El culebrot casteller de l'estiu: Sant Fèlix.

Sembla ser que enguany els nous administradors de la Festa Major de Vilafranca del Penedès han volgut condicionar el normal esdevenir de la temporada castellera mitjançant l'estratègia de no anunciar quines serien les colles que participarien a la diada del 30 d'agost a la plaça de la Vila fins a darrera hora. A dia d'avui, encara no s'ha fet oficial quines seran les colles participants, tot i que tot sembla indicar que ja s'haurien compromès amb la colla Vella de Valls, els Minyons i la colla local. Encara manca saber però, si hi haurà quarta colla com ha vingut sent habitual els darrers anys, o si la cosa quedarà reduïda degut a les retallades pressupostàries de la festa.

En les darreres setmanes i mesos, s'ha especulat molt al voltant de quina podria ser aquesta quarta colla, donant per descomptat que n'hi havia tres de fixes. I aquí és on han començat a aparèixer rumors de tot tipus, notícies contradictòries, i postures enfrontades al voltant de quina colla hauria fet més mèrits per ser a Vilafranca el dia 30, i fins i tot han sorgit especulacions de presumptes moviments soterranis poc nets d'alguns dirigents de colles implicades per aconseguir convèncer els administradors de que la seva colla seria la que garantiria una millor actuació per Sant Fèlix.

Deixant de banda les estratègies, lícites, dels dirigents de les colles per mirar de convèncer als administradors per ser la colla convidada, crec que els administradors enguany no han actuat correctament. Voluntària o involuntàriament han generat una polèmica estèril i gens positiva pel món casteller, i han jugat amb les il·lusions i esperances de molts castellers. Amb l'agreujant que han propiciat que les tres colles implicades no hagin pogut tancar el calendari d'actuacions de la temporada a dia d'avui, amb els inconvenients que això comporta per les colles i els seus castellers (tancar pressupostos, possibles actuacions per aquelles dates, vacances, etc.).

Personalment, em costa molt posicionar-me a favor de cap de les tres colles implicades. Per amistat personal amb molts castellers d'aquestes colles, i pel respecte que em mereixen cada una d'elles per les fites assolides i per les diferents maneres d'assolir-les, totes respectables i lloables. A més, totes tres tenen arguments de pes per ser la quarta colla el dia 30, i a ben segur que totes tres serien capaces de garantir una magnífica actuació aquell dia. La Joves per història i historial, la Jove per projecció i per potencial, i els Capgrossos per trajectòria i regularitat.

El "temazo" del dimecres. Els Laietans - "Eye of the tiger"

El divendres comença la Festa Major de Terrassa i hem organitzat uns quants actes al local dels Minyons de Terrassa. Els concerts-vermut del dissabte i dilluns, amb els Bhalsam de Sabadell i el Trio Travat de Terrassa respectivament, i el concert de gralles de diumenge a la tarda amb els Laietans i les Gralles Grillades de la colla.

Avui m'hagués agradat deixar-vos algun tema guai d'alguna banda portuguesa interessant, per a animar a tots els que us sentiu catalans i prou, davant del partit de semifinals de l'eurocopa entre Ejpañia i Portugal, que tot i que la majoria desitjaríem que perdessin els dos equips, ens conformarem amb una victòria lusa amb gol injust de Pepe, amb lesió de llarga durada inclosa de Casillas en la mateixa jugada. Ai si eu te pego!!! Malauradament, no he trobat cap banda portuguesa interessant, així que us deixo amb aquest recent vídeo dels Laietans, versió del "Eye of the tiger" un xic catalanitzada...

Doncs això, bona festa major, ens veiem a l'assaig d'aquest vespre, i celebrem la derrota ejpañiola amb unes birres acabat l'assaig. (I si no ha pogut ser, pregarem a santa Merkel o sant Berlusconi, o a qui calgui, perquè ens facin el favor).

Lliçons d'esportivitat.

Interessant aquest tall de deu segons de durada en que l'entrenador del FC Barcelona Alusport de futbol-sala demana als seus jugadors que es comportin en la celebració del títol de la lliga a pocs segons perquè acabi el cinquè i definitiu partit del play-off final de lliga a la pista d'El Pozo de Murcia disputat ahir. Se sent, fins i tot, com demana al principi del seu missatge, dirigit als jugadors que l'envolten, que el passin a la resta de la plantilla, com si d'un missatge de text per mòbil o correu electrònic es tractés. Gran lliçó d'esportivitat del tècnic blaugrana de la que haurien de prendre exemple molts tècnics no professionals de diferents àmbits esportius.

Per altra banda, destaca en la gravació un aficionat local de la primera fila, a la dreta de la imatge, que sembla com si acabés d'arribar del lavabo o que tingués algun problema amb la cremallera del pantaló.

Homenatge a Valls.

Començo la darrera setmana d'escola amb una calor que no es pot aguantar i amb el bon regust de boca del cap de setmana vallenc per les festes de Sant Joan. Ja fa uns quants anys que per Sant Joan baixo al poble de la meva cunyada, i de molts amics castellers de la colla Joves i de la colla Vella. Especialment l'amic Ito que m'acull a casa seva sempre que hi baixo, i no són poques vegades. Mai li podré agrair prou la seva generositat i la seva hospitalitat, i tot i que des de que s'ha tornat a aparellar és més car de veure, sé que sempre hi tindré un bon amic a Valls.

Avui he volgut penjar aquest vídeo d'una actuació del ball de l'Àliga de Valls, per retre homenatge al poble vallenc, i en especial al xiquet que va tenir un accident en el ball final de sortida de completes, el 23 a la nit, quan va relliscar amb alguns papers al terra i va caure ell i la figura a sobre, trencant-se la cama de mala manera. Vaig saber que l'endemà diumenge al matí el van haver d'operar d'urgència i que tindrà per sis mesos de recuperació. Molts ànims!

Pel que fa a la resta d'actes de la festa major, vaig tornar a xalar amb les actuacions castelleres del 23 a la nit i del dia de Sant Joan al migdia. S'hi van poder veure grans i emocionants castells, de vuit i de nou, amb la peculiaritat que dissabte van executar-se a l'antiga, és a dir, simultaniament. En prop de quaranta-cinc minuts ja havien enllestit l'actuació de vigília, i a més, amb la sincronització quasi total entre les dues colles, que iniciaven i acabaven els seus castells quasi a l'hora.

He de dir que el dissabte vaig tornar a tenir el privilegi de veure els castells i els balls dels diversos grups de cultura popular (i l'accident del pobre noi), de bèsties i figures, des del balcó del pis de la meva cunyada a la plaça del Blat, envoltat de familiars, amics i coneguts. I pel que fa a l'actuació castellera del diumenge, vaig poder agafar un bon lloc a l'ombra, darrera de les amigues gralleres de la colla Vella. Així vaig poder saber de primera mà que la Vella havia descartat l'intent de 5d9f degut a la baixa inesperada d'un dels quarts del castell, bomber de professió, al haver estat cridat per apagar un foc a Collserola.

Altres tradicions vinculades a les meves visites a Valls per Sant Joan, les vaig tornar a complir per no perdre el costum. Per exemple, la visita, per partida doble aquest cop (dinar i sopar) al bar "malva", potser el millor bar de tapes dels Països Catalans (relació qualitat-quantitat-preu); l'excursió a la platja a Tarragona on, casualitats de la vida, ens vam trobar amb dues companyes minyones només trepitjar la sorra, la Cate i la Cèlia; la visita al local de la Vella per prendre la copa de cava i petar la xerrada amb els companys de la Vella un cop acabada l'actuació de vigília; els concerts de festa major al pàrquing del centre on vam veure als Boicot, als Pirats Sound Sistema, als Strombers i als Gertrudis; la cerveseta acabada l'actuació castellera de Sant Joan al bar Bruc de la plaça del Blat, on acostumen a quedar-se sempre els mateixos; etc.

En fi, un cap de setmana rodó i intens, i una bona posta a punt pel que ha de ser la gran cita del proper cap de setmana, amb la Festa Major de Terrassa, on es repetiran de nou velles, i no tan velles, tradicions que cada any espero amb candeletes.

Injustícies del sistema educatiu.

Fa temps que penso que no s'hauria de condicionar el futur acadèmic i professional del jovent en l'etapa de l'educació obligatòria, amb exigències de nivell de resultats per poder accedir a segons quins estudis o per tenir dret a beques per poder continuar estudiant. De fet, ni tan sols estic d'acord amb el fet que les qualificacions acadèmiques de l'educació obligatòria condicionin tant les possibilitats de formació (i professió) en el futur.

Ara, el Ministre d'Educació, Ignacio Wert, vol tancar l'aixeta de les beques d'estudi a tots aquells estudiants que no superin el sis de mitjana en l'etapa de secundària obligatòria (ESO), i la Consellera Rigau vol limitar l'accés als estudis de Magisteri a aquells alumnes que no arribin com a mínim al sis en les matèries lingüístiques (català, castellà i anglès) als exàmens de selectivitat.

Mai, més enllà del primers cursos de l'EGB, he estat un alumne brillant dels que treuen més excel·lents que notables, sufis o bés. Tot i així, sempre he anat fent aprovant cursos un darrera de l'altre (amb un petit "entrebanc" a primer de BUP), fins arribar a la universitat, i per partida doble. Malauradament i justa, suposo, mai he gaudit de beques d'estudi, però trobo molt injust que ara es vulgui condicionar als estudiants amb més dificultats d'aprenentatge, per raons diverses i múltiples en alguns casos (capacitat intel·lectual que no d'esforç, baix nivell d'espectatives o directament desinterès familiar, condicions ambientals no adequades per l'estudi, nivell socioeconòmic i cultural baix de la família, etc. etc.), amb l'amenaça de barrar el camí cap a nous horitzons de formació.

Si la proposta de la Consellera s'hagués aplicat deu anys enrere, és possible que jo no hagués pogut accedir als estudis de magisteri, ni actualment treballaria de mestre, ja que la meva relació amb la llengua catalana era, en aquells temps, podríem dir que difícil. Tanmateix, a dia d'avui estic molt orgullós d'haver superat el nivell "D" de català, i cada dia m'esforço per dominar-lo una mica més. Conec antics companys d'institut que aprovaven amb bona nota el català i que actualment són incapaços (si no rebecs) d'utilitzar-lo.

El "temazo" del dimecres. Los Draps - "Cultura Popular"

Avui m'ha vingut de gust tornar a escoltar aquest tema del grup de la Franja, Los Draps, que segons diuen ara les autoritats aragoneses, canten en aragonès oriental. Vaja, que jo pensava que cantaven en la mateixa llengua que jo parlo, però es veu que no, i a partir d'ara ja podré incloure al meu currículum personal l'idioma aragonès oriental, a més del valencià, el balear, i alguns altres. Sempre va bé poder inflar una mica el currículum a l'hora d'anar a buscar feina, i tal i com està el panorama de l'educació pública, hauré de començar a plantejar-me la possibilitat d''haver-me de buscar les garrofes en qualsevol altre ofici...

Una colla gran sí, però una gran colla?

Sovint als minyons ens agrada discutir-nos entre nosaltres, o fins i tot amb castellers d’altres colles, al voltant de qui la té més grossa i quina és la millor colla tant pel nivell dels seus castells, com pel nombre de gent que es capaç de mobilitzar, com per les diferents mogudes-saraus que realitza. De vegades també, ens queixem de la situació privilegiada d’altres colles pel fet de tenir importants patrocinadors al darrera o millors contactes a nivell institucional, però no tenim el costum de fixar-nos en el grau d’implicació de la gent d’aquestes colles en comparació amb la nostra.

Si bé és cert que els Minyons no hem tingut (mai) el suport econòmic i institucional que ens mereixeríem, també hem de reconèixer que no som una gran colla pel que fa a la implicació dels membres de la colla més enllà d’anar a les actuacions castelleres i complir amb les obligacions com a castellers actius. Començant per la dificultat endèmica per formar els equips de tècnica i junta cada temporada, i acabant amb mil i un exemples de l’escassa implicació de la gran majoria dels minyons i de les minyones en les mil i una accions, actes, activitats, esdeveniments, que es duen a terme al llarg de l’any.

Sense anar més lluny, el passat dissabte la colla va organitzar la 1a Cursa de Muntanya dels Minyons de Terrassa amb un èxit rotund de participació i d’organització. Prop de tres-cents atletes van venir des de diversos indrets de Catalunya atrets per la cita. Doncs bé, tan sols dotze minyons/es van creure oportú venir a donar un cop de mà als organitzadors. Dotze col·laboradors entre, posem, tres-cents minyons que poden ser a plaça el diumenge de Festa Major... Afortunadament hi va haver alguns col·laboradors de fora de la colla, i fins i tot alguns minyons que s’havien inscrit per córrer la cursa que en vista de l’escassa presència de voluntaris van decidir no córrer i donar un cop de mà a l’organització.

Però aquest exemple és tan sols un més dels molts que podria donar i que em fan sentir que Minyons pot ser una colla gran, però que ara per ara, no és una gran colla. Ho penso quan un divendres després d’assaig es demana col·laboració per treure les peces del terra atenuant, i acaben sent els deu minyons de sempre els que acaben fent-ho tot; o quan s’organitza un pica-pica al pati i a l’hora de recollir, només queden els tres de junta de sempre; o quan es demana a la gent que agafi algun cartell d’alguna moguda per penjar-lo al seu barri, escola o lloc de treball, i ni déu agafa un cartell; o quan cal muntar l’escenari al pati per un concert, o l’equip de música, i ningú mou un dit a no ser que l’insisteixin i l’arrosseguin; o quan s’organitza una calçotada i la gent es presenta a dos quarts de tres i se’n va a agafar lloc a taula ràpidament sense ni tan sols preguntar si pot ajudar en alguna cosa; i etc., etc.

Sempre he volgut pensar que els Minyons som una colla especial i una petita societat diferent dins de la gran societat cada cop més inhumana, insolidària i individualista que ens envolta. Malauradament, al meu entendre, cada dia que passa ens assemblem més a la societat en que vivim, i queda lluny aquell esperit dels inicis de la colla quan la gran majoria tenia clar que havia d’aportar alguna cosa més que les seves espatlles per la pinya o el tronc dels castells, i no es considerava als tècnics o a l’equip de junta com a treballadors de l’empresa que s’encarreguen de fer-ho tot i de servir-nos.