Punt i seguit al cercle triomfal. El Barça campió de copa.

Ahir a la nit, a la ultrancionalista espanyola i ultraconservadora presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, li devien xiular les orelles intentant escoltar l'himne espanyol a través del televisor i sentint una escridassada amb xiulada general de fons, i a l'escoltar la dedicatòria en forma de càntics que li van retre els aficionats del Barça i del Bilbao a l'uníson al crit d'"Esperanza hija de puta". I per acabar-ho d'arrodonir, enmig de la celebració culer del títol van aparèixer els dos capitans blaugranes, Xavi i Puyol, passejant-se per la gespa de l'estadi Vicente Calderón exhibint una senyera i una ikurriña entrelligades.

Suposo, doncs, que ahir no devia ser un bon dia per a la presidenta de la comunitat madrilenya, així com per a un munt d'espanyols de la mateixa corda que la Espe, unionistes i reaccionaris, que es miressin el partit a través de la tele. Tantes senyeres, estelades i ikurriñes, tants xiulets i crits contra l'himne imposat i contra la monarquia rància, devien fer molt de mal a tots aquells que es pensen que Espanya ha de ser una, gran, i lliure.Llàstima que no li poguéssim veure a la fatxa aquesta la cara de fàstic que devia posar veient i escoltant la retransmissió televisiva de l'esdeveniment, ja que la molt covarda es va esborrar a darrera hora d'assistir a la llotja de l'estadi, al igual que van fer el president del govern, el merengon reconegut Mariano Rajoy, i el principal homenatjat (en tots els sentits) del dia, que dona nom a la copa, el rei Joan Carles I de Bourbon.

Més enllà de la política, que va centrar en gran mesura l'atenció mediàtica de l'esdeveniment, el partit d'ahir va significar un punt i seguit en l'època daurada culer que estem vivint actualment i que es va iniciar fa quatre anys amb l'arribada del Pep Guardiola a la banqueta. Ho demostren els 14 títols de 19 possibles aconseguits, una xifra impensable fa quatre anys i que serà difícil d'igualar en el futur. I en paral·lel a l'extensíssima col·lecció de títols aconseguits, un estil de joc que emociona i que dona sentit a la paraula espectacle. Amb la copa d'ahir, el Pep va rubricar un cicle d'èxits i virtuosisme que serà recordat i valorat en la seva justa mesura amb el pas dels anys. Esperem però, no haver de començar a recordar-lo fins d'aquí a un bon grapat d'anys. Això voldrà dir que els la ratxa d'èxits no s'ha acabat amb l'adéu del Pep i que el seu substitut, el Tito Vilanova, haurà estat capaç de continuar i engrandir aquest cicle triomfal.

Visca el Barça i Visca Catalunya!

La final de copa més polititzada.

Demà es disputa a la capital del regne una nova edició de la final de la copa de Sa Majestat el Rei (àlies Bourbon). Una de les edicions més polititzades i crispades des que el gran dictador va decidir donar poders al sòmines que tenim (ens han imposat) per monarca. Les raons per les quals aquesta edició serà especialment calenta són diverses:

- per una banda, no s'ha d'oblidar que els equips finalistes, Barça i Athlétic de Bilbao, són dos equips provinents de dues nacions sense estat (Catalunya i País Basc) sotmeses a l'estat espanyol, i molts aficionats d'ambdós equips aprofitaran l'ocasió per manifestar els seus sentiments respecte a Espanya.

- d'altra banda, darrerament la casa reial ha estat motiu de polèmica habitual per escàndols diversos. Que si l'estafador de l'Urdangarin, que si el net que es forada el peu d'un tret d'escopeta mentres caçava amb el limitat del seu pare, que si el propi rei caçant elefants a l'Àfrica mentre Espanya s'ensorra, que si apareixen els embolics de faldilles del rei, etc., etc.

- el Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha permès que La Falange organitzi una marxa antiseparatista al cor de Madrid el mateix dia de la final, quan hi haurà milers de catalans i bascos passejant pel carrers de la capital. ¿Són subnormals profunds aquest del tribunal o potser tenen algun interès ocult en que hi hagi altercats?

- només faltava per aparèixer la més fatxa entre els fatxes del PP, la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre, per demanar que se suspengui el partit en el suposat cas que als aficionats del Barça i del Bilbao se'ls acudeixi xiular l'himne nacional (espanyol, evidentment). Aquesta senyora a qui no li va importar gens que els seus acòlits xiulessin i escridassessin a l'expresident Zapatero el dia de la hispanitat del 2010, ara troba delictiu que els espectadors d'un partit de futbol puguin expressar-se lliurament contra el que vulguin. I mentrestant, les finances de la Comunitat que governa aquesta senyora (per dir-li d'alguna manera) fent aigües per totes bandes, i amagant les dades reals de dèficit per dissimular la desastrosa política econòmica duta a terme.

- i avui ens hem assabentat que la policia encarregada del control el dia del partit té instruccions de prohibir l'entrada a l'estadi de banderes estelades, republicanes, o elefants de qualsevol tipus! Suposo que ara més que mai, els qui encara no tinguessin clar si valia la pena xiular l'himne espanyol, o mofar-se del rei, o qualsevol tipus d'acció reivindicativa, tindran molt més clar que cal fer-ho sigui com sigui. Caldrà afinar l'enginy per evitar els controls i les provocacions, però segur que hi ha mil maneres de donar pel cul als putos fatxes aquests.

El "temazo" del dimecres. SA - "Ratas"

Dedico aquesta cançó, gravada en directe, de l'any 1995, del grup de Gasteiz SA (grup perseguit i censurat per l'Associació de Víctimes del Terrorisme, pel sol fet de ser bascos, cantar en euskera i odiar a fatxes com ells),  a tots els presentadors, tertulians, i altres feristeles dels mitjans de comunicació, manipuladores, demagogues i mentideres. Com per exemple l'imbècil que ahir a l'entrevista que van fer els de Rac1 a la lider del sindicat d'ensenyament de CCOO, Montserrat Ros, es va atrevir a dir que quan ell era petit havia estat a classe amb 40 companys i que aprenien igual o millor que ara. Quina barra! Podria provar ell d'entrar a una aula d'avui en dia amb 27 alumnes de 23 orígens diferents, que no s'estan quiets ni deu minuts a taula a l'hora de dinar. Com diria aquell "es de ser inútiles"...

Criaturas alienadas, por los tubos
catódicos de sus televisores,
consumen la basura programada
por las cabezas pensantes,
capaces de alterar estados de
ánimo y de opinión, disfrazar las
cosas, no decir lo que son, para que
crean en lo que no creen,
para que seas, como quieren que
seas, ¡tú no debes decidir!
Lobotomía generalizada, todas las
piezas encajan muy bien,
el cerebro ya ni siente ni piensa, no
sabe, no contesta,
el hombre y la mujer, deben vivir,
consumir, procrear, sólo con sus
leyes y con sus reglas,
bienvenido al mundo de las ratas.

Todo debe estar bajo su control,
poder, drogas, alimentos y dinero,
diversión, medicinas y armamento,
nos educan para necesitar políticos
profesionales, y nos quedamos
sentaos en el umbral de la
indiferencia, a cambio nos dan este
mundo de ratas.

¡Ratas! nosotros seremos
serpientes, ¡ratas! serpientes,
serpientes, ¡ratas! hay que
tragarlas de una en una, ¡ratas! de
una en una, en una,
on egin!!! (buen provecho)

 

Avui Vaga a l'Ensenyament!

Aquest migdia toca defensar l'educació pública al carrer una vegada més, i ja en van sis o set en els darrers quatre o cinc anys. Aniré a Barcelona amb la pancarta casolana que heu vist més amunt, i que és el missatge que m'agradaria que veiessin alguns dels nostres governants, sempre tan predisposats a mantenir aquest sistema dual que beneficia i privilegia a uns pocs i perjudica a una majoria. Ho deixa ben clar el bo de Joan Tardà en aquest discurs, d'escassos cinc minuts de durada, al parlament espanyol, dirigit al ministre d'educació José Ignacio Wert (gràcies Timi per fer-me'l arribar).

Sé que, malauradament, aquesta nova mobilització, amb tota probabilitat, no servirà per tirar enrere les decisions del ministeri ni de la conselleria d'educació, però com deia l'escriptor Manuel de Pedrolo, "cal protestar encara que no serveixi per res". Ja fa uns anys que el sector educatiu venim sofrint agressions una darrera l'altra: retallades de sous, ampliació de ratis d'alumnes per aula, ampliació d'hores lectives dels mestres, destrucció de llocs de treball, reducció de pressupostos, aturada de construccions escolars, reducció de beques, etc., etc.

Crec que valdria la pena que els sindicats convocants de la manifestació d'aquest migdia a Barcelona, que han aconseguit generalitzar la protesta a la resta de l'estat espanyol, exprimissin els cervells per cercar noves estratègies de pressió als que governen i prenen les decisions. No tinc intenció de justificar als mestres que no segueixen aquesta jornada de vaga, però puc entendre a alguns companys que se senten frustrats després d'unes quantes jornades de vaga sense recompensa destacable. Ara bé, crec que l'egoisme, el conformisme i el passotisme són valors cada vegada més estesos en el món educatiu i per extensió en la nostra societat. O a l'inrevés.

 

Rèplica a l'Epi.

Escric aquestes ratlles contestant l’artícle del company dels Minyons, l’Epi, on es lamentava de l’escassa presència de "no-catalanistes"  dins la nostra colla.

En primer lloc, t’he de dir, amic Epi, que el prefil sociològic de tot col·lectiu no es decideix, sinó que el decideixen les persones que volen formar part d’aquell grup. Si els Minyons l’integren més catalanistes que no-catalanistes es deu, fonamentalment, al fet que hi ha més catalanistes interessats a fer castells que no pas no-catalanistes. També és cert que normalment, són els propis membres de la colla els que aconsegueixen portar a nous membres (amics, coneguts, familiars...) i és lògic pensar que aquests tinguin certes afinitats (ideològiques, nacionals, culturals...).

Per posar un exemple, si jo haig de portar a algun amic o familiar a la colla, el més normal o probable serà que sigui algú del meu entorn, i actualment, aquest està format pel tipus de gent que tu anomenes catalanistes que han nascut en un ambient afavoridor de la seva incorporació a les expressions nacionals de la cultura.

Crec que per fer l’anàlisi sociològic de la colla, cal tenir molt present quina és l’activitat que portem a terme, i on es realitza aquesta activitat. No oblidem que fem castells (expressió cultural cent per cent catalana), i que som una colla del centre de la ciutat (on sociològicament, el 90% de la població és catalana o s’hi ha convertit). Si féssim sevillanes i estiguéssim al barri de Montserrat, els potencials membres segurament serien immigrants espanyols (andalusos o extremenys en la seva majoria). Si analitzes altres grups de cultura popular catalana que estan ubicats en zones perifèriques de la ciutat, te n’adonaràs que la seva composició sociològica és notablement diferent de la dels Minyons (per exemple, els diables de Sant Llorenç, els de La Maurina, Can Boada...)

Tanmateix, els Minyons som una de les entitats de cultura popular del centre de la ciutat on la composició sociològica és més variada. Tenim molts catalans de soca-rel, és cert, però també tenim un bon grapat de xarnegos catalanistes, xarnegos ni catalanistes ni espanyolistes, castellanoparlants, i nouvinguts d’altres països com Marroc, Senegal, Uruguai... Si vols, fixa’t enguany per la Festa Major de Terrassa quan actuïn altres grups de cultura popular del centre de la ciutat, i t’adonaràs que les proporcions de diversitat són molt menors. Els Bastoners, els Capgrossos, els Gegants, l’Esbart, les sardanes, etc., compten amb percentatges residuals de “no-catalans” a les seves files.

Potser no t’hi has fixat gaire, però crec que la diversitat a Minyons, en comparació amb altres col·lectius, no és gens desdenyable. I potser molts dels que tu consideres “catalanistes” s’hi han convertit després d’entrar a la colla. També és possible que sigui més fàcil aguantar molts anys a la colla com més gran és el sentiment nacional, degut al que representen els castells. Tanmateix, et podria anomenar un bon grapat de Minyons d’aquests que tu exemplifiques amb la Cate, és a dir, ¿persones amb cultura familiar espanyola que assumeixen la catalana com a pròpia?: Mai, Tara, Juanan, Machote, Héctor, Iván, Moron, Albert Ortíz, Depor, Gaby, Cèlia, Zambrana, Álvaro, Rafa Marañon, Rafa, Juanito, Jessy, Cristi, Jose Antonio, Sergio, Chochito, Jaime, Lucía, Raquel, Nerea, el dels formatges i les seves filles, Jessica Delgado, Sonia García, Eli, Bilal, Moha, Pape, Txals, Miki, i etc., etc.

És possible que aquells que no tenen cap intenció d’assumir la cultura catalana com a pròpia durin poc temps a la colla. O també pot ser que aguantin un grapat d’anys a la colla malgrat el que representan els castells, per tal de satisfer les seves necessitats (sexuals, socials, de reconeixement...)

Energúmens als camps de futbol.

El futbol és l'esport més practicat arreu del món, i una autèntica passió (droga) per a milions de persones dels cinc continents que viuen pendents dels seus equips cada cap de setmana, ja sigui assistint als partits als estadis, o a través de la televisió o la ràdio. Personalment, reconec que durant la meva infantesa, jugar a futbol esdevenia una de les millors coses que es podien fer, i en part soc el que soc, degut també a tots els partits que he arribat a jugar (amistosos, competitius, a l'hora del pati, al carrer de casa, al parc, al carrer dels veïns...).

Des que treballo com a mestre d'educació física, he pogut comprovar com s'eduquen els infants a través d'aquest esport, i em sorprenc dia rere dia de la capacitat dels propis alumnes d'autocontrolar-se, respectar-se, ajudar-se, preocupar-se i tenir cura dels altres, i resoldre els conflictes a partir d'un partidet de futbol. És més, és més fàcil que hi hagi conflictes en qualsevol altre activitat dirigida que no pas durant les estones que poden jugar a futbol. Gràcies al futbol els infants aprenen a gestionar la frustració, a saber guanyar i acceptar la derrota, a tenir empatia, esperit de sacrifici, companyerisme, a ser solidaris i no egoistes, etc., etc.

Tots aquests valors tan positius però, queden tapats sovint per culpa de quatre energumens sense ni un dit de front que necessiten desfogar les seves baixes passions amb el futbol, i converteixen aquest magnífic esport en quelcom brut i lleig. Aquest matí he viscut una d'aquelles experiències vergonyants, quan he acompanyat als meus nebots de sis anys a jugar un partit a Rubí, al camp del 25 de Setembre. En primer lloc m'he avergonyit del pare d'un jugador de l'equip dels meus nebots quan ha reclamat de forma ostensible un possible gol a favor dels nostres que l'arbitre no ha concedit. Més tard s'hi han sumat alguns adults seguidors de l'equip local que han començat a fer comentaris provocatius envers nosaltres i que han acabat insultant al nostre entrenador, i dient paraules gruixudes i molt fora de lloc. Suposo que aquest parell o tres d'aficionats energumens no representen ni molt menys al club que ens acollia, però no estaria de més que els responsables del club es preocupessin una mica més per la lamentable imatge que es dona als joves jugadors amb desgraciats com aquests. Potser deixant de vendre alcohol a aquests personatges s'evitarien moltes escenes com les que, malauradament, hem viscut avui.

Planyo als pobres arbitres que es dediquen a xiular partits de categories inferiors per camps com el que avui hem visitat. Haver d'escoltar els crits i les amenaces continues d'uns borratxos maleducats no deu ser gens agradable. És una llàstima que un esport tan bonic com el futbol hagi de conviure amb la xacra d'energumens que no tenen res millor a fer que anar a emborratxar-se, cridar i insultar en partits de nens de sis anys... 

La hipocresia d'alguns artístes.

Bruce Springsteen a l'Estadi Olímpic de Montjuïc

Manu Chao envoltat de fans

Avui, molts diaris digitals destaquen l'espectacular xou d'ahir al vespre a l'estadi olímpic de Montjuïc d'un dels màxims exponents de la música rock&roll de les ultimes dècades, el Bruce Springsteen. Més de cinquanta mil persones van assistir al concert i van gaudir de més de tres hores de música en directe, i de les proclames reivindicatives del principal protagonista de la nit, molt vinculat segons expliquen a les causes solidàries i a les lluites vàries dels més desfavorits com ara els indignats.

No deixa de sorprendre que personatges com el Bruce, que s'omplen la boca de justícia social i solidaritat amb els més desfavorits, no tinguin cap recança a l'hora de fer pagar no menys de 70 euros per entrada als fans o seguidors que volen presenciar els seus espectacles. Com a mínim, em sembla una mica contradictori que s'ompli la boca amb boniques paraules dirigides a gent que mai podrà gaudir dels seus concerts degut a l'elevat preu de les entrades. I no em valen les excuses de les despeses que implica fer una gira com aquesta. Si fem un càlcul ràpid dels ingressos d'un concert com el d'ahir, amb 50.000 espectadors a una mitja de 75 euros (tirant pel baix), surten  3.750.000 euros. Home, entenc que fer girar un espectacle com aquest deu tenir unes despeses importants, però amb els guanys d'un sol concert com el d'ahir, segur que poden pagar mots sous, i encara ha de sobrar una bona pasta. No està gens malament per un artista compromès amb la justícia social...

La veritat és que no conec gaires artistes que prediquin amb l'exemple. Però si n'hi ha un que jo conegui que ho pugui exemplificar, aquest és en Manu Chao. Caurà millor o pitjor. Agradarà més o menys la seva música, el seu posat, o el seu estil de vida, però no crec que se li pugui retreure cap tipus de contradicció entre el seu discurs i la forma com es guanya la vida. En Manu és un dels principals referents de la música mestissa al món, i va impactar mundialment amb la seva banda Mano Negra a principis dels anys 90. És un mite musical al seu país (França) i fins i tot alguns presidents d'aquesta República s'han volgut entrevistar amb ell. Ha venut milions de discos i, segurament, podria viure de rendes la resta de la seva vida. Però en Manu ha preferit escampar el seu art per tot el món, del nord al sud, de l'est a l'oest, fent possible que tothom pogués gaudir dels seus espectacles, a preus raonables, o fins i tot de manera gratuïta en alguns llocs (Llatinoamèrica, Àfrica...). Segur que el Manu podria haver optat per la via còmoda i enriquidora del "showbussines", amb gires per fer calés a l'engròs allà on n'hi ha, i un estil de vida d'estrella del rock com han fet molts altres, però sap que aleshores faria el ridícul si intentés fer-se passar per un indignat més, com va fer ahir el Boss.