Ken Robinson: educació i creativitat.

Ken Robinson (Liverpool) és un escriptor, conferenciant, educador i pensador, de temes com la creativitat humana, la qualitat de l'ensenyament, o la innovació. Aquesta conferència pronunciada l'any 2006 als EEUU és summament entretinguda i pedagògica. El senyor Robinson sap captivar a la seva audiència amb els seus pensaments, i alhora és capaç de fer esclatar en riallades al personal amb les seves conyes. Són 20 minuts, però val molt la pena.

Eureka!!!

Sembla ser que el Departament d'Ensenyament de la Generalitat acaba d'adonar-se que el model d'ensenyament que empren les escoles, no serveix per tal que els alumnes acabin assolint els objectius d'aprenentatge competencial que predica l'OCDE, i aquest fet es fa evident quan se saben els resultats de les proves PISA, que donen resultats molt per sota de la mitjana europea. Aquestes proves (exàmens) posen a prova als alumnes en diferents competències, que van molt més enllà dels continguts conceptuals que s'ensenyen a les escoles.

Segons el Currículum LOE, Competència és la capacitat d’utilitzar els coneixements i habilitats, de manera transversal i interactiva, en contextos i situacions que requereixen la intervenció de coneixements vinculats a diferents sabers, cosa que implica la comprensió, la reflexió i el discerniment tenint en compte la dimensió social de cada situació.

Les Competències Bàsiques són vuit: les Competències Comunicatives (competència lingüística i audiovisual, i competència artística i cultural), les Competències Metodològiques (tractament de la informació i competència digital, competència matemàtica, i competència d'aprendre a aprendre), les Competències Personals (l'autonomia i iniciativa personal), i les Competències de Conviure i habitar el món (coneixement i interacció amb el món físic, i social i ciutadana).

Aquest model d'aprenentatge competencial que queda molt bé escrit als currículums i a les lleis educatives, contrasta amb la realitat educativa del nostre país, on es continua matxucant a la canalla a base de continguts teòrics i conceptuals, i on l'aprenentatge es basa en la memorització-repetició d'allò que el mestre (els llibres de text) han cregut oportú que s'havia de saber. És a dir, les lliçons se succeeixen una darrera l'altra sense lligams aparents, i els alumnes s'examinen (uns més sovint que altres) per demostrar la capacitat que tenen per memoritzar allò que els havien explicat.

És a dir, que mentres els currículums parlen de competències globals i transversals, els models d'ensenyament encara es basen en la transmissió d'informació i en la memorització, com fa cent anys. Bé, més val tard que mai, i sembla ser que ara la Consellera d'Educació ha obert els ulls. A veure si encara ho podem arreglar una mica...

El "temazo" del dimecres. Lluís Llach - "Que feliç era mare"

Els que hem conegut la Catalunya rural, de poble, i de ritme lent, no podem no sentir enyorança al sentir aquesta cançó del Lluís Llach de l'any 1968. Un dels meus temes preferits del Llach, que em fa reviure les estades a la casa dels meus avis a Viladecavalls quan era vailet. Un poble que ja no sembla un poble.

No calen reformes, calen revolucions.

Quan el poder econòmic controla el/els:

- poder polític-legislatiu-executiu.

- mitjans d'(in)comunicació-alienació.

- poder judicial.

- cossos de control-repressió (policia, exercit...).

- sistema educatiu.

... i ho fa amb l'objectiu de mantenir els seus privilegis i de continuar enriquint-se a costa del patiment de la resta de la societat, l'únic camí possible per a canviar el sistema, passa per la revolta. A França ho van entendre i van posar-se mans a la feina. Quant temps més podrem aguantar els que avui continuem patint l'avarícia i la cobdícia dels que mouen els fils? 

La Pipi, una nena orfa de mare, lliure i feliç.

Ahir vaig acompanyar als meus nebots al Teatre Principal a veure l'obra "Pipi Calcesllargues", basada en el personatge literari creat per l'escriptora sueca Astrid Lindgren, l'any 1941 quan la seva filla de set anys es trobava al llit malalta dels pulmons, i li va demanar que li expliqués un conte.

Recordo que quan jo era petit, ja seguia la sèrie televisiva de la Pipi amb gran delectació. Els meus nebots (tots cinc) són, o han estat, uns grans fans de les aventures d'aquesta sueca entremaliada. Darrerament, no sé si perquè s'han fet grans, o perquè s'han adonat que mai arribaran a gaudir de la llibertat de la Pipi, han anat perdent el seu interès per aquest personatge fantàstic.

La Pipi és una nena fora del comú: orfe de mare; amb un pare pirata que veu molt de tant en tant; no assisteix a l'escola però sap moltes més coses que els nens que hi van; no té por dels adults que la volen "reeducar" a la manera tradicional, i gràcies als seus poders sobrenaturals, és capaç de desempellegar-se d'aquells que la volen "controlar"; estima els animals i s'hi relaciona tractant-los com uns amics més; té una imaginació extraordinària que li serveix per resoldre qualsevol qüestió o problema que se li plantegi...

En definitiva, la història de la Pipi, no deixa de ser un al·legat a favor d'un canvi de paradigma educatiu, contrari als dogmes establerts de la disciplina i l'autoritat, i d'un model escolar de transmissió de coneixements, i d'anulació de la singularitat individual, la creativitat i el talent. 

En ple segle 21, cal reconèixer, que la història de la Pipi, escrita fa més de setanta anys enrere, és subversiva i revolucionària pels cervells de la majoria dels contemporanis.

Legítim vs legal.

Aquesta "fatxa" no hauria pogut ni votar segons la llei de fa cent anys.

Darrerament, hem sentit declaracions contundents des del bàndol "enemic" (és a dir, els enemics de la democràcia i les llibertats), referides a l'esborrany de declaració de sobirania política i jurídica (que no nacional, de moment) redactat pels dos partits majoritaris al parlament de Catalunya, CIU i ERC. Sense anar més lluny, la portaveu del govern espanyol, la popular (en el pitjor sentit de la paraula) Soraya Sáenz de Santamaria (quin nom més VIP, no?), manifestava que “En democràcia no existeix legitimitat sense respecte a la legalitat”. I va afegir: “Cap llei ni cap tractat internacional avalen declaracions de sobirania.”. I dit això se'n devia anar a ficar-se els dits fins la gola per vomitar tota la bilis i el verí que porta a dins acumulat.

 

O sigui, que segons les paraules d'aquesta nacionalista espanyola, la llei està per sobre de tot. Però de tot, de tot. És a dir, que les lleis estan per complir-les i no per ajustar-se a les voluntats de la gent que les elabora. És a dir, la llei per sobre de les persones... Jo li recordaria a aquesta senyora, que fa cent anys, les lleis prohibien el vot femení, i degut a les protestes i lluites de moltes dones (i alguns homes) que consideraven aquesta llei injusta i il·legítima, van aconseguir canviar la llei. Suposo que ara, la Soraya se'n deu alegrar que aquesta llei fos modificada, i que actualment no tingui cap problema a l'hora d'anar a votar, i fins i tot presentar-se com a candidata per un partit espanyolista ultraconservador.

 

La història ens demostra que les lleis estan per servir a la gent, i que quan cal modificar-les, doncs es modifiquen i ja està. S'ha preguntat la senyora Soraya com va ser possible que mig Sud-amèrica s'independitzes de l'imperi si hi havia lleis que ho prohibien? I per què es van separar d'Ejpañia també territoris com Filipines, el Sàhara Occidental, o Guinea Equatorial? Quan volem posar les lleis per davant de la voluntat dels pobles (o la gent), es que tenim un problema. Se'n diu manca d'esperit democràtic.

L'Ajuntament de Gallifa torna a "penjar" la bandereta esjpañiola a la façana.

Molt bona la pensada de l'alcalde de Gallifa, Jordi Fornàs, de Solidaritat per la Independència (SI), per tal de complir la llei de banderes que obliga a l'ajuntament a lluir una bandera que ningú, o gairebé ningú sent com a pròpia a Gallifa, i alhora, per que quedi ben clar quin és el sentiment majoritari dels habitants d'aquesta petita localitat del Vallès Occidental.

Han col·locat tres pals al costat de la casa consistorial on hi llueixen les banderes catalana, estelada i de la vila, i a la façana, just a sota del títol de l'edifici, hi han penjat una bandereta espanyola de poc més d'un pam de llarg. Sembla ser que l'alcalde ha rebut els consells d'un jurista com l'Alfons López Tena, cap de SI, que ha estudiat a fons les lleis espanyoles i ha trobat aquesta argúcia legal per poder complir la llei sense renunciar del tot a la dignitat del poble.

Ja veurem quant trigaran les autoritats espanyoles a reaccionar i a modificar la llei que calgui, per tal de tornar a fer lluir la seva bandera amb les dimensions correctes. Segur que no els costarà gaire modificar les lleis en un plis-plas per un tema que segur que els preocupa. Acostuma a passar, que si als polítics espanyols els interessa-convé canviar una llei, es posen d'acord ràpidament i ho enllesteixen en qüestió de dies. En canvi, quan els catalans reclamem una revisió a fons de la merdosa Constitució que van elaborar els deixebles de Franco amb quatre polítics encara espantats després de quaranta anys de dictadura, no volen ni tocar una coma.