El "temazo" del dimecres. Obeses - "El meu poble i jo".

Feia dies que no m'excitava tant, musicalment parlant. He descobert a aquest grup osonenc, que fins fa poc solament coneixia per les aparicions esporàdiques del seu líder a l'APM de TV3, i pels talls musicals d'autopromoció del mateix canal amb aquest tema.

Ara, a més, he conegut a una banda d'una gran qualitat musical, a mig camí entre els Queen (per la contundència i la qualitat musical) i La Trinca (per la capacitat de crear cançons originals i amb pinzellades humorístiques). L'amplitud de registres de veu del cantant sembla no tenir límits, i la varietat d'estils de les seves composicions aclaparen: sardanes, havaneres, operetes, balades heaviorres, funky, rock, pop... 

El "temazo" que us proposo és una peça enregistrada en un programa de la televisió local de Vic, i interpretada solament pel baixista i el cantat a la guitarra. D'un poema de Salvador Espriu que també va musicar Raimon en el seu temps.

Us recomano que escolteu i mireu alguns dels seus videoclips al canal Youtube, perquè valen molt la pena. Per exemple aquest, o aquest altre. En fi, genials! Espero poder-los veure aviat en directe.

Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uní per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.

Anna Pagès: "Activitat física d'autoexplotació".

(Interessant article de la doctora en Ciències de l'Esport, Anna Pagès, aparegut al diari El Punt/Avui en l'edició d'ahir dilluns).

Arriba el bon temps i la gent freqüenta els carrers i l'aire lliure: és hora de posar-se en forma de cara a l'estiu. Sovint veig els joggers esbufegar de bon matí i em pregunto com és possible que hi hagi gent amb aquesta cara de sofriment i mortificació fent esforços per seguir corrent i patint. Sembla més aviat una tortura que un plaer! Per què algunes persones persisteixen a infligir-se una mena de càstig en lloc de pensar en altres maneres de fer activitat física, més pausades i també més humanes? Què passa quan l'activitat física esdevé una sobreexigència? Aquesta pregunta em porta als textos del filòsof de moda a Alemanya, un pensador d'origen coreà anomenat Byung-Chul Han.

Nascut a Corea del Sud, Han va estudiar metal·lúrgia en aquest país asiàtic i, un cop acabats els estudis, va decidir que no li interessaven. Arribà a Alemanya sense saber un borrall d'alemany, estudià filosofia, escrigué una tesi doctoral sobre Heidegger i encetà una carrera acadèmica brillant. Actualment és professor a la Universitat de Berlín i comença a fer ombra a alguns dels caps pensants més importants dels darrers temps al seu país d'acollida.

Byung-Chul Han planteja que la societat contemporània converteix els individus en víctimes i botxins de si mateixos per mitjà d'una dèria col·lectiva que té relació amb el fet d'esgotar-se fins al límit. En un dels seus textos més interessants, titulat La societat del cansament, Han defineix el que Freud als anys trenta hauria anomenat “el malestar en la cultura” a partir d'un nou concepte: la “sobrecàrrega de positivitat”. Segons Han, el culte a l'èxit i al rendiment encadena els homes i dones actuals a una mena de deure irracional i absurd envers si mateixos: una autoexplotació basada en l'acció constant del verb poder. La cultura del poder empeny les persones a un rendiment permanent: ja no vivim en un món de prohibicions sinó de llibertat, però una llibertat que ens “obliga”a vegades d'una manera total a poder “ser-ho al màxim” i a “fer-ho al màxim”.

Em sembla que Han ens dóna pistes molt útils per analitzar la manera que tenen de practicar l'activitat física aquestes persones mortificades que trobo pel carrer. Seguint Han, el nostre cos esdevindria una màquina de rendiment màxim per a cadascun de nosaltres. Com que rendir al màxim és impossible, ateses les circumstàncies de limitació de la nostra corporeïtat (la imatge del nostre cos però també la naturalesa que el fa finit), hem de buscar noves vies d'impuls productiu, ja siguin substàncies o objectes de la tecnologia. No obstant això, aquest “excés de producció” del cos condueix a un “infart” de l'ànima. Què vol dir que l'ànima “s'infarta”? Doncs que la pressió excessiva condueix a l'aturada subjectiva completa en un moment determinat: d'aquí que primer ve la fatiga i després, el col·lapse. Qui més qui menys coneix algú que hi ha passat, pel col·lapse. L'activitat física practicada d'una determinada manera queda totalment afectada per aquesta qüestió, que també trobem en molts altres àmbits de la nostra vida.

No és una mica exagerat pensar que l'activitat física com a “autoexplotació” pot dur-nos a l'infart de l'ànima? Comptat i debatut, hi ha gent que força la màquina: ara la qüestió és per quin motiu. Segons Han, la causa principal d'aquesta tendència a l'extrem forçat és una cultura que empeny fins a l'impossible: si no podem fer-ho pels nostres propis mitjans, bé que ho podem fer per altres d'artificials; per això Han parla de la “societat del dopatge” permetent al cos funcionar sempre d'una manera vital per maximitzar el rendiment. I diu així: “Si el dopatge fos permès als esportistes, llavors l'esport esdevindria una simple competició farmacèutica. Prohibir el dopatge no fa obstacle al canvi que transforma, no solament el cos, sinó globalment l'ésser humà, en una màquina de performativitat.”

Quan Han parla de “l'infart de l'ànima” no vol dir solament que aquest impuls a poder l'impossible produeixi una ruptura en la manera dels homes i les dones d'estar en el món, sinó que es refereix a l'efecte devastador d'aïllament i separació que genera. Quan estem cansats i diem “no puc més”, aquesta impotència que sentim és exclusivament nostra perquè ens separa dels altres: ens fa emmudir i ens porta a un límit sense sentit, com la mortificació d'una carrera que ens esgota. Aquesta fatiga no té cap relació amb un cansament relaxat que podem expressar i que ens uneix en lloc d'aïllar-nos quan, per exemple, ens podem calmar una mica. Han defensa en aquest punt la possibilitat de fer una activitat no mortificant que faci existir la pau d'un bon hàbit on els sentits estiguin vius, en lloc d'afeblits per les circumstàncies. En aquest context, els altres comencen a existir. Els nostres simpàtics joggers podrien arribar a circular sense patiment, perquè ja no caldria que “s'autoexplotessin”. I llavors contemplarien les meravelles dels llocs per on passen, substituint l'angoixa de l'acceleració obligada.

Han no deixa de ser un oriental: segons ell, les formes visibles, en un sentit estètic, del món que coneixem només es poden veure si aturem una certa activitat (física), o sigui, des d'una certa fatiga. L'eficàcia i l'acceleració fan desaparèixer la bellesa i l'harmonia del món. Si anem ràpid, ja no veurem aquell cirerer florit a la cantonada per on passem corrents. Ni tampoc direm “bon dia, com es troba?” a la velleta a qui avançàvem quan se'ns acabava el temps. En la fatiga de l'interval és possible una activitat física que no ens mortifiqui i que recuperi per a nosaltres la vitalitat senzilla i pacífica que tota vida humana mereix, més enllà de l'autoexplotació que “ens fa explotar”.

Recomanacions per Sant Jordi.

M'apunto a la moda d'intentar influir als meus lectors amb recomanacions literàries de cara a Sant Jordi. No crec que les meves recomanacions tinguin cap incidència en el resultat final de les obres més venudes de demà, diada de Sant Jordi, però és la meva (innocent) manera de lluitar contra la tirania dels mercats i dels "mass media". N'estic una mica fins als ous de rànquings de llibres, d'autors mediàtics, de premis literaris mediàtics, i de la sobreproducció de llibres que mai seran llegits.

Ah! I com a mestre, sóc totalment contrari a obligar els nens a llegir a l'escola. La lectura no s'obliga. S'encomana, s'estimula, s'aproxima... S'ha de gaudir, no patir!

- "Les desventures d'Arquímedes Cadavall". (Andreu Grau. Terrassa. 203 pàgines).

- "Wilt". (Tom Sharpe. Londres. 252 pàgines).

- "El prisionero del cielo". (Carlos Ruiz Zafón. Barcelona. 379 pàgines).

- "L'Auca del senyor Esteve". (Santiago Rusiñol. Barcelona. 154 pàgines).

- "Riña de gatos". (Eduardo Mendoza. Barcelona. 427 pàgines).

- "El jugador". (Fiódor Dostoyevski. Moscou. 252 pàgines).

- "L'Illa del tresor". (Robert L. Stevenson. Edimburg. 269 pàgines).

- "Fahrenheit 541". (Ray Bradbury. Illinois. 175 pàgines).

- "El carrer estret". (Josep Pla. Palafrugell. 241 pàgines).

- "La casa cantonera". (Sílvia Alcàntara. Puig-reig. 140 pàgines).

(És molt probable que en el passat ja hagués proposat algun llistat de lectures, i fins i tot que m'hagi repetit, però un dels avantatges de l'alzeheimer és que tornes a fer les coses amb la mateixa il·lusió que el primer cop...).

Està clar qui talla el bacallà a la CCCC...

Article aparegut al Diari de Tarragona (mira que hi ha colles a Tarragona i han hagut de posar als Minyons).

Aquesta nova temporada castellera es preveu especialment animada, i no tan sols pel fet que enguany és any de Biennal/Concurs/Mundial i tot el món, casteller inclòs, viu pendent d'aquest esdeveniment. Aquest 2014 continua l'expansió de la nostra activitat arreu del territori, i si continua la dinàmica actual de formació de noves colles, arribarem al centenar d'agrupacions (ai, si Isidre de Rabassó aixequés el cap...) en un obrir i tancar d'ulls.

Però més enllà de concursos, colles noves, Sant Fèlixs, i mandangues vàries, si hi ha un fet que hagi revolucionat realment la ja de per si prou animada temporada castellera, aquest és, sens dubte, la nova normativa de la CCCC. Destaquen un parell de punts relatius a la seguretat-sinistralitat dels castells que es fan a les actuacions: per una banda, una penalització/multa de 10 euros per castell caigut, i per altra, un increment de la quota d'afiliació a la CCCC, variable en funció del tant per cent de caigudes superior a la mitjana de caigudes de totes les colles l'any 2013 (3%). Ole tu!!

Vaja, que si els Castellers de Vilafranca, amb un pressupost de més de mig milió d'euros, i amb una massa social que en ocasions pot arribar al miler de castellers, caiguessin (Déu no ho vulgui) 4 o 5 vegades enguany sobre 150 castells realitzats, això li podria suposar una penalització total d'uns 40 o 50 euros. Per tant, un 0'01% del seu pressupost, si arriba.

En canvi, si els bons dels Carallots, que tot just comencen, amb un pressupost estimat (per mi) de 20.000 euros, i una massa social de cent castellers aprox., caiguessin 8 o 9 vegades sobre 80 castells realitzats (Déu no ho desitgi, però ja se sap, els inicis són difícils), això li podria suposar una penalització d'uns 80 o 90 euros, més un variable de, posem, 165 euros (20 euros x 8'25% més de caigudes). Total, uns 250 euros en penalitzacions. D'un pressupost de 20.000, això suposa gairebé un 1'25%. Comparat amb el 0'01% dels verds. Un xic desproporcionat em sembla a mi...

En tot cas, suposo que cap colla haurà de pagar finalment ni un euro en concepte de variable, ja que és fàcil reduir el tan per cent de caigudes a base de fer molts castells "fàcils" a les actuacions. O també hi ha alguna norma escrita que defineixi el nombre de castells que pot fer una colla? Si a final de temporada una colla se n'adona que està per sobre del 3% de caigudes, simplement ha de començar a fer pilarets de 4 fins que el percentatge baixi al llindar establert pels de la CCCC.

I pel que fa a la TxC ("taxa x caiguda" o "taxa x la Coordinadora"), ja m'imagino l'escena al proper Concurs de Tarragona, quan una colla es plantegi un castell inèdit o de difícil execució per a aquesta, el tresorer amb la barretina recollint calés entre la parròquia per fer front a les possibles despeses si el castell fa llenya. Una ajudeta!! Jo crec que a partir d'ara, els contractes de les actuacions hauran de contemplar una clausula per la qual el contractant assumirà les despeses adicionals per possibles caigudes...

Crec que aquesta nova normativa, com ja ve sent habitual amb la CCCC, penalitza principalment a les colles "petites" i a les que comencen (menys massa social, menys pressupost, menys suports...). Potser va sent hora de replantejar això del repartiment de les quotes de poder dins de la CCCC, per evitar que set o vuit colles tinguin més poder que quaranta o cinquanta. La CCCC cada vegada em recorda més al G-8, en tota la negativitat del terme.

I que ells (alguns espanyols) ens diguin nazis...!!

On tu hi veus una esvàstica, alguns hi veuen una estelada.

Rafel Martin, l'aficionat culé apallissat pels nazionals a València.

El passat dimecres, a la final de la copa del rei de futbol a València, a banda de jugar-se un partit de futbol entre dos clubs que representen (ens agradi o no) a dues nacions ben diferents (només calia escoltar com rebien l'himne espanyol una i altra afició), alguns es van dedicar a "jugar" al perillós joc del totalitarisme i de l'abús de poder.

Mentre el Barça queia, justament, al terreny de joc enfront del Madrid, un seguidor culé era, injustament i impune, apallissat per un grup de policies nazionals a l'interior de l'estadi de Mestalla, quan es dirigia al lavabo, pel sol fet de lluir una senyera estelada. Us imagineu la mateixa història a l'inrevés, amb mossos i un seguidor blanc? Ja tindríem a l'exercit espanyol a l'entrada de la Diagonal.

I l'altra anècdota (per no dir escàndol) de la jornada es va produir a la zona d'esbarjo dels aficionats blancs a València, on uns seguidors madridistes van penjar una bandera esvàstica a la mateixa entrada al recinte, sense que ningú, ni policia, ni directiva blanca, ni autoritats valencianes, moguessin ni un sol dit per fer treure tan vergonyosa i denigrant ensenya. Spain is different! No diu res d'això Europa?

I encara es va viure un altre fet lamentable, quan uns seguidors blancs amb més alcohol a la sang que neurones al cervell, van insultar, amenaçar, i finalment impedir fer la seva feina a un periodista de TV3 quan aquest realitzava una entrevista a un aficionat que lluïa la samarreta de l'altre equip de la capital del regne, a la zona dels aficionats blancs.

I encara s'estranyen que volguem marxar???

Dijous (Sant) paella.

Dijous de passió (gastronòmica) a Vacarisses, a "Ca La Sònia", en set talls fotogràfics...

Es sofregeix la ceba i el pebrot i s'hi aboquen les petxines.

 

S'hi aboca la sèpia tallada a daus.

S'hi aboquen els mariscs diversos.

L'arròs i aigua.

 

I que vagi fent xup-xup.

 

Anar remenant perquè no s'enganxi i llest.

Ara sí, fi de cicle.

Ahir a València el Barça va tancar la seva particular "setmana tràgica" amb la derrota a la final de la copa del rei davant de l'etern rival, el Reial Madrid. Aquest nou pal ve a sumar-se a l'eliminació als quarts de final de la Champions davant l'Atletico del passat dimecres, i la derrota de dissabte a Granada que ha deixat a l'equip gairebé sense opcions a la lliga. O sigui, ni copa, ni lliga, ni champions...

La pel·lícula del partit d'ahir a Mestalla va tenir un argument força previsible abans de començar i tot. Res que no coneguéssim o poguéssim imaginar. Futbol de possessió del Barça i un rival tancat al darrera sortint a la contra amb força perill i efectivitat. El Madrid va plantar una muralla defensiva amb dues línies de quatre homes ben juntetes per on es feia pràcticament impossible circular i trobar espais, i dos homes al davant, Bale i Benzema, portant de corcoll a la desvalguda defensa blaugrana (l'únic que se salvava, Alba, va marxar lesionat...). 

El Barça es va encegar, com de costum, a penetrar la defensa rival pel centre, amb passades curtes i laterals inofensives, sense profunditat, i amb el risc constant de perdre la pilota i permetre la contra dels blancs. Sense idees per combatre la teranyina blanca. Sense xutadors de mitja distància que poguessin sorprendre la tancada defensa i al porter. Sense les figures d'uns extrems purs que obrissin el camp i poguessin penetrar per les bandes, ni tampoc amb cap rematador d'àrea clar a qui posar una pilota centrada (en les ocasions en que un jugador culé arribava a la línia de fons i aconseguia centrar a l'àrea, no trobava mai rematador). Casualment, o miraculosament, el gol del Barça va venir d'una rematada de cap de Bartra en un servei de cantonada. Insòlit!

Com, malauradament, ve sent habitual en els darrers temps, i en cites clau per major frustració, el Barça va sortir a guanyar i va acabar perdent, i el rival va sortir a no perdre i va acabar guanyant. Li va passar contra l'Atlético, contra el Granada dissabte i ahir contra el Madrid. Potser que algú s'ho plantegi això, no?

Al meu entendre, dues són les claus pel canvi: cal un replantejament de l'estil de joc, ja que la previsibilitat actual és un gran avantatge pels rivals; i també una renovació important de la plantilla. A final de temporada caldria donar unes quantes baixes. Proposo: Alves, Adriano, Xavi, Cesc, Alexis, Song, Puyol... I s'ha de fitxar, indefectiblement, un defensa central alt i ràpid (tipus Pepe però amb cervell); un migcampista poderós però tècnic alhora (tipus Swensteiger del Bayern però més jove); i un davanter, un 9, amb alçada i potència (tipus Lewandowsky del Borussia).