No ens calen profetes, ens calen espatlles i tetes (amb perdó de les feministes).

Fer pinya: essència  castellera.

No ens calen enemics, ens calen aliats.

No ens calen batalles, ens calen reptes.

No ens calen lliçons, ens calen exemples.

No ens calen concursos, ens calen grans actuacions.

No ens calen vaques sagrades, ens calen esquenes gastades.

No calen revolucions, cal molta feina, i que siguem molts minyons.

No ens calen estrelles ni cracs, ens calen companys i companyes abnegats.

No ens calen lloances interessades, ens calen més Carboners i menys Beumales.

No ens calen rondinaires, però és que si no m'avorreixo...

El "temazo" del dimecres. Fun - "We are young"

Tonight
We Are Young
So let’s set the world on fire
We can burn brighter
Than the sun 

Va que això s'acaba!!

Ciutadans de Catalunya... ja sóc aquí! Efectivament, aquest matí he tornat del meu periple per la província galega de A Coruña amb en Rubèn. Una ruta gastronomico-cultural de la que dec haver tornat amb dos o tres quilos de més tranquil·lament. No crec que avui precisament sigui el dia per començar a cuidar-me amb la que m'espera...

Avui penso acabar l'any de la millor manera possible, és a dir, rodejat d'amics, de bon menjar i millor beure, i punxant una mica de música a la festa del local dels Minyons (a partir de la 1, juntament amb Pd Kullereta). Petardeig en estat pur, com ha de ser.

Ja tindré temps per fer balanços de l'any i demés. Ara toca preparar-ho tot per aquesta nit i començar a gaudir d'aquest final d'any i de l'inici del 2014, que serà l'any que ens ha d'apropar encara més a la Independència!!

En representació de la majoria silenciosa... que no pesats, que no ens agrada el Concurs de Castells de Tarragona!!!

S'ha obert la veda. Sembla que els minyons partidaris del Concurs de Castells s'estan movent per preparar el terreny de cara a la propera assemblea de la colla del proper dissabte 18 de gener. Si més no, això sembla quan un llegeix escrits com aquest o com aquest altre circulant per la xarxa. Afortunadament, al meu entendre, els concurseros encara representen una part molt reduïda de la colla, tot i que molt activa a l'hora de fer-nos partíceps a la resta de les seves il·lusions i/o ambicions.

Malauradament per a ells, la realitat de la colla els demostra any rere any, tot i la renovació constant de personal, que els Minyons estem encara molt convençuts de no voler participar de Concursos amb punts(castells que valen 800 i d'altres que en valen 8.000), premis, entrades, grades, pactes, jurats, guanyadors, perdedors, hooligans, botifarres, banderes, xiulets, colles A, colles B, colles C, i demés. Vaja, el mateix de sempre per molt que alguns s'entestin en vendre la moto de que el Concurs ja no és el que era...

I ens intenten convèncer amb l'argument que la nostra colla també és competitiva, com si competitivitat i Concursos fossin la mateixa cosa. I un be negre amb potes rosses. Jo em considero competitiu, ja que m'agrada que la meva colla sigui la que fa els millors i més grans castells de totes. Ara, d'aquí a voler participar d'aquest espectacle/negoci hi va un món. La meva competitivitat comença per l'autosuperació i l'autoexigència. Vull que la meva colla progressi i creixi, però ho vull fer en sana competència amb la resta de colles del món casteller, i entenent els castells com una festa, no com entenen alguns, com una guerra. A les places jo no actuo "contra" ningú, actuo "amb" companys castellers d'altres colles. Sé que, malauradament, hi ha molta gent dins del món casteller que no pensa com jo, i que el seu principal al·licient a l'hora de fer castells és guanyar a les colles amb qui comparteix plaça. Esperem que a la Coordinadora no se li acudeixi mai crear la lliga regular de colles castelleres que alguns desitjarien...

Minyons, no us deixeu enganyar pels cants de sirena que diuen que si anéssim al Concurs tot ens aniria millor i tornaríem a assaborir les glòries passades, i seríem molts més, i viatjaríem, i seríem tots guapos, i vindrien esportistes d'elit a la colla perquè quan serem competitius de debò, tot això es transformarà, i serem com els verds, però en malva. Si els Minyons hem estat la millor colla del segle 20, cosa que jo sí que crec, ho hem aconseguit sense necessitat de participar d'aquest espectacle, on es veuen grans, enormes, castells, però on també es veu i es viu la pitjor cara del fet casteller.

Ayer, hoy y siempre con los Minyons al cor, i amb el Concurs sempre NO!!!

El "temazo" del dimecres. Siniestro Total - "Me pica un huevo"

Ahir moria un dels màxims exponents de la música punk-rock de finals del segle 20, Germán Coppini, exvocalista de Siniestro Total, i de Golpes Bajos, entre d'altres. Un artista força compromès amb causes polítiques i que sempre va mostrar una actitud de crítica social en els seus treballs discogràfics.

Va deixar per la història un dels grans àlbums del punk canalla i divertit, amb Siniestro Total, l'any 1982, "¿Cuando se come aquí?". 15 cançons d'un ritme frenètic i amb lletres sorgides de les ments d'uns eixelebrats etílics, segurament...

Va pel Germán aquest temazo d'aquell disc.

Visca els Escamots Tió d'arreu dels Països Catalans!

Em cago en la triple xarxa del nostre sistema educatiu (públic-concertat-privat).

Ahir al programa "Salvados" de La Sexta van parlar del poder de l'església catòlica a l'estat espanyol (espero que en el futur Estat català l'església catòlica no mani res), i van mostrar algunes peculiaritats d'una escola concertada controlada/dirigida per una ordre religiosa catòlica. Es tractava d'una escola concertada madrilenya típicament classista, segregadora, uniformitzant, dogmàtica i competitiva. Vaja, com qualsevol de les que podem trobar també aquí a Catalunya.

Del tipus d'escola que agrada a molts pares i mares (fins i tot a molts mestres d'escoles públiques), sobretot si tenen els calés necessaris per accedir-hi, pel fet de saber que els/les seus/ves fills/es sortiran "millor" preparats de cara a la dura competència futura que els espera. Amb poquets immigrants que dificultin l'aprenentatge dels seus fills, ni els típics problemes de les públiques derivats per la manca de recursos.

Van entrevistar a un parell de mares força classistes-conservadores, una mestra beata endollada per l'església, i al director, un personatge típicament opusdeià. Defensaven tots ells el model segregador de l'escola justificant-se en una suposada evidència de millora del rendiment acadèmic, i justificaven l'adoctrinament catòlic emparant-se en la llibertat constitucionalment garantida per triar una educació en els dogmes de la religió que es desitgi. Vaja, merda de la bona! Vomitiu!

Com podem acceptar que l'estat financi a escoles d'aquest tipus? No deia la sacrosanta Constitución que vivim en un estat laic i aconfessional? Qui vulgui una escola on s'eduqui segons les pròpies creences que se la pagui, no? Si l'estat es aconfessional, l'escola també ho ha de ser.

I mentre es continuï permetent que hi hagi escoles per a rics i escoles per a pobres, continuarem vivint en una societat de rics i pobres. Deleixo esperant que arribi el dia que algun partit polític governi per la justícia social i l'equitat, i decideixi que l'escola pública ha de ser l'única que rebi diners públics, i que qui vulgui exclusivitat se la pagui. 

Tant que ens omplim la boca a l'hora de lloar el model educatiu finlandès, hauríem de recordar que allà l'escola pública suposa el 98% de la xarxa educativa. Una societat justa amb un sistema educatiu igualitari. Tot el contrari que la nostra societat i el nostre sistema educatiu...