(Article de David Bueno aparegut al diari Ara de diumenge).
Com a reacció a l’esforç físic, els músculs fabriquen una proteïna que
indueix alteracions en àrees implicades en la consolidació i gestió de
la memòria.
L’exercici físic afavoreix el benestar general; dir això
no és cap novetat. Tampoc ho és dir que té un efecte beneficiós sobre
la salut del cervell i les funcions cognitives. A banda dels beneficis
que té per al sistema cardiovascular, se sap que alenteix l’envelliment
del cervell, contribueix a superar les depressions, accelera la
recuperació en persones que han patit un vessament cerebral o un atac
d’epilèpsia i alenteix la progressió de malalties neurodegeneratives com
l’Alzheimer i el Parkinson.
Tanmateix, fins ara no
es coneixia el mecanisme precís que relaciona l’exercici físic amb tots
aquests efectes sobre el cervell. Un equip d’investigadors de la
Facultat de Medicina de Harvard i de la Universitat de Michigan, als
EUA, encapçalat per Michael E. Greenberg i Bruce M. Spiegelman, han
trobat la solució: l’exercici físic fa que els músculs fabriquin una
proteïna que, després d’un llarg però ràpid periple, indueix canvis
físics tangibles al cervell. Ho acaben de publicar a la revista Cell Metabolism, i la seva aportació obre la porta a la creació de nous fàrmacs neuroprotectors.
Després de fer exercici físic, especialment si és
de resistència, ens sentim bé. El nostre estat d’ànim millora, veiem el
món amb més optimisme, ens notem més actius i, si abans de començar
teníem algun dolor, probablement la sensació disminueix. Tots aquests
efectes es deuen a l’alliberament d’unes substàncies químiques
anomenades endorfines. Literalment, unes morfines endògenes, unes
substàncies amb una activitat similar a la de l’opi que són fabricades
pel mateix cos. Aquestes endorfines interactuen amb receptors del
cervell, i això fa que s’activin unes neurones determinades que
indueixen sensacions positives, redueixen l’estrès, augmenten
l’autoestima i milloren el son.
Tanmateix, l’activitat d’aquestes neurones no
explica de cap manera els altres efectes beneficiosos que l’exercici té
sobre el cervell, els quals requereixen canvis físics en la seva
estructura, no només en l’activitat d’algunes neurones.
Del múscul al cervell
Quan fem exercici de resistència, el
nostre cervell també incrementa l’expressió d’una molècula anomenada
BDNF, un factor neurotròfic. El BDNF produeix canvis morfològics
tangibles en el cervell, especialment en algunes àrees com l’hipocamp,
implicat en la consolidació i la gestió de la memòria.
Els canvis que són més destacats consisteixen en un
increment de la supervivència de les neurones i de la seva plasticitat,
la formació de noves connexions nervioses, la migració de neurones cap a
àrees on poden ser necessàries i la formació de neurones noves, una
activitat que en condicions normals està molt restringida al cervell.
Sens dubte, aquests canvis físics, que modifiquen
l’estructura morfològica del cervell, expliquen satisfactòriament els
beneficis de l’exercici sobre les capacitats cognitives, com
l’aprenentatge i la memòria, i també l’acceleració de la recuperació en
les persones que han patit danys cerebrals i l’alentiment en la
progressió de les malalties neurodegeneratives i de l’envelliment mental
en general.
Tanmateix, quin lligam molecular hi ha entre
l’exercici físic als músculs i l’increment de producció de BDNF al
cervell? Quan fem exercici, les cèl·lules musculars incrementen el seu
metabolisme, i això està regulat per una proteïna anomenada PGC-1.
Utilitzant diversos tipus de ratolins als quals sotmetien a diversos
règims d’exercici físic en rodes giratòries, Greenberg, Spiegelman i els
seus col·laboradors van detectar que la proteïna PGC-1 també fa que
incrementi la producció d’una altra proteïna anomenada FNDC5, la qual
contribueix a la gestió energètica dels greixos corporals. Tanmateix,
també van veure que aquesta proteïna és tallada de manera específica per
les mateixes cèl·lules musculars que la fabriquen, i que un dels
fragments que es genera, anomenat irisina, viatja per la sang fins al
cervell. Un cop al cervell, actua de neurohormona i estimula les
neurones a fabricar més BDNF, la qual cosa té les conseqüències que ja
s’han explicat sobre la salut del cervell.
Nous fàrmacs
A banda d’haver resolt una qüestió
important del funcionament del nostre cos, al final de l’article els
autors destaquen que “la producció sintètica d’irisina podria generar un
fàrmac capaç d’actuar com a neuroprotector en determinades patologies i
de millorar les capacitats cognitives especialment en les persones
grans”, quan els efectes de l’inevitable envelliment es fan més
evidents.
