regalaran els habitatges finalment?



Font: diari El Punt-Avui.

Algú se'n recorda quan la gent deia allò de "l'habitatge mai baixa. Comprar una casa és la millor de les inversions". Eren èpoques de vaques grasses i de bombolla immobiliària, i es tenia la impressió que el mercat de l'habitatge era quelcom especial i aliè a les oscil·lacions del mercat com passa amb tots els bens i productes que ens puguem imaginar. No hi ha cap be material que estant sotmès a la llei de l'oferta i la demanda es lliuri dels increments i descensos del seu valor en el temps. Amb el tema de l'habitatge ni els propis economistes (ben pocs) van alertar d'aquesta perillosa evidència.

Però molts es van deixar emportar per l'estat d'eufòria col·lectiva que es va generar a principis del nou mil·leni, i es van atrevir a hipotecar-se per quantitats astronòmiques per canviar de casa o per adquirir la primera, convençuts que compraven un valor segur, i fins i tot alguns es van creure que encara podrien fer negoci i tot comprant ara i revenent al cap de poc per més calés, ja que els preus no deixaven de créixer a passes de gegant.

Quants van arribar a comprar un nou habitatge amb hipoteques desorbitades sense ni tan sols haver venut l'habitatge antic? Confiaven que més tard o més d'hora (més aviat més d'hora que tard) vendrien el vell habitatge, i això els hauria de servir per fer front a la "pastarada" que costava el nou. I de cop i volta, la gent va començar a quedar-se sense feina, els bancs van deixar de concedir hipoteques alegrement, i ningú podia comprar habitatges. Així que aquell pis o casa que es pensaven vendre en un tres i no res, no hi havia qui la comprés, i cada any que passava anava perdent més i més valor. I continua perdent. I continuarà, crec.

I a sobre els particulars han de competir amb els bancs, que tenen uns grans estocs d'habitatge que tampoc són capaços de treure's de sobre i han de baixar preus per obtenir liquiditat. No és d'estranyar doncs, que des del segon semestre de l'any 2006, quan els preus de l'habitage van arribar al seu llindar màxim, aquests no hagin parat de baixar fins arribar a una caiguda acumulada d'un 50%, i sense que es prevegui una recuperació dels preus a curt o mitjà termini.

El "temazo" del dimecres. Manu Chao - "Me llaman calle".

Avui torna Manu Chao al Faktoria d'Arts de Terrassa. Aquest cop amb una banda de quatre músics (ell a la guitarra, un altre guitarrista, baix i bateria) per fer el mateix repertori que porta fent els darrers quatre o cinc anys. He pillat entrada perquè tampoc tenia res millor a fer i pel preu que les venen (10 euros), val la pena anar de concert, i mai se sap quines sorpreses ens pot deparar la vetllada. L'última vegada a La Salamandra de l'Hospitalet van aparèixer a última hora el Joan Garriga de La Troba de Kung-Fu i el cantant de Color Humano...

La veritat es que fa dies que em va passar la falera "Manu Chao" i ja vaig saciar tota la il·lusió dels seus directes, quan aquests eren un autèntic vendaval sonor i festiu, amb secció de vents, acordió, teclat, i percussions vàries. Aquells mítics concerts de finals dels noranta al vell Faktoria amb la sala plena a vessar, una calor asfixiants, suors a dojo, i concerts de prop de tres hores. No sé, potser és que m'estic fent gran, però pel meu gust, l'actual Manu comença a repetir-se una mica i ja no porta la festassa que abans duia.

Ara, tot i així, encara li he de reconèixer la fermesa d'uns principis professionals i artístics, que el porten a petites sales d'arreu a preus realment populars. És a dir, per tot el poble. No com d'altres pretesament d'esquerres que no tenen cap inconvenient en fer pagar més de 80 euros per una entrada als seus espectacles.

José Ignacio Wert: ''el creixement del sentiment independentista'' respon a ''la direcció que ha portat el procés educatiu''.

Tornarem a la escuela Nazional-católica ejpañiola?

En unes recents declaracions, el ministre d'Educació i Cultura ha volgut relacionar l'auge de l'independentisme a casa nostra amb la pràctica docent i el sistema educatiu catalans. O sigui, que som els mestres i professors els culpables que més d'un milió de persones sortissin als carrers de Barcelona a manifestar-se, i que un bon grapat més que no hi van anar vulguin emancipar-se de l'estat espanyol!

En els meus primers sis anys de vida professional al món de la docència, he conegut mestres de tota mena. Catalanoparlants, castellanoparlants, catalans, valencians, espanyols, balears, independentistes, federalistes, unionistes... Mai, a cap escola, he vist una bandera estelada. Com a molt algun mapa geogràfic dels països catalans (o zones de parla catalana). Quina direcció ha dut doncs el procés educatiu? Que hem fet els mestres per convertir a l'alumnat en nous independentistes? Quina part de culpa tenen els currículums escolars?

Està clar que a l'escola es transmeten uns valors d'identificació amb una terra, una cultura i una llengua. I aquesta, a Catalunya, ha de ser i és la catalana. No s'entendria que a Madrid s'ensenyés en català i no es donessin a conèixer tradicions pròpies com la feria de San Isidro, "el chotis", "los barquillos" i l'entrepà de calamars a la romana. D'igual manera, als alumnes catalans se'ls ensenyen cançons tradicionals catalanes, balls populars catalans, tradicions catalanes (els panellets, el caganer, els pastorets...) i en la llengua pròpia de Catalunya, que és el català (tot i que també hi tenen cabuda algunes tradicions espanyoles i anglosaxones quan s'estudia el castellà i l'anglès). Que degut a aquesta educació, els alumnes catalans acabin abraçant la ideologia independentista, ho veig, certament, un xic pretenciós.

És més, sempre he pensat que el sistema educatiu català no ha acabat de resoldre del tot (a Euskadi estan encara pitjor) la divisió social existent entre catalanoparlants i castellanoparlants. El fet que encara hi hagi zones o territoris amb majories socials catalanoparlants o castellanoparlants, es reflexa també en la realitat escolar d'aquestes zones, i per molta immersió lingüística que existeixi, encara hi ha alumnes que acaben la seva escolaritat sense enllaçar quatre frases seguides en català, o del tot aliens a les costums, tradicions i cultura catalanes. I no ens enganyem, el percentatge d'independentistes en aquestes àrees (només cal mirar els resultats electorals barri a barri) és més aviat baix, per no dir insignificant. D'aquesta gent no en diu res el senyor Wert...

Al senyor Wert li podria exposar el meu cas concret per fer-li entendre algunes coses. D'un estudiant que s'ha escolaritzat en escoles castellanoparlants, i que gairebé fins als vint anys encara es creia una Espanya federal i totes aquestes mandangues. Amb el pas dels anys, i l'experiència acumulada, m'he anat adonant que l'únic camí pels catalans per acabar amb la situació d'ofec i maltracte espanyol és la independència. I com jo, cada dia més i més catalans arriben a aquesta conclusió. No pas perquè els mestres de les escoles facin proselitisme independentista, ni perquè s'eduqui des d'una perspectiva catalana. Més aviat per la manca de sensibilitat dels governants espanyols envers Catalunya i per l'espoli continuat que ha dut a milers de catalans a la misèria, i a replantejar-se si això de ser espanyol i català té algun avantatge.

El PSC-OE no aTura el descens.

Que deu senyalar l'exconsellera Tura? "Tu enfonsaràs el partit"

Les darreres enquestes aparegudes als mitjans de comunicació referides a la intenció de vot dels catalans a les properes eleccions autonòmiques (esperem que siguin les últimes "autonòmiques"), albiren un continuat descens de vots pel partit socialista, que en les darreres convocatòries (52 escons al 99, 42 al 2003, 37 al 2006 i 28 al 2010), no ha deixat de caure, i que a aquest ritme, amb una mica de sort, potser acabarà desapareixent i tot, o absorbit per altres partits com ICV, PP o C's.

Diuen les enquestes que en les properes eleccions el PSCOE pot perdre al voltant de set escons més i quedar-se en la xifra dels 20-21. És possible, doncs, que els socialistes deixin fins i tot de ser la segona força del panorama polític català, a poc que els independentistes es posin d'acord per una vegada a la vida, i vagin units en aquesta cita.

De moment, el seu nou líder, Pere Navarro, ja ha deixat clar que els socialistes no volen la independència i sí un estat federal... jajajajajajajaja. Perdoneu que se m'escapi el riure, però que després de més de trenta anys d'espoli, ingerències i maltractes (cultural, lingüístic, legislatiu, etc.), encara confiïn en el federalisme, és com a mínim, divertit. A Navarro li aniria bé tenir una conversa amb l'expresident Maragall, perquè li expliqui com se les gasten els federalistes espanyols. Tot i que ara el mateix Rubalcaba sembla tenir presa per canviar la situació i fins i tot està disposat a tocar la "Constitución". A buenas horas mangas verdes...

Potser l'elecció de l'actual alcalde de Terrassa, Pere Navarro, com a candidat de les files socialistes per les eleccions del dia 25 de novembre, per una àmplia majoria de vots, 279 pels 89 de l'exconsellera Tura, clarifiqui una mica més quin és realment el tarannà socialista i quin és el pensament majoritari dins del grup socialista. Sembla evident que les tesis més catalanistes, que defensava Tura, no convencen a la majoria dels membres del Consell Nacional socialista. No sé si aquest percentatge es pot traslladar a la massa dels votants socialistes, però si fos així, crec que al voltant d'un 23% d'aquests, deuen estar pensant en canviar el seu vot el dia 25.

Bé, en tot cas, sembla que s'apropa el dia en que al PSCOE només el votaran els socialistes espanyolistes que viuen a Catalunya (que no són pocs), i si es descuiden, ni aquests, ja que probablement perdin algun votant que prefereixi un discurs més clarament compromès amb Espanya com els del PP o C's. No sé que esperen els membres del sector més catalanista del partit a abandonar el vaixell. Ni que sigui per dignitat i/o principis. 

Per què no??



Aquesta pancarta i "els segadors" són de les poques coses que salvaria del Concurs.



- Perquè esportivitza cada vegada més els castells.

- Perquè porta al hoolliganisme dels aficionats.

- Perquè el públic és simple espectador i no pot participar dels castells.

- Perquè es perd l'esperit de col·laboració entre colles per interessos estratègics.

- Perquè se celebra en una plaça de toros.

- Perquè es fa més llarg que un dia sense pa.

- Perquè hi ha més llenyes que en tota la resta de la temporada.

- Perquè els jurats són per programes com "Tu si que vales" o "Fama, a bailar".

- Perquè no vull llevar-me a les 6:00 del matí i tornar a casa a les 21:00 per fer castells.

- Perquè als castells no es guanya o es perd. Es millora, s'empitjora o et mantens.

- Perquè veure quatre cincs de vuit i tres torres de vuit a l'hora és impossible.

- Perquè una colla pot fer el meravellós pas als castells de nou i que aquest fet passi gairebé desapercebut, ja que aquí el que importa és si la Vella pot donar batalla als verds o no.

- Perquè no vull que el concurs sigui el major espectacle casteller cada dos anys. Hi ha enormes espectacles castellers cada cap de setmana.

- Perquè no m'agrada que es posi en perill a menors d'edat per poder avançar una posició en la classificació general.

- Perquè vull que la meva colla no hagi d'arriscar en excés al llarg de la temporada per poder participar al concurs.

- Perquè per vendre i fer entendre els castells als no castellers no ens calen concursos, ni rànquings, ni lligues, ni punts.

- Perquè el món casteller no necessita d'un concurs per estar viu i extendre's arreu del territori.

- Perquè rivals no vol dir enemics.

- Perquè d'aquí poc faran pagar vint euros al públic per veure castells.

- Perquè se celebren les caigudes dels competidors, es xiula a colles enemigues i no s'aplaudeixen les fites dels enemics.

- Perquè puc fer grans castells, o fins i tot més grans castells igualment a Girona, a Barcelona, a Vilafranca, a Sabadell, a Terrassa, a Granollers, a Igualada... sense estar pendent dels punts, de si pugen els quarts abans d'hora, de si l'anxeneta fa l'aleta o no, de si he desmuntat el peu tres o cinc cops, del vídeo, de la pantalla gegant, del jurat, de quant temps em queda per enlairar el castell, dels xiulets de la plaça, de si se'm desfà la faixa o perdo el mocador...

Em fot molt que el món casteller avanci cada vegada més decididament cap a l'espectacle esportiu, i que no hi hagi cap colla, a banda dels Minyons, que pensi que això del concurs és una cosa innecessària, més enllà del negoci que suposa per a la ciutat de Tarragona, i l'orgull de les colles campiones de poder dir precisament això, que són les campiones (oe oe oe).

Collons, ja ni en la pluja podem confiar... !!!

Minyons que no voleu participar i que voldríeu que el concurs no existís. No hi aneu (ni pagant ni sense pagar)! No aneu a ajudar a les colles que hi participin! No aneu als assaigs previs de les colles que hi participin! Resistència activa però passivament (no sé si m'enteneu?)!!!

Fer esport o fer salut?

La majoria dels experts mèdics recomanen l'exercici físic com una eina immillorable per mantenir una bona condició física i un bon estat de salut. El que no queda tan clar és quin és el nivell òptim d'intensitat d'aquest exercici, i a partir de quina intensitat, aquest comença a considerar-se contraproduent, és a dir, que ens fa més mal que bé. O el que és el mateix, en comptes de millorar la nostra salut, l'empitjora.

Darrerament, veiem com la pràctica d'activitat física es relaciona cada cop més i més amb la pràctica esportiva i, fins i tot, competitiva: curses atlètiques, duatlons, triatlons, marxes populars cada cop menys populars i més competitives, ultra-raids, ultrafons, curses de muntanya... Aquelles competicions que fa cinc o deu anys aplegaven tot just a un centenar de persones, avui en dia poden arribar a aplegar a diversos centenars o milers, fins i tot. Sembla com si la vessant competitiva de l'esport engresqui més que no pas la simple rutina de la pràctica per la pràctica. Sortir a córrer o caminar, o anar en bici, sense l'al·licient de la competició no engresca tant com de l'altra manera.

Tot i que es pugui pensar que és una bona notícia el fet que més i més gent s'animi a practicar l'esport, ni que sigui per l'atracció de la competició, personalment, no tinc tan clar que aquest tipus de pràctica esportiva sigui del tot beneficiosa pels seus practicants. Potser per un personatge com el Kilian Jornet, que des dels tres anys que puja muntanyes i el seu cos està super adaptat al medi, i té unes condicions físiques extraordinàries, no representa cap problema els reptes que es proposa i les competicions duríssimes en que pren part. Però no tothom té les condicions físiques del Kilian, i tot i així, hi ha un bon grapat de gent que li segueix les passes i intenta imitar-lo. I tres quarts del mateix amb tots aquells que en un parell d'anys passen de córrer la cursa popular del seu poble a la marató de Barcelona, o similars animalades en altres disciplines.

No sé si tota aquesta gent és conscient de les conseqüències que pot comportar en els seus cossos un exercici físic tan intens sense el necessari control mèdic. El cos humà funciona com les màquines. Té una durada limitada, però podem allargar la seva vida en funció del tracte que li donem i de la cura que en tinguem. Un cotxe que fem anar cada dia a més de 150 quilòmetres per hora, segurament que ens durarà menys temps que el mateix cotxe si el fem anar un parell o tres de cops per setmana a 80. I si a més li posem sempre la millor benzina i fem les revisions oportunes, és més probable que ens duri un bon grapat d'anys. Després també dependrà de la carrosseria, del motor i d'altres característiques pròpies del vehicle i de l'entorn perquè el cotxe ens duri vint, trenta o quaranta anys... però està clar que els tracte que li donem serà clau en la seva longevitat.

Amics i amigues, gaudiu de l'activitat física sense prendre mal. Penseu que no hi ha cap recanvi de prou qualitat que pugui substituir qualsevol de les peces del nostre cos, i convé mantenir-les el major temps possible en bon funcionament. Totes les peces tenen una vida útil, impossible d'esbrinar, però val la pena fer-ne un bon us per poder-les utilitzar el màxim d'anys possible.

Poc a poc i bona lletra.

Finalment, sembla que els anhels de molts catalans es podran satisfer a la propera legislatura, després que aquesta tarda el parlament de Catalunya hagi acceptat per un ampli marge (84 vots a favor, 21 en contra, i 25 abstencions) convocar una consulta (legal o il·legal segons li sembli a l'estat espanyol) per l'autodeterminació/independència/estat propi. Els vots de CIU-ERC-IC-SI-Laporta(DC)-Ernest Maragall(PSC), han estat més que suficients per tirar endavant la proposta tot i el no de PP-C's i l'abstenció dels eternament indefinits del PSOE.

Tot i que a alguns espanyols els sembli que aquestes passes endavant cap a la independència siguin maniobres de CIU per desviar l'atenció als problemes "reals" (com si la dependència d'Espanya no ho fos un problema real...) dels catalans, o per fer una "fugida endavant" o d'altres qualificatius per l'estil, cal recordar a molts d'aquests unionistes i nazionalistes espanyols que a Catalunya fa temps que es parla de separar-nos d'Espanya i que la societat civil fa dies que es va començar a mobilitzar per aconseguir el que avui s'ha votat al parlament de Catalunya. Potser no recorden a les espanyes que a un poble anomenat Arenys de Munt es va celebrar la primera consulta popular per la independència un ja llunyà 12 d'agost del 2009. I que molts altres pobles i ciutats van fer el mateix en successives convocatòries obtenint prop d'1 milió de vots favorables en suma.

Hi ha també qui pensarà que les coses podrien anar més de pressa i que li agradaria que el parlament hagués convocat la consulta per ja mateix. Crec que el govern de CIU està seguint les etapes necessàries en aquest procés i de la manera més democràtica i legal possible. Cal, a més a més, desenvolupar una intensa campanya de comunicació a nivell internacional per guanyar simpaties i futurs suports. Això no s'aconsegueix d'un dia per l'altre, i convé tenir-ho tot ben lligat per quan arribi el moment (si arriba) de fer el pas definitiu. Només cal sentir algunes declaracions dels polítics espanyols (de tots el colors polítics) i d'alguns mitjans de comunicació (públics i privats) per adonar-se que tot i que la majoria del poble català desitgés l'alliberament nacional, Espanya no ho posaria gens fàcil.