En representació de la majoria silenciosa... que no pesats, que no ens agrada el Concurs de Castells de Tarragona!!!

S'ha obert la veda. Sembla que els minyons partidaris del Concurs de Castells s'estan movent per preparar el terreny de cara a la propera assemblea de la colla del proper dissabte 18 de gener. Si més no, això sembla quan un llegeix escrits com aquest o com aquest altre circulant per la xarxa. Afortunadament, al meu entendre, els concurseros encara representen una part molt reduïda de la colla, tot i que molt activa a l'hora de fer-nos partíceps a la resta de les seves il·lusions i/o ambicions.

Malauradament per a ells, la realitat de la colla els demostra any rere any, tot i la renovació constant de personal, que els Minyons estem encara molt convençuts de no voler participar de Concursos amb punts(castells que valen 800 i d'altres que en valen 8.000), premis, entrades, grades, pactes, jurats, guanyadors, perdedors, hooligans, botifarres, banderes, xiulets, colles A, colles B, colles C, i demés. Vaja, el mateix de sempre per molt que alguns s'entestin en vendre la moto de que el Concurs ja no és el que era...

I ens intenten convèncer amb l'argument que la nostra colla també és competitiva, com si competitivitat i Concursos fossin la mateixa cosa. I un be negre amb potes rosses. Jo em considero competitiu, ja que m'agrada que la meva colla sigui la que fa els millors i més grans castells de totes. Ara, d'aquí a voler participar d'aquest espectacle/negoci hi va un món. La meva competitivitat comença per l'autosuperació i l'autoexigència. Vull que la meva colla progressi i creixi, però ho vull fer en sana competència amb la resta de colles del món casteller, i entenent els castells com una festa, no com entenen alguns, com una guerra. A les places jo no actuo "contra" ningú, actuo "amb" companys castellers d'altres colles. Sé que, malauradament, hi ha molta gent dins del món casteller que no pensa com jo, i que el seu principal al·licient a l'hora de fer castells és guanyar a les colles amb qui comparteix plaça. Esperem que a la Coordinadora no se li acudeixi mai crear la lliga regular de colles castelleres que alguns desitjarien...

Minyons, no us deixeu enganyar pels cants de sirena que diuen que si anéssim al Concurs tot ens aniria millor i tornaríem a assaborir les glòries passades, i seríem molts més, i viatjaríem, i seríem tots guapos, i vindrien esportistes d'elit a la colla perquè quan serem competitius de debò, tot això es transformarà, i serem com els verds, però en malva. Si els Minyons hem estat la millor colla del segle 20, cosa que jo sí que crec, ho hem aconseguit sense necessitat de participar d'aquest espectacle, on es veuen grans, enormes, castells, però on també es veu i es viu la pitjor cara del fet casteller.

Ayer, hoy y siempre con los Minyons al cor, i amb el Concurs sempre NO!!!

El "temazo" del dimecres. Siniestro Total - "Me pica un huevo"

Ahir moria un dels màxims exponents de la música punk-rock de finals del segle 20, Germán Coppini, exvocalista de Siniestro Total, i de Golpes Bajos, entre d'altres. Un artista força compromès amb causes polítiques i que sempre va mostrar una actitud de crítica social en els seus treballs discogràfics.

Va deixar per la història un dels grans àlbums del punk canalla i divertit, amb Siniestro Total, l'any 1982, "¿Cuando se come aquí?". 15 cançons d'un ritme frenètic i amb lletres sorgides de les ments d'uns eixelebrats etílics, segurament...

Va pel Germán aquest temazo d'aquell disc.

Visca els Escamots Tió d'arreu dels Països Catalans!

Em cago en la triple xarxa del nostre sistema educatiu (públic-concertat-privat).

Ahir al programa "Salvados" de La Sexta van parlar del poder de l'església catòlica a l'estat espanyol (espero que en el futur Estat català l'església catòlica no mani res), i van mostrar algunes peculiaritats d'una escola concertada controlada/dirigida per una ordre religiosa catòlica. Es tractava d'una escola concertada madrilenya típicament classista, segregadora, uniformitzant, dogmàtica i competitiva. Vaja, com qualsevol de les que podem trobar també aquí a Catalunya.

Del tipus d'escola que agrada a molts pares i mares (fins i tot a molts mestres d'escoles públiques), sobretot si tenen els calés necessaris per accedir-hi, pel fet de saber que els/les seus/ves fills/es sortiran "millor" preparats de cara a la dura competència futura que els espera. Amb poquets immigrants que dificultin l'aprenentatge dels seus fills, ni els típics problemes de les públiques derivats per la manca de recursos.

Van entrevistar a un parell de mares força classistes-conservadores, una mestra beata endollada per l'església, i al director, un personatge típicament opusdeià. Defensaven tots ells el model segregador de l'escola justificant-se en una suposada evidència de millora del rendiment acadèmic, i justificaven l'adoctrinament catòlic emparant-se en la llibertat constitucionalment garantida per triar una educació en els dogmes de la religió que es desitgi. Vaja, merda de la bona! Vomitiu!

Com podem acceptar que l'estat financi a escoles d'aquest tipus? No deia la sacrosanta Constitución que vivim en un estat laic i aconfessional? Qui vulgui una escola on s'eduqui segons les pròpies creences que se la pagui, no? Si l'estat es aconfessional, l'escola també ho ha de ser.

I mentre es continuï permetent que hi hagi escoles per a rics i escoles per a pobres, continuarem vivint en una societat de rics i pobres. Deleixo esperant que arribi el dia que algun partit polític governi per la justícia social i l'equitat, i decideixi que l'escola pública ha de ser l'única que rebi diners públics, i que qui vulgui exclusivitat se la pagui. 

Tant que ens omplim la boca a l'hora de lloar el model educatiu finlandès, hauríem de recordar que allà l'escola pública suposa el 98% de la xarxa educativa. Una societat justa amb un sistema educatiu igualitari. Tot el contrari que la nostra societat i el nostre sistema educatiu...

A.S. Neill tenia raó. (Resum de l'estada a Summerhill l'any 2006).

A.S. Neill

A finals de maig de l'any 2006 vaig tenir l'oportunitat de conèixer l'escola de Summerhill, en una breu estada de cinc dies. En aquelles dates, jo tot just finalitzava els meus estudis de magisteri a l'UAB, i tenia molt d'interès en conèixer de prop aquesta escola tan peculiar i coneguda mundialment pel seu model educatiu, basat en les idees pedagògiques del seu fundador, l'any 1921, A.S. Neill, pare de l'actual directora, Zoe Readhead.

L'oportunitat va sorgir un mes abans quan, a través del sindicat d'estudiants de la universitat, vaig convidar a la Zoe a fer una xerrada pels estudiants de l'UAB, que va ser un èxit rotund de convocatòria amb més de 400 assistents a l'Aula Magna de la Facultat de Psicologia. En el dinar posterior amb la Zoe i el seu marit, li vaig demanar que em permetés visitar la seva escola, i em va respondre que ho proposaria a l'assemblea (d'alumnes, docents i demés treballadors) perquè hi donés el vist-i-plau. La vaig convèncer oferint-li la possibilitat de dur a terme un taller de castells i falcons a l'escola, i així va ser com vaig ser convidat a passar-hi uns dies.

Joc a l'exterior de l'escola construït pels alumnes.

El cert és que jo vaig anar a Summerhill molt predisposat a que m'agradés el que allà veuria. I així va ser. Una institució pionera en l'educació lliure, i alternativa als models tradicionals i predominants arreu. Una escola democràtica on els alumnes solament aprenien el que els interessava i on no tenien la obligació d'assistir a cap classe. D'obligacions si que en tenien, naturalment, ja que l'assemblea aprovava, modificava o creava les normes de convivència i els diversos reglaments organitzatius (horaris, us dels espais i dels materials, prohibicions, drets i deures...).

Aula de fusteria.

Allà hi havia un centenar d'alumnes (uns quants interns i uns altres que no) convivint amb docents i personal auxiliar, en un entorn molt tranquil, amb grans extensions de camp per fer-hi de tot, i un edifici antic ben conservat i acollidor.

Esmorzar al menjador de l'escola.

El primer que em va sobtar, va ser que un alumne d'uns deu o onze anys m'acompanyés per ensenyar-me l'escola i m'expliqués tot el que veia, i que aquest alumne em reconegués que encara no sabia llegir ni escriure, però que aquell mateix curs s'havia apuntat a classes de llengua (la professora em va assegurar que en un sol curs aquell alumnes seria capaç de posar-se al mateix nivell que qualsevol estudiant de la seva edat d'una escola ordinària). Més tard vaig comprovar com els propis alumnes de Summerhill s'encarregaven de guiar les visites setmanals dels curiosos pel model educatiu o dels pares interessats a apuntar als seus fills.

Pilar de 3 al taller de castells i falcons.

També vaig poder comprovar la gran quantitat d'espais artístics i creatius que hi havia a Summerhill. Tallers de tota mena (cuina, mecànica, fusteria, ceràmica, jardineria...) i fins i tot un estudi de gravació musical on em van deixar bastonejar una bateria, mentres tres alumnes d'entre deu i tretze anys improvisaven amb una guitarra i un baix.

Assemblea.

Als exteriors de l'edifici principal, hi havia un bon grapat d'atraccions per fer les delícies dels alumnes. Un skate-parc una mica atrotinat, un llit elàstic, una cabana en un arbre, una altra estructura de fusta amb xarxes per pujar-hi, etc., etc. Vaja, res que puguis trobar en qualsevol escola ordinària. No vagin a fer-se mal les criatures!!!

Taller artístic.

Diàriament celebraven assemblees als migdies, abans de dinar. Estaven molt ben organitzades, amb alumnes més veterans exercint de dinamitzadors i moderadors, i amb participació de tots els estaments de l'escola. Participació voluntària, és clar. Allà es resolien els problemes de convivència que sorgien, i es votaven les noves propostes dels alumnes o de la resta del personal. La cosa tampoc s'allargava gaire, ja que es notava que hi estaven totalment avesats a fer-ho d'aquesta manera. Sovint també hi havia convidats externs a les assemblees, que les seguien en silenci i respectuosament asseguts al terra. Els alumnes més petits no solien deixar-se veure gaire a les assemblees perquè se'ls feien avorrides, però de tant en tant se'n colava algun i abraçat a algun/a company/a major seguia les evolucions dels participants amb molt de respecte i poc interès.

Treballant a una aula.

L'alumnat era bastant heterogeni, ja que hi havia un percentatge important d'alumnes provinents de l'estranger. Un bon grapat d'asiàtics, un parell d'espanyols de Cantàbria, nord-americans, i nacionals d'arreu. D'edats compreses entre els sis i els divuit crec.

Petit jardí i tenda de campanya.

En els pocs dies que vaig ser-hi, mai vaig veure a un adult cridant o maltractant verbalment a un alumne com he vist un munt de vegades a les escoles on he treballat. Curiós si més no...

Llit elàstic.

Continuarà....

I Carrero Blanco voló... fa 40 anys.

Avui es compleixen 40 anys de l'atemptat que va fer volar pels aires al delfí del dictador Franco, i president espanyol, Luís Carrero Blanco. Malgrat que sempre es va responsabilitzar a ETA de l'acció, se sap que l'almirall Carrero Blanco tenia altres enemics com el govern nord-americà, o fins i tot grups falangistes contraris. Aquest atemptat va accelerar la fi del règim, tot i que 40 anys després continuen manant els mateixos gossos amb diferents collars.

Suposo que a casa meva devien ser dies de joia tant aquell 20 de desembre del 73, com el 20 de novembre del 75, quan va morir, per fi, el dictador. I es que tant sols uns dies abans, i respectivament, va nàixer el meu germà Albert i vaig nàixer jo.

Vinga, a cantar amb alegria amb els SOAK!!!

Quim Pauls, un altre botifler terrassenc.

Un altre terrassenc il·lustre que s'uneix a l'enemic (bé, de fet, ja mamava de la mamella en categories inferiors) i que accepta el càrrec de seleccionador nacional (espanyol) d'hoquei patins. Vaja, seleccionador d'una selecció que no hauria ni d'existir, ja que el 95% dels seus integrants són catalans. Però com que l'Estat espanyol no ens permet competir a nivell internacional, doncs els botiflers de torn accepten lluir els colors de l'enemic, i es fan fotos celebrant títols darrera d'una bandera "rojigualda" tan feliços i contents...

Desitjo els pitjors resultats possibles en el futur al Quim i a tots els integrants d'aquest combinat. I espero que el dia que siguem independents no es compti amb cap d'ells per representar al nostre país. Aquest país necessita gestos patriòtics com els de la Núria Picas, la Roser Tarragó, l'Oleguer Presas, Marc Crosas, o Miquel Massoliver.