Tots som Jaume Bonet.

Aquesta tarda el poble balear està convocat a manifestar-se per defensar la seva llengua dels atacs constants per part dels colonialistes que governen aquest territori (PP), que casualment són els mateixos amb qui aquí a casa nostra, els que ara es volen fer passar per independentistes (CDC), no tenen cap problema a l'hora de pactar i entendre's. Massa contradictori tot plegat com per entendre-ho... 

Un que no hi podrà ser amb tota probabilitat avui a la mani és el Jaume Bonet, un senyor mallorquí, mestre de català jubilat, que va començar una vaga de fam fa prop de 25 dies per protestar i fer públic la discriminació que està patint la llengua catalana a les Illes Balears, amb noves lleis que la marginen tant als mitjans de comunicació públics, com a l'administració pública balear, per posar alguns exemples. En Jaume és un exemple de compromís i lluita, i a ben segur, la seva acció haurà servit per despertar unes quantes consciències dormides, i perquè els carrers de Palma s'omplin aquesta tarda de ciutadans exigint els seus drets lingüístics.

Llàstima que aquí a casa nostra sembla que els governants es girin d'esquena quan succeeixen aquests fets, i continuïn cercant acords i enteses amb els mateixos que pretenen diluir, marginar, i finalment exterminar tot allò que soni a català. Sí, sí, o algú es pensa que l'Alicia Sánchez Camacho, el Vidal Quadras, o el Fernández Diaz pensen gaire diferent que els Bauzá, Camps, Barberá, Fabra i companyia? Quan vegis les barbes de ton veí pelar...

Qui pacta amb el PP és un Botifler.

Aquest cap de setmana els botiflers convergents estan celebrant el seu congrés i s'alcen veus dins del partit amb un marcat discurs sobiranista, si no independentista, que si no fos perquè ja ens els coneixem de sobres, hom pensaria que realment ens estem apropant a l'objectiu desitjat. Però res més lluny de la realitat, ja que és ben notori que als convergents els encanta fer-se passar per patriotes i víctimes de l'estat opressor davant de l'opinió pública, però a l'hora de la veritat es venen per un plat de llenties.

Com s'entén sinó que pactin amb un partit (PP) que posa recursos contra l'estatut(de merda) de Catalunya aprovat en referèndum per la majoria dels catalans(que van votar)? 

Com s'entén que pactin amb un partit (PP) que lluita contra la supremacia del català (llengua pròpia de Catalunya) a les escoles i a la vida pública?

Per què pacten amb un partit (PP) i donen l'alcaldia a personatges amb un discurs xenòfob i intolerant com el Garcia Albiol?

Com poden permetre que un polític caspós i espanyolista com el Duran i Lleida representi els interessos dels catalans a Madrid?

Per què ens van vendre el Concert Econòmic durant la campanya per les eleccions nacionals catalanes si sabien que amb la conjuntura política i econòmica actual, a Madrid se'ls escaparà el riure amb les demandes catalanes?

Si després de 23 anys de govern Pujolista, al poble català no li va quedar clara l'estratègia nacional dels convergents, és que no hem après res de res. Poden passar vint-i-tres anys més i que tot continuï de la mateixa manera. Els uns xuclant del pot a Madrid, i els altres ben contents i tranquils, xuclant de la mamella aquí a casa nostra. I tots contents (excepte els ciutadans sempre enfadats però votant sempre als mateixos), i com diria un amic meu casteller de la colla Joves, xampany i galetes.

L'Educació no ha de ser un negoci, però el Departament d'Ensenyament no ho té gaire clar.

En els temps de crisi que corren, és ben normal que molts pares tractin d'estalviar uns calerons de la despesa del menjador escolar dels seus fills, optant per la carmanyola i el menjar fet a casa. Tanmateix, només els pares dels instituts concertats (incomprensible contradicció) poden optar per aquesta via d'estalvi, mentre que els pares d'alumnes d'instituts públics no poden triar degut a la desregulació (una altra contradicció) d'aquest fenomen.

És a dir, una discriminació envers les famílies de l'escola pública i un tracte de favor als de la concertada en tota regla. És a dir, que si hem de continuar mantenint a les empreses de catering subcontractades per la Generalitat (que cobren una pasta per un menjar de merda), que siguin els pares de la pública els que hagin de rascar-se la butxaca. Als de la concertada (ai pobrets, que ja en tenen prou amb les quotes "al·legals" que els cobren), els deixem portar el dinar fet de casa, i així podran continuar pagant les quotes que els cobren i no tindran la temptació de passar als seus fills a la pública. La Generalitat sempre al servei de l'escola concertada que tan bona feina fa i que tants diners estalvia (o no).

¿I si facilitem la vida a totes les famílies, i permetem que les que ho desitgin, puguin deixar als seus fills al menjador de l'escola sense haver de pagar el catering de rigor? Potser hauran de pagar una quota justa per pagar una part del monitoratge i despeses vàries, però si volen portar un entrepà, una carmanyola amb macarrons o quatre peces de fruita, per estalviar uns calerons, cal permetre-ho com als de la concertada.

Ara podeu catalanitzar el vostre ordinador.

Ja us podeu descarregar aquí el Catalanitzador per a Windows, un aplicatiu que han hagut de crear un col·lectiu de persones usuàries d'aquest sistema operatiu informàtic, de manera no lucrativa, perquè als caps de Microsoft els importa un rave la llengua catalana. Tant de bo arribi aviat el dia que Microsoft deixi de monopolitzar el món informàtic i deixem de dependre de les decisions d'aquests kapullos.

El "temazo" del dimecres. Toni Beiro - "El petit més gran"

Ahir al vespre el crack argentí del Barça, Lionel Messi, va igualar i batre el record de gols en partit oficial amb el club blaugrana que posseïa el mític Cèsar, davanter gallec del Barça de les cinc copes, des de feia prop de cinquanta anys. Amb solament vint-i-quatre anys el bo de Messi ja ha atrapat i superat la mítica xifra de 232 gols. Brutal.

Ho va aconseguir ahir enfront del Granada (5-3) rubricant l'efemèride de la millor manera, és a dir, amb un nou hat-trick amb gols d'exquisida execució, davant de 63.000 valents que es van apropar al Camp Nou tot i les adverses condicions climatològiques i l'horari intempestiu. Aquesta successió d'inconveniències van possibilitar que un bon amic aconseguís uns carnets i em convidés a veure el partit en directe, i que fos testimoni presencial d'un fet històric del Futbol Club Barcelona i del món del futbol en general. Gràcies!

Crec que a dia d'avui, i amb els anys que encara té pel davant per aconseguir nous èxits esportius, el geni argentí ja pot ser considerat com el millor dels millors. El millor de tots els temps. I hauran de passar molts anys perquè torni a aparèixer un altre com aquest. Tant de bo quan aparegui vesteixi de blaugrana.

Mestres (7). I jo què faig?

Doncs això, i jo què faig? A les facultats ens ensenyen molta teoria al voltant dels estils educatius (permissiu, democràtic, sobreprotector, autoritari...), ens expliquen els pros i els contres de cada un d'aquests, i ens envien al món laboral confiant en el nostre sentit comú i en que ens en sortim gràcies a aquests quatre coneixements teòrics. Després, i al llarg de la vida professional ens trobem amb una gran diversitat d'alumnes de tota mena que no responen de la mateixa manera davant dels nostres mètodes, i aprenem que allò que funciona amb uns, no funciona amb uns altres, o a l'inrevés.

Personalment, visc en una gran contradicció que no puc negar que m'amoïni fins a cert punt. Sóc un mestre convençut de les bondats de l'estil democràtic, antiautoritari i llibertari, però treballo en un sistema que es basa en gran mesura, en l'obediència, la submissió i la competitivitat. Com s'entén doncs que continuï treballant en aquest ofici sense tornar-me boig? He de reconèixer que jugo amb un cert avantatge respecte a molts mestres, ja que sóc mestre especialista d'Educació Física, i aquesta acostuma a ser una (la) assignatura que agrada-interessa-motiva als alumnes (al 99% com a mínim a primària). Això no vol dir que quan hi ha educació física tots es portin molt bé i s'hi esforcin, però costa molt menys convèncer als alumnes perquè estiguin atents i concentrats si es tracta de "jugar" que no pas si els espera una nova sessió d'una hora asseguts a la cadira. Una cosa tinc clara: no vull ser un mestre cridaner ni que espanti als alumnes. Això seria el més senzill, però no seria gens exemplar...

Un altre dels grans avantatges que té ser mestre d'Educació Física, és que no has de forçar als alumnes perquè aprenguin. Així com a matemàtiques, a medi, o a llengua el mestre ha d'estar sempre a sobre, posar controls, deures, etc., a EF podries no fer res i que els alumnes aprenguessin igualment (o més fins i tot) per iniciativa personal (imitant a altres companys, per descoberta pròpia, per repetició...). I on millor que a EF per aprendre procediments, valors, actituds i normes? Hi ha coses que no es poden aprendre dins de les parets de l'aula i menys si t'obliguen a seure i escoltar al mestre la major part del temps. On s'apren a compartir millor que a l'hora d'EF? On s'aprèn a respectar als companys, el material, les instal·lacions millor que a EF? On s'aprèn a superar la frustració, a acceptar la derrota, a saber guanyar i perdre, a esforçar-se, a superar-se, a espavilar-se, a autocontrolar-se, a valorar-se, millor que a EF? On s'aprèn a ser solidari, generós, cooperatiu, company, millor que a EF? Moltes d'aquestes coses s'aprenien abans al carrer. Avui en dia, malauradament, els carrers són pels cotxes, i a les places cada dia s'hi poden fer menys coses, així que a l'escola hem de compensar aquesta mancança.

Deia un mestre en el capítol del darrer dimarts, que l'escola ha d'educar més que ensenyar. Totalment d'acord. Hem d'educar les competències que portin als alumnes a desenvolupar-se plenament i al màxim de les seves possibilitats. No cal repetir-li la mateixa Història cada curs perquè l'acabi oblidant al següent. Si aprèn a llegir i a comprendre, i a cercar informació, quan vulgui tindrà a l'abast tota la Història escrita als llibres (o a internet). Com s'ensenya la iniciativa personal? Com s'ensenya la creativitat? Hi ha competències fonamentals en el desenvolupament personal que no es poden ensenyar. Es poden educar. Es pot influir, motivar, guiar, animar... però no imposar, exigir, quantificar. 

Per què ens entestem a avaluar-los del que els hem ensenyat, i no del que saben (saben fer/poden fer)? Per què han de conèixer els animals i les plantes, i no les estrelles i els aliments? Per què ens passem tretze anys insistint amb l'anglès si surten de l'ESO i no en tenen ni idea? Per què els ensenyem geometria, trigonometria, llatí, biologia, química, física, literatura espanyola, història de l'art, història de la música, morfosintaxi...? i no els ensenyem a cuinar, a planxar, teatre, circ, astronomia, cinema, dansa, fotografia, guitarra, inventiva, escacs...

Un altre tema a debatre són les dificultats per educar a tots els alumnes segons les seves necessitats (atenció a la diversitat). En una classe amb vint-i-cinc o més alumnes això es converteix en una utopia, i el més fàcil és optar per uns mínims generals, i garantir així la mà d'obra del futur per la cadena productiva.

Unitat contra l'unionisme.

Aquest matí m'he despertat amb l'alarmant notícia que el meu servidor del bloc, havia decidit declarar-lo españiol unilateralment afegint el domini .es a l'actual, i neutral, .com que figurava fins a dia d'avui. Mentre esmorzava i em començava a plantejar si abandonar el bloc, anar a cremar les oficines de Google a Barcelona i anar-me'n a la muntanya amb la pistola i el passamuntanyes, han començat a aparèixer per la xarxa informacions molt útils d'altres blocaires i usuaris d'internet per tal de desactivar o anul·lar l'espanyolització del bloc.

Pels que us trobeu en la mateixa situació i voleu fer desaparèixer la marca hispànica de l'adreça del vostre bloc, podeu seguir les instruccions d'aquest blocaire molt espavilat que us ajudaran a desfer-vos-en de l'imposició maquiavèl·lica: el bloc és del Xavier Caballé i podeu clicar aquí http://caballe.cat/wp/com-evitar-la-redireccio-a-bloggercomes/comment-page-1/#comment-26521.

Què seria de nosaltres, els catalans, sense aquestes petites victòries? Us podem pertànyer, però així mai aconseguireu que us estimem, ni que deixem de sentir-nos, simplement, com el que som.