Prou hipocresia!

Sovint als catalans ens agrada fardar de solidaris i xorrades per l'estil. Estic una mica cansat de veure com ens xuclem les polles a les Maratons de TV3 quan veiem com s'engreixa el marcador de donacions de la Marató, i ens recordem a nosaltres mateixos que som un poble solidari. Què collons vol dir ser solidari? Que cada català aporti 1'3 euros per la lluita contra el càncer és ser solidari? Donant dos paquets de quilo d'arròs pels pobres et pots considerar solidari? 

En canvi, ahir el dia de la grossa de Nadal que organitza l'empresa estatal de loteries de l'estat, va rebre la gens menyspreable quantitat de 393 milions d'euros de part del poble català. Això sí que és ser solidari amb l'estat veí (uns 40 euros per català!). Dels quals, solament 50 milions van retornar a Catalunya. Menys fins i tot del que ens roben amb els impostos obligatoris...

Això de que els catalans som solidaris s'ho devia inventar algun polític espanyol per justificar la sagnia que ens venen aplicant des de fa un bon grapat d'anys. Doncs mira, jo començo a no tenir ganes de que em considerin solidari, i poder fer amb els meus calés el que més em plagui. 

La solidaritat, quan es converteix en espectacle no és solidaritat, és simple vanitat.

Pacte per la llibertat.

Mas i Junqueras explicant l'acord d'estabilitat.

Ahir el parlament de Catalunya investia a Artur Mas com a nou president de la Generalitat de Catalunya amb els vots a favor dels representants de CIU i ERC. La resta de formacions (PSOE, PP, C's, i CUP) van votar contra aquesta investidura per diferents raons. De moment, Esquerra ha estat l'únic partit que s'ha mostrat disposat a donar suport i estabilitat al govern de Mas, amb l'objectiu evident d'aconseguir realitzar una consulta per la independència de Catalunya. Aquest objectiu el comparteixen milions de catalans, que ho van manifestar, públicament i notòria, en la darrera diada nacional, en la major manifestació celebrada mai a Catalunya.

 

Jo que ideològicament em sento més identificat amb la CUP que amb cap altre, crec que en la situació d'emergència nacional actual, cal fer pinya amb el govern. Malgrat les retallades, les pilotes de goma, i els casos de corrupció... malgrat tot això, ara se'ns obre un horitzó d'esperança que no podem aigualir amb posicions ideològiques enrocades. Senyors, es pot dir més fort però no més clar: la Independència és la solució! I el camí més ràpid cap a la independència és la unitat i els grans acords (ni que siguin de mínims). Pactes que, evidentment, mai deixaran satisfets del tot ni als uns ni als altres, o més als uns que als altres, però que són imprescindibles per avançar en la governavilitat del país, i en donar una imatge d'unitat i estabilitat al món, qua a partir d'ara ens observarà amb lupa.

 

Estic convençut que ERC ha hagut de renunciar i haurà de renunciar a moltes qüestions programàtiques per donar suport a Mas, i per aconseguir compromisos ferms per part del partit majoritari. No podem oblidar, per molt que pensem que les coses es podrien fer de manera diferent, que CIU va guanyar les eleccions amb una majoria folgada (mal que ens pesi a molts) i que més d'1 milió de catalans van aprovar la gestió del govern de Mas amb els seus vots. Així que en aquest context, seria pecar d'innocència pensar que ERC, ICV, o la CUP podran marcar el full de ruta de les polítiques econòmiques i socials. Hi ha el que hi ha, i l'única certesa és el fet que per aixecar el cap no hi ha millor via que l'alliberament nacional. Crec que des de Madrid ens han donat ja suficients mostres del que ens "estimen" (dèficit fiscal, atacs a la llengua i la cultura, dèficit financer, incompliment de pactes d'inversions, escanyament econòmic sistemàtic,  etc., etc.).

 

A dia d'avui, tot i que soc un més dels catalans que pateixen les retallades i la crisi, crec que si he pogut aguantar trenta anys de maltracte, podré aguantar un parell més fins que es pugui celebrar un referèndum on els catalans puguem dir "adeu" a Espanya d'una vegada per totes. És per això que no penso enfadar-me gaire quan es comenci a atacar als d'ERC per donar suport a un govern que retalli d'aquí o d'allà. També retallaran des de Madrid, i des d'Europa, i no penso permetre que aquesta realitat global hagi de ser l'excusa dels enemics de Catalunya per tombar les il·lusions de molts catalans d'alliberar-nos de les principals cadenes que ens oprimeixen (la crisi és global, però a Catalunya fa més mal per la dependència espanyola). Els del PP, C's, i el PSOE porten ja temps argumentant que no es poden promoure "aventures" que porten a la ruptura i la divisió quan hi ha problemes molt més importants per la gent. Personalment opino que el PROBLEMA més important es diu Espanya, i que quan abans aconseguim desfer-nos-en d'ELL, abans començarem a sortir del pou en què ens trobem. Amén!

 

Així que CUPeros, critiqueu, defenseu a qui heu de defensar, però tinguem clar quin ha de ser el principal objectiu d'aquesta legislatura, i no fem el joc als partits enemics de Catalunya en el seu intent de desestabilitzar al govern que (finalment) ha apostat per allò que molts somiàvem fa temps i que semblaba que mai podria arribar. Ara és l'hora. No la caguéssim.

El nivell tècnic dels Minyons.

Ahir vam tenir un nou debat al local de la colla, aquest cop per xerrar al voltant del nivell tècnic de la colla, i del potencial casteller de la nostra colla.

Comparteixo amb el Marc Roura la visió positiva en quant al potencial de colla que tenim. Som una colla que encara és capaç de mobilitzar a un gran nombre de gent a uns quants assaigs i actuacions, i encara ens podem plantejar castells emmanillats i d'altres estructures de gamma alta sense grans dificultats. El problema més greu que hi veig, és que estem desaprofitant tot aquest potencial, any rere any, i ja en va uns quants, degut a la baixada de nivell dels troncs bàsicament, que ens condiciona notablement el resultat de molts dels intents que portem a terme.

I hauríem d'analitzar quines són les causes de la baixada de nivell dels troncs dels nostres castells, però aquest fet trobo que és irrefutable. Només cal veure els nostres assaigs i actuacions, i comparar-ho, per exemple, amb altres colles del nostre nivell, o inferior fins i tot, per comprovar que tenim un 3d8 més lleig que moltes colles, i el mateix amb el 4d8, el 5d8, i el 2d7 fins i tot. I, és clar, quan ens plantegem enlairar aquestes estructures un o dos pisos més, passa el que passa tot sovint. Els castells de 8 els dominem amb suficiència, els de nou ja no els fem mai amb la ma al cul, i quan volem pujar una mica el nivell... doncs "una de cal y otra de arena".

Crec que és evident que encara a dia d'avui estem en aquell impasse de renovació d'estructures i de canvis de cares als troncs dels castells. La gent veterana va perdent facultats físiques, i la gent jove que s'incorpora té poques taules. Una combinació que amb el nivell d'assaigs que tenim, no ens permet arribar als nivells tècnics de fa deu o quinze anys, quan la majoria dels que pujaven eren joves amb molta experiència i en la seva plenitud física. I amb unes ganes enormes de seguir creixent i d'assolir noves fites. Fites que veien a l'abast de la mà, cosa que ara no passa.

Així doncs, reconeixent la situació real de la colla (etapa de renovació i canvi), ens hem de plantejar si podem aspirar a revalidar els grans castells que fèiem fa deu o quinze anys, o si potser cal rebaixar pretensions per poder donar entrada a gent nova als troncs. Jo crec que encara hi ha molt marge de millora, i que no cal renunciar a res. Però per no renunciar, cal assumir un major compromís amb la colla. Els més veterans per posar-se en forma i poder mantenir un bon nivell fins al final. Els més joves per fer més proves i millorar tècnicament i en experiència. I això s'aconsegueix assajant més, fent més proves a l'assaig, o fent més assaigs. Els verds han assolit el potencial que han assolit gràcies a matxucar als seus castellers de tronc amb fins a tres assaigs a la setmana. I van incorporar la xarxa a l'assaig per poder fer moltes més proves amb menys gent a l'assaig. A banda de fitxar a uns quants castellers de gran qualitat d'altres colles (aquesta és una altra solució als problemes, però una putada per la resta del món casteller)...

Si ens pensem que fent quatre proves de castells de sis nets i quatre més de castells de set nets a l'assaig n'hi ha prou, estem molt equivocats. I no cal sinó mirar els resultats tècnics les darreres temporades. I segurament, les discussions al voltant de si cal alleugerir tant els troncs o no, quedarien oblidades sí es fessin moltes més proves (de fet, els Minyons sempre havíem destacat per la lleugeresa dels troncs), i amb noves tècniques d'assaig amb el tipus de casteller que ens puja ara. Millor preparació física, tècnica, i fins i tot psicològica és la solució. No hi ha més. Ens hem de posar les piles, i també hem d'aconseguir introduir a nous castellers als troncs. No n'hi ha prou amb fer debutar un Zambrana, un Bru, un Casanovas i un Vinyas cada temporada. Cal que en siguin tres o quatre per temporada com a mínim. I això és possible amb més proves i amb més valentia per part dels tècnics. No entenc l'argument de "especialitzar-nos" per assolir els grans objectius. És a cas incompatible treballar el 7 i el 9, i preparar altres grans castells com el 5d9f o el 3d10fm? L'exemple de colles com la Jove, la Joves o la Vella ens demostra el contrari. És més, la feina d'incorporar a gent nova en castells com el 7 o el 9, permeten tenir a més gent pel tronc assajada i motivada i que quan calgui introduir-los en altres estructures potser més complicades tècnicament, els tinguis més ben preparats.

Per altra banda, vull rebatre l'argument dels que pensen que començant l'assaig a les 20:30, hi hauria gent que no podria venir.... Algú s'ha plantejat quanta gent deixa de venir als assaigs degut a que no volen arribar a casa passades les 0:00 d'un dimarts? Sabem que és difícil canviar certes dinàmiques molt enquistades amb el pas del temps, però potser caldria que algun dia ens plantegem quines són les avantatges i els inconvenients dels horaris que actualment tenim.

I totalment d'acord amb el Bru Bussom pel que fa a les dinàmiques d'assaig. Calen moltes més proves, i més proves de cinc i sis que de set (de fet, hi ha colles que no fan mai castells de set nets a l'assaig però després descarreguen 5d9f o 4d9net). Fa ja molts anys que veiem sempre les mateixes proves a l'assaig, i que no som gens innovadors en aquest sentit (aquí li dono la raó al Pol Puvill). Potser caldria començar a introduir nous elements tècnics d'assaig. Potser alguns tècnics haurien de visitar els locals d'assaig d'altres colles i agafar idees...

I per últim, em va agradar l'exposició autobiogràfica del Marc Codera. Dels seus inicis a la colla i de la seva progressió castellera. De ser un nen de la canalla amb cap interès per pujar, a assolir un castell de set al cap de cinc o sis anys, un de vuit al cap de algun més, i els de nou i el de deu al cap de molts anys. Vaig pensar en la meva experiència personal, molt similar a la d'ell, però que en comptes de progressar de la mateixa manera, em vaig quedar en els de vuit. Set 4d8 i un 5d8 al terç en la mateixa temporada, i res de res en la següent... I va haver de ser un cap de colla que venia d'una altra colla qui em donés l'alternativa. Però els caps de colla posteriors van oblidar-se de mi, i crec que la colla va deixar perdre a un casteller de tronc quan ja el tenia preparat, després de molts i molts anys. Ara, com veieu, no he deixat la colla enfadat ni res per l'estil. En canvi, trobo a faltar a molts excastellers del tronc que quan han deixat de pujar, els Minyons han deixat de ser prioritari a les seves vides. No es pot demanar compromís quan es puja als troncs, i deixar la colla quan es deixa de pujar!

Els valors de l'esport.

Un gest d'esportivitat que honora al seu protagonista.

Com a mestre d'Educació Física, sé que l'esport és una eina interessantíssima (de les més útils sens dubte) per treballar els valors. Darrerament però, els mestres d'EF hem d'intentar contrarestar els missatges que reben els alumnes a través dels mitjans, que fa temps que van desistir en la idea d'"entretenir i educar" a la societat, per passar a enriquir-se a costa d'ella, passant-se els codis ètics de l'ofici per l'engonal. Així doncs, avui en dia, als mitjans, esport equival a futbol (masculí evidentment), i ja sabem quins són els valors que transmet aquest esport darrerament: esportistes violents, entrenadors prepotents i xulescs, presidents maleducats, aficions que es passen els partits insultant a l'arbitre o als rival, trampes, picaresques, cobdícia, egos descontrolats, etc.

Al costat de tota aquesta visió negativa de l'esport que es transmet a la societat a través dels mitjans, podem trobar alguns exemples d'esportistes que donen autèntiques lliçons d'esportivitat (i mai més ben dit) i que són un magnífic exemple de com l'esport pot ensenyar valors positius, més enllà de les mediàtiques (i pesades) campanyes de suport a tal entrenador o jugador malalt, o dels minuts de silenci quan mor algú. Un exemple dels primers ha estat l'atleta vitorià Iván Fernández, que al darrer cros de la ciutat navarresa de Burlada, en veure com l'atleta que el precedia, el kenyà Abel Mutai, s'aturava i saludava al públic assistent metres abans de l'arribada pensant que ja l'havia creuat, va alentir la marxa i va constrènyer al seu rival perquè creués davant la línia d'arribada, ja que era aquest qui realment mereixia creuar en primer lloc. En acabada la cursa, l'atleta basc explicava que ho havia fet perquè entenia que el seu rival ho havia fet millor que ell, i que aprofitar-se d'una badada hagués estat poc esportiu.

Exemples com els de l'atleta vitorià a Burlada se'n produeixen més sovint del que ens pensem per tot arreu, però malauradament, no acostumen a ser notícia. Venen més les imatges d'un jugador trepitjant el coll d'un altre, d'un entrenador que perd els papers i comença a insultar a l'arbitre, o de dues aficions rivals barallant-se i llençant-se de tot els uns als altres. I, esclar, després ves tu i digue'ls-hi als alumnes que s'ha de saber guanyar i perdre, i totes aquestes "mariconades" (amb perdó dels homosexuals)...

El "temazo" del dimecres. In.Genious - "Junto a ti"

In.Genious, banda terrassenca de recent formació, però amb músics de llarga trajectòria. Aquest tema és una balada rock amb riffs del millor heavy (grans guitarristes), i una veu que està molt per sobre de la de molts dels artistes que apareixen a les rádioformules o als programes televisius caçatalents. I que consti que no exagero pel fet que el meu germà sigui el cantant del grup...

Els prejudicis de la presidenta del parlament.

La gent de la CUP al parlament. Ni un pas enrere.

No ha trigat ni un dia la reelegida presidenta del parlament de Catalunya, la senyora Rottenmeier de Gisbert, a criticar el look dels nous parlamentaris de la CUP. Diu la presidenta que "la dignitat de la institució requereix una formalitat diferent". I em pregunto jo quina deu ser, segons la senyora de Gisbert, la formalitat necessària per poder representar als ciutadans que t'han votat. Suposo que, entre els homes, lluir corbata deu ser una formalitat molt ben valorada per aquesta senyorona. I per les dones, millor falda i jaqueta, o pantaló de pinça i abric de bisó?

Jo en canvi, cada dia que passa desconfio més d'una persona que se m'apropi amb jaqueta i corbata. I si porta un maletí penjant de la mà, ja marxo corrent. A saber de quin tipus de xoriço, especulador, corrupte es pot tractar... de fet, crec que la dignitat de la institució requeriria que alguns dels homes i dones ben elegants que seuen a les butaques del parlament, fossin jutjats i enviats a la garjola per corrupció.  Segurament, si empresonessin a més "gent ben vestida" d'aquests que defrauden milions, que són corruptes, que estafen a l'engròs, i que provoquen que hi hagi molta gent que no pot ni comprar-se roba, les coses anirien molt millor per tothom, i els prejudicis com el de la senyora de Gisbert s'acabarien.

Si jo hagués de seguir les recomanacions d'aquesta senyora, potser no podria ser mai parlamentari, doncs m'agrada vestir de xandall, i no em gasto els calés en vestits cars. I molt menys utilitzo la corbata, que trobo especialment torturadora i alienant. Potser li hauré de fer arribar els meus gustos particulars a la senyora de Gisbert, a veure si així canvia una mica el seu look antiquat i carrincló.

Suposo que a la senyora de Gispert, li molesta igual la gent mal vestida del carrer com els del parlament. És una característica de molts polítics de dretes, que confonen les formes amb el fons. Aquesta dona seria capaç de fer fora del parlament a Ghandi per portar un llençol per sobre!

Un mestre, el 'cabo Wert' i Tagore.

Article de Bru Rovira publicat al diari Ara d'aquest diumenge.

En ple debat al Parlament espanyol sobre l'educació, un amic de Sevilla, J.S., m'explica una història que considera "la millor lliçó" que va rebre durant la seva època escolar, malgrat que no en va ser conscient fins molts anys després. Exactament dues dècades després d'haver deixat l'escola.

J. treballava aleshores, lluny del país, com a professor a la Universitat de Managua. Una tarda, en sortir de classe, va agafar un taxi per tornar a casa. És el dia 29 de febrer del 2001 i per la ràdio del cotxe -un Lada atrotinat- sona una música que li evoca records que romanien enterrats. " Little darling, I feel that ice is slowly melting ". És la veu de George Harrison cantant Here comes the sun.

-Harrison acaba de morir -li diu el taxista.

Però J. no contesta. Aquella cançó l'ha traslladat a l'adolescència i a l'escola de capellans on va estudiar. Quan J. tenia 13 anys, uns fets inconfessables que prefereix oblidar el van convertir en una persona introvertida i atemorida. El seu nivell escolar va baixar considerablement. Al pati va deixar de jugar amb els amics. A casa es va convertir en una persona muda. Enmig d'aquella penombra, però, hi va haver un professor singular, el professor d'anglès, que el va ajudar a recuperar la seguretat i l'autoestima perdudes. Es deia Don Francisco, però fora de l'escola tothom li deia Curro. Era un noi jove, alt, prim, laic en un col·legi de capellans, els cabells llargs recollits en una cua. Don Francisco ensenyava anglès amb cançons dels Beatles i, en sortir de l'escola, de vegades convidava alguns alumnes a casa, on escoltaven discos de Pink Floyd.

J. s'havia oblidat completament d'aquell professor d'anglès, però ara, en escoltar vint anys després la veu de George Harrison dins d'un taxi a Managua, s'adona que va ser aquell professor, la seva amistat, el seu exemple, la seva paciència i atenció el que més el va ajudar a superar una adolescència incapaç de recordar sense dolor. S'adona també que mai li va donar les gràcies i pensa que, potser, el professor ni tan sols era conscient dels terribles moments que vivia aquell nen introvertit i atemorit.

Una tarda del mes de novembre del 2011, deu anys després de la mort de George Harrison, J. va tornar a Sevilla. Gràcies a un amic va aconseguir la direcció de Don Francisco. Volia dir-li com li agraïa haver-lo tingut de mestre i el model de persona que havia estat per a ell. Va trucar al timbre. El professor va obrir la porta. J. es va adonar que ja no era la figura jove que recordava i que havia perdut tots els cabells i es protegia el cap amb una gorra. Va pensar que potser estava seguint un tractament de quimioteràpia.

-Els cabells potser tornaran a créixer, però aleshores ja no seran tan negres -li va dir el professor amb un somriure tot convidant-lo a entrar.

Va preparar cafè. Van parlar. Van recordar les cançons dels Beatles. En marxar, drets a la porta, es van abraçar.

-Gràcies -va dir J. abans d'allunyar-se caminant pels carrers de la ciutat de la seva infància. 

Ocurrència de pintor

Penso en la història de J. i el seu professor d'anglès mentre viatjo en un avió i llegeixo les notícies sobre el debat parlamentari amb el cabo Wert , que és com el pintor Alfonso Alzamora anomena el ministre en un text que ens ha fet arribar als amics. L'avió està ple de famílies que han passat uns dies a Eurodisney. Els nens juguen amb les tauletes concentrats i indiferents al que passa al seu voltant. Una de les famílies es veu que només té una tauleta i dos fills. Té, també, un aparell de matar marcians, però els dos germans volen la tauleta. Es comencen a barallar. No tenen ni deu anys. Criden. Ploren. Es claven cops. S'estiren la roba. Els pares no saben com salvar la situació i jo ja fa cinc vegades que he llegit el mateix paràgraf del diari, incapaç de concentrar-me en el que ha dit el cabo Wert en el debat parlamentari. Finalment, els nens es calmen: els pares els han promès que compraran una altra tauleta; una per a cada un. Compartir frustra. I es veu que la tecnologia és bàsica per a l'educació. Com els idiomes. Per això deuen haver anat a Eurodisney. 

Tagore

Martha C. Nussbaum ha escrit un llibre, Sense ànim de lucre , en què defensa que la veritable crisi mundial no és l'econòmica sinó una crisi molt més profunda, causa de la primera: la crisi de l'educació. Una crisi que posa en perill la democràcia, perquè una democràcia necessita "ciutadans íntegres que puguin pensar per ells mateixos, criticar la tradició i entendre la importància dels sofriments i èxits dels altres". Una democràcia moderna, opina, s'ha d'adaptar a una societat els integrants de la qual discrepen força en qüestions tan transcendents com la religió, la riquesa, les discapacitats físiques i la sexualitat. Serà una societat de persones diferents en què s'ha de triar com es pot viure respectant tothom. "Una manera d'avaluar qualsevol pla educatiu és preguntar-nos com s'hi prepara els joves per a la vida en una forma d'organització social i política d'aquestes característiques", escriu Nussbaum, que proposa privilegiar el pensament crític, les humanitats i les arts com l'única manera d'afrontar els nous reptes i salvar la democràcia.

Cita un text molt suggeridor de Rabindranath Tagore: "L'home moral, l'home complet, està cedint cada cop més terreny, gairebé sense adonar-se'n, per deixar espai a [...] l'home comercial, l'home amb propòsit limitat. Aquest procés [...] provoca l'alteració de l'equilibri moral de l'home i enfosqueix el seu costat humà sota l'ombra d'una organització sense ànima".