Amnisties fiscals i inspeccions selectives.

El ministre d'Hisenda i Administracions Públiques Cristobal Burns.

El govern espanyol ha decidit amnistiar a tots els lladres-estafadors-defraudadors a l'hisenda pública perquè puguin declarar tots els bens mai declarats (immobles, d'activitats econòmiques, de comptes corrents, efectiu, etc.) pagant tan sols un 10% d'impostos. Vaja, que surt a compte defraudar tot el que es pugui durant un temps esperant les amnisties fiscals del govern de torn. Amb aquesta maniobra el govern espera recaptar 25 mil milions d'euros, quantitat amb la que a dures penes podrà rescatar a Bankia que rquereix ajudes al voltant d'aquesta xifra per evitar la fallida, sense que hagin tallat el coll a cap dirigent, ni tan sols ningú s'hagi suïcidat ni res.

Segurament, la major part del diner negre i dels bens no declarats a l'agència tributària que afloraran gràcies a l'amnistia, no provindran majoritàriament de lladres catalans, que també n'hi ha, sinó de lladres de la resta de l'estat. I ho crec, després de conèixer la notícia que Catalunya és la comunitat autònoma amb més inspectors fiscals i la que més paga per compensar l'evasió fiscal estatal. Catalunya compta amb un inspector d'hisenda per cada 563 empreses, mentres que a Madrid en tenen un per cada 607. En total, Catalunya té 260 inspectors més que Madrid (quina manera més intel·ligent de crear ocupació a casa nostra que tenen els governants espanyols). I tenint en compte que a Madrid s'ubiquen la major part de les grans empreses espanyoles, està clar on es concentra la gran bossa de frau fiscal a l'estat espanyol.

Sembla ser que el govern de Madrid (l'enemic del poble català), prefereix escanyar a la petita i mitjana empresa catalana, que no pas a les grans multinacionals de la capital del regne. Aquesta nova injustícia fiscal envers els catalans, és un nou argument per desitjar la independència, un més. Hi ha tants arguments per desitjar la independència que em faig creus que aquesta "necessitat" no sigui compartida per la gran majoria dels catalans que prefereixen continuar sent espanyols a qualsevol preu, o per evitar maldecaps. I ja veieu quin és el preu de ser espanyols, i si en dóna de maldecaps...

I love this game!

Als que no seguiu l'esport d'elit televisat, segurament ahir us devia passar per alt l'emocionant espectacle que va tenir lloc al palau blaugrana, seu de l'equip de basquet del FC Barcelona, amb l'inici de la fase final de la lliga ACB d'aquest esport entre el Barça i el seu etern rival, el Reial Madrid. El partit el va emetre el canal temàtic esportiu de la televisió espanyola, Teledeporte, i és probable que registrés una de les millors audiències de l'any, sobretot cap al final del partit quan es va anar igualant el resultat fins a la victòria ajustada dels locals per tan sols un punt de diferència, i amb una cistella estratosfèrica en el darrer segon del matx, quan semblava que els visitants s'endurien el gat a l'aigua. Millor que un orgasme. El crit que se'm va escapar el devien sentir a tres-cents metres a la rodona.

Curiosament, un jugador brasiler del Barça, que no havia fet una sola cistella en tot el partit, va ser qui va donar la victòria al seu equip amb la seva espectacular acció de darrera hora, amb una cursa de camp a camp elèctrica i un llançament des d'una distància d'uns nou metres que es va colar a la cistella després de picar al taulell enmig del deliri general del públic assistent.

Val a dir que el nombre d'espectadors a la pista blaugrana ha anat minvant en la darrera dècada any rere any com a conseqüència, suposo, de la llarga ombra que suposa l'equip de futbol del mateix club que s'ho menja tot. Titulars als diaris, minuts televisius, patrocinadors, etc., etc. Una llàstima tenint en compte que el Barça de bàsquet compta amb una de les millors plantilles del món i cada any acaben obtenint algun o diversos dels títols en lloc (lligues, eurolligues, copes del rei...).

Ahir es va tornar a fer evident l'espectacularitat i emoció d'aquest esport, i la gran incertesa pel que fa al resultat final fins al darrer segon. Tot i que el Reial Madrid es va mostrar molt superior en moltes fases del joc, i que donava la impressió que s'acabaria imposant amb claredat, el Barça no va llençar la tovallola en cap moment, i amb l'ajut del públic (gràcies en part a algunes decisions arbitrals dubtoses en contra dels culers) van saber reaccionar en els darrers dotze minuts del partit per acabar enduent-se miraculosament la primera victòria de les tres necessàries per guanyar el títol.

Demà divendres tornen a veure's les cares novament al palau, aquest cop amb retransmissió de la primera cadena de TVE. És possible que després d'aquesta sèrie final uns quants infants més decideixin apuntar-se a jugar aquest esport en comptes del futbol que és l'esport preferit de la gran majoria, degut en part, a l'atenció mediàtica que rep.

El "temazo" del dimecres. La Polla Records - "Delincuencia"

Sembla mentida com sonen d'actuals alguns temes de la mítica banda punk basca "La Polla Records". Només cal que escolteu la lletra d'aquesta cançó per adonar-vos de que poc que han canviat les coses en els darrers 30 anys. Aquesta lletra la van composar l'any 1984, i sembla que l'haguessin escrit expressament per aquesta època. Llàstima que la música punk no sigui comercial i es vulgui identificar amb gent marginal i asocial. Aquestes lletres s'haurien de fer escoltar a molts instituts i universitats, en comptes de fer llegir segons quins textos de suposats intel·lectuals.

Liquidar la delincuencia
es una plaga social
una raza despreciable
una raza a exterminar.
Banqueros, unos ladrones sin palanca y de día
políticos estafadores juegan a vivir de ti.

Fabricantes de armamento eso es jeta de cemento
las religiones calmantes y las pandas de uniforme
la droga publicitaria
delito premeditado
Y la estafa inmobiliaria

Delincuencia, delincuencia es la vuestra.
¡Asquerosos!, delincuencia es la vuestra
vosotros haceis la ley.

Explotadores profesionales
delincuencia es todo aquello
que os puede quitar el chollo
que os puede quitar el chollo. 

Les "7" diferències.

Aquestes dues fotografies mostren a escolars de dues escoles de Terrassa. Tot i que als governants de la nostra ciutat els agradi anomenar-la com "La ciutat de les persones", val a dir, que no totes les persones de Terrassa tenen les mateixes possibilitats per prosperar a la vida, per molts motius. Malgrat que encara hi hagi il·lusos que creguin en l'ascens social a partir de l'educació, i en l'utòpica "meritocràcia", la realitat del nostre sistema educatiu ens fa evident que en funció de la posició social que t'hagi tocat al néixer es podrà aspirar a escalar dins de la piràmide social, o t'hauràs de conformar amb "anar fent". 

Si us fixeu bé en les dues fotos, observareu que els nens d'una escola van tots ben uniformats a veure a l'alcalde, perquè els pares d'aquests nens no tenen cap problema per compra'ls-hi el xandall per educació física, ni els llibres, ni l'ordinador, ni res del que puguin necessitar per la seva formació. En canvi els altres nens és molt probable que vesteixin roba de segona mà, i que no es puguin permetre capricis com un llibre de lectura.

Suposo que també us haureu adonat que entre els alumnes de la primera foto, no es distingeixen alumnes d'altres cultures que no siguin la catalana, o l'espanyola en tot cas. A l'altre fotografia, només apareixen dos alumnes de cultura espanyola entre la resta, de cultures marroquina, romanesa, xinesa, senegalesa, equatoriana, colombiana... 

És possible que algun dels alumnes de la primera fotografia puguin aspirar algun dia a ocupar la butaca de l'alcalde al saló de plens de l'ajuntament. M'estranyaria molt, moltíssim, que algun dels nens i les nenes de la fotografia inferior aspirin mai a aquest càrrec.

Probablement, la majoria dels alumnes de la fotografia superior parlin dues o tres llengües (català, castellà i una mica d'anglès. L'anglès anirà una mica en funció de si els pares apunten al fill/a a una acadèmia privada d'idiomes). La majoria dels que apareixen a la fotografia inferior, parlen tres idiomes, i amb una mica de sort, acabaran xampurrejant també l'anglès, o aprenent-lo per necessitat.

M'atreveixo a pronosticar que més del 50% dels alumnes que porten el mateix xandall a la fotografia, acabaran fent (que no vol dir superant) estudis superiors (universitaris com a mínim). Dels altres, amb el que s'està retallant en educació amb l'excusa de la crisi, i els augments de les quotes universitàries, consideraria un èxit si tres o quatre d'ells acaben arribant a la universitat. I no vull dir amb això que ser universitari sigui l'únic camí per obrir-se pas en aquesta vida, però quin pare no voldria que el seu fill/a anés a la universitat?

A l'escola dels nens del xandall deu ser molt fàcil fer de mestre, i els conflictes deuen ser tan petits que a l'escola dels de sota aquests conflictes passarien desapercebuts. I no parlem dels conflictes i problemàtiques diverses que viuen/pateixen en el dia a dia a fora de l'escola els uns i els altres.

És molt probable que els nens de la foto superior tinguin pares advocats, empresaris, banquers, arquitectes, o metges. És molt probable que els pares dels nens de la foto inferior siguin escombriaires, perruquers, aturats, manobres, reponedors, caixeres...

I ara us deixo la pregunta. Quin són els nens de l'escola concertada i quins els de la pública? Si no ho teniu molt clar torneu-vos a mirar amb deteniment les dues fotografies.

Películ·les que fan reflexionar.

Fa uns dies vaig anar al cinema Catalunya, una joia de cinema a la ciutat de Terrassa on encara es pot gaudir de pel·lícules no pensades solament per un consum de masses, a veure la cinta canadenca "Profesor Lazhar", nominada als oscars com a millor pel·lícula de parla no anglesa. Val a dir, que tot i que l'argument de la pel·lícula s'aguanta amb pinces per la seva inverosimilitud, hi ha força aspectes que la fan interessant i que conviden a la reflexió. Si més no, per a un servidor que es dedica professionalment al mateix ofici que el protagonista de la història.

L'argument gira al voltant d'un exiliat algerià al Canadà que aconsegueix una lloc de mestre en una escola de primària de Mont-real com a conseqüència del suïcidi d'una jove mestra en estranyes circumstàncies. El fet que una mestra jove decideixi treure's la vida penjant-se pel coll dins de l'aula on treballa, ja és prou rocambolesc, però que una escola accepti a un mestre estranger que de fet no té ni el títol de mestre, ja ratlla l'absurditat...

Més enllà dels detalls argumentals més o menys creïbles, la cinta qüestiona una sèrie de valors del món educatiu d'avui en dia que em van fer meditar i em van confirmar algunes teories que fa anys que em volten pel cap. Com per exemple, que per ser un bon mestre no calen ni tres ni quatre anys d'estudis universitaris reglats. L'exemple del fals professor Lazhar, que resulta ser en realitat un antic treballador del sector de l'hosteleria i la restauració, però que sap connectar amb els seus alumnes i que té un bagatge cultural i una motivació suficients com per fer front a un grup d'alumnes encara en estat de xoc després de la mort de la seva exprofessora. Sempre he pensat que de les facultats de magisteri surten molts bons futurs mestres, però també molts que van triar l'educació com una bona sortida professional sense tenir cap de les qualitats imprescindibles per treballar amb grups de 25 o 30 alumnes.

Un altre escena de la pel·lícula que em va fer reflexionar, va ser quan el fals mestre dóna una clatellada a un alumne per haver llençat una bola de paper a un company. El senyor Lazhar reacciona impulsivament com hauria fet al seu país i com va aprendre a fer amb l'educació que va rebre ell. Després d'aquest incident, la directora li crida l'atenció i li recorda que al Canadà no està permès aquest tipus de càstig físic. El professor Lazhar es sorprèn i es defensa de l'acusació dient que ell no ha pegat a cap alumne, sense ser conscient que la directora es refereix al clatellot de no res. En aquesta escena, que es produeix dins de la sala de professors del centre, apareixen algunes companyes mestres defensant al senyor Lazhar i recordant els temps en que no passava res si s'havia d'"escarmentar" a un alumne conflictiu.

En els sis anys que porto dins de la professió, cada dia que passa tinc més clar que l'obediència i la disciplina escolars estan estretament lligades a la por i la coacció-repressió. Com és possible que fa trenta o quaranta anys els mestres fossin capaços de tenir a un grup de 40 alumnes quiets i callats? Molt fàcil: la por d'aquests alumnes a fer alguna indisciplina. Els alumnes de fa 30 o 40 anys sabien que una acció que no agradés a un mestre podia comportar accions gens agradables per l'infractor. Una clatellada, un cop de regle, un agenollament amb pesos als braços, etc., etc. Avui en dia ha marxat en gran mesura aquesta por de les aules, i controlar un grup de 25 o fins i tot menys alumnes, és un repte majúscul per a tot mestre. I si a sobre d'haver perdut l'"arma de control" infal·lible (la por) a la que la gran majoria dels mestres d'abans recorrien, els pares i mares dels alumnes, fan més cas als fills que als mestres quan hi ha algun conflicte, el mestre té la guerra perduda.

La tercera reflexió important a la que em va portar la pel·lícula és la relació que pot tenir un mestre amb els seus alumnes i els possibles perills que pot implicar, dins de la societat malalta en que vivim. Part de la trama de la pel·lícula gira al voltant del cas de la mestra que es suïcida i que acabem sabent que ho fa com a conseqüència de la denuncia d'uns pares perquè el su fill s'havia queixat que la mestra l'havia abraçat i fet un petó. És a dir, hem de renunciar els mestres a mostrar afecte als alumnes per la por a ser denunciats per familiars esquizofrènics? Val la pena ser afectuós amb els nens i nenes si t'hi jugues la feina? Potser que al final ens replantegem si val la pena tenir mestres dins de les aules, o si no valdria més la pena i evitaríem molts maldecaps amb un bon ordinador-robot fent les funcions del mestre.

TV3 també censura el que no agrada als seus caps.

L'amic Xavi Vilanova em va passar aquest vídeo d'una escena censurada per la televisió pública catalana durant l'emissió (en diferit) de l'entrega dels premis de Català de l'Any concedits pel Periódico de Catalunya. Suposo que l'excusa oficial de la cadena deu ser la llargada excessiva de la intervenció de l'Ada Colau, de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH), però segurament va pesar més el contingut del discurs que no pas la seva llargada. M'hagués agradat veure les cares dels representants polítics presents, i que devien fer mentres la gran majoria del públic present aplaudia les paraules que responsabilitzaven i culpaven a aquests polítics de l'actual crisi econòmica.

Llàstima que la gent no pugui escoltar discursos com aquests més sovint pels mitjans de comunicació. Però, esclar, qui té el control té el poder, i tenir el poder de crear/manipular la informació/opinió és bàsic avui en dia per aspirar al ple poder. I si no, fixeu-vos en qui controla la majoria dels mitjans de comunicació del nostre país, o dels veïns...

Cimera (teatralització) pel pacte fiscal, o el concert econòmic, o l'almoina espanyola.

Redacció de "Risto el Rondinaire" a Barcelona.

Ahir van arrencar al teatre del Palau de la Generalitat de Barcelona les funcions del nou espectacle de la companyia Representants polítics del poble de Catalunya sota el títol d'"El pacte fiscal, el concert econòmic, o el que vulgueu amb altres noms... tot són il·lusions". Aquest nou espectacle de la companyia catalana és el segon en la trilogia de "com enganyar al poble sense que es noti", de la que ja van oferir un primer espectacle sota el nom de l'"estatut de Catalunya" amb gran èxit d'audiència els anys 2005 i 2006.

Està previst que aquest nou espectacle estigui en cartellera, com a mínim, fins a finals d'any, tot i que no es descarta que es pugui prorrogar més enllà en el temps en funció de l'interès que susciti entre la ciutadania. Segons fonts properes a la companyia, no es descarta fins i tot que es pugui fer coincidir el final de les representacions d'aquest nou xou amb l'estrena del darrer espectacle de la trilogia, "Som una nació, Autodeterminació pel meu colló", cap a principis del 2014.

Pel que respecta a l'espectacle que s'acaba d'estrenar, la companyia dels Representants polítics del poble de Catalunya ha incorporat a un bon grapat de noves figures de l'escena politico-teatral catalana, on destaquen especialment els papers del nou president de la Generalitat, Artur Mas, el nou secretari general del PSCOE, Pere Navarro, la nova líder popular, Alícia Sánchez Camacho, i d'altres secundaris que també tenen els seus moments de lluïment. Un dels actors que repeteixen, després de les excel·lents crítiques obtingudes en el primer espectacle de la trilogia, és en Josep Antoni Duran i Lleida, que en aquest nou espectacle interpreta el paper de soci més espanyolista del govern de la Generalitat, i gra al cul del President.

De magistrals hem de considerar les actuacions dels dos caps de l'oposició, Pere Navarro i Alícia Sáncehz Camacho, que adopten la figura del negociador tenallat pels seus caps a Madrid, i que han de fer malabarismes dialèctics per no perdre vots aquí i allà, tot i que se suposa que el seu electorat és aquí. O realment els interessa més l'electorat d'allà? Aquesta pregunta queda enlaire al final de la representació, i potser no es resoldrà fins al final de la saga.

Altres actors que intervenen en aquesta tragicomèdia en papers secundaris, donant peu al lluïment dels principals protagonistes, són la resta dels líders dels partits de l'arc parlamentari català: un contingut Oriol Junqueras d'ERC; un vehement Uriel Bertran de SI; un sempre "cohesionador" Joan Herrera d'ICV; el "ciudadano ejpañiol" Alberto Ribera de Ciutadans-Ciudadanos-Citizens; i un "que no sap que vol ser de gran" Jan Laporta del partit de Jan Laporta. Tots plegats ens prometen una temporada de plors i rialles diàries, que a ben segur ens faran oblidar per moments les nostres misèries i desgràcies personals, així com la lamentable situació de crisi on ens han portat.

En definitiva, es tracta d'un espectacle ple d'intrigues, d'acords i de desacords, de negociacions als passadissos, negociacions a la taula d'un restaurant de cinc forquilles, negociacions a hotels de cinc estrelles, negociacions a la llotja dels principals camps de futbol del país, de viatges d'anada i tornada a Madrid, de rodes de premsa per negar-justificar-matisar-contradir-corregir a un altre, d'aproximació i d'allunyament de posicions, i finalment, res de res, s'acabaran les representacions de la mateixa manera que van començar, és a dir, que haurem d'esperar a l'estrena de la tercera part de la trilogia per treure'n l'entrellat.