"La llibertat no baixarà cap al poble, és el poble que ha de pujar cap a la llibertat" (Emma Goldman)

dilluns, 19 de març del 2012

Mestres (7). I jo què faig?

Doncs això, i jo què faig? A les facultats ens ensenyen molta teoria al voltant dels estils educatius (permissiu, democràtic, sobreprotector, autoritari...), ens expliquen els pros i els contres de cada un d'aquests, i ens envien al món laboral confiant en el nostre sentit comú i en que ens en sortim gràcies a aquests quatre coneixements teòrics. Després, i al llarg de la vida professional ens trobem amb una gran diversitat d'alumnes de tota mena que no responen de la mateixa manera davant dels nostres mètodes, i aprenem que allò que funciona amb uns, no funciona amb uns altres, o a l'inrevés.

Personalment, visc en una gran contradicció que no puc negar que m'amoïni fins a cert punt. Sóc un mestre convençut de les bondats de l'estil democràtic, antiautoritari i llibertari, però treballo en un sistema que es basa en gran mesura, en l'obediència, la submissió i la competitivitat. Com s'entén doncs que continuï treballant en aquest ofici sense tornar-me boig? He de reconèixer que jugo amb un cert avantatge respecte a molts mestres, ja que sóc mestre especialista d'Educació Física, i aquesta acostuma a ser una (la) assignatura que agrada-interessa-motiva als alumnes (al 99% com a mínim a primària). Això no vol dir que quan hi ha educació física tots es portin molt bé i s'hi esforcin, però costa molt menys convèncer als alumnes perquè estiguin atents i concentrats si es tracta de "jugar" que no pas si els espera una nova sessió d'una hora asseguts a la cadira. Una cosa tinc clara: no vull ser un mestre cridaner ni que espanti als alumnes. Això seria el més senzill, però no seria gens exemplar...

Un altre dels grans avantatges que té ser mestre d'Educació Física, és que no has de forçar als alumnes perquè aprenguin. Així com a matemàtiques, a medi, o a llengua el mestre ha d'estar sempre a sobre, posar controls, deures, etc., a EF podries no fer res i que els alumnes aprenguessin igualment (o més fins i tot) per iniciativa personal (imitant a altres companys, per descoberta pròpia, per repetició...). I on millor que a EF per aprendre procediments, valors, actituds i normes? Hi ha coses que no es poden aprendre dins de les parets de l'aula i menys si t'obliguen a seure i escoltar al mestre la major part del temps. On s'apren a compartir millor que a l'hora d'EF? On s'aprèn a respectar als companys, el material, les instal·lacions millor que a EF? On s'aprèn a superar la frustració, a acceptar la derrota, a saber guanyar i perdre, a esforçar-se, a superar-se, a espavilar-se, a autocontrolar-se, a valorar-se, millor que a EF? On s'aprèn a ser solidari, generós, cooperatiu, company, millor que a EF? Moltes d'aquestes coses s'aprenien abans al carrer. Avui en dia, malauradament, els carrers són pels cotxes, i a les places cada dia s'hi poden fer menys coses, així que a l'escola hem de compensar aquesta mancança.

Deia un mestre en el capítol del darrer dimarts, que l'escola ha d'educar més que ensenyar. Totalment d'acord. Hem d'educar les competències que portin als alumnes a desenvolupar-se plenament i al màxim de les seves possibilitats. No cal repetir-li la mateixa Història cada curs perquè l'acabi oblidant al següent. Si aprèn a llegir i a comprendre, i a cercar informació, quan vulgui tindrà a l'abast tota la Història escrita als llibres (o a internet). Com s'ensenya la iniciativa personal? Com s'ensenya la creativitat? Hi ha competències fonamentals en el desenvolupament personal que no es poden ensenyar. Es poden educar. Es pot influir, motivar, guiar, animar... però no imposar, exigir, quantificar. 

Per què ens entestem a avaluar-los del que els hem ensenyat, i no del que saben (saben fer/poden fer)? Per què han de conèixer els animals i les plantes, i no les estrelles i els aliments? Per què ens passem tretze anys insistint amb l'anglès si surten de l'ESO i no en tenen ni idea? Per què els ensenyem geometria, trigonometria, llatí, biologia, química, física, literatura espanyola, història de l'art, història de la música, morfosintaxi...? i no els ensenyem a cuinar, a planxar, teatre, circ, astronomia, cinema, dansa, fotografia, guitarra, inventiva, escacs...

Un altre tema a debatre són les dificultats per educar a tots els alumnes segons les seves necessitats (atenció a la diversitat). En una classe amb vint-i-cinc o més alumnes això es converteix en una utopia, i el més fàcil és optar per uns mínims generals, i garantir així la mà d'obra del futur per la cadena productiva.

diumenge, 18 de març del 2012

Unitat contra l'unionisme.

Aquest matí m'he despertat amb l'alarmant notícia que el meu servidor del bloc, havia decidit declarar-lo españiol unilateralment afegint el domini .es a l'actual, i neutral, .com que figurava fins a dia d'avui. Mentre esmorzava i em començava a plantejar si abandonar el bloc, anar a cremar les oficines de Google a Barcelona i anar-me'n a la muntanya amb la pistola i el passamuntanyes, han començat a aparèixer per la xarxa informacions molt útils d'altres blocaires i usuaris d'internet per tal de desactivar o anul·lar l'espanyolització del bloc.

Pels que us trobeu en la mateixa situació i voleu fer desaparèixer la marca hispànica de l'adreça del vostre bloc, podeu seguir les instruccions d'aquest blocaire molt espavilat que us ajudaran a desfer-vos-en de l'imposició maquiavèl·lica: el bloc és del Xavier Caballé i podeu clicar aquí http://caballe.cat/wp/com-evitar-la-redireccio-a-bloggercomes/comment-page-1/#comment-26521.

Què seria de nosaltres, els catalans, sense aquestes petites victòries? Us podem pertànyer, però així mai aconseguireu que us estimem, ni que deixem de sentir-nos, simplement, com el que som.

dissabte, 17 de març del 2012

El president Mas independentista (segons Polònia).


Atrevit, irreverent, descarat, àcid, oportú, i si no fos perquè es tracta d'humor, m'atreviria a dir que el gag que van servir-nos el passat dijous per TV3 els del Polònia, recreant l'entevista que la setmana passada el Jordi Évole va gravar amb l'expresident Pujol al seu programa de La Sexta "Salvados", i convertint-la en una espècie d'entrevista futurista amb l'actual president Mas amb trenta anys més a sobre i ja sense obligacions ni responsabilitats de govern, fa sentir més aviat ràbia i impotència als que creiem que això de continuar sota el jou espanyol només pot portar més frustració i patiment.

Esperem que els del Polònia no l'encertin gaire i no arribem al 2042 encara com a Comunitat Autònoma, i amb un govern de dretes per més inri. Mentres no arribi la independència, tanmateix, continuarem somrient (o no) amb els del Polònia.

divendres, 16 de març del 2012

Oficis amb futur...

La Conferència Episcopal Españiola ha volgut aprofitar els temps de crisi en els que vivim per mirar d'atreure nou sacerdots a la secta catòlica, amb l'esquer d'una feina estable i d'un sou fix gens menyspreable. I com que l'església vol demostrar que també és una institució viva i moderna, ha elaborat uns anuncis publicitaris que corren per la xarxa, animant a la població a unir-se als serfs de Déu.

Afortunadament, encara sóc una persona assalariada i no em manca feina, però si no fos el cas i portés una temporada llarga sense treballar, estaria temptat de considerar l'oferta de la CEE. "No està el forn per bolls", ni com per renunciar a feines estables. És cert que aquesta feina té els seus inconvenients (celibat, impossibilitat de tenir parella, haver de dur uniforme, treballar de cara al públic...), però són molts més els avantatges:

- Possibilitat d'ascens (l'ascens al cel quan moris el tens garantit).

- Possibilitat de conèixer molta gent (i amb una mica de sort arribar a relacionar-t'hi molt profundament. Amb els nens que fan la catequesi, amb dones joves molt desorientades que venen a confessar-se...).

- Habitatge gratuït.

- Possibilitat de beure alcohol en hores de servei.

- Estalvi en roba.

- Avantatjosos contactes amb classe política i classes pudents.

- Jornada laboral reduïda.

- Possibilitat de viatjar (sobretot quan el Papa visiti l'estat españiol).

- No haver de témer per res, ja que Déu et protegeix.

- Poder predicar i dir-li a la gent el que es pot i el que no es pot fer...

dijous, 15 de març del 2012

"Ladran luego cabalgamos" o "roban luego recortamos".



Sembla ser que els espanyols s'acaben de donar compte, després de 34 anys, que l'encaix de Catalunya dins de l'estat de les autonomies españiol no havia de resultar fàcil (sobretot pels catalans en aquest cas). Després de més de trenta anys d'espoli, d'anticatalanisme, d'agressions a la llengua i a la cultura, etc., etc., ara es volen fer passar per les víctimes. Per si no n'hi havia prou amb sotmetre'ns i fotre-se'n, ara resultarà que la culpa dels problemes la tenim els catalans... el que faltava per escoltar!

Si als titulars i editorials dels mitjans ultradretans i ultraespanyolistes hi sumem la campanya anticatalana que sorgeix des de dins de les nostres fronteres (PSCOE, PP, C's...), només et queda patalejar i esperar que algun dia els venuts de CIU (Conveniència i Unió amb el PP) deixin de pensar en quotes de poder i interessos partidistes, per enviar a prendre pel cul a Españia i els seus governants feixistes i anticatalans (ara més que mai). I si en el mateix sac hi podem enviar a uns quants botiflers españiolistes xupopters dels que tenim per aquí, millor que millor.

Va home, una consulteta popular ni que sigui de pa sucat amb oli (no vinculant i tal), per fer saber als putos fatxes aquests que pensem realment els catalans dels seus pactes fiscals (almoines) i de l'escanyament continuant al que ens venen sotmetent. I si els del PSCOE volen, poden votar en contra del concert econòmic (total 16.000 milions amunt o avall. O no, que potser acabarà resultant que els catalans encara devem calés a l'estat i tenim superàvit fiscal), fins i tot. Amb una mica de sort, en les properes eleccions autonòmiques desapareixen del mapa.

I als desgraciats aquests que volen tant sí com no que a Catalunya s'ensenyi en castellà per reial decret, espero que la broma de portar als tribunals la immersió lingüística els acabi costant molt cara i a poder ser que els arruïni de per vida. I si es queden a viure entre nosaltres (que confio que no), que hagin de dur als seus fills a l'escola més gueto del barri més xungo de la ciutat més xunga de Catalunya, i veuran quina és l'autèntica realitat del problema lingüístic aquí.

dimecres, 14 de març del 2012

El "temazo" del dimecres. Joan Manel Serrat - "Fa vint anys que tinc vint anys".


Avui vull dedicar aquesta enganxifosa cançó de Joan Manel Serrat al meu germà gran, el Carles, que demà celebrarà els seus primers 40 anys de vida. O el que és el mateix, els segons 20 anys. Val a dir que ell es veu molt més jove que no pas el Serrat a la mateixa edat... Potser és la sang dels Carrillo-Marcet. Per molts anys!

dimarts, 13 de març del 2012

Deficit Físcal: som "jilipolles" els catalans?


Ahir, el Conseller d'Economia Andreu Mas-Colell va fer públiques les dades estimades del dèficit fiscal de Catalunya, que calcula en uns 16.000 milions d'euros anuals. Vaja, milió amunt o avall, crec que els espanyols ens estan robant cada any una quantitat astronòmica de calés que ens anirien molt bé en aquests temps de crisi i de retallades. Per posar alguns exemples de tot el que es podria pagar amb el que Espanya ens roba...

I pensant una mica en mi mateix, estic convençut que sense l'espoli espanyol, la Generalitat no hauria de retallar-me el sou cada any, ni retallar plantilles, ni amuntegar els alumnes en barracots o en escoles sense espai, ni fer-me esperar més d'un any per poder fer una prova mèdica, ni fer-me pagar cada vegada que faig servir una autopista del meu país, ni haver de patir les constants averies i retards dels transports ferroviaris, ni retallar les ajudes a les entitats culturals del país...

Va home va! Obrim els ulls i independitzem-nos d'una vegada!

Siguem solidaris amb tots els catalans que també ho necessiten!