Els Castellers de Vilafranca es passen el món casteller pel forro dels ous.

Nova "gesta" dels verds: primera colla a lluir publicitat a la camisa!!!

Aquesta setmana els Castellers de Vilafranca han estat convidats per la Generalitat de Catalunya i l'empresa Damm a promocionar a l'una i a l'altre a Londres, amb motiu de la festivitat de Sant Jordi, patró compartit per catalans i anglesos.

 

Aquest acte ha servit, a més a més de perquè els verds sumin una nova sortida a l'estranger (és la colla que més viatja amb diferència i la que més subvencions rep per aquest motiu), per clavar una nova punyalada "trapera" al món casteller en forma de publicitat a la camisa. Bé, de fet no es pot parlar estrictament de publicitat a la camisa ja que es van posar unes samarretes propagandístiques de la casa Damm, però queda tan ben dissimulat que ningú diria que no és a la camisa on llueix la publicitat de la poderosa cervesera. (Per cert, no quedàvem que Damm era la patrocinadora de tot el món casteller? I no quedava ben clar en els compromisos adquirits amb la junta de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya que en cap cas les colles lluirien publicitat d'aquesta empresa a les camises?).

 

Novament doncs, els Castellers de Vilafranca actuen al marge dels pactes i acords generals de tot el món casteller, per interessos particulars. Ja tenen el seu viatget a Londres, i probablement unes quantes noves incorporacions de gent a la colla gràcies a aquest tipus d'esquers. Tanmateix, amb aquestes actituds s'allunyen encara més (si cap) de la resta del món casteller que no entén, ni accepta, aquestes accions que embruten la imatge del món casteller en general. Per molt que actualment siguin els dominadors pel que fa al nivell de castells aconseguits, caldria que recordessin que els castells fa molts anys que es van inventar, i que si hem aguantat més de dos-cents anys sense embrutar la nostra activitat amb publicitat empresarial, la immensa majoria dels castellers (per no dir tots menys ells) continuem amb la ferma voluntat de que tot continuï igual en aquest sentit. Ja us val!

 

Sou molt bons fent castells, però així no aconseguiu res més que el despreci general del món casteller.

Aquest paio està molt flipat!!!

Impressionant, impactant, apustuflant, increïble, espectacular, "gallinadepiel", brutal, sensacional, magnífic, esborronador, emocionant... no hi ha paraules per descriure el vol del saltador noruec, Alexander Polli, travessant la Roca Foradada de la muntanya de Montserrat a més de 250 km/h. Val la pena mirar-s'ho. Esgarrifa!!

Bye bye daughter of a bitch.

Funeral de Margaret Thatcher a Londres.

El passat dia 8 d'aquest mes moria a Londres l'exprimera ministra anglesa, Margaret Thatcher, als 87 anys. Ahir l'enterraven amb honors d'estat, enmig d'una gran controversia, entre lloances dels seguidors i crítiques dels detractors.

(Aquest interessant article de Sergi Masó publicat a la revista l'Accent, ens apropa a la figura de la dama de ferro, i ens explica l'important impacte de les seves polítiques fins a dia d'avui).

Durant tres mandats que s’estengueren des de 1979 fins al 1990 Margaret Thatcher fou qui inicià el desplegament de les receptes que avui impacten sense embelliment possible contra les classes populars. Les conquestes socials que s’aconseguiren durant el regnat d’or de l’Estat del benestar s’esvaïren una rere altra davant el seu “No hi ha alternativa”. Curiós que a dia d’avui aquest sigui el discurs oficial de la realpolitik. Els seus plantejaments, anant de la mà a l’altra banda de l’Atlàntic amb Ronald Reagan, foren la recepta que s’aplicà per a sortir de la crisi econòmica dels anys 70 i, dit sigui de pas, la causa del que ens ha portat a la crisi actual. Cal recordar i fer recordar el seu llegat. Sí, ella transformà la política, i de quina manera. El seu “capitalisme popular” fou l’eufemisme emprat per a aplicar retallades en els serveis públics, disminuir el parc d’habitatge públic de lloguer social, tancar hospitals, disparar l’atur juvenil fins a cotes mai vistes, atacar als drets sindicals, desindustrialitzar àmplies zones de les illes i un llarg etcètera de mesures antisocials. És potser per això que arribà a declarar que no existia tal cosa que fos la societat. L’onada de privatitzacions que protagonitzà exemplificada en la seva lluita contra els miners que aguantaren estoicament un any de vaga davant la traïció dels líders sindicals el 1985 és per molts el més clar exponent de la sort que regnà contra qualsevol dissentiment. Desprès de Thatcher, el moviment sindical als territoris sota el domini de Westminster caigué en la desfeta. Si els miners no podien ningú podia. Però el seu llegat no es limita en exclusiva als afers socioeconòmics, la Baronessa Thatcher tingué mà de ferro també contra les lluites d’alliberament nacional. El 1972 era membre del govern durant el Bloody Sunday que deixà 30 morts als carrers de Derry durant una manifestació pels drets civils d’Irlanda del Nord. Uns anys més tard, ja com a Primera Ministra, l’incompliment dels acords presos davant la vaga de fam dels presoners polítics nordirlandesos comportà la mort de 10 d’ells l’estiu de 1981. Si, Bobby Sands entre ells. De fet, en el pla internacional, tot i que normalment se l’associem a l’espectacularització de la Guerra de les Malvines com a rerefons d’exaltació patriòtica, tal i com el govern d’Aznar reproduí en versió espanyola anys més tard amb la illa de Perejil, hauríem no obstant de deixar un lloc privilegiat a la capdavantera que agafà en la defensa de l’Apartheid a Sud-Àfrica titllant a Mandela de terrorista o quan afirmà que fou Pinochet qui portà la democràcia a Xile. Ella, no ho dubtem, serà recordada com una de les grans lluitadores per la llibertat i la democràcia.

Afortunadament tot té un límit i el seu fou la Poll Tax, un impost directe que com a tal pretenia gravar no en funció de la renda sinó que era fixe per a tothom, sense distincions, la seva traducció particular del concepte d’igualtat. No obstant, el moviment que es bastí en contra mostrà que l’alternativa existia. Davant la pèrdua de popularitat dels tories, aquests decidiren apartar-la a ella i a la seva Poll Tax i aconseguiren romandre en el poder fins el 1997, any en què els substituïren uns laboristes cada vegada més tories amb Tony Blair al capdavant. I és que l’herència de Thatcher ha estat ben viva des de que aparegué en escena. Com a curiositat, quan els laboristes Tony Blair i Gordon Brown foren nomenats Primers Ministres, la dona de ferro va ser en ambdós casos la primera persona que es convida al número 10 de Downing Street. Avui, els principis de les seves polítiques són els mateixos que guien el govern de coalició encapçalat per David Cameron.

Per les xarxes socials han corregut com la pólvora les convocatòries per a festejar la mort de la que fou durant onze llargs anys la Primera Ministra britànica. La pregunta necessària és però si aquestes no haurien de traduir-se en la celebració de la mort del neoliberalisme. La mort d’una vella decrepita només pot tenir sentit si del que es tracta és de festejar la mort de la recepta política del gran capital que ens ha portat on som ara. I és en aquest terreny on hauria de prendre simbolisme la mort de Margaret Thatcher. La seva mort com a mort del neoliberalisme. Això és en el que hauria de convertir-se la seva mort, la mort del veritable mite que governa la misèria de les nostres vides i substituir-lo per l’esperança del socialisme. És a les nostres que Thatcher mori.

El "temazo" del dimecres. In·Genious - "Mientras nos quede un aliento"

Nou tema del grup del meu germà gran Carles, "In·genious". Un tema de denúncia del sistema i a favor de la democràcia real, i en suport de la lluita de tots els indignats. Bones bases roqueres amb riffs reggaeros, i algun solo de guitarra de la millor escola. Gaudi-lo i passeu-lo!!

Mentres ens quedi un bri d'alè, cal lluitar!!

Boston, Mussayab, kirkuk, Bagdad.

Ahir, durant la Marató de Boston, es van produir un parell d'explosions molt a prop de la línia d'arribada, amb el balanç provisional de 3 morts i més de 120 ferits. La notícia va córrer com un raig, i ahir mateix, tots els mitjans de comunicació a casa nostra es feien ressò dels fets. Connexions en directe amb corredors catalans participants, amb el cònsol espanyol, o amb catalans residents a Boston van succeir-se. Vam poder viure i veure en directe els instants posteriors a les explosions, amb imatges de la zona d'arribada acordonada per la policia, i els serveis mèdics en acció. Avui, fins i tot hem pogut veure imatges gravades del moment de l'explosió, des de diferents panoràmiques, i un bon grapat de fotografies de persones que estaven properes als llocs dels fets en el moment tràgic. No m'estranyaria gens que d'aquí poc ja tinguem imatges dels responsables fugint de la zona dels fets, o fins i tot, col·locant els artefactes...

Suposo que els diferents mitjans de comunicació tindran un bon material informatiu per omplir noticiaris durant uns quants dies, i sentirem a parlar d'aquest atemptat a experts analistes, comentaristes, periodistes, tertulians, polítics, esportistes, i famosos en general... Darrerament faltaven notícies amb prou morbositat com per fer pujar les audiències. Tanta crisi, al final la gent es cansa...

És curiós comprovar els diferents graus d'importància o rellevància mediàtica que tenen fets similars, en funció d'on s'hagin produït. Ja no per pura distància quilomètrica, sinó més aviat per distància econòmica. Qui es recorda dels atemptats a les ciutats iraquianes de Mussayab (20 morts) a principis d'any? o qui recorda els atemptats de Kirkuk (60 morts) l'any 2009? I els més de 130 morts en el doble atemptat amb cotxes bomba contra edificis governamentals a Bagdad l'any passat? I els atemptats que hi ha dia sí i dia també a les ciutats sirianes on mor gent a desenes i centenes? I al Pakistan, a l'Afganistan, Mali...? Sembla com si uns morts tinguessin molta més importància que altres, si més no, pel que fa al tractament informatiu.

Esperem a veure que inventaran els nord-americans aquesta vegada per poder envair algun altre país i portar la llibertat i la democràcia com han fet a l'Iraq, l'Afganistan, etc., etc.

Minyons: "Keep Calm & make pinya"

7d7 al Portal de l'Àngel de Barcelona.

No crec que ningú dels que hagin anat amb certa assiduïtat als assaigs o a alguna actuació de la nostra colla, s'estranyi si dic que aquest inici de temporada està resultant especialment dur, difícil i, fins a cert punt, alarmant. Malgrat haver començat (alguns, no tots) a assajar més d'hora que mai, i malgrat haver ampliat el nombre d'assaigs setmanals d'alguns castellers (sobretot els que més ho necessitaven, és a dir, els del tronc), no aconseguim visualitzar una progressió clara i una millora dels castells respecte a cursos anteriors. És més, normalment a aquestes alçades de la temporada, altres anys, ja havíem començat a encarar els castells de vuit pisos, mentres que enguany no passem dels set, i fins i tot amb alguna patacada dolorosa com el passat dissabte al Parc de Sant Jordi amb un 2d7... 

 

Començo a detectar cert desànim i desconfiança en l'ambient, cosa gens positiva de cara a superar els reptes que tenim pel davant. I no es tracta de senyalar culpables, ja que no crec que sigui cosa d'una sola persona, ni de dos, ni de tres. Evidentment, els tècnics prenen decisions. Decideixen qui puja als castells, a qui donen proves a l'assaig, i quins castells es fan. En aquest sentit, ells hauran de reflexionar al voltant de quines coses s'han fet malament, o si es podrien haver fet d'una altra manera... Tanmateix, crec que hi ha més gent a la colla que hauria de reflexionar de si la seva actitud, compromís, predisposició, és la més adequada per canviar aquesta dinàmica negativa.

 

Mai he entès els personalismes dins de la colla, i considero detestable que alguns posin el seu ego i el seu orgull per sobre dels interessos generals. Aquestes actituds solen afectar principalment a castellers que no toquen de peus a terra (literalment i no), i em molesta aquesta desconsideració amb la resta de companys de la colla. I això ho dic tant pels que manen, com pels que són manats.

 

Per altra banda, fora recomanable per no generar més tensió de la necessària, controlar algunes reaccions fora de to i de lloc d'alguns responsables i dirigents de la colla. Crec que els que estan al davant han de donar exemple de sang freda i bones maneres, i sovint, algunes reaccions en calent han provocat que algú molest deixés la colla, i no està el tema com per anar perdent castellers. Seny i molta pedagogia. Que et cridin i humiliïn quan ets professional i cobres diners pel que fas, pot entrar dins del sou, però cal recordar que aquí venim per l'amor als castells, i no per sentir-nos com una merda.

 

Ah, i per si algun minyó o minyona em llegeix, recordar a tothom que és necessari i convenient anar a fer pinya a les altres colles a les actuacions. Per seguretat, per solidaritat, per companyerisme, perquè també ens agrada que ens ajudin...

Més que un club.

Aquest vídeo del diari britànic The Guardian ha estat un dels cinc seleccionats als premis Webby, els "Oscar" d'internet, que es lliuraran el 22 de maig a Nova York. Podeu votar-lo fins al 25 d'abril a través d'aquest enllaç, i d'aquesta manera ajudar a la causa catalana internacionalitzant el conflicte. O us penseu que els del Consell Assessor per a la Transició Nacional solets podran alguna cosa?