.jpg)
Ahir vam viure un interessant debat al local de la colla, al voltant del model de colla que (pensem que)tenim-volem. Un dels aspectes positius del debat d'ahir va ser el fet d'ajuntar-nos un bon grapat de minyons per parlar de la colla amb la intenció de fer propostes i aportar idees per millorar-la. Tanmateix, val a dir que només amb propostes i amb idees no s'aconsegueix millorar les coses. Cal implicacions personals, compromís, i molta autocrítica.
Tinc la sensació que la gent ha començat a preocupar-se per la colla ara, quan els resultats castellers no han estat els desitjats, o millor dit, quan altres colles han fet millors castells que nosaltres. Em sembla que hi ha més gent de la que ens imaginàvem que viu massa pendent dels rànquings castellers als mitjans de comunicació, i que viuen de manera dramàtica que haguem passat del segon o tercer lloc al cinquè. No crec però que la colla hagi canviat tant de fa un parell d'anys cap aquí. Si més no, pel que fa al "model" de colla.
La identitat d'una colla, o com a mínim la dels Minyons, no és una cosa que es pugui decidir en una assemblea o dins d'una junta. S'ha anat construint al llarg de tots aquests anys, i té molt a veure amb els orígens de la colla. El grup de col·legues del Centre Excursionista que van engegar tot això han marcat en gran part el tarannà de la nostra colla, i els actuals Minyons som hereus de la visió que ells tenien dels castells i que han anat transmeten als nous membres de la colla. Ens deien els de fora que som uns hippies-motxil·leros i que no competim. Doncs en part, i ni que sigui una petita part, tenen raó. A Terrassa la rivalitat es viu de manera molt diferent que a Valls, Tarragona o Vilafranca, i això marca bastant el tarannà d'una colla. A Minyons hi ha molta gent que no ve a "entrenar" per "guanyar", sinó a "assajar" per passar-ho bé una estona fent castells amb bons amics. I si darrera dels castells no hi hagués una vida social potent i una xarxa social acollidora, perdríem molt de potencial humà. Per molts minyons els castells són importants, però molt més ho és el fet de ser un lloc on s'hi troben a gust i poden fer-hi moltes altres coses a més a més dels castells. De fet, l'època daurada pel que fa a l'assoliment de grans castells per part de la colla, va coincidir amb la millor època en l'aspecte social. Quan els Minyons érem 150 a la comparsa del carnaval, o érem 120 de colònies, o cada diumenge ens ajuntàvem més de setanta al bar a veure les actuacions i a beure cervesa.
I constato, que la gent que arriba als Minyons no ho fan primerament pel seu gran amor a l'activitat castellera, ni perquè ho feia el seu avi i ho porten a la sang, ni perquè s'hagin emocionat després de veure'ns actuar al Raval. La gran majoria ho fan perquè tenen algun conegut a la colla que els porta un dia al local, i els engresquen dient-los que hi ha bona gent, bon ambient i molta gresca. No els convenceran dient-los que és súper xulo que et trepitgin fins l'agonia a la soca d'un 3d10fm, però sí que ho faran si els diuen que hi ha molt bon rotllo i bon ambient, i que això dels castells mola.
Per altra banda, no hem d'oblidar on realitzem la nostra activitat, si tenim la temptació de comparar-nos amb altres colles del mateix nivell o similar que la nostra. A Terrassa els castells són una activitat més de les moltes que es fan, i hem de compartir (competir) els recursos (humans i econòmics) amb aquestes: l'hoquei, el jazz, el futbol, els clubs esportius, les cases regionals, les entitats socioculturals, altres grups de cultura popular, la Fira Modernista, etc. Com deia el company Cesc Poch ahir, podem sentir-nos orgullosos de ser la millor colla de la zona no tradicional, tenint en compte la realitat del nostre entorn (menys ajudes i suports institucionals, major competència amb altres entitats culturals, esportives, socials..., més alternatives d'oci i lleure per la gent, menor interès dels mitjans locals...).
Crec que està molt bé això de debatre al voltant del que som. Però no ho hem de fer "degut" als resultats castellers, perquè penso que ens estaríem enganyant a nosaltres mateixos. La colla no ha patit una transformació d'un any per l'altre. Ni fa dos anys érem els millors (amb perdó dels verds) ni avui som els pitjors. Simplement, estem vivint un període de canvi, un canvi de cicle que ens està costant d'assimilar per les enormes expectatives i exigències de la majoria dels minyons. Potser sí que cal millorar els castells, però això no té gaire a veure amb el model de colla. Això té a veure amb el compromís personal de tots i cadascun dels minyons a l'assaig i a les actuacions, a la motivació individual per millorar i fer millor les coses.
I aquesta necessitat de compromís també és extrapolable a la gestió de la colla. Tant a nivell tècnic com directiu. No podem esperar que sempre hi hagi uns altres que facin la feina, sigui la que sigui. Un dels principals inconvenients que ha tingut per la colla el creixement de la massa social, ha estat que molts dels que han arribat han vist que sempre hi havia altres que tibaven del carro. I aquest carro s'ha anat fent tan i tan gran que molts no s'han vist amb cor de posar-se al davant. Tot això sumat a la tendència cada cop més pronunciada de manca d'implicació i d'altruisme (voluntariat) de la societat en que vivim, ens porta a la situació actual. Podem ser sis-cents minyons a la Diada, però als càrrecs directius, sempre hi ha els mateixos trenta.
Potser fóra bo per poder avaluar de manera més justa i objectiva el que som, escoltar que es diu dels Minyons a fora de les quatre parets del nostre local. Us heu preguntat mai perquè als nostres assaigs especials ve gent de tantes colles d'arreu? I com pot ser que la millor colla del moment, la més mediàtica i la gran dominadora dels rànquings i dels concursos sigui la més xiulada i la més criticada?
