat, ja que no està gens clar que significa això de l'èxit o del fracàs escolar. Segons dades estadístiques, prop del 30% dels alumnes del sistema educatiu espanyol fracassen en la seva formació escolar obligatòria (fins als 16), tot i que si ens fixem com està la societat actual, no tinc clar fins a quins nivells està arribant en realitat aquest fracàs escolar...

Avui en dia, per avaluar el nivell d'èxit o fracàs acadèmic, es fan passar una sèrie de proves (exàmens) als alumnes, i del resultat d'aquestes proves s'extreuen conclusions del tipus "èxit" o "fracàs". Aquestes proves acostumen a valorar principalment una sèrie de competències cognitives (matemàtica, comprensió i expressió escrita, idiomes), i en canvi deixen de banda tota una sèrie de competències vitals pel futur desenvolupament de les persones al llarg de la seva vida (capacitat d'autoaprenentatge, capacitat de treballar en equip, competència d'autonomia i iniciativa personal, creativitat, estabilitat emocional...). És per aquest motiu, que a mi les estadístiques i els estudis que tan agraden als polítics per valorar l'èxit i/o el fracàs educatiu, em resulten del tot inapropiades.

En el capítol del passat dimarts, la majoria dels mestres/professors entrevistats reconeixien que no estaven satisfets amb la manera com avaluaven als seus alumnes. Un perquè reconeixia que no podia exigir el mateix a dos alumnes amb diferents capacitats, per molt que tinguin la mateixa edat i vagin al mateix curs. A un altre li donava la impressió que estava omplint el cap dels alumnes amb coneixements sense cap sentit ni lògica. Un més que reconeixia que el nostre sistema educatiu confon l'avaluació amb la qualificació. Un altre que avaluem el que nosaltres els hem explicat, no el que ells saben. Un altre, boníssim que reconeixia que ningú s'esforça per una cosa que no està motivat (a no ser que se'l motivi a base d'hòsties o càstigs, oi?).

En definitiva, no entenc com és possible que la gran majoria dels experts (mestres, pedagogs, psicòlegs...) coincideixin en criticar la manera d'avaluar del nostre sistema educatiu, però que res no canviï i que tot continuï igual que fa cent anys. Com deia un mestre en el primer capítol, mestres del segle 20, eduquen a nens del segle 21 amb mètodes del segle 19. Sento una gran pena per la gran quantitat de persones que s'han sentit com una autèntica merda en la seva etapa formativa pel fet de ser un dels "fracassos" escolars i haver de suportar les humiliacions, befes, càstigs i demés. Malauradament, mentres continuï el sistema educatiu vigent, continuarà havent-hi fracassats, i en comptes de reduir la xifra, aniran augmentant irremeiablement com a conseqüència de les retallades pressupostàries successives.