T'han suspés "Gimnàsia"?? Què dolentots aquests professors...

L'alumna suspesa i després aprovada.

Aquesta setmana ha aparegut als mitjans de comunicació el cas de la jove estudiant gironina Silvia Diao, que ha estat a punt de quedar-se sense beca per estudiar a l'estranger (Escòcia), degut al suspens que arrossegava de l'assignatura d'Educació Física de primer de batxillerat. Segons la versió de la jove estudiant, jugadora d'elit de bàsquet, té a veure amb l'obligatorietat de saber nedar que imposava la professora de l'assignatura.

D'entrada, els mitjans ens presenten la història com un cas evident d'injustícia escolar (com pot una esportista d'elit suspendre Educació Física) i de mala praxis professional per part de la professora (com pot condicionar l'aprovat de la matèria al fet de que l'alumna sàpiga nedar?). Malauradament, no hem pogut llegir ni escoltar la versió de la professora, que potser ens hagués pogut fer comprendre les seves raons per haver suspès a la noia.

A mi se m'acudeixen un munt de possibilitats per arribar a imaginar els perquès d'aquest suspens. D'entrada, he llegit en algun mitjà que la noia va deixar de fer natació al cap de poc d'haver començat a provar, i va decidir no anar-hi més (vaja, quina gran actitud, quina capacitat de sacrifici...). Per altra banda, també expliquen que tot i ser esportista d'elit i tenir la possibilitat de quedar exempta de fer educació física, mai va presentar la documentació requerida (molt responsable...).

Sovint la gent tendeix a creure que l'assignatura d'Educació Física és insuspenible, i encara menys si es tenen unes bones aptituds físiques. No es té gaire en compte que els professors d'aquesta assignatura poden tenir molts i variats criteris d'avaluació més enllà de si un alumne és boníssim en algun esport en concret. Jo personalment, com a mestre d'aquesta matèria, valoro moltes altres coses molt més importants al meu entendre que no pas el nivell de domini d'un esport determinat. Per exemple, l'actitud (participació, interès, implicació...) de l'alumne/a envers les activitats que es porten a terme; el respecte als companys i a l'autoritat del mestre; la solidaritat i el treball en equip; la capacitat d'esforç i sacrifici; l'autonomia; la capacitat de resoldre conflictes autònomament: etc., etc.

Tanmateix, també us he de dir, que preferiria no haver de qualificar (que no és el mateix que avaluar) als meus alumnes, però això ja són figues d'un altre paner...

El "temazo" del dimecres. Kayo Malayo - "El rei"

La banda skatalítica terrassenca Kayo Malayo estrena tres nous temes que podeu descarregar-vos a la seva web, i s'atreveixen a fer d'actors en el videoclip d'un dels temes, "el rei". I aquest dissabte els tindrem en directe a casa, al Faktoria.  

Xavier González, un jove artista terrassenc força interessant.

Llegeixo al diari La Torre que l'artista terrassenc Xavier González exposa la seva col·lecció titulada "L'alegria del salt" a la Fundació Arranz Bravo de l'Hospitalet de Llobregat. Segons la informació de la notícia, és la primera exposició individual que l'artista presenta a Catalunya. Vaja, jo pensava que a Terrassa ja havia exposat la seva obra en algunes galeries d'art, però potser em confonc... 

Ja he comentat en alguna ocasió que el meu gust artístic no és gens refinat, i les meves habilitats artístiques són més aviat tirant a pobres (no passava del sufi en dibuix a l'institut, i tampoc puc dir que em quedés embadalit a les classes d'història de l'art). Però recordo haver vist alguna obra d'aquest autor i haver pensat que m'agradava el que veia. A banda de dominar les tècniques pictòriques, els seus dibuixos m'entren bé pels ulls. Molt millor que algunes suposades obres mestres dels Picasso, Miró, Tàpies i d'altres farses.

Joan Cavallé: "La concentració bancària afavorirà que les cooperatives guanyin quota fins al 10%"

 

Ciutadans de Catalunya: si volem una banca ètica i arrelada al territori (català), ja podem anar traient els estalvis i les nòmines (qui en tingui) dels bancs que dominen el mercat, i que basen la seva acció en l'enriquiment màxim de les seves cúpules directives (sovint mitjançant estafes als propis clients, lladrocinis varis, inversions gens ètiques, etc., etc.). A prendre pel sac el Banc Sabadell, La Caixa, Bankia, Santander, BBVA, Banco Popular...

(Llegiu aquesta interessant entrevista del diari Ara al director general de la Caixa d'Enginyers, Joan Cavallé)

A Caixa d'Enginyers tenen clar que no són una entitat financera corrent, i per això han llançat la campanya comercial Som diferents . Baix nivell de morositat, àmplia base social pròxima al soci, escassa dependència del mercat majorista de finançament i creixement equilibrat. Aquesta llista és la que enumera Joan Cavallé per definir la gestió de la cooperativa de crèdit professional. L'entitat va augmentar un 7% els recursos de tercers gestionats i el benefici net es va situar en els 8,5 milions d'euros el 2012, un 49% més que l'any anterior.

Vostès s'han beneficiat clarament de la desaparició de model espanyol de caixes, no?

Queda clar que, malgrat el nostre creixement sostingut des de l'inici de la crisi del 2007, els clients que vénen els robes a la competència. És veritat que hi ha un gran desencís al sector, i també he vist un estudi d'Ernst & Young que especifica que un 15% de la població volen canviar d'entitat financera.

La quota en dipòsits de la gran banca ha crescut. Quina part del pastís es poden quedar les cooperatives?

Primer m'agradaria destacar que les cooperatives de crèdit són la referència a tot Europa. El model és vàlid, i hem de tenir present que cap cooperativa europea ha presentat concurs de creditors els últims temps. El que sí que hi ha hagut ha estat un procés de concentració. Al mercat espanyol, el nostre sector compta amb una quota de mercat en dipòsits del 7%. Aquest percentatge podria incrementar-se fins al 10% amb la reestructuració que s'està fent.

¿La concentració de bancs pot acabar amb la banca mitjana?

Ja està passant, perquè les entitats cada vegada han de tenir més volum per guanyar solvència. Al final, és possible que només Bankinter i Banca March quedin com a entitats mitjanes, a banda del sector de cooperatives. De fet, el Fons Monetari (FMI) ja ha parlat d'entitats financeres més centrades al territori, i al Regne Unit ja s'està replantejant una mica tot, amb la possibilitat que es rebaixin els requeriments regulatoris pels nous agents que vulguin entrar al sector financer.

¿És realment veritat que el sector ha perdut credibilitat?

El que creiem a la nostra entitat és que quan un cicle canvia un s'ha d'adaptar. Fa cinc anys tot el sector financer estava orientat només a créixer i molt pocs pensàvem en el servei. Justament per això hem preparat la campanya Som diferents , en què expliquem com ens relacionem amb els clients. Estem contents perquè els socis són els primers que ens recomanen. El 65% de les persones busquen informació a través dels amics i un 15% en les xarxes socials. I això ja ens va bé.

Llavors, quin és el pla estratègic de Caixa d'Enginyers?

Volem créixer, però sense perdre l'estabilitat. Hem d'assumir els mínims riscos, i que al balanç els dipòsits financin els crèdits, cosa que en moltes entitats no ha passat. El que sí que volem és augmentar la relació amb els clients, i que cada cop facin més coses a través nostre. Aquesta voluntat passa de manera necessària per augmentar la multicanalitat. La banca electrònica és bàsica en el nostre esquema.

I els clients demanen crèdits?

Tenim una reputació, una imatge de l'entitat. Nosaltres seguim amb l'activitat creditora. El total d'actius a finals de l'any passat va ascendir a 2.302,9 milions, fet que va suposar un creixement del 10,4% sobre el 2011, i el crèdit als socis es va situar en els 1.405 milions, un 0,8% més.

I la morositat...

L'any passat vam haver de fer un esforç en provisions, com tothom. La morositat va passar de l'1,5% al 2%, però queda clar que estem molt per sota de la mitjana del sector.

L'entitat també va passar els exàmens d'Oliver Wyman del 2012...

Sí, els tests ens van donar com a resultat que teníem un excés de capital. De fet, vam ser la tercera entitat amb més bons resultats i la cinquena en el supòsit més advers de l'examen. El coeficient de solvència consolidat del grup es va situar en el 12,71% a finals de l'any passat, és a dir, més de tres punts per sobre del mínim exigit.

És necessari ampliar capital?

No ens cal, tot i que tenim el permís de l'assemblea per augmentar recursos els tres anys vinents.

Qui diu que el jovent no és creatiu?

L'altre dia tornant d'una visita al MACBA (per cert, de qualsevol cosa en diuen art...) amb els i les alumnes de cinquè de primària de l'escola on treballo, una alumna m'explicava un nou sistema d'emborratxament entre el jovent. Es veu que darrerament es porta el suca-tàmpax (anal i vaginal) i el gota-gota ocular com a noves formes d'absorció alcohòlica. Es veu que d'aquesta manera l'alcohol arriba abans a la sang i la sensació d'embriaguesa és major i més ràpida. 

Casualment, avui, llegint la versió digital del diari Ara he confirmat la informació de la qual m'havia fet coneixedor la meva alumna, en aquesta notícia on afirmen que alguns especialistes sanitaris han donat el toc d'alerta davant d'aquesta preocupant moda. Parlen dels perills per a la salut que aquesta pràctica pot comportar, i dels nombrosos casos amb que s'han trobat.

Aquesta nova moda és un clar exemple de la capacitat creativa del jovent d'avui en dia, i de la capacitat per cercar solucions als problemes derivats de la crisi (econòmica) i de la manca de recursos (alcohòlics en aquest cas). Si els joves de fa quaranta anys descobrien que barrejant vi (barat) i cola en sortia una beguda refrescant (Kalimotxo), dolça, i que pujava al cap que ni te n'adonaves, a un preu raonable, els joves de fa vint anys descobrien que si es fotien un cop al cap després d'engolir un xarrup alcohòlic per la via directa la sensació d'embriaguesa era superior, el jovent d'avui en dia també ha sabut innovar en aquest sentit.

Queda clar doncs que no cal patir tant pel futur del país, amb un jovent tan eixerit i creatiu com el que tenim. A mesura que ens fem grans, tendim a criticar per costum tot el que els que ens venen al darrera, fan o deixen de fer. Potser que també sapiguem reconèixer-los les seves aportacions i la capacitat per fer front a l'actual crisi, encara que sigui en l'àmbit de l'oci (vici).  

Riure fins plorar gràcies a l'Homo APM.

Ahir vaig tenir un d'aquells moments tan estranys de riallades solitàries a casa, gràcies al personatge de l'Homo APM de TV3. Un autèntic monstre aquest paio. Però no dels dolents com els del PP, C's, UPyD, UDC, PxC, Família y Vida, Faes, Intereconomía, La Razón, El Mundo... sinó dels bons i simpàtics amb el seu peculiar humor babau. M'imagino que cada setmana li deu costar més trobar a innocents que no el reconeguin, doncs ja porta uns quants anys fent el pallasso per tot Catalunya. En el darrer capítol l'hem vist pels X-Games a Barcelona i ha deixat unes quantes perles de les seves.

Pareu especial atenció a la que a mi em va fer esclafir a riure tot sol al sofà de casa. Quan es planta al davant d'uns patinadors d'skate i es trenca la samarreta imitant a un cambrer-hoolligan mig tarat (si no del tot) del R. Madrid.

El "temazo" del dimecres. Iron Maiden - "Fear of the dark".

Ahir va reaparèixer un monstre molt monstruós, de carn i ossos, entrevistat a una cadena privada  espanyolíssima de televisió, d'aquelles que intento ni sintonitzar, per tornar a espantar-nos i atemorir-nos amb les seves prèdiques i la seva visió de la situació sociopolítica actual. Sí, és aquell que va donar suport al president dels EUA, George Bush, en la seva croada bèl·lica contra l'Irak (encara ara esperem que apareguin les armes de destrucció massiva). Ah, i també el que parlava català a la intimitat i llegia versos de Pere Gimferrer. Mama por!!!

Potser Iron Maiden li dedicarà algun dia un tema com aquest clàssic "Fear of the dark" de l'àlbum homònim de l'any 1992. Jo ja tinc el títol pensat: "Fear of Aznar".