Rutes moteres (VI): Talamanca i Mura.

Castell de Talamanca.

Avui, aprofitant la meva condició de mestre interí a l'atur en espera d'adjudicació de plaça, he tornat a sortir amb la moto a fer un volt, concretament cap a la comarca del Bages, als pobles de Talamanca i Mura. Dos poblets enmig del no-res, que a penes superen els dos centenars d'habitants cadascun. Dues poblacions amb similar arquitectura i paisatge, que no han patit la transformació radical d'altres pobles més ben comunicats i propers a les grans ciutats.

De sempre he sentit la dita "Mura, Talamanca i Rocafort, tres pobles de mala mort". El cert és que no puc valorar amb prou coneixement de causa com es viu en aquests tres pobles, però pel que m'expliquen els meus amics, la Piru i el David, que viuen amb la seva filla Elisenda a Mura, allà s'hi viu molt bé i molt relaxadament. Ara, has de vigilar de no pixar al carrer, perquè l'endemà el poble en va ple.

Castell de Talamanca.

Sant Llehir (Mura).

Interior relaciona l'ANC amb Abertzales.

Assaig de la cadena humana en una llar catalana.

Querido Patxi, Gora ETA!!

Te eskribo para agradecerte todo el apoyo que me estás ofreciendo en estos momentos difíciles. Ya recibí tus instrucciones para la korrecta participación en la kadena humana, y esta misma tarde iré al Merkadona a buskar un par de quilos de amonal como me rekomendaste para ir bien preparado el dia de la acción. ¿Sabes donde puedo enkontrar un pañuelo de esos palestinos que utilizáis por allí? Me muero de ganas por tener uno de esos... El pasamontañas ya lo tengo, porque mi madre es muy aficionada al ganchillo y aprovechando un poco de lana sobrante del último jersei, me ha hecho uno. No es negro como a mi me hubiera gustado, pero komo es un grana oskuro, da el pego.

Por cierto, ya recibí los CD's que me enviaste. Oye, buenísimos los Negu Gorriak. Y los Berri Txarrak también son la hostia. Me los eskuche del tirón en casa, bebiendo kalimotxo kasero. Eh! Nada de Don Simón! Vino de Nafarroa komo me rekomendaste. Para la kadena ya tengo un par de garrafas de plástiko de 8 litros vacías! ¿krees que tendremos suficiente? ¿Kuantos litros de vino echarías tu por garrafa?

Oye, una lástima lo de este fin de semana con el Athletic, la Real y el Osasuna. Akí también estamos jodidos con las derrotas. Pero seguro que levantaréis el vuelo. El Barça ya no mola tanto porque kada vez tiene a más extrangeros en sus filas. Ya nos gustaría a nosotros ver jugar en el equipo a más Puig, Pons, Marcet, Freixa, Filosia...

Bueno, te mando un abrazo muy fuerte, y espero que nos vengas a visitar pronto. Se que estás muy okupado con las manis, las okupaciones, los sabotages, las visitas a l@s pres@s, etc., pero que sepas que akí tienes tu segundo hogar. 

Venga, agur eta eskerrik asko! Gora Euskal Herria y Viska Katalunya!!

Paciència.

Patacada física i moral ahir a Sant Fèlix.

Ahir els Minyons de Terrassa vam viure una d'aquelles jornades de Sant Fèlix dures i decebedores, després d'ensopegar amb dos dels tres castells intentats (2d9fm i 4d9f carregats, i 3d9f descarregat), i comprovar que encara estem lluny del millor nivell de la colla exhibit a finals dels noranta, quan sovintejàvem els castells de la gamma extra amb un alt percentatge d'efectivitat. La decepció per a alguns va ser major, si cap, pel grau d'expectatives generat en els darrers dies i assaigs, quan s'especulava amb la possibilitat de dur a Sant Fèlix castells com el 4d9net, el 5d9f, o el pd8fm.

Per què no acabem d'aixecar el vol els Minyons? Té a veure amb les dificultats per fer el relleu generacional de castellers en posicions clau als troncs? Té a veure amb la davallada de castellers a la colla? Permeteu-me algunes respostes...

Crec que hi ha hagut una deixadesa general dels equips tècnics en el passat pel que fa a l'anticipació del relleu generacional de castellers en posicions claus dels castells (parlo de deu i quinze anys enrere quan les coses anaven millor). Era allò de qui any passa any empeny...

Crec que no hem aconseguit, per x circumstàncies, formar a castellers del tronc que baixessin des del pom de dalt fins als pisos inferiors com altres colles, amb la qualitat i experiència que això implica. És curiós que una colla com la nostra amb més de 35 anys d'història no hagi aconseguit formar o retenir més que un parell de terços (Guillem i Xavi Jurado), i cap segon. De quartes però anem sobrats, i això gairebé és més un problema que un avantatge...

Crec que en els darrers anys hi ha hagut en les tècniques una mena de fal·lera per alleugerir els troncs que ens passa factura. Fa anys que les nostres estructures remenen més del compte, i potser caldria preguntar-se si no ens estem passant rebaixant pes, i perdent força.

Crec que els equips de canalla dels darrers anys han pagat aquesta baixada de nivell de la colla, amb massa caigudes, i amb baixes significatives, i una desconfiança més que justificable.

Crec que la fortuna tampoc ens ha acompanyat gaire en els darrers temps, amb intents que no es carreguen pels pèls, o que es desmunten quan estaven per descarregar...

Crec que els castells encara no han arrelat del tot dins de la societat terrasssenca, si tenim en compte que més de 2000 minyons que han passat per la colla ja no en volen saber res de nosaltres, i que no som capaços de créixer al ritme d'altres colles tot i que a la nostra ciutat hi viuen prop de 215.000 persones.

Crec que la relació nivell d'assaigs-nivell de castells no està del tot equilibrada, ja que ens volem plantejar castells de la màxima dificultat, però el dia a dia amb prou feines si podem enfilar els castells de vuit pisos a l'assaig amb seguretat.

Crec que falten moltes proves als troncs que és el que més ens justeja. Potser una xarxa amb "n" forats seria la millor manera de resoldre aquest problema com han fet altres colles (p. ex: Vilafranca).

Crec que sovint hem desaprofitat a nous castellers molt motivats i amb bones capacitats físiques pels troncs dels castells que han acabat avorrits i deixant la colla, i en canvi en d'altres casos s'ha volgut córrer i s'han donat excessives responsabilitats a castellers novells sense tenir en compte la necessària formació tècnica i física.

Crec que les manies personals d'alguns tècnics envers alguns castells ens ha llastrat la possibilitat de curtir a nous castellers del tronc. Crec que és una mala estratègia no apostar per castells com el 7d8 o el 9d8.

És probable que ens haguem emmirallat massa en altres colles a l'hora de plantejar els reptes, sense ser conscients de quin era el nostre nivell real en cada moment. Aquest és un problema que afecta a tota la colla en general.

Bé, també és probable que jo estigui molt equivocat...

30 anys actuant per Sant Fèlix!

En breus moments em dirigiré a Vilafranca del Penedès per participar amb la meva colla a una nova jornada castellera de Sant Fèlix, i van trenta anys consecutius. Com cada any, avui m'he despertat amb el cuquet a l'estómac pel neguit de si serem capaços d'assolir tots els castells que intentarem. Tot just ahir vam realitzar el darrer dels assaigs especials per a aquesta exhibició, i esperem que avui la sort ens acompanyi, que ja toca! S'han treballat castells impressionants, com requeria la cita, tot i que potser caldrà polir un xic més algunes estructures per acabar portant-les a plaça algun dia d'aquesta temporada. No cal córrer amb els castells...

En tot cas, gràcies Vilafranca del Penedès per haver-nos volgut a la vostra plaça tots aquests anys, i esperem estar a l'alçada de les circumstàncies. 

Sort a totes les colles!

La primera copa, amb patiment.

Barça campió de la Supercopa d'Espanya contra l'Atlético de Madrid.

Ahir a altes hores de la nit, el Barça es va proclamar campió de la Supercopa d'Espanya davant d'un aguerrit i en ocasions dur Atlético de Madrid. És l'onzena Supercopa pels culés, i significa el primer títol oficial de la temporada 2013-14. Es tracta doncs del primer títol del nou entrenador, l'argentí Gerardo "Tata" Martino, així com per la nova estrella brasilera Neymar Dos Santos, que ahir va estrenar titularitat en partit oficial.

L'empat sense gols del partit d'ahir va fer que el Barça s'acabés emportant la copa, gràcies al valor doble del gol marcat per Neymar a l'estadi matalasser el dimecres de la setmana passada (1-1). El partit d'ahir va resultar una còpia del partit d'anada, i una nova mostra del que seran la gran majoria d'enfrontaments dels blaugranes aquesta temporada, és a dir, amb un rival molt tancat i ordenat, i un puntet agressiu, parant el joc amb faltes constantment, i no permetent al Barça desplegar un joc d'atac fluït i veloç. I a la vegada, buscant les contres, i alguna jugada a pilota parada com a únics recursos ofensius.

El Barça, globalment, no va saber trobar la solució correcta a la tàctica ultradefensiva del rival, i mai va donar sensació de perill davant de l'àrea rival, a excepció d'un parell o tres de jugades de combinació amb ocasions clares, i el penal errat per Messi a falta de deu minuts pel final del partit. Fins i tot jugant amb un jugador més els darrers quinze minuts, el Barça no va saber imposar la seva teòrica superioritat per generar ocasions de gol clares.

Sembla clar que a l'entrenador se li gira una feina important per tal de trobar solucions a les defenses tancades que ofeguen el joc de possessió i atac blaugrana. Potser s'haurà d'insistir més en obrir les bandes amb jugadors ràpids i amb u contra u, com Tello, Alba, Alves o Neymar, i també amb els xuts des de prop de la frontal, d'on sovint és pràcticament impossible passar. Ahir es van repetir les accions al límit de l'àrea amb excés de passades i manca de finalització de les jugades, una de les creus d'aquest equip des de fa ja unes quantes temporades.

Tanmateix, ja tenim un títol al sarró... i més que en vindran. Segur.

El "temazo" del dimecres. Paco Ibáñez - "Como tú"

Casualitats de la vida. Ahir estava a casa del meu germà, i la meva neboda m'ensenyava la revista per preadolescents que es mirava, anomenada "Como tú", i li vaig comentar que hi havia un cantautor valencià anomenat Paco Ibañez que cantava una cançó molt maca amb el mateix títol. Dissabte, aquest cantautor actuarà al festival Acústica de Figueres, i tornarà a cantar per Catalunya la propera tardor.

Avui mentre em preguntava quina cançó podia posar com a "temazo" del dimecres, he anat a parar a l'entrevista que el diari Avui li ha fet a Paco Ibáñez, on torna a criticar als governants espanyols pel maltracte continuat exercit envers Catalunya i d'altres nacions de l'actual estat espanyol, i he tingut clar quin havia de ser el tema a triar.

Casualment també, he trobat la peça que Paco Ibáñez va oferir a l'històric concert per la llibertat al Camp Nou del passat 29 de juny: "Como tú", del poeta León Felipe.

Así es mi vida, mi vida, piedra, como tú
Como tú
piedra pequeña, como tú
piedra ligera, como tú
como tú
canto que ruedas, como tú
por las veredas, como tú
Como tú
guijarro humilde, como tú
de las carreteras, como tú
Como tú
piedra pequeña, como tú
como tú
guijarro humilde, como tú
Como tú
que en días de tormenta, como tú
te hundes en la tierra, como tú
Como tú
y luego centelleas, como tú
bajo los cascos, bajo las ruedas, como tú
Como tú
piedra pequeña, como tú
como tú
guijarro humilde, como tú
Como tú
que no sirves para ser ni piedra, como tú
ni piedra de una lonja, como tú
ni piedra de un palacio
ni piedra de una iglesia
ni piedra de una audiencia, como tú
Como tú
piedra aventurera, como tú
que tal vez estas hecha, como tú
Como tú
solo para una honda, como tú
piedra pequeña, como tú
Como tú
lalarara lalarara

Terrassa - Collbató (Coves del Salnitre) - Terrassa en moto.

Avui he reprès amb el company Timi les rutes moteres per camins i carreteres dels voltants de Terrassa després del meu periple vietnamita, i aquest cop hem triat la zona oest, direcció a la muntanya de Montserrat i endinsant-nos a la comarca del Baix Llobregat. Hem iniciat la ruta per l'antiga carretera de Terrassa a Viladecavalls, i d'aquí cap a Olesa de Montserrat. Hem seguit direcció a Monistrol de Montserrat, però abans d'arribar-hi hem trobat el trencall cap a Collbató, on hem arribat resseguint la muntanya de Montserrat, gaudint d'unes panoràmiques espectaculars.

Vista del monestir de Montserrat des de la carretera d'Olesa a Monistrol.

Conglomerat a la cova del Salnitre.

Diverses formacions d'aigua calcificada.

Vista de Collbató des de l'entrada a les coves.

Arribats a Collbató hem aprofitat per visitar les coves del salnitre, una meravella de la natura amagada entre les roques de la muntanya de Montserrat, i un indret bastant desconegut per la gran majoria dels catalans. Hem arribat just a temps per seguir una visita guiada, que ha començat amb un vídeo de la història de les coves, i després un guia ens ha descobert els principals indrets de la cova i les curioses formacions càlciques en forma d'estalactites, estalagmites i demés (ous ferrats, la Sagrada Família, el cap de l'hipopòtam, l'euga alletant les seves cries, el queixal...).  

Ajuntament de Collbató.

Hem parat a dinar a Collbató mateix, un poble del Baix Llobregat de prop de 5.000 habitants que es troba a sota de la muntanya de Montserrat. Hi havia bastanta oferta de llocs per menjar, però ens hem conformat amb un bar-restaurant anomenat La Muntanya que feien un menú més que digne per menys de deu euros. Una truita de verdures i una botifarra a la brasa amb patates han fet el fet més que sobradament.

Carrer del casc antic de Collbató.

En acabat hem fet via cap a Terrassa per una ruta alternativa que la que ens ha dut a Collbató. Hem sortit direcció a Esparreguera, i d'aquí cap a Abrera, Ullastrell i Terrassa. A Ullastrell, al peu de la carretera, m'he trobat per pura casualitat a un antic veí de quan vivia a casa dels meus pares, el Víctor, que fa uns anys que viu allà, i ha estat la darrera parada abans d'arribar al punt de partida.

Vista del campanar de l'església de Collbató, i la muntanya de Montserrat de fons.