Una colla gran sí, però una gran colla?

Sovint als minyons ens agrada discutir-nos entre nosaltres, o fins i tot amb castellers d’altres colles, al voltant de qui la té més grossa i quina és la millor colla tant pel nivell dels seus castells, com pel nombre de gent que es capaç de mobilitzar, com per les diferents mogudes-saraus que realitza. De vegades també, ens queixem de la situació privilegiada d’altres colles pel fet de tenir importants patrocinadors al darrera o millors contactes a nivell institucional, però no tenim el costum de fixar-nos en el grau d’implicació de la gent d’aquestes colles en comparació amb la nostra.

Si bé és cert que els Minyons no hem tingut (mai) el suport econòmic i institucional que ens mereixeríem, també hem de reconèixer que no som una gran colla pel que fa a la implicació dels membres de la colla més enllà d’anar a les actuacions castelleres i complir amb les obligacions com a castellers actius. Començant per la dificultat endèmica per formar els equips de tècnica i junta cada temporada, i acabant amb mil i un exemples de l’escassa implicació de la gran majoria dels minyons i de les minyones en les mil i una accions, actes, activitats, esdeveniments, que es duen a terme al llarg de l’any.

Sense anar més lluny, el passat dissabte la colla va organitzar la 1a Cursa de Muntanya dels Minyons de Terrassa amb un èxit rotund de participació i d’organització. Prop de tres-cents atletes van venir des de diversos indrets de Catalunya atrets per la cita. Doncs bé, tan sols dotze minyons/es van creure oportú venir a donar un cop de mà als organitzadors. Dotze col·laboradors entre, posem, tres-cents minyons que poden ser a plaça el diumenge de Festa Major... Afortunadament hi va haver alguns col·laboradors de fora de la colla, i fins i tot alguns minyons que s’havien inscrit per córrer la cursa que en vista de l’escassa presència de voluntaris van decidir no córrer i donar un cop de mà a l’organització.

Però aquest exemple és tan sols un més dels molts que podria donar i que em fan sentir que Minyons pot ser una colla gran, però que ara per ara, no és una gran colla. Ho penso quan un divendres després d’assaig es demana col·laboració per treure les peces del terra atenuant, i acaben sent els deu minyons de sempre els que acaben fent-ho tot; o quan s’organitza un pica-pica al pati i a l’hora de recollir, només queden els tres de junta de sempre; o quan es demana a la gent que agafi algun cartell d’alguna moguda per penjar-lo al seu barri, escola o lloc de treball, i ni déu agafa un cartell; o quan cal muntar l’escenari al pati per un concert, o l’equip de música, i ningú mou un dit a no ser que l’insisteixin i l’arrosseguin; o quan s’organitza una calçotada i la gent es presenta a dos quarts de tres i se’n va a agafar lloc a taula ràpidament sense ni tan sols preguntar si pot ajudar en alguna cosa; i etc., etc.

Sempre he volgut pensar que els Minyons som una colla especial i una petita societat diferent dins de la gran societat cada cop més inhumana, insolidària i individualista que ens envolta. Malauradament, al meu entendre, cada dia que passa ens assemblem més a la societat en que vivim, i queda lluny aquell esperit dels inicis de la colla quan la gran majoria tenia clar que havia d’aportar alguna cosa més que les seves espatlles per la pinya o el tronc dels castells, i no es considerava als tècnics o a l’equip de junta com a treballadors de l’empresa que s’encarreguen de fer-ho tot i de servir-nos.