Gordon Porter: “Segregar els nens és segregar-nos els ciutadans”

(Interessantíssima entrevista de Lluís Amiguet a la Contra de La Vanguardia al mestre canadenc Gordon Porter. Interessants reflexions al voltant de la segregació escolar i de les conseqüències de la doble xarxa educativa pública-privada).

Anglès per a tothom. Que tots els nens aprenguessin a totes les escoles un bon anglès, a més de bon català i castellà, seria la millor mesura contra la desigualtat. Perquè, avui i aquí, els que poden paguen als seus fills una escola en anglès. L’hi explico a Porter, pioner de l’escola inclusiva que integra nens amb discapacitats -també socioeconòmiques- i ell insisteix en el fracàs de l’educació elitista: segrega ciutadans. Em recorda que el seu país, el Canadà, Finlàndia, Singapur, Corea del Sud i altres països amb els millors resultats educatius tenen una educació gratuïta de qualitat per a tothom. Saben que aquesta és la millor garantia que continuaran sent països cohesionats i pròspers.

Tinc 67 anys i en fa 40 que lluito contra la segregació escolar. Sóc de New Brunswick (Canadà), país pioner a coeducar nens amb més i menys problemes. L’educació inclusiva és més eficient i menys costosa. Col·laboro amb la Fundació Aspasim en el seu 75è aniversari.

Sóc mestre i m’estimo la meva feina: m’emociona ajudar un nen amb problemes a superar-los.

És emocionant.

Per això, després de la meva jornada laboral em vaig fer professor voluntari en una escola per a nens discapacitats, la Peter Pan.

Ben fet.

Llavors creia que era millor educar els discapacitats en centres segregats.

Aquí hi ha molts centres així.

Però un dia li vaig demanar al meu fill de vuit anys que, quan anés cap a la seva escola, s’aturés un moment a la Peter Pan, que li venia de passada, i hi deixés uns papers…

…

…Però van passar els dies i el nano no hi portava els papers. La meva dona em va explicar que a la criatura li feia vergonya que els seus amiguets el veiessin entrar al col·legi “dels subnormals”.

Els nens reflecteixen els valors adults.

Aquell dia em vaig adonar que no només els nens Down, sords, cecs, coixos o amb qualsevol altre problema… Tots els nens necessiten educar-se junts per aprendre a apreciar la diversitat i a cooperar entre ells!

Per què?

Perquè ningú no és perfecte. Si aprenen a tolerar, respectar i ajudar els altres, també aprenen a superar els seus propis problemes. O és que hi ha algun nen que no en tingui?

Tots en tenim i necessitem ajuda.

Doncs jo he dedicat la meva vida a ajudar-los a ajudar-se. I continuo convençut que és un error educar en escoles especials cecs, sords, Down, autistes, o qualsevol altre discapacitat. Hem aconseguit que gairebé tot el Canadà tingui escoles inclusives i les he defensat amb arguments a 40 països, com ara a Catalunya i Espanya.

També es discrimina per diners.

Un altre error! Al Canadà tots els nens van a la mateixa escola -avui també els discapacitats-, on s’eduquen rics i pobres, cristians i jueus i musulmans; als molt intel·ligents per a l’escola i als que ho són per a altres coses.

Aquí hi ha col·legis cars i d’altres de franc, entre els quals n’hi ha de bons i de no tan bons.

Doncs això no és construir la convivència. A Llatinoamèrica he vist com la prioritat dels professors de les escoles públiques és portar els seus fills a una escola privada. Al Canadà, els polítics porten els seus fills a la mateixa escola que els seus votants: quin incentiu tenen si no per millorar l’escola de tots si ells porten els fills a una altra?

És una bona pregunta.

Ara provem de barrejar a la mateixa escola nens de diferents entorns socioeconòmics, sempre que les distàncies no siguin insalvables, perquè això els enriqueix a tots.

Sona molt bonic, però un nen sord o cec, no endarrereix la resta del grup?

Per això tenim bons equips de reforç pedagògic: terapeutes, psicòlegs, especialistes…

El Canadà s’ho pot permetre, però potser altres països no.

Sempre és menys costós finançar equips de reforç per a tothom que construir escoles especials per a cada discapacitat.

Per què?

Perquè els països que segreguen els nens amb alguna discapacitat dispersen els recursos; en canvi, als països amb educació inclusiva, els recursos es concentren tots en el mateix sistema i tothom hi guanya.

Suposo que integrar nens amb greus deficiències a l’escola no és fàcil.

És un camí difícil i no una solució màgica, però val la pena, perquè és millor que la segregació des del primer dia. Me’n vaig adonar quan vaig conèixer el David.

Expliqui’ns-ho.

Era un nen amb síndrome de Down, però a més amb seriosos problemes per caminar i expressar-se. Jo era responsable d’educació del districte pioner en educació inclusiva, així que em vaig presentar per sorpresa a la seva escola a veure com anava.

El David s’integrava?

Vaig observar des d’un racó i, al principi, bé, però va arribar l’hora de l’esbarjo i tots van sortir corrents i rient i el van deixar sol a classe amb el terapeuta…

Potser vostè esperava massa.

…Em vaig deprimir. Vaig pensar que potser els casos més greus sí que requerien un centre especial. Però els nens van tornar i el professor tenia un pla magnífic: el David s’hi va integrar. Els nanos l’ajudaven amb afecte. I vaig sortir somrient.

Me n’alegro.

Vaig aprendre que no hi ha miracles: hi ha resultats, i només si la feina és bona. Ho vaig comprovar amb una nena cega, la Tracy. La portaven a una escola per a cecs, però lluny de casa seva i la seva mare ens va demanar que l’acceptéssim a la del districte amb tots els altres nens.

Però, com podria seguir les classes?

Vam comprar un ordinador amb Braille perquè el mestre corregís el que escrivia. Però com que la Tracy només havia estat amb cecs, caminava mirant a terra. Entre tots li van explicar que així cridava l’atenció i va corregir la postura. Va ser una lliçó per a ella i per a tots els nens, que es van sentir més bé en veure que la nova amigueta millorava.

El "temazo" del dimecres. Nirvana - "Come as you are".

El passat dissabte dia 5, es van complir 20 anys de la mort per suïcidi del líder de la banda nord-americana Nirvana, Kurt Cobain. D'un tret al cap va acabar amb la seva vida. Per la posteritat va deixar un bon grapat de discs i un estil conegut com a "grunge". Tot i que mai va ser un dels meus grups de referència, sí que l'havia escoltat sovint, tant a casa, com quan sortia de festa.

1,2,3... picant paret!!!

Els diputats catalans al Congrés dels diputats de Madrid.

Avui, els diputats del Parlament de Catalunya Jordi Turull (CIU), Joan Herrera (ICV) i Marta Rovira (ERC), han anat al Congrés dels Diputats de Madrid en representació del poble català, a demanar (més aviat a anunciar) la competència per fer la consulta independentista del proper 9 de novembre. Amb 347 vots emesos, 299 l'han rebutjat, 47 han votat a favor, i hi ha hagut 1 abstenció. Vaja, el previst.

El procés no s'atura aquí com bé han avisat els diputats catalans, i ha anunciat el propi president de la Generalitat, Artur Mas, en el missatge televisat tot just acabat el ple del congrés. A partir d'ara s'hauran de cercar altres marcs legals que facin viable la convocatòria. "No és ni molt menys un punt i final, la votació del Congrés, és un punt i apart. Les institucions catalanes donaran la veu i el vot al poble de Catalunya per decidir el seu futur".

Ara més que mai, els catalans hem de demostrar que cap polític de Madrid, ni ningú, ens podrà tòrcer en la nostra obstinació de ser sobirans, i finalment, lliures. Ja queda poc pel 9-N, i hem de ser-hi tots, fins al final!

Velocitat de creuer.

Foto: Revista Castells.

Ahir al migdia, els Minyons vam actuar al Portal de l'Àngel de Barcelona amb motiu de la diada de Can Jorba organitzada pels Castellers de Barcelona. Ens acompanyaven els amfitrions i els Castellers de Berga. Hi havia moltes ganes de quedar bé, després del mal regust de boca de l'any anterior on només vam poder oferir castells de la gamma alta de set (3d7p, 5d7 i 7d7). I dit i fet.

En un tres i no res, i sense dubtes, vam plantar, en aquest ordre, el 4d8, el 2d8f, el 3d8 i el pd6. Vam estrenar tres castells d'una tacada (tots excepte el 3d8 eren estrenes) i vam assolir una nova fita, al realitzar el 2d8f i el pd6 més matiners de la nostra història (els anteriors dataven del 22 d'abril del 2001 a Sant Celoni i el 6 d'abril del 2001 a Gràcia respectivament). Posats a recordar, dir que aquell 2001 vam assolir dos 4d9, dos 5d9f, un pd8fm c., un 4d9fp c., i quatre 2d9fm. Signaríeu repetir?

A veure si després d'aquesta demostració de potencial, i d'intencions, tan matinera, més minyons i minyones decideixen treure les seves faixes de l'armari per venir a assaig. En gran part, d'aquest fet dependrà que enguany ens puguem plantejar tots els reptes que a l'equip tècnic se'ls passi pel cap. Ja hem començat a veure bona feina en estructures com el 9, el 3 per sota, el 7, o el 5, per posar alguns exemples. 

Crec que el nostre model de calendari ens obliga a prémer un xic més des de l'inici, per arribar al màxim a la nostra festa major i poder plantejar-nos una diada de màxims (penso en la possibilitat de dur tres o quatre gammes extra). Al maig hauríem de poder encetar els castells de 9 pisos, i al juny estrenar la "tripleta". I tenint en compte que la nostra colla para a l'estiu  (beneïdes vacances!)ben bé un mes després de Santes (o abans si no hi anem), cal tornar a prémer l'accelerador amb força tornant de vacances per recuperar el nivell assolit fins al final del primer tram de temporada, i poder encarar així la resta del curs amb les més altes ambicions.

Arribar fins a on hem arribat a aquestes alçades (4d8, 2d8f, 3d8, i pd6) no era fàcil, però sí abastable. A partir d'ara però vindrà el més difícil, quan ens proposem encarar, i consolidar, reptes superiors (7d8, 5d8, 4d8p, pd7f, 3d9f, 4d9f...), ja que dependrà en gran mesura, com de costum, de la resposta de la gent de la colla. El potencial tècnic hi és, i progressa adequadament. La massa de gent necessària per assajar el que es vol portar a plaça hi serà? Esperem que comencin a sortir de la "zona de confort" aviat...

100 anys de la Mancomunitat.

Fa 100 anys es constituïa al Palau de la Generalitat la Mancomunitat de Catalunya, presidida per Enric Prat de la Riba, una institució activa entre els anys 1914 i 1925 que agrupava les quatre províncies catalanes. En el seu discurs inaugural, Prat de la Riba reconeixia que «L'Estat, autoritzant les províncies a mancomunar-se, no s'ha desensenyoriat de res, no ha traspassat a la comunitat cap de les funcions que congestionen l'administració central. La Mancomunitat, que com a personalitat és tot, com a poder no és res».

De fet, la Mancomunitat va tenir una curta existència degut al cop d'estat del general Primo de Rivera l'any 1923, que abans de carregar-se la institució definitivament va posar-hi al davant a l'industrial terrassenc anticatalanista Alfons Sala (primer comte d'Ègara).

Joaquim Gestí: "Assaig de càntic a escola"

Retrat del director d'una escola pública qualsevol a Catalunya.

(Article de Joaquim Gestí, professor d'institut i filòleg, aparegut al diari digital de cultura "El Núvol". M'he permès la llicència de remarcar en negre les parts més interessants, al meu entendre, de l'article).

La lectura de l’article d’en Josep Sala sobre el decret de plantilles i el nou sistema d’accés (d’una part) del professorat al centres educatius que ben aviat publicarà el Departament d’Ensenyament em va fer pensar en els versos que Espriu va escriure al seu “Assaig de càntic en el temple”: Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, /i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç…

Si he de confessar la veritat, després de llegir el seu escrit les expectatives, que un títol tan suggerent prometia, van quedar un xic decebudes.

M’esperava trobar un punt de vista més radical, però em vaig trobar amb una mena de memoràndum, una guia molt detallada del sistema d’accés als centres educatius… noruecs! Tot i que no em va semblar un article d’opinió sensu stricto s’ha de reconèixer que va suscitar un encès debat en l’apartat de comentaris.

Tanmateix, després de pensar-hi una estona vaig arribar a la conclusió que allò que els comentaris amagaven era el gran iceberg de la situació de l’ensenyament públic a casa nostra, la punta del qual ara mateix sembla ser aquest nou decret de plantilles… o potser la gota que farà vessar el vas de la paciència de molta gent.

Centrant-nos, però, en l’escrit, crec que majoritàriament la gent estava d’acord que comparar realitats educatives tan diferents com la del països nòrdics i la catalana sembla més aviat una tasca estèril per raons històriques i socials. No som Noruega, som el que som, i som fruit d’una tradició i uns costums marcats pels segles. Per això no acabo d’entendre el títol de l’escrit. S’ha quedat curt el decret? En quin sentit? Per què no s’assembla prou al model noruec i per això no servirà de res?

Anem a pams. No vull defensar ni drets adquirits, ni oposicions, ni fer servir grans arguments pedagògics, ni penso que els docents d’aquest país siguem meravellosos i abnegats, i ho dic per endavant en previsió dels que ja han començat a carregar l’escopeta. Només intento analitzar per què, des del meu punt de vista, hem arribat fins aquest decret i per què el considero la culminació dels nostres mals.

Al Departament d’Ensenyament fa temps que s’ha instal·lat la convicció que el veritable problema de l’escola pública som els docents, no pas la manca de recursos econòmics, les retallades i una planificació caòtica, mentre se segueix afavorint la privada concertada i es permet, i no és nou, que emparant-se en l’autonomia i el projecte educatiu alguns centres privats imparteixin el currículum lingüístic d’acord amb la recent sentència del Tribunal Constitucional, contra la que tant han protestat.

Si s’ha de canviar el sistema no és perquè l’actual sigui dolent, vénen a dir, sinó perquè el material humà, o sigui els i les docents fallen, no fan la seva feina i són responsables d’una part important del fracàs escolar. Aquesta és la convicció del Departament d’Ensenyament i de tot un grup de directors, pedagogs i teòrics que pul·lulen al seu voltant.

La solució: gestionar, a través de les direccions, els centres educatius com empreses privades on cal optimitzar el “recursos humans” en funció de la demanda i de l’anomenada autonomia de centre. El nou decret promet més meritocràcia i menys antiguitat als interins per accedir a una plaça. De moment sembla que el professorat amb destinació definitiva no quedarà afectat. El decret permetrà a la direcció del centre escollir fins al 50% (en alguns casos fins al 100%) del professorat mitjançant una selecció supervisada pel Departament a través de la inspecció educativa. No cal ser un fi analista per entendre que les sospites i reticències del professorat afectat sobre el sistema de tria seran el pa nostre de cada dia.

D’altra banda, això també afectarà la mobilitat del professorat amb plaça definitiva, ja que en realitat els futurs concursos de trasllats quedaran en paper mullat, si les direccions tenen potestat per bloquejar las places que considerin oportunes, que ja no sortiran a concurs. Per tant, si el professorat amb plaça fixa creu que la cosa no va amb ell, em sembla que els danys col·laterals són evidents. A més, cal fer també la reflexió següent: els substituts i interins amb menys antiguitat també són els que han aprofitat la manca de feina per reciclar-se, aconseguir noves titulacions i augmentar el seu currículum amb certificats d’idiomes i de noves tecnologies. Ara, si entenc bé el nou procediment, aquests interins que fins ara es trobaven en precari, veuran com les seves possibilitats d’aconseguir feina s’incrementaran. Això ens pot portar a una situació perversa: si amb un currículum més valorat es pot optar a places de les, diguem, “normals”, seguiran demanant els centres eufemísticament anomenats “complexes”, per no anomenar-los pel seu nom, si tenen una opció menys exigent?

Segurament els docents tenim part de responsabilitat, però no pas la més important. Hi ha altres factors més determinants que les autoritats educatives volen obviar, perquè és més fàcil responsabilitzar el col·lectiu que assumir els propis errors.

Tanmateix per què hem arribat a aquesta situació? Som on som perquè el professorat ho hem consentit. Quan la implantació de la reforma educativa vivia els moments més difícils i es plantejaven nous reptes, molts de nosaltres, davant l’escàs o nul suport que aleshores l’administració donava als centres i als càrrecs directius, vam optar per resignar-nos, retirar-nos de les tasques directives i deixar de presentar batalla. En decidir no implicar-nos més en aquesta feina, vam permetre que el Departament comencés a professionalitzar la tasca directiva, amb un accés que ja no depenia exclusivament del claustre dels centres i vam deixar que es posessin els fonaments de tot el que ara ens està passant.

El Departament, però, de seguida va veure en els nous directors una poderosa corretja de transmissió de la seva política: va incentivar els nous càrrecs, va limitar l’accés del professorat a les direccions (ja no valia qualsevol per ocupar-los) i les va burocratitzar. Calia fer una memòria amb un projecte educatiu, que per cert era el mateix en molts casos, i coses per l’estil. Com a compensació els va donar més diners, més incentius i finalment més poder de gestió. La culminació, la famosa autonomia de centres que ha acabat sent la llavor pel nou decret de plantilles. Paral·lelament alguns directors i directores es van adonar de la seva força, es van convertir en un grup de pressió, van començar a adoptar conceptes propis de l’empresa privada, com ara “control de qualitat”, “lideratge”, “recursos humans”, “gestió administrativa” i fins i tot van formar lobbys cada cop més escoltats per l’administració. La prova més evident, l’article al diari ARA del passat dissabte del senyor Carles Mata, president d’un selecte club de càrrecs i excàrrecs directius, a qui, si la informació és certa, el Departament va encarregar, juntament amb altres ments pensants, l’elaboració ideològica del futur decret. Em sembla simptomàtic. Si us preneu la molèstia de llegir l’article descobrireu que, a banda de voler fer passar bou per bèstia grossa, el messianisme que respira fa feredat. Les direccions seran el motor que farà funcionar els nostres centres, la seva gestió serà el pal de paller d’una nova escola, on no hi haurà fracàs escolar perquè podran triar un professorat selecte i altres conceptes per l’estil, més propis d’un polític que d’un docent.

Si heu arribat fins aquí us haureu adonat que encara no he parlat ni d’amiguisme ni de clientelisme, tot i que, ens agradi o no, aquest forma part del ADN d’una societat acostumada als favors, digna hereva del món romà. No en vull parlar, els concedeixo el benefici del dubte, però és normal que la nova forma d’accedir als centres que es proposa aixequi ampolles, polseguera i sospites entre la gent. Prou bé que ho saben ells, però estan convençuts que són els salvadors de l’ensenyament. Han recollit el testimoni de l’ínclit ex conseller Maragall (que com a bon supervivent polític ja s’ha col·locat a ERC!) que va amenaçar amb passar per l’adreçador tot el professorat i fer-lo creure.

Aquest decret de plantilles no resoldrà els problemes reals que afecten l’escola pública catalana. La qüestió que ens hem de plantejar com a docents és, primer, quina part de responsabilitat del que està passant tenim. Si no ens hem creuat de braços, si no ens hem deixat endur per un desànim i una desídia general, fruit del maltractament de les administracions educatives. I com a treballadors, quin grau de responsabilitat tenen els nostres sindicats, una part dels membres dels quals van accedir a càrrecs dins del Departament en època del tripartit i que van ser els impulsors de facto d’aquesta nova concepció de l’ensenyament. Uns sindicats que s’han guanyat a pols el descrèdit dels treballadors i les treballadores que haurien de defensar. Cal ser conscient que de tot això l’administració convergent n’ha tret profit. Divideix i venceràs. Per tant, cal fer autocrítica, sí, però després hem de plantar cara de debò!

Aquest decret crearà desigualtat, precarietat, arbitrarietat i un ambient de treball cada cop més enrarit als centres… i no és una visió apocalíptica, més aviat de resignada certesa. A mi també m’agradaria poder aplicar el model de gestió d’aquesta gent del nord, neta, noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç, que ens proposa en Josep Sala des dels fiords, però molt em temo que com a la paròdia que va fer Pere Quart del poema d’Espriu, no he de seguir mai el meu somni, car, fet i fet, tampoc sóc tan ase i m’estimo a més amb un amor irrevocable aquesta, malgrat tot, meva -nostra- bastant neta, envejada, bonica pàtria. I per desgràcia l’administració educativa també ho sap.

El "temazo" del dimecres. El Último Ke Zierre - "Ay Carmela"

Ahir es van complir 75 anys de la victòria de l'excercit feixista contra les Repúbliques (espanyola i catalana) democràtiques. Per homenatjar als caiguts, i a tots els morts que encara resten, indignament i vergonyosa, a les cunetes, aquest tema del grup de Burriana (Castelló), El Último Ke Zierre, format a finals dels anys 80 i encara en actiu.